Bona nit, moltes gràcies pel guardó i pel privilegi de donar-nos la paula.
En una novel·la sobre la societat londinenca d’ara fa cent anys, la Virginia Woolf retrata un personatge de certa edat que ens va fer pensar en la nostra mare Maruja. Diu, “...moriria com un pardalet un dia de gelada... pertanyia a una època diferent, però era tan sencera, tant d’una peça, que sempre es dreçaria a l’horitzó, blanca com la neu, eminent, com un far que marca una etapa anterior en aquest joc d’apostes llarg i aventurat, que és la vida” (La senyora Dalloway, Virgina Woolf, 1925)
En efecte, Maruja “pertanyia a una època diferent”, va nàixer un 7 de febrer del 1929 i va faltar el mateix dia, però 96 anys després. De xiqueta, dels 7 als 9 anys, patiria les pors i la mort que portava la guerra, fins perdre el seu germà Antonio. Això marcaria el seu caràcter adust i seriós, però mai infeliç, en el si d’una família molt religiosa i conservadora que vestiria de dol per sempre més.
Així, esdevinguda filla única i educada per al matrimoni, es va casar ben joveneta amb un mestre com son pare, havent-se d’espavilar per afrontar la vida, lluny del poble, criant-nos, al meu germà i a mi, pacíficament, respectant a contracor la nostra deriva personal conforme s’accelerava la modernització del país, en vides i costums. Ella, però, es mantindria aferrada a les seues conviccions i arrels: “en el seu horitzó”, sempre, fins a l’últim moment, Aielo, el centre de gravetat geogràfic i sentimental de la seua vida.
Es diria que no hi ha res d’excepcional si pensem en la vida de tantes i tantes dones, esposes i mares, de tota condició social i tendència ideològica, que van ser fortes a la força en la dura postguerra. Però no deixa de ser admirable i nosaltres sabem, malgrat les aparences, que Maruja no ho va tindre fàcil.
Es va mostrar sempre “tan sencera, tan d’una peça” davant els canvis i les adversitats, i tan centrada en el seu horitzó, que al remat va fer de la conservació de la herència familiar, no sols de la casa, sinó també de la memòria dels qui la habitaren, un objectiu de vida.
En particular, del seu pare, Leonardo, el mestre d’Aielo, i de Francesc, el rector germà d’ell, del seu iaio, José Liñana, el metge del poble, tots procedents de Moixent, del Pare Don José, terciari caputxí, tio seu, com ho era també l’apotecari Don Rafael... (per cert, tots homes!), amb la gran recompensa de vore com eixe llegat interessava a persones estudioses i historiadores, destacant-ne l’atenció des del Consell d’Investigació Històrica d’Aielo, amb Maria Jesús, la perseverant bibliotecària que, de manera encomiable, no perdia ocasió, any rere any, d’entrevistar-la i fer-se càrrec d’algunes de les penyores (papers, documents, fotografies) d’aquesta nissaga familiar.
Lamentablement amb la seua mort, aquesta memòria prodigiosa, aquest “far d’una etapa anterior” que tant ens ha regalat, queda escurçada, amb vivències i xicotets tresors que ja no podrà compartir. Ella n’estaria molt satisfeta i agraïda d’aquest reconeixement, més que a la seua persona, a la família de la qual guardava un tribut que en la història local s’ha considerat valuós i, de retruc, a les dones, esposes i mares, de tota una època, com les seues amigues i veïnes, les altres ‘Marujes’ del carrer Nou, oficialment dit de la Puríssima.
El seus fills, Miguel i Josep Maria, i la seua estimada neboda Maria Amparo Beneito, que hem pogut estar ací presents, ho agraïm de tot cor. Moltes gràcies Aielo i enhorabona per aquesta iniciativa de reconeixements cívics, oberta i participativa, sense prejudicis, que avui se celebra.
Que siga per molts anys!
Aielo de Malferit, 8 d’octubre de 2025
No hay comentarios:
Publicar un comentario