Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"


jueves, 29 de marzo de 2018

Pepe Juan, Pelletes i la tasca de recuperació de la matraca



La matraca és un instrument musical de percussió, concretament una caixa de ressonància, utilitzada en les esglésies per cridar als fidels substituint els tocs de campana en els oficis de Dijous i Divendres Sant.

La matraca mesura uns 80 cm d’alçada, és de fusta,  té 4 ales en forma de creu i 16 maces.  Quan gira, les maces o martellets colpeixen les ales produint un soroll intens, fort, sec i repetitiu, que sols s’escolta estos dies sants.
  
La matraca d’Aielo va deixar de tocar-se cap a la dècada de 1960. Va ser abandonada i es quedà en estat ruïnós en el campanar. Hi va estar uns anys fins que fent unes  obres de millora en el campanar i per un descuit, la baixaren i la tiraren en companyia d’enderrocs i brutícia de les obres com si fóra una deixalla més. Hi es va quedar, junt a un garrofer situat en el solar que aleshores hi havia enfront de la guarderia i que actualment està ocupat pel col·legi Sant Josep de Calasanç. Els obrers no s’adonaren de l’antiguitat i la importància d’este antic i simbòlic instrument que hi havia entre les runes.


Sortosament, José Ramon Juan, en aquells anys, dècada de 1990, sent funcionari de l’ajuntament i fent les funcions de cap de jardineria, la va veure un dia junt a les runes. Jose Ramón la va reconèixer perquè durant uns 10 anys sent acoliquet solia tocar-la cada Divendres Sant seguint els ensenyaments dels sacristà Juanito Dordá.

Jose Ramón, conegut com Pepe Pelletes,  no s’ho va pensar dues vegades. Fora d’horari de treball, l’agafà recollint totes les peces i trossets que hi havia per terra perquè volia reparar-la. 

La va portar al seu xalet per veure-la amb deteniment. Li faltaven els martellets per a que sonara, era com una creu, com una aspa. Va tindre la idea de preguntar a l’escola taller instal·lada en la fusteria del Gallo, si podien arreglar-ho, però el director a càrrec del taller li respongué que desconeixia l’instrument, afirmant que mai n’havia vist cap semblant i no sabia ni com funcionava.  El primer intent de buscar restaurador va ser un fracàs.

Pepe Juan i Joaquin Albiñana Nacher
Després va anar al taller de "Hermanos Albiñana", els Pantorres, a l’Olleria. Pepe sabia que eren tres germans, Pepe, Joaquin i Emilio Albiñana Nacher,  encarregats de la matraca de l’Olleria, de tocar-la i mantenir-la. I va encertar el lloc. Hi va ser restaurada dignament i de manera artesanal, donant-li el prestigi que li corresponia a este antic instrument. Els Pantorres eren uns experts i a més a més  confirmaren que era la matraca més antiga de tota la Vall d’Albaida. Esta informació està igualment corroborada per l’especialista i estudiós campaner Sergi Gómez.

La restauració li costà a Pepe 12.000 pessetes i foren moltes persones les que s’oferiren per ajudar-lo econòmicament, però ell agraït, va rebutjar l’ajuda argumentant que  era capritx seu i volia córrer amb totes les despeses. Després, ja restaurada la va tornar a l’església de manera altruista. No volia res a canvi, deia que li “donava consciència vorer com l’havien tractada”, segons les seues paraules. La satisfacció era veure-la quasi nova després d’haver-la salvada dels enderrocs.

El següent pas era tornar-la a instal·lar al campanar. La instal·lació requeria d’uns preparatius: es necessitava, entre altres coses, buscar la grua d’Amadeo Segura o comprar maroma. De la ferreteria Enfi, Pepe compraria una maroma ben llarga perquè havia d’arribar més amunt de la primera sala del campanar junt a la torreta on antigament també estava la històrica sirena eliminada en la mateixa obra que tragueren la matraca.

Julio Ferro, Juan Dordá i Pepe Juan
Mentrestant es feien els preparatius, i durant unes setmanes, la matraca va estar exposada dins de l’església, col·locada damunt d’un aparell de ferro fet per Julio Ferri. El primer dia que l’exposaren per primera vegada, s’ajuntaren persones afins que sempre havien estat interessades en el tema de la recuperació de la matraca, com Juanito Dordà, Pepica Colomer o Carmen Soler i amb unes pastetes celebraren la donació.

A continuació, quedava preparar el lloc definitiu en el campanar. Pujaren i engrassaren unes llandes on es recolzava la matraca. La grua elevaria la matraca dalt del campanar. Pepe va passar la maroma pels forats fets amb colls de garrafes, arribant la maroma fins a la mateixa porta d’entrada al campanar.

El capritx de Pepe ja estava complit, ja havia deixat la matraca restaurada a l’interior de l’església per a que fidels i poble en general l’admiraren i pogueren tornar a escoltar i recordar eixe so tant peculiar i propi dels dies de Setmana Santa, un so que s’escoltava quan la resta de campanes emmudien pel dol per la mort de Jesús i que no paraven fins a la nit de Glòria.

Pepe encara recorda actualment quan van escoltar per primera vegada el so de la matraca restaurada. Va ser molt emotiu. Hi estaven el retor Don Antonio Ferrero i Juanito Dordà, el sagristà, que va explicar com funcionava i  Don Antonio va tindre l’honor de tocar-la.

D. Antonio Ferrero i Pepe Juan
Durant uns anys, va ser Pepe l’encarregat de fer-la sonar fins que ja li resultava complicat tocar-la i alhora estar participant en els actes organitzats per la Confraria, com ell mateix diu:  “No pots anar a missa i revoltejar les campanes”, així que li va demanar al retor que buscara alguna persona que es fera càrrec i el substituira. I en este punt s’hi troba, esperant algú que la toque en Setmana Santa. La matraca es toca des de baix, no cal pujar al campanar, al tocar-la fa mitja volta i els martellets repiquen sobre la fusta, es torna a estirar la corda i els martells torner a repicar fent un crac, crac... Pepe va recuperar un instrument amb un so musical característic. 

És una llàstima que després de tant de treball, actualment la matraca torne a estar muda. Esperem que algun dia de nou sone.  Ho llencem com un repte per a la nova presidenta de les festes de Setmana Santa: aconseguir posar en marxa la matraca. Només per l’esforç altruista de recuperació tan gran que va fer el confrare Pepe Pelletes, deuria fer-se. Així el poble d’Aielo recuperaria, de nou,  la tradició pasquera d’escoltar el so campaner característic.

Mª Jesús Juan
Mariló Sanz Mora
Dimecres de cendra 2018



2 comentarios:

  1. M'he alegrat el llegir l'articule, però he de dir que hi ha un error en l'articule es diu que va ser en el taller de Juan Torres, els Pantorres a L'Olleria.(el taller en lloc de dir-se "Juan Torres" es deia "Hermanos Albiñana") #
    Es mon pare Joaquin Albiñana Nacher, el que esta en la foto i efectivament , eren els Pantorres (Pepe, Joaquin i Emilio) els encarregats del manteniment de les campanes del L`Olleria."

    ResponderEliminar
  2. Moltíssimes gràcies Jorge. Tens que saber que la junta de la Confraria i el retor, després de la publicació d’este article, han pres la decisió de tornar-la a tocar al pròxim any, enguany era un poc precipitat.
    Salutacions

    ResponderEliminar