I al bancal...
─Rafel, ja en tenim un carro de fruits dels margallons. Uf! Hi ha a punta pala d’ells als sacs. Vaaaa que estic caaaansat! Mireu que si no em feu cas, vos estiraré les orelles. I quan dic prou, és prou! Que amb açò ja guanyem alguns xavos, i això és sols el que volem per a no fer sisa als majors, o no recordeu? Val, ja està bé!.
Jo en escoltar-lo vaig sospirar per als meus endins. Quanta veritat estava dient el Miquel!. I encara que volgués fer-me el sompo a ningú podia enganyar ja que les nostres cares cansades ho delataven tot. I què fèiem nosaltres pels bancals? Doncs, des de feia hores estàvem recollint fruits dels margallons. En veritat els tres; el Vicent, el Miquel i jo, estàvem agarrant tots els fruits dels margallons silvestres que trobàvem pel terme, doncs aquestes palmeretes autòctones sempre han segut abundants.
Els margallons fan uns fruits comestibles semblants als dàtils, però amb un dolçor asprívol que els caracteritza. D’ells es pot menjar la seua medul·la o tronxo. I és clar que nosaltres collíem tot el que trobàvem als erms bancals. No deixàvem ni l’apuntador. Eren temps famolencs i per a nosaltres, una benedicció veure eixes palmeretes carregades de fruïts que, com a benvingudes pepitetes d’or, representaven ser una molt bona ajuda per a la nostra supervivència diària.
I com avui era el penúltim dissabte de l’estiu, pensàvem anar de seguida a vendre els fruits dels margallons als muntadors de les paradetes de l’Eixample. Sabíem sobradament que ens ho pagarien a un preu raonable, però ‘no digam oliva fins que no estiga baix la biga’, i és que, encara que per a la feina no estàvem gens embovats, en aquells dies sols érem uns joves collidors inexperts, i per tant, tres xiquets que no sabien res dels negocis i dels seus tractes. Però com érem dels que picaven i volaven, sempre que podíem ho demostràvem amb molta sang quan buscàvem margallons silvestres per les nostres terres, així com per; Vallada, Agullent, Albaida, Montesa, Olleria i Ontinyent. I és que trepitjàvem qualsevol tros de terra que hi haguera erma al nostre voltant! Doncs com en aquella època es considerava que res passava per casualitat, devíem de gaudir de tot el terreny que ens rodejava sense cultivar. Si no, per quin motiu estaven totes aquelles terres juntes i sense aprofitar? A més, la veritat sigui dita, allò ens divertia i ens condia, doncs érem molt llargs arreplegant.
Estàvem segurs de que en tornar de repassar totes les finques, els homes de les paradetes de l’Eixample ens esperarien com si fórem pa beneït. Així que, ”com els tractes i els negocis no hi ha que posposar-los i sempre és millor fer-los en calent”, sense perdre més temps per al bescanvi, ens dirigirem a casa del nostre intermediari. I anàrem a buscar al ti Baptiste.
A l’arribar a la casa del ti Baptiste l’home es va quedar amb tot el que havíem arreplegat. I amb molta contundència, però de forma seca, ens va prometre que a l’endemà ens pagaria els diners, ja que l’havíem pillat amb la butxaca totalment buida. I com ell era home de paraula, nosaltres tres ens fiàrem, a més, mai ens havia fallat i sempre havia estat disposat a donar-nos un cop de mà en aquests assumptes de compra-venda. Si no ens pagava avui dissabte, les seues raons tindria, doncs tota pedra fa paret i ningú com ell sabia la falta que ens feien els diners per a poder ajudar en les nostres cases. Però si no podia l’home, és que no podia, què anàvem a fer? ...
I com avui era dissabte i ‘al dissabte tot m’ho gaste’, al dissabte era el dia d’arreplegar i comprar per a casa. I encara que al poble era costum portar tots els dies menjar, el dissabte era el dia en que més articles es compraven, canviaven o fiaven. Però malauradament eixe dia no hi havia diners a casa del ti Baptiste, i nosaltres ja no podíem ni rascar-nos les butxaques. Amb lo qual i no resignant-nos a postergar massa l’ajuda a les nostres famílies, d’immediat acordarem que al següent dia el tornaríem a visitar, i li calfaríem la cadira el temps que fora necessari, fins que ell, amb gràcia i sense entreteniment, ens abonara les anhelades monedes metàl·liques que teníem pendents de cobrament. En fi, que malgrat ser el ti Baptiste com era un home complidor i l’assumpte no llevar-nos la son ni menys les ganes que teníem de rebre la visita nocturna del ti Seré, per a nosaltres s’imposava la necessitat d’acurtar el termini de cobrament de les nostres asprívoles petitetes d’or.
Any: 1954
No hay comentarios:
Publicar un comentario