DIA DE LA BIBLIOTECA

“La saviesa com la riquesa,

es fecunda quan està al servei de l’home” 

AL VOLTANT D’UNA FOTOGRAFIA : 

DUES BIBLIOTEQUES I UNA VIDA DEDICADA A ELLES: 
JOSEFA COLOMER SANCHIS

Passem de pressa per la vida, el treball, els maldecaps de casa, els estudis, els amics.. tot ocupa moltes hores dia rere dia. És la realitat quotidiana que ens envolta d’alegries o preocupacions i que no ens deixa observar altres coses o persones que tenim al costat i que ens passen desapercebudes.

 Ens referim a la tasca que molta gent ha fet i fa de manera desinteressada pel bé del poble, parlem de les persones a les quals no les importa cedir hores del temps propi per fer treballs que la majoria només faria a canvi d’un sou o altre tipus de recompensa. En l’actualitat hi ha un grapat de  persones que es mereixen un reconeixement per eixe treball constant, callat, anònim, fet per altruisme, per entusiasme  i per estima al poble. Nosaltres volem ressaltar la tasca minuciosa i voluntària que anys enrere va fer a Aielo, envoltada de novel•les, contes infantils i enciclopèdies a les quals no els faltava pols ni humitat, Josefa Colomer Sanchis, coneguda per tothom per Pepica.

Josefa Colomer Sanchis en l'actualitat

Pepica ha viscut envoltada de llibres que amb cura ha custodiat i vigilat durant molts anys, fent de fidel i entusiasta bibliotecària tan en el Patronato com en la Biblioteca Pública. Tota una vida unida a una gran passió. Va deixar de ser l’encarregada de la Biblioteca Pública Municipal d’Aielo l’any 1978, però mai s’ha deslligat dels llibres, és impossible. Periòdicament visita la Biblioteca per empassar-se una vegada més de l’ambient que s’hi respira, ambient que ja no és humit ni polsós i que hui en dia va acompanyat del soroll del teclat de l’ordinador dels internautes. 

 A Pepica li agradava l’educació del menuts, volia dedicar-se a l’ensenyament però la guerra civil va alterar el seu rumb i la seua vida. Els somnis d’adolescent es quedaren truncats però el seu caràcter i constància per allò que volia, la portà a organitzar classes de repàs  a sa casa, i fins i tot, la portà a l’escola a substituir algun mestre i a fer-se càrrec  de la guarderia quan se’n van anar les monges del poble.

La seua vida va unida a la historia de la fotografia que encapçala este article. Han endevinat ja de quin edifici es tracta?, saben en quin carrer està? Potser és difícil reconèixer-lo. L’edifici es va fer en varies fases i al moment de la fotografia encara no està en la seua totalitat construït. Però mirant mirant... a que ja saben quin edifici és?. Si, és el Patronato,  clarament ho posa al cartell de la façana. I de segur que ara els ve al cap el pensament de com ha canviat el poble. És cert que el poble s’ha fet gran i s’ha transformat, ja quedaran poques persones que recorden este part del poble com es veu a la foto.

La construcció de l’edifici del Patronato es va fer en varies fases. Al capdavant i com promotor de la iniciativa estava el rector d’Aielo Juan Sanchis Requena. Completar esta obra de tanta envergadura va suposar un gran esforç per part del poble. El Rvd Juan Sanchis era un rector preocupat per impulsar la cultura i l’educació entre els xiquets del poble i veia que Aielo necessitava escoles i també una biblioteca, el Patronato que pretenia construir era el lloc que anava a albergar estes anhelades pretensions.

Probablement poca gent recorde i a molta li resulte estrany, el fet que la Biblioteca, abans de ser instal•lada al Patronato fóra provisionalment col•locada a la sagristia de la Parròquia. Pepica, només per devoció als llibres i de manera totalment voluntària, puntualment la  obria al públic cada diumenge a l’hora de missa. Els lectors devien recórrer tota l’església des de l’entrada fins la sagristia i això era un inconvenient. Com també ho era el fet de compartir les dependències de l’església amb els rectors mentre estos es vestien per celebrar la missa setmanal. Estes inconveniències portaren la decisió de traslladar esta Biblioteca provisional a altra part de l’església, la capella de la Mare de Deu dels Dolors. Però no va durar res de temps hi allotjada perquè  al poc s’adonaren que tampoc era l’indret més adient per als llibres. Urgia un nou emplaçament.

Als anys 50 el rector Rvd Juan Sanchis Requena, va poder fundar la Biblioteca que desitjava, instal•lant-la en una de les parts que ja estaven construïdes de l’edifici. Encara faltarien anys per veure la totalitat d’edificació acabada. Només donant una ullada a la fotografia ens podem adonar que la part contigua on estava emplaçada la biblioteca encara està per iniciar-se. També s’adonem que la part construïda no només es feia servir de biblioteca, també  de Centre Parroquial i cine d’estiu, com diu al cartell de l’entrada.

La biblioteca impulsada pel rector necessitava d’una persona que s’hi dedicara. Pepica, amant dels llibres sempre  predisposada a ajudar tothom, no va dubtar en fer-se càrrec d’ella altruistament, més si no en una tasca que l’omplia de tanta satisfacció. Des d’aleshores la seua vida quedava encarrilada definitivament, començant així una nova faceta de treball. Pepica sempre ha estat una persona àvida de saber i va trobar la dedicació que millor se li ajustava.

Pepica Colomer es va preparar per ser encarregada de la Biblioteca; l’any 1970 el centre coordinador de biblioteques va començar a organitzar cursets de formació per als bibliotecaris.  Pepica Colomer Sanchis va participar hi en tots els cursos que que es feien a València. Així va aconseguir una bona formació, també va rebre classes, ajuda i consells dels bibliotecaris de Xàtiva i Ontinyent.

Estes fotos i l'anterior, corresponen a un curs de bibliotecaris a la diputació de València, l'any 1974, al qual va assistir Pepica Colomer junt a l'actual bibliotecària i neboda de Pepica, Mª Jesús Juan Colomer, que aleshores iniciava la seua formació.

Malauradament poc coneguem  sobre  esta  Biblioteca  administrada  per  la  Parròquia.  Desconeguem el nombre total de llibres que hi havia,  però si se sap que la biblioteca comptava amb un fons bibliogràfic prou variat i sortit amb lectures de l’època. No sabem res al voltant de llistats existents ni pressupostos, no sabem de les despeses que s’hi feien. No ha quedat  constància de cap enquesta  de  lectors,  ni  hi  ha  llibre  de registre. No sabem res de tot allò que envolta l’organització i manteniment de la Biblioteca. Però a falta de documentació oficial, podem conèixer un poc de la  trajectòria  de  la  Biblioteca  del  Patronato,  del  seu funcionament i de l’ambient que s’hi vivia, gràcies al nítids records de Pepica Colomer Sanchis, que va ser durant tant de temps, la seua encarregada.

Durant un període hi va estar instal•lada i hi acudien els lectors que volien, anys en els quals els xiquets del poble gaudiren de les aventures que les prestatgeries amagaven, i els adults podien consultar els llibres que obrien les portes al món. Però la biblioteca necessitava inversió per renovar els fons o material, per millorar instal•lacions..., no disposava de pressupost i això repercutiria en que  l’interès dels primers anys anara decaient amb el pas del temps. Els lectors d’Aielo preferien acudir més a la Biblioteca Pública que a la del Patronato, perquè esta, cada vegada estava més descuidada. I era el mateix rector impulsor de la idea, qui veient la dificultat econòmica costant que cada dia se li presentava,  manifestava poc interès en mantenir-la. La Biblioteca del Patronato començaria a sofrir una progressiva degradació i quedà ben prompte sense ús. 

A la fi el desinterès del rector va ser tan gran que va arribar el dia en què va llogar com a cotxera el local que havia custodiat llibres plens de vides reals i somnis.

Pepica actualment  acudeix sovint a la Biblioteca, continua  envoltant-se de xiquets.

Pepica veient la precària situació en la que es trobava la Biblioteca, el perill que corria el fons que hi guardava i esperant nous temps i millor lloc per als llibres, els va guardar en caixes esperant que algun dia es pogueren col•locar altra vegada en unes  prestatgeries per poder ser llegits. Va ser una bona decisió la de prendre part en l’assumpte veient la segura degradació que sofririen els llibres. La decisió va ser salvar-ne uns quants, tots era impossible. De la totalitat encaixada una part es va quedar i l’altra se la va endur per ser integrada el fons de la Biblioteca Municipal, de la qual era encarregada. Pepica va classificar i anotar cada volum procedent del Patronato al llibre de registre. Els llibres de la part bibliogràfica que s’hi va quedar, així com els que formaven l’altra part que va romandre a la Parròquia malauradament acabarien estropellant-se i van desaparèixer, com era previsible, per conseqüència dels ratolins es i la mala ventilació.  Pepica des del principi fins el final hi va estar, en tot moment.

La Biblioteca Pública va començar a obrir al públic l’any 1953, després d’haver superat una sèrie de problemes. A la fi va quedar instal•la a la part central de les Escoles Velles. Prèviament mentre es solucionaven els entrebancs es va condicionar un local cedit per l’església  per donar el servei compartint espai en eixe moment amb la Biblioteca del Patronato.

Pepica recorda quan va participar arreplegant llibres per les cases sota les directrius de Mª Angeles Belda per tal d’incrementar el reduït fons amb el que es comptava. Així en van demanar a aieloners que vivien fora del poble com els de la Casa Troya de Madrid i guarda a la memòria que una de les famílies d’Aielo que van donar més  llibres va ser la de ca l’organista. A la fi el que més hi havia eren novel•les d’aventures, fet que era comú en totes les biblioteques. També recorda que quan anaren a col•locar els llibres als armaris, hi estava l’enciclopèdia Espasa-Calpe, procedent d’una  Biblioteca popular que s’havia creat en Aielo l’any 1927. L’ajuntament havia donant estos volums en dipòsit al mestre Leonardo Carreres. Va ser una sorpresa trobar tots els volums ja col•locats i a punt per ser consultats.

 L’horari establert per obrir era diumenges desprès de missa 11. Eixe dia de festa les activitats de la gent es tornaven quasi en un ritual. Després d’escoltar el precepte religiós cada diumenge, s’anava a passejar pel jardí de l’Eixample, era el moment de lluir les vestimentes de mudar i de trobar-se amb els amics. I també era moment d’entrar a la Biblioteca que tenien al mateix Eixample. Pepica Colomer i Maruja Aparicio,  aconsellaven llibres, parlaven de lectures...i els lectors se n’anaven amb una novel•la de Verne, Salgari o Pérez i Pérez sota el braç. Pepica va estar oficialment al front de la Biblioteca Pública Municipal durant 18 anys des de 1962 fins 1978, però realment era ella qui estava en primera fila ja des de 1953, i sempre de manera desinteressada de la mateixa manera com havia treballat per a la Biblioteca del Patronato.

Aquella imatge setmanal era la d’un jardí ple de gent, xiquets jugant i rialles de tothom, era una estampa bonica. Actualment continua la mateixa estampa, tal volta altres distraccions fan que l’Eixample no siga tan passejat com abans, tal volta algunes construccions han canviat la façana i també l’interior, però els edificis que configuren i donen personalitat al passeig, l’Hospital Beneficència i les Escoles Velles, hi continuen. Pepica sempre sol.licita obria la Biblioteca malgrat estar fora d’horari a tots aquells lectors que anaven a buscar-la on vivia perquè li obrira la Biblioteca i poder agafar el llibre desitjat. 

Molts són els records que guarda  a la  memòria Pepica dels anys passats en aquells magatzems de llibres com serien catalogats aleshores les biblioteques, el que més la transporta als anys passats és quan pensa en l’olor a paper humit, ara substituït pel de tinta d’impressora. També veu contrast de les biblioteques d’abans a les d’ara quan veu com els llibres d’ara es desfullen amb molta facilitat no com els d’abans tan ben cosits... també han canviat les obsessions que s’hi deriven quan s’està al càrrec, abans era primordial aconseguir fons econòmics per comprar algun llibre nou o  reparar alguna prestatgeria desconjuntada, ara l’obsessió es per aconseguir un increment de les estadístiques de lectors. Abans, quan només hi havia llibres, la gent entrava a la biblioteca, agafava el que volia i se n’anava, ara no. Actualment es navega per internet, es llig, s’estudia, es fan els deures d’escola i també es juga, les iaies i pares acompanyen els fills o néts i alhora descobreixen algun llibre per llegir, és un lloc agradable per hi estar on sortosament ja no s’escolta els soroll de rata famolenca de llibres. 

Enguany la Biblioteca Pública Municipal Degà Ortiz i Sanz ha estrenat un nou local. L’anomenem nou perquè les instal•lacions condicionades són noves i modernes, però en realitat el lloc on està instal•lada no és nou. Curiosament  desprès de més de 50 anys la Biblioteca Municipal ha tornat altra volta a l’emplaçament inicial. Les maletes del trasllat han estat plenes dels llibres que han anat a parar a les nombroses prestatgeries que arriben fins el sostre, també  d’il•lusions per la nova etapa encetada, però sobre tot han estat carregades d’històries anònimes com la que acabem de contar, amb episodis que  han donat vida a la biblioteca els anys anteriors i ha configurat la seua pròpia història. 

-Una persona anònima va dir:  
“Mentre existeixen persones que estimen els llibres com nosaltres, estos no es perdran...
quin plaer que se sent quan s’obri un llibre nou i es fica el nas amb ansietat, com si s’esperara empassar-se  de la història amb eixe gest”.
 Esta cita no l’ha dita Pepica, però molt bé podria ser d'ella.

Mª Jesus Juan colomer

Mariló Sanz Mora

Primavera 2007

* Article publicat al llibre de festes d'Aielo de Malferit l'any 2007