Història d’Aielo de Malferit: EL TEMPS LLIURE EN EL PASSAT D’AIELO DE MALFERIT: El cinema

sábado, 23 de junio de 2018

EL TEMPS LLIURE EN EL PASSAT D’AIELO DE MALFERIT: El cinema

Xelo Mira Barber (1964-2013)

Xelo Mira Barber inesperadament ens va deixar l’11 de juny de 2013, fa poc més d’un any, volem compartir amb tothom un treball escrit per ella on parla del passat d’Aielo i de la seua gent. L’escrit estava destinat a ser un capítol d’un llibre de fotografies antigues que al final no va tirar endavant. Llegint-lo volem que la recordeu, és una manera de rendir-li homenatge i tenir-la sempre present. El treball l’hem dividit en diversos apartats i cada any en publicaren un. Comencem pel cinema que a tantes generacions va distraure.

Els seus amics i amigues.

EL CINEMA

Sense pedanteries: qui no ha sentit parlar de "Cargable", "Toniquin", "Frediaire"; "Juan Vaina'; "Espencer Tráfic"? La deformació dels noms no obeïa només a la ignorància total de I ‘anglès en aquests paratges. Ens agrada pensar que és l'efecte natural de l’ús continu: les paraules més usades són les més canviades.

El cinema als anys 40 i 50 no era una cosa més, era l’espectacle de la il.lusió, i els actors, nacionals o estrangers, els seus mags. Evidentment, les actrius, aquelles com Rita en Gilda, esdevenien encarnacions de la suma deis desitjos dels hómens, sempre tan necessitats. Però, segurament, les dones també mirarien els hómens de la pantalla sense massa innocència, tot i que no pogueren confessar-ho.

Deia un director de cinema: "Les bones pel•lícules són aquelles que hi tenen acció, sexe, violència, intriga, amor, passió..., és a dir, pura emoció.".

L'emoció que el públic buscava: histories d'un altre món (el deis somnis?) contades directament a I'individu, en una sala fosca.

1 tot per un xavo, 20 cèntims o dos rals, depenent de I ‘època i de les influències. Els fills de l'alcalde passaven gratuïtament, i els acòlits també. Aquests s'ho guanyaven per assistir a missa Major. Després acompanyats pel rector anaven a la casa abadia on els repartia les entrades per anar al Patronat el diumenge a la vesprada. Als anys 70 el preu era de cinquanta pessetes.

El Patronat, edifici construït amb L’esforç de molta gent del poble, fou durant molt de temps el lloc de projecció de pel·lícules. A les 5 de la vesprada la deis xiquets i a continuació deis majors. Els xiquets rivalitzaven per les primeres fileres mentre, els majors, buscaven la intimitat a les últimes. Tots ells eren vigilats per I'allotjador i la seva Ilanterna.

La part dedicada al cine era una sala amplia, amb 800 butaques aproximadament, a la qual s'accedia mitjançant tres portes que donaven a un corredor, al fons del qual es trobaven els serveis. La sala tenia un gran escenari i al fons la pantalla. Les parets altes, folrades d’una espècie de votó en pèl blanc. A la part superior, unes grans finestres que s'obrien amb ajuda d'un cordell que penjava fans l'altura de les mans i que tant agradava accionar als xiquets. També hi havia el típic galliner des d'on vèiem baixar eixa llum màgica directa a la pantalla. Les butaques austeres, totes de fusta, dures i nues (sense cap revestiment) .

"Cine verano" del Patronat, anys 50

Tots hi hem acudit alguna vegada a contemplar la magnificència que prometia el cartell, els quadres que es col•locaven al carrer prèviament.

Una vegada dins la sala es projectava primer el NODO (Noticier Documental del règim franquista) d'exhibició obligatòria en tots els cines d'Espanya durant quasi 40 anys. El 197? deixà de ser obligatòria la pasa prèvia a qualsevol pel•lícula.

S'apaguen els llums, emmudeix el guirigall en les butaques, tots es sumien en silenciosa expectació mentre començava a rugir el lleó, ocupant el centre de la pantalla, que anunciava la pel•lícula. De tant en tant un crit, quan les pistoles disparaven amb massa realisme i la sang corria pel pit de I'heroi. No havíem d'alarmar-nos, la perforació no era definitiva, sols estava ferit i el final serà feliç. Les mans tapant-nos els ulls eren un bon remei per evitar emocions massa fortes. En acabar la pel•lícula els aplaudiments instintius del xiquets mostraven I'alegria compartida. Quan els Ilums tornaven a encendre's i s'obrien les portes, es podia llegir en alguns rostres part de vergonya per haver bolcat tant de sentiment. La gent es dispersa i toma a casa on segurament contarà als altres l'argument de la pel·lícula.

Tampoc faltava el quiosc, on es podia comprar allò que s'associa a cine: rosetes, pipes, quicos, tramús, per menjar-s'ho mentre vèiem la pel.lícula. Es feia un desbarats perquè l’amo del bar traguera profit del negoci. La projecció anava acompanyada dels sorolls més diversos: el menjar que cruixia a les boques; el vidre de les botelles d'aigua que es deixaven rodar pel sòl que feia pendent, fins que paraven en alguna fila de butaques més avant; l'amonestació de l'allotjador a un grup de jóvens; les conversacions dels espectadors a una distància de dos files; anar i venir deis xiquets més inquiets als serveis.

Les primeres projeccions que recorda encara la gent més major, a principi deis anys 30, es van fer al carrer del Fondo (al costat de l'església). La pel·lícula es projectava en la paret del fons. La gent portava la seva cadireta i composaven espontàniament les files de butaques.

L'any 1928 es va filmar a Aielo un documental que es titulava “Las regiones de España, Ayelo de Malferit”. Els protagonistes eren la gent del poble, els seus carrers i el paisatge. La principal protagonista era la fabrica de licors, Vda. de J. Juan Mompó. A aquesta es pot observar tot el procés de producció, envasament i emmagatzemat deis licors, xarops i vermuts tan apreciats en la seva època dins i fora del poble. Es va projectar vàries vegades i eren moltes les persones que la van veure en la sala de cinema. Aquesta pel·lícula va ser recuperada per la filmoteca de la Generalitat Valenciana on es conserva actualment.

Enrique Tarrasó “El cinero” i Conxa Barber “La palaxa”, anys 60 aprox. Enrique era maquinista al cine de Mari Cruz Barber

Abans de la guerra ja es projectava a Aielo el cine mut, "anaves i veies funcionar la gent però no sabies que deien. ". El lloc, l'antiga fusteria situa al carrer del degà Ortiz i Sanz, I ‘empresari, Don Cipriano Valero Iranzo. El cinema s'anomenava Los Nueve? tenia capacitat per a 175 butaques, a 0'30 pessetes cadascuna, i 125 generals, a 0'15 pessetes. A la mateixa època (1932) funcionava una altra sala de cine anomenada Cine Cervantes, el propietari era Don José Ortiz Pinter amb sis llotges i més cabuda. A Aielo per aquella època era habitat per 2942 persones, segons consta a I'arxiu municipal.

L'atracció per les imatges en moviment portava a la gent a aquests llocs on es permetia fins i tot fumar. Es feia un desvaras per canviar el rotllo de la pel·lícula i més duna vegada es veia saltar per una finestreta que donava al carrera ¡ que projectava la pel·lícula perquè el rotllo s'havia encès. Tot era més rudimentari.

El període de guerra no hi havia projeccions, serà després de la guerra, l'any 1946, quan de nou es projectarà darrere de les escotes Velles. El cine era propietat de Teresa Barber Barber i es deia Cine Palacio. Allí també recorden algunes persones haver eixit corrent alarmats pel foc i fins i tot extraviaren les sabates en el trajecte. Les pel·lícules tenien un nou atractiu, dones anaven acompanyades pel so. La gent hi anava molt sovint, tots els dijous i els dies de festa hi havia projecció. L'any 1952 va ser propietari Enrique Tarrazó Franco i el 1953 Adolfo Mira Vida¡. El cine d’Adolfo va ser l'últim que mantingué la sala oberta, fins als anys 80.?

La gent d'Aielo també va poder gaudir del cine a l'aire lliure quan hi havia cine d'estiu era del Centre Parroquial reverend Juan Sanchís Requena. Aquest estava emplaçat a l'Eixample?

El cine ha deixat bons records a la gent. També ha deixat alguns malnoms: el cinero, era l’amo del cine; María Comai, aquesta dona Maria Barber era la propietària d'un cine, quan la gent li preguntava com havia estat la pel.lícula sempre contestava : "Com mai! Com mai!" D'ací li va quedar el malnom.