Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"


miércoles, 8 de abril de 2020

UNA MIRADA AL PASSAT ‘LA SALPASSA’


Estiu 1954
(...)
La família de la Conxeta s’ha lliurat d’eixe mal major perquè havien fet la Salpassa a l’últim Dimecres Sant de Pasqua. Sí, la Salpassa, que sinó, nosaltres no volem ni pensar el que haguera pogut ser. En efecte, eixe últim Dimecres Sant, el senyor cura del poble i els seus escolans amb els xiquets acompanyants, també van passar per casa del ti Ramón, el pare de la Maria, per fer-los la Salpassa, amb la casualitat, que en el moment que feien el passa carrer per la casa de la Conxeta, la van pillar fent neteja d’animals. I així, al passar els de l’església fent soroll i picant les seues maces al sòl del carrer, estampant amb força els pals de fusta al temps que anaven cantant allò de;

“Pica la maceta,
pica el ponedor,
que isca el tio Pep
del carreró”

la dona del ti Ramon es va acalorar pensant que tenia el corral més rosat que en la vida i amb més merda que un palo galliner, mai millor dit. I en escoltar als de la Salpassa pel carrer, ella ja tenia tots els ous preparats, per a eixint a donar-li’ls, evitar així que entraren a dintre de sa casa i que veieren el desastre tan gran que tenia de  gallines i conills. I una vegada ja fora, d’immediat la Conxeta es va agenollar afegint-se amb molta traça als cants del grup de l’església. I cantant i fent soroll amb les macetes, el senyor cura va beneir amb aigua la casa d’ella i als seus habitants, i als que allí estaven els va donar a besar el crucifix. 

“Pica la maceta,
pica el ponedor,
que isca el tio Pep
del carreró”.

Seguidament, l’escolà que portava la sal, li va posar a la Conxeta una cullereta en la seua mà, perquè amb les presses ella el saler no l’havia tret al carrer, i per tant, els religiosos no van poder agarrar-li la cullereta per a l’intercanvi de la sal que sol fer-se a aquestes litúrgies cristianes. Però igual va donar, doncs la sal beneïda rebuda va estar ben aprofitada a la casa, doncs la van fer servir per a fer menjars amb fe. I amb els ous que ella els va donar, aqueix escolans després també es van fer els típics dolços per a La Mona de Pasqua.

“Pica la maceta,
pica el ponedor,
que isca el tio Pep
del carreró”.

I així, encara que tots sabeu que la senyora Conxa era un poc ruda, també hi ha que dir que era graciosa i agraïda com la que més, i molt creient per herència familiar.

─Sí, creient com tots els d’ací! Jo per si de cas faig igual, a més, creure en Déu no costa diners ─va dir un altre home més major que allí estava situat al mig del rogle escoltant els rumors, i que segurament volia també anar al cel, si hi havia cel.

─I com per tindre fe cristiana no es perd res ─seguia parlant un altre home major ─jo sé que en casa de la Conxeta tampoc s’han qüestionat res mai, i al poble, tots els anys són uns dels primers que obren íntegrament la seua casa als religiosos, tant en el material com en l’espiritual.

Al remat, tots els que allí estàvem escoltant allò de la Salpassa concloguérem que va ser la sal qui va salvar a la Conxeta d’aquella possible desgracia, perquè de seguida que els religiosos li van donar l’aigua, aquesta li va caure a terra i no la va poder aprofitar per a res. Bé, tant com per a res! Suposem que al tros del sòl on va caure, i mullar, alguna cosa sí que netejaria. Però, per no fer cap pecat mortal, ella en cap moment la va torcar amb drap. Ni li se va passar pel cap! Com Déu l’havia tocada, allí  la van deixar, i prompte la terra de la casa la va xuplar. La Conxeta a l’adonar-se de la rapidesa amb que el sòl se la va beure, de seguida va pensar que era un avís que li donava ‘el que estava allà dalt’. Que sí, que pareixia que Déu existia al cel, i que li donava eixe senyal per comunicar-li, que tant la sal com l’aigua, li donarien forces als seus i als murs de sa casa, PER A ESTAR SEMPRE BEN PROTEGITS DE LES GRANS DESGRÀCIES. (...)

De la narració ‘Una Mirada al Passat’ #UMP, escrita per Inmaculada Aparici Sancho (@InmaAparici) - Llicenciada en Dret i  Professora de  Formació i Orientació Laboral (FOL) en FP.

martes, 7 de abril de 2020

EL BALCÓ. Crònica d’una pandèmia, el coronavirus 2020. Diumenge de Rams (II)


 
Les Cases Barates, el veïnat ha engalanat balcons i reixes a totes les façanes, per a celebrar un Diumenge de Rams en confinament. Apreciar la bona intenció de la veïna, Fina Mompó Malchirant, que ahir a poqueta nit va repartir i deixar a la porta dels domicilis un ramillet de llorer i olivera, i a les huit de la vesprada, a l'eixir per a aplaudir com tots els dies, aprofitaren per a col·locar a les cases...
 "Diumenge de Rams qui no estrena no té mans"... 
Recordeu, cal estrenar alguna coseta com mana la tradició, celebrem aquest Diumenge com cal. 
I en guany que estem a casa podríem parar una bonica taula i asseguts a dinar ben mudats tots. Gràcies Silvia Safe #AieloEsQuedaACasa

















 

lunes, 6 de abril de 2020

EL BALCÓ. Crònica d’una pandèmia, el coronavirus 2020. Diumenge de Rams (I)

Fina Mompó Malchirant arreglant els rams que facilitarà per arreglar les cases, i les veïnes en el moment de col·locar-los als balcons i reixes de les Cases Barates.
En dies com els que estem patint, el veïnat és un gran suport i comboi.    #AieloEsQuedaACasa














FOTOTECA: Diumenge de Rams

Ben mudades, estrenant roba, amb el monyo fet a la perfecció, i amb la palma blanca, assegudes en un dels bancs de l’Eixample esperen l'instant de participar en la processó del Diumenge de Rams: Cristina Aparici Sanz, Maria del Mar Juan Andrés, xirra, Marisa Aparici Sanz, Mati Castelló Aparici, M José Castelló Aparici, Ester Penalba, l’any 1974.
A Aielo de Malferit el Diumenge de Rams és una Festivitat molt celebrada, una tradició antiga de la qual existeixen testimonis en l'Arxiu parroquial. 
Les mares adquireixen bonics vestits, que els xiquets i xiquetes estrenaran aquest Diumenge, i junt amb la palma que les mares i àvies han comprat en el mercat, formaran una estampa típica d’aquest dia. Enguany toca celebrar-lo a casa. 
Que ús sembla si publiqueu les vostres fotografies amb la palma. Animeu-vos!... 
Bon Diumenge de Rams a tots i a totes. 
Arxiu Fotogràfic Biblioteca Municipal “Degà Ortiz i Sanz”. (Col·lecció: Cristina Aparici Sanz). #AieloEsQuedaACasa

domingo, 5 de abril de 2020

DIUMENGE DE RAMS

Diumenge de Rams qui no estrena no té mans... 
Rafa Morant i Cristina Aparici, han tingut la bona idea d’embellir els seus balcons per a un dia tan senyalat. Podria convertir-se en una tradició al nostre poble!... Imitem-los i poseu als vostres balcons, rams d’olivera o de llorer, i si algú ja tenia la palma comprada també.   
Ah!... I COM MANA LA TRADICIÓ ESTRENEU ALGUNA COSETA.  





sábado, 4 de abril de 2020

Malnoms d'Aielo de Malferit: BOTIFARRA



Recorde el dia en que Vicent va ser batejat amb este malnom. Era la vesprada d’un diumenge, jugaven en un dels bancals de garrofers que estaven a la ma dreta de la carretera mirant des del poble a la venta bancals ocupats avui en dia per les “cases del retor”.Els bancals estaven prou més baixos que la carretera i en un dels marges, ja sense pedra, existia una baixada molt pronunciada que semblava un tobogan.

No teníem bicicletes però qualsevol xiquet podia llogar-ne una al ti biciclero pagant-li a l'hora de tornar-la segons el temps emprat. El Biciclero tenia el local darrere  de les escoles, en el carrer sants de la Pedra. Una de les diversions era llançar-nos amb la bicicleta per esta rampa de terra. Casi sempre hi havia espectadors esperants que caiguera algú dels qui es llençaven per esta rampa i que pegant mitja volta amb la bicicleta es pegarà una bona “baquinà”.

              Eixa vesprada d'un diumenge d' hivern, jugàvem en este lloc. Cadascú de nosaltres portàvem el nostre berenar i un del grup de xiquets portava de companatge una botifarra. El de la botifarra va fer una xicoteta foguera apegada al marge per torrar-la, la va clavar en un bastó i va començar à donar-li voltes com un pollastre a l’ast.

Vicent la mirava i el que estava torrant la botifarra al foc li va gastar la broma de comparar-lo amb ella a causa dels seus cabells i cutis obscur. L'ocurrència va fer fortuna i al dia següent en l´escola va  continuar la broma i es va escampar el malnom.

Vicent rebatejat ha  passat a ser conegut per tots nosaltres com Vicent Botifarra i carinyosament Botifarreta. És un alies unipersonal de Vicent i que no porta cap dels seus germans, mal nom que hereta també el seu fill Vicent.
Francesc Juan Chàfer
Aportacions i comentaris al llibre 
“Malnoms d’Aielo de Malferit” 
de Mariló Sanz Mora i Mª Jesús Juan Colomer.

miércoles, 1 de abril de 2020

DIMECRES MERCAT.

  

Hui dimecres, és dia de mercat al poble, hui és el dia que compraríem les tradicionals palmes per al diumenge de Rams...
Aquest any no veurem cap paradeta d’Elx, ni a les dones, mares i àvies, triant la millor palma per als xiquets. No veurem palmes blanques ben treballades artesanalment, trenades laboriosament amb gran quantitat de detalls fets a mà, palmes fines, palmes per a totes les edats, grans i menudes, palmes per a triar, palmes per a la solapa...
No escoltarem algun veí, oferir llorer per a beneir-lo el diumenge... ningú prepararà rams de llorer i olivera.

I per descomptat, enguany, no continuarem la tradició de penjar la palma beneïda al balcó i deixar-la tot l’any, perquè ens donen protecció i bona sort. 
 #AieloEsQuedaACasa.

Mª Jesús Juan Colomer