Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"

.

sábado, 9 de enero de 2016

MARTINEZ: UNA LLARGA NISSAGA D’ ESCRIVANS I NOTARIS D'AIELO DE MALFERIT - CULLERA. Arrels i lligams


   Corria l’any 1768 quan un notari d’aquesta llarga nissaga caigué per Cullera per a fer-se càrrec de l’escrivania de la vila. Es tractava de  Juan Bautista Martínez i Vicent, el qual ja portava un llarg recorregut professional quan arribà a la que seria la seua última destinació exercint un ofici que li havien transmès son pare i els seus avis, i que a més a més, continuava també el seu germà Francisco Martínez i Vicent, que era notari al poble d’on, ambdós, eren nascuts: Aielo de Malferit.
                                          Signatura de Juan Bta. Martinez i Vicent (AHM Cullera)
   Juan Bautista Martínez i Vicent, ja havia exercit d’escrivà reial a Manises i Paterna, després d’haver estudiat i aconseguit el seu títol  a la ciutat de València. Quan tenia ja 47 anys prengué plaça a Cullera, vila de la Ribera del Xúquer. I quan s’hi traslladà, s’emportà amb ell a la seua família. El nostre escrivà estava casat amb una senyoreta del cap i casal, Lorenza Garcia que pertanyia a la parròquia de St. Joan del Mercat. En aquesta parròquia (Els Sts. Joans, hui en dia) es casaren. Fruit del matrimoni tingueren una xiqueta que s’anomenava com la mare, Lorenza. Aquesta xicoteta família passà doncs, a instal·lar-se  a Cullera, provinents de València  i  es posaren a viure a una casa al Carrer de Dalt, molt a prop de l’ Església.

   Juan Bautista Martínez i Vicent era nascut a la Baronia d’Aielo de Malferit,  l’any del Senyor de1721. Fill de Francisco José Martínez Mompó i Francisca Mª Vicent. Son pare, com ja he dit, també era escrivà i potser també ho foren els seus dos avis, al menys sabem que ho era Vicente Martínez, per part de pare.
 
   Era el fill tercer del matrimoni  i el seu germà major Francisco José Martínez i Vicent  nascut a Aielo en 1715, fou notari durant molts anys en aquest mateix poble. Tenien a més a més, varies germanes i algun germà que morí jove per la qual cosa no va exercir mai l’ofici que després tingueren el germans Francisco i Juan Bautista.

   Així sembla prou evident, que si el major, Francisco es quedava al poble continuant amb l’escrivania de son pare, el germà menor tingué que emigrar per buscar un lloc on poder exercir la professió .

   A la mitjania del segle XVIII, Cullera era una vila amurada poblada per uns 3700 habitants, dedicada principalment a l’agricultura (arrossar, moreres, vinya i hortalisses) i un poc de pesca. Varies famílies de la noblesa valenciana i també de distintes ordres religioses amb seu a la capital, posseïen a Cullera grans conreus d’arrossar i terres d’horta, que eren treballades per gent del poble com emfiteutes.

 Curiosament, per al seguiment de la nostra història, sorgeix un altre personatge molt important; aleshores, un dels grans terratinents de la vil·la  era el Sr. Marqués de Malferit, el qual posseïa moltes  terres tan d`arrossar com d’horta i cereal, i fins i tot un moli arrosser a la marge dreta del Xúquer, que s’anomenava ( i hui en dia es conserva en peu) el Molí Gran o Molí de la Marquesa, junt a l’assut del mateix nom. Aquest enginy havia estat propietat d’aquest llinatge nobiliària al mes des de 1584, i era destinat a la molta de cereals. El propietari en el 1768 era  Salvador Roca i Pertusa Malferit, III Marqués de Malferit, el qual compartia lligams de procedència o vinculació amb els nostres notaris Martínez.                                                                                                                                                                                                              
                                       
                             
                 Molí de la Marquesa. Riu Xúquer. Cullera 2015 (Fot. Cullera TV)

 Així doncs, queda el dubte si Juan Bautista Martínez i Vicent arribà a Cullera per  vinculació amb el Marqués de Malferit, per prendre part en l’administració del seu gran patrimoni, o si vingué com destinació per exercir d’escrivà reial, (o tal vegada pels dos motius alhora). En aquest punt de la investigació no puc descobrir-ho, però queda palesa la doble vinculació dels dos personatges amb els dos pobles, Aielo de Malferit i Cullera.     Tal vegada concorregueren les dues circumstàncies. Potser Martínez i Malferit tingueren lligams, l’un com administrador o curador dels bens de l’altre a Cullera, i a mes a més,  el primer tenia la plaça oficial d’escrivà, com ho certifiquen els seus documents.

 Juan Bautista Martínez, era a més a més, cavaller de l’Ordre de Montesa:

Document de 1770:

  “En testimonio de verdad = Juan Bautista Martínez, escrivano de la Religión de Nuestra Señora de Montesa y San Jorge de Alfama, del Rey nuestro Señor y del número y Juzgados de nuestra Villa de Cullera y de ella vecino, Certifico y doy fé …etc.”  

Aquest document i d’altres semblants, ens plantegen notables incògnites. ¿Per què Juan Bautista sempre obria les actes que signava fent constància de la seua pertinència a la Religió de Montesa?

Anys abans Cullera pertanyia a l’ordre de St. Joan de l’Hospital, però la veïna població de Sueca, sí que era de l’Ordre de Montesa. Així doncs, ¿Quin interès tindria el notari Martínez per deixar l’empremta montesiana als seus documents?.¿Potser el nostre notari, hagués fet estudis al Castell de Montesa, i se sentiria fortament vinculat a aquesta ordre religiosa? Tal volta fou així i malgrat el pas del temps, continuava mostrant el seu compromís i fidelitat a l’ordre montesiana.

 Si repassem la cronologia, trobem punts concordants. Així per exemple, comprovem que el terratrèmol de Montesa que va destruir tot el Monestir es va produir a l’any 1748, tenia aleshores Juan Bautista, 27 anys. Montesa no dista molt d’Aielo de Malferit, potser el jove cursarà estudis al Monestir bé com seglar o com monjo.

   Després de la terrible desfeta del terratrèmol i desaparegut el Castell on estava el Monestir i tota la seua organització, la pràctica desaparició de Montesa i pobles al voltant, molts morts i ferits, (tan sols al Monestir foren 21 morts: 7 sacerdots, 9 novicis o legos i 5 seglars) sembla que els residents del Sacre Convent de Montesa, que per sort, salvaren la vida, passaren a residir com a comunitat, a la ciutat de València, al col·legi del Temple.

     Trobe varies referències a aquestos fets: d’entre ells està el de Fra José Cabonell i Morant rector de la vila de Montesa, al seu informe al Rei a traves del Consell de les Ordres Militars, dels efectes produïts per terratrèmol del març de 1748 : “… al criado de la comunidad y de la cozina y los tres presos legos se han librado, solamente frey Martinez queda mas fatigado. Y se ha librado el retor de Sueca, el doctor Ramires , frey Carlos Cambra y el prior de Vallada, y el lego frey Francisco…”

   Ací trobem a un Martínez: fra Martínez,  que es salvà del terratrèmol encara que va ser perjudicat. No podem saber, si aquest és el mateix notari Martínez al que seguim, encara que ens posa en alerta. Aquest és un punt més de coincidència, que ens dóna que pensar,  perquè Juan Bautista Martínez i Vicent, apareix anys després, a la Capital del Regne, a València. ¿potser passarà a residir-hi amb tots els traslladats per causa del terratrèmol de la comunitat religiosa de Montesa?.

   Com he dit, el jove tenia aleshores 27 anys. Els seus pares  vivien a Aielo, i no estava fàcil a la mitjania del segle XVIII, deixar un poble enmig de les muntanyes per anar-se’n a viure a València, sense tenir lloc de feina, per cursar estudis…etc.

   No obstant això,  transcorren quasi vint anys des que passà el terratrèmol de Montesa i ja el trobem a Juan Bautista Martínez, casat amb una senyoreta de València anomenada Lorenza García. Això sí, degué de casar-se a una edat avançada, doncs sabem que en arribar a Cullera, tenia 47 anys i una filla menuda. ¿Penjaria els hàbits eclesiàstics a València per casar-se amb Lorenza? També pot ser que ell no fóra eclesiàstic sinó seglar,( que també estudiaven al Convent de Montesa) i una vegada acabats els estudis, ja sent escrivà, es casarà amb la jove valenciana.

   He intentat cercar documentació d’aquest  matrimoni, a la parròquia dels Sts. Joans de València que ens ho puga confirmar, però malauradament  aquesta  va ser cremada a la guerra civil.

   Però amb molta sort i quan buscava una altra referència a l’Arxiu Parroquial de Cullera, he trobat casualment la partida de bateig d’una néta dels dos, on exposa que el matrimoni dels avis de la xiqueta tingué lloc a València, d’on era natural i veïna la dona, que foren casats a la parròquia de St. Joan del Mercat, on pertanyia la xica, i que Juan Bautista Martínez era natural de la Baronia d’Aielo de Malferit. (a més, l’altre avi matern de la recent nascuda també era d’Aielo de Malferit, com explicaré mes endavant en aquesta història)

   Abans d’instal·lar-se a Cullera Juan Bautista Martínez, va exercir  a Paterna i Manises (on tenia oficina), com ho confirmen els seus protocols notarials del ARV. Tal vegada per eixe lligam estret, de la seua fe religiosa amb la formació rebuda,  Juan Bautista, no volia perdre els seus arrels i deixava constància dels mateixos als seus documents, fent palesa la seua pertinència a l’ordre de Montesa.

      Instal·lada la família a Cullera, prompte es van integrar completament a la vida de la vila. La família es relacionà amb els terratinents (aleshores els edils municipals) del poble i les classes més distingides acolliren graciosament a aquella senyora de València L’escrivà era considerat i apreciat i tot semblava anar bé per a ells.  A més a més,  Martínez portava algunes administracions de particulars a banda de l’escrivania oficial. A l’any 1782 fou clavari i administrador del Santuari de Sta. Maria del Castell, encàrrec aquest de gran dignitat i honor a l’antiga vila. Així de bé s’integraren en aquella petita societat, en un poble ben distint del de la seua procedència. I ací a Cullera al any 1783, nasqué el seu segon fill, un xiquet: Juan Bautista Martínez García, que acabà d´omplir de goig als orgullosos pares.

   Que lluny quedava ja Aielo de Malferit! Que difícil era poder comunicar-se amb els que allà quedaren! Eren temps molt complexos. Les distàncies eren enormes, no existien quasi camins d’enllaç entre uns llocs i altres. Els trasllats es feien en cavalleries, carros o tartanes, moltes vegades a peu. I a més els camins i les muntanyes eren llocs de perill, on abundava el bandolerisme. Feien temor els roders, que assaltaven i fins i tot mataven als viatgers. Per la qual cosa no tenien quasi contacte, encara que l’enyorança sempre i era present.

   Aielo de Malferit perdut entre aquelles llunyanes muntanyes de la Vall d’Albaida, era tan sols un record per a Juan Bautista, però un record ben present, sens dubte. Des de Cullera, aquest lluminós i bellíssim lloc, aleshores un poble cercat per muralles medievals,  rodejat per la marjal i la mar, a l’abric de la muntanya, un poble de regadiu, amb una vega argilosa i fèrtil que era una benedicció gaudir d’ella, el nostre escrivà aieloner encara que estimava aquest poble, no oblidava mai els seus arrels i recordava els llocs d’ infantessa tan estimats. Llocs com el pont de l’Arcà, el portal del Carmen, la Serratella, aquell aire fresc perfumat de les herbes de la muntanya, les correres de la xicalla del poble jugant lliures a la vora del riu, i com no, enyorava  la seua família, els pares que ja no hi eren, germans i nebots, que quedaren allà al poble, tan entranyable de pocs habitants on tots eren família o amics…però la vida, la realitat estava ara a Cullera.

   Com les coses li anaven molt bé, i la feina no li faltava, el notari aieloner, necessitava gent de confiança que l’ajudarà amb l’escrivania. I com li tirava la família i el seu germà Francisco Martínez i Vicent, aleshores notari al poble de Aielo de Malferit, tenia  fills que ajudaven al pare al seu ofici, Juan Bautista no dubtà en tirar mà de la família i cridà a un nebot, per a que acudirà a Cullera a dependre l’ofici i participar com a ajudant a despatx de l’oncle.

   Així doncs, invitat pel tío, arribà a Cullera Juan Bautista Martínez i Carreres. Nascut a l’any 1747 a Aielo de Malferit, fill de Francisco José Martínez i Vicent, Notari d’ Aielo i de Maria Carreres. A partir d’aquest punt de la història em vaig trobar amb un entrebanc perquè els dos Martínez tenien el mateix nom; el notari major era Juan Bautista Martínez i Vicent, el nebot Juan Bautista Martínez i Carreres. Com que treballaven junts, sols hi ha una manera de diferenciar-los: quan es veu la diferència d’escriptura d’un i l’altre, (afortunadament, és clar,  escrivíem a ma)

   Quan arribà a Cullera, per treballar amb son tío, Martínez Carreres, no tenia el títol d’escrivà, però uns anys després, amb el pràcticum i els estudis necessaris, l’aconseguí, Escrivà Real, títol  que presentà al plenari de l’ajuntament en l’any 1782 i així reflexa el llibre d’ Actes Capitulars del AHMC :

 “…Por Juan Bautista Martínez y Carreres, síndico Personero, se exibió el título de Escrivano y Notario Público para el Reyno de Valencia, menos la Capital y una legua entorno. Expedido por su Magestad en Sn. Ildefonso  a 14 de Agosto de 1781. Y en virtud de haber sido creado por tal escrivano y notario publico, por el Colegio de la Ciudad de Valencia…”


                      Signatura de Juan Bta. Martínez Carreres. (AHM Cullera)

   Bé li vingué al nebot estar al costat del tío, i  sens dubte, li va servir l’experiència d’aquell  i els seus propis estudis, per aconseguir arribar a ser Notario y Escrivano Real, com la major part de la seua família.

   Juan Bta. Martínez i Carreres, vingué a Cullera sent fadrí, i hi passà la seua joventut, i en aquest entorn, al caliu de la família de son tío, també establí relacions socials. A la fi  acabà casant-se amb una senyoreta de Cullera: Pascuala Piris, que pertanyia a una família de benestants de la vila. A més era neboda per part de mare de Mossèn Tomàs Font i Piris, (un capellà de la il·lustració, que tingué una important actuació durant la invasió dels francesos al 1812, i que a més, a més, escrigué un extens diccionari valencià-castellà etc. El matrimoni amb la distingida senyoreta ancorà, mes si cap, al jove notari al poble que l’havia acollit de bon grat.

   Així és, que a les acaballes  del segle XVIII, trobem a Cullera, no un, sinó dos Notaris naturals d’Aielo de Malferit, tío i nebot que iniciaren la que seria una llarga nissaga de notaris a Cullera: els notaris Martínez.

   Les arrels familiars en aquells temps solien consolidar-se, mitjançant unions matrimonials. L’endogàmia era un fet prou freqüent. Casar els fills d’un germà amb el d’un altre no era estrany. Tan sols calia demanar dispensa papal. I socialment no estava mal considerat. Per una banda, els matrimonis s’arreglaven per a que la hisenda no es desmembrarà amb unions dispars. I per altra banda si pensem, que els cercles de relació n’eren molt pròxims i estrets no era estrany que un jove es casarà amb la xica de la casa d’enfront,  perquè ambdós eren els que més sovint es veien, es coneixien de xicotets  i a mes les famílies es tractaven habitualment.

   Una cosa semblant degué ocórrer al cas dels nostres Martínez.  Ara anem a comprovar ho: A l’any del Senyor de 1794 va morir el primer notari d’ Aielo de Malferit. Tenía 73 anys. Deixà vídua, Lorenza García, una filla ja casada i el seu fill Juan Bautista Martínez i Garcia que era menor, i encara estava estudiant. De tota esta família prengué cura, el segon notari que era el seu nebot Juan Bautista Martínez i Carreres, (que a més va assumir l’escrivania de son tío) que aleshores ja s’havia casat amb Pascuala Piris i ja tenien una filleta, Agustina Martínez y Piris.

   Sembla ser que Juan Bautista Martínez i Carreres, assumeix el paper de vetllar  per la família de son tío, després de la mort d’aquest. Es converteix en una mena de tutor del seu cosí, obligant-se a sí mateix  per tornar-los tot el que aquell li havia beneficiat. Els dos cosins germans eren doncs, Juan Bautista Martínez i Carreres, natural d’Aielo de Malferit i Notari en Cullera, casat, i Juan Bautista Martínez Garcia, jove estudiant, fadrí,  administrador de les finques i bens de sa mare, i hereu junta amb la seua germana dels bens de son pare.

   És clar, tots ells estaven estretament units per diversos lligams: familiars, laborals, socials. I va ocórrer que una vegada més es va complir el costum,  Juan Bautista Martínez i Garcia  acabà casant-se amb la filla del seu cosí germà, Agustina Martínez i Piris (sobre l’any 1797), filla del segon notari aieloner Juan Bautista Martínez i Carreres, que vingué a Cullera. Tal vegada els jòvens s’estimaven de veres (vull creurem jo) o, tal vegada s’uniren pressionats per les famílies. A les dues parts es convenia continuar amb l’escrivania i tirar endavant. El cas és que el matrimoni dels dos joves, va complaure a tots ells i a més, va donar bons fruits.  Sabem que tingueren al menys 7 fills.

  L’any 1804  Juan Bautista Martínez García, fill del primer notari d’Aielo que vingué a Cullera, presenta al plenari, el seu títol de Escrivano Real y Notario de la Villa, i  li fou reconegut i  acceptat pels jurats de la vila,  fen-li manament exprés de que compartira protocol amb el seu sogre i cosí. Juan Bautista Martínez Carreres.  D’aquesta manera en lo successiu, els dos cosins germans, notaris, compartiren el protocol que havia sigut de son pare i tío respectivament.


   
                             Signatura de Juan Bta. Martínez García. (AHM Cullera)

   Passats tots estos anys, les profundes arrels d’Aielo de Malferit per part dels Martínez, acabaren endinsant-se, noves i fermes a les terres de Cullera. Ja aquesta nova generació havia nascut al poble del Xùquer, eixe Xùquer cabalós que de vegades es desbocava i inundava el terme i la vila quan les aigües de dalt, del Clariano, de l’Albaida, i d’altres vesaven el seu cabdal impetuós, en la conca del riu, que després d’omplir-se de la força de l’aigua de les muntanyes, potent i orgullós, venia a morir, a rendir-se a la mar, a la vora de Cullera, com arribaren també aquells dos primers notaris, que des d’Aielo, amb la força de la joventut, arribaren i  vingueren per a quedar-hi.

   Nombrosa documentació d’aquestos notaris es conserva al Arxiu Històric de Cullera, principalment per haver exercit la professió d’escrivans al Consell de la vila durant tants anys. Apareixen freqüentment les seues referències, en les Actes Capitulars de l’Ajuntament, i en altres documents que havien de presentar a les diferents instàncies i presenten les seues signatures. El seus protocols notarials no obstant això, estan recollits a l’Arxiu del Regne de València, junt a altres que els diferents notaris han anat formant  al seu pas per les successives escrivanies de la vila de Cullera.

 Estes son les cronologies dels tres Notaris i Escrivans Reials que motiven aquest estudi :

   Juan Bautista Martínez (i Vicent) ( Aielo 1721- Cullera 1794)
  
   Juan Bautista Martínez i Carreres (Aielo 1747- Cullera 1813)

   Juan Bautista Martínez i García (Cullera 1783- Cullera 1837)

   Però la nissaga Martínez no acaba amb aquestos. Després d’ells, encara dues generacions més foren notaris públics a l’anomenada vila de Cullera. Continuà després José Martínez i Martínez, (fill de Martínez García i nét del altres dos) casat amb Rita Cerveró i Jover; i encara  el fill d’aquest, Eduardo Martínez i Cerveró, que va seguir la tradició familiar de ser notari, encara que finalment seria ell qui tancaria aquesta important i dilatada saga. Eduardo fou un des terratinents hisendats del poble, tal vegada va ser la raó que deixà d’exercir com a notari, dedicant-se majorment a l’agricultura com “hacendado propietario” que era, i  morí a l’any 1910.

Amb la persona d’Eduardo Martínez i Cerveró es tanca esta nissaga que procedent d’Aielo de Malferit, es va establir a Cullera en 1768, i que com a tal perdurà fins 1910. Un total de 142 anys que de forma continuada, van exercir com Notaris públics i Escrivans reials els Martínez a Cullera.

   Deixant de banda el Notariat, i amb ben distintes professions, els seus descendents més directes, a dia de hui continuen vivint a Cullera. Encara que ja el cognom Martínez de la part d’esta família ha desaparegut,  per arribar un moment on la descendència fou femenina, amb la qual cosa el cognom d’aquesta branca  acaba perdent-se. Més les arrels encara son fermes...




                                                               Maria Carmen Rubio Fuster.

                                                               Cullera, 24 de Juny de 2015                                                                                                                                 (Dia Pentecostes)
                                                 Publicat al Programa de festes de Moros i Cristians
                                                                                        d'Aielo de Malferit (2015)






No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada