Història d’Aielo de Malferit

jueves, 2 de noviembre de 2017

TAULELLERIA FUNERÀRIA: ÀNIMES DEL PURGATORI.


A1

Estos taulells de ceràmica de les ànimes del purgatori pertany al magnífic treball de Noelia Vidal “Un Patrimoni a descobrir: Ceràmica devocional, taulells ornamentals i paviment hidràulic d’Aielo de Malferit”, editat per l’ajuntament d’Aielo de Malferit, 2009.

Noelia va trobar al poble tres peces molt semblants distribuïdes per diferents cases particulars d’Aielo, totes datades al segle XIX. Testimoniatge de la forta i arrelada devoció a les animetes del purgatori.

En el dia d’ànimes les campanes tocaven a difunts fins el migdia convidant a l’oració i al recolliment. Era dia d’anar a missa i resar per a que les animetes eixiren del purgatori i aconseguiren anar al cel, perquè de tots era sabut que les animetes, un dia com este, eixien buscant qui es resarà un parenostre dient: “a mi, a mi...”.

Es creia amb devoció en totes estes històries al voltant de les ànimes del purgatori... les ànimes dels difunts que eixien de les seues tombes i tornaven a casa seua a viure unes hores al costat dels seus familiars.

Una tradició d’estos dies de recolliment i record dels nostres avantpassats difunts, es menjar la típica cofafa i cristina d’Aielo (sembla que la cofafa és un dolç d’època dels moriscs).

Antigament, el dia de Tot Sants, els xiquets i xiquetes d’Aielo els agradava anar al cementeri a menjar-se la cofafa i a jugar, i un dels jocs era arreplegar la cera que hi havia per terra i fer boles amb ella.

Segons ens contava Dafne Valor Visvikis:

"La meua àvia Maria Barber Barber, sempre ens contava que a la nit de la vespra de tots sants a Aielo de Malferit, quan ella era menuda, es tiraven coets per espantar els esperits dels morts i que no s'aproparen al poble.

Només qui tenia un mort a casa eixe any deixava una espelma encesa per a que l'ànima trobara el camí de sa casa i es despedira dels seus abans d'abandonar el purgatori".

Dibuix ingenu de les ànimes del purgatori segons la simbologia tradicional de l'època.

A l'A1 i A2 el dibuix és igual, es veu una dona jove, nua de mig cos, entre flames amb les mans creuades i actitud de suplica o d'oració. Al seu costat hi ha un home amb barba, també nu de cos i amb una mà contra el l'altra mirant cap al cel de manera suplicant.

Al taulell A3 la dona amaga la cara darrere del seu braç i l' home que l'acompanya sembla més jove.

Aquests taulells formats per una peça, estaven molt a prop dels cementeris i tot a la mateixa porta.

També hi havia, en alguns casos, i fins començament dels calvaris.

La devoció a les ànimes del purgatori està unida a la festa de Tots Sants i s'acompanya d'uns rituals com resos per les ànimes, encendre "palometes", posar flors als difunts...

A3 també porta sanefa, però en aquest cas està feta a trepa de color blau.

Les orles dels rajols A1 i A3 formades per sanefes del segle XIX, van ser afegides amb posterioritat per Francisco Rollo, veí del poble.

Els tres taulells tenen la següent llegenda:

ROGAD POR NOSOTRAS.

(U) Aielo de Malferit, diverses cases particulars.

(Cr) Segona meitat del s. XIX.

(M) Un taulell de 20 x 20 cm.

(O) El taulell Al porta al seu voltant una composició seriada de color blau cobalt.

Noelia Vidal Belda

Un patrimoni a descobrir:

ceràmica devocional, taulells ornamentals

i paviment hidràulic d’Aielo de Malferit.

Ed. Ajuntament d’Aielo de Malferit, 2009.

Col. “Biblioteca Degà Ortiz i Sanz” núm 5

miércoles, 1 de noviembre de 2017

SAPS QUÈ?... UNA TOMBA AL CALVARI

Sabies que a l’ermita Sant Joaquin i Santa Ana del Calvari hi ha un enterrament desconegut per el veïnat d’Aielo?. Una tomba situada al mateix portal de l’ermita, tot just darrere la porta enreixada que hi ha a l’entrada.

La pedra de la sepultura de color rogenca rectangular on hi ha gravat la inscripció, un poc desgastada pel pas del temps:

Aquí descansa la hermana Maria Ines Ribes y Castelló, beata Profesa del Carmen, bienhechora de esta capilla...murió en 9 de Mayo del año 1821, a los 61 años de edad.”

Maria Ines Ribes Castelló naix en Aielo a l’any 1762. Son pare era natural de Benigànim, va vindre a Aielo a primeries de 1700 i es va establir com a cirujà al carrer Sant Antoni, casant-se amb l’aielonera Francisca Mª Castelló, filla d’un de les llinatges més influents en aquells anys. Contraurien matrimoni a l’antiga ermita de Sant Miquel, l’actual església San Pedro Apòstol estava en construcció. Fruit del matrimoni tingueren 11 fills. La seua casa familiar estava al carrer Sant Roc (actual carrer Esglèsia), núm 3, molt a prop del portal de Sant Roc i la nova església.

Mª Ines va viure destacats moments històrics, en un Aielo encara murallat i que contava amb quatre portes d’entrada: San Roc, el Carme, San Cristòfol i San Francesc, els primers anys de la recent inaugurada església parroquial Sant Pere Apòstol construïda en 1739, la reconstrucció del pont de l’Arcà en 1806-1807, observaria la gestació de l’horta nova, així com assistiria a l’ampliació urbanística dels nous carrers en el poble, i viuria la devoció popular que va impulsar a posar plafons ceràmics en els carrers.

Mª Ines, optà per una vida religiosa. Al seu testament atorgat davant del notari d’Aielo, Francisco Martinez, a l’any 1804, fet junt a la germana Magdalena, expliquen clarament el lloc on volen ser soterrades i l’hàbit que deuen posar-les.

“...como nosotras, Magdalena Ribes, donzella, mayor de edad y Maria Ines Ribes, beata profesa de la Orden del Nuestra Señora del Carmen, hermanas vezinas que somos de esta Baronia de Ayelo de Malferit ¿...? buenas y sanas pero temerosas de la muerte que es natural y por la divina clemencia con nuestro libre juicio entendimiento conforme...mandamos que cuando la voluntad de Nuestro Señor¿...? llevarnos nuestros cuerpos sean sepultados en la Iglesia Parroquial del Señor San Pedro Apostol de esta Baronia y en la misma sepultura que quedan enterrados mis difuntos padres...en la capilla del patriarca San José, vestidas con abito de Nuestra Señora del Carmen...”

En l'última voluntat dictada al testament, Mª Ines, especifica que vol ser soterrada a la capella de San José en l’església, junt als pares. Este desig no va poder ser complit al posar-se en pràctica la pragmàtica reial que prohibia enterrar en les esglésies.

Perquè Maria Ines va ser soterrada a l’ermita?. L’ermita està situada junt a la carretera de Moixent a l’entrada del poble per l’oest. Es una sòbria i modesta construcció feta amb una nau única rectangular amb contraforts a l’exterior en la meitat dels murs laterals. En el lateral dret s’adossa una construcció auxiliar que altera la regular silueta del conjunt.

A la seua tomba es pot llegir “bienhechora de esta capilla”?. Va fer alguna donació a l’església?. La hipòtesi més raonable és que contribuiria econòmicament o en donacions, cal també la probabilitat de que s’encarregara de guardar-la i cuidar-la, i altra possibilitat és que l’ermita fora el lloc de recolliment per a l’oració i vivenda en eixa construcció adossada que hem comentat més amunt... totes estes raons la farien mereixedora de ser enterrada a l’atri de l’ermita.

I beata Profesa del Carmen? Beata es denominava a dones piadoses que vivien apartades del món o soles. Envoltades d’una aureola de santedat i gaudien de gran prestigi. S’aplicava a dones notables per la seua devoció i freqüència en l’església, algunes portaven hàbit religiós sense ser membre d’una comunitat religiosa, i també es deia de les monges que realitzaven funcions per a la seua comunitat com demanar almoina.

A l’Ermita estan soterrats els restes mortals de Mª Ines, des de fa 196 anys, a una tomba humil i una senzill inscripció per a ser recordada tota l’eternitat, a la làpida encara es pot vorer l’escut de l’Ordre Carmelitana a la que pertanyia.

L’enterrament de Mª Ines és un cas aïllat per Aielo, única persona enterrada fora dels murs del cementeri, i la més antiga sepultura conservada al nostre poble.