Estiu 1954
(...)
─La família de la Conxeta s’ha lliurat d’eixe mal major perquè havien fet
la Salpassa a l’últim Dimecres Sant de Pasqua.
Sí, la Salpassa, que sinó, nosaltres no volem ni pensar el que haguera pogut
ser. En efecte, eixe últim Dimecres Sant, el senyor cura del poble i els seus
escolans amb els xiquets acompanyants, també van passar per casa del ti Ramón,
el pare de la Maria, per fer-los la Salpassa, amb la casualitat, que en el
moment que feien el passa carrer per la casa de la Conxeta, la van pillar fent
neteja d’animals. I així, al passar els de l’església fent soroll i picant les
seues maces al sòl del carrer, estampant amb força els pals de fusta al temps
que anaven cantant allò de;
“Pica la maceta,
pica el ponedor,
que isca el tio
Pep
del carreró”
la dona del
ti Ramon es va acalorar pensant que tenia el corral més rosat que en la vida i amb més merda que un palo galliner, mai millor dit. I en
escoltar als de la Salpassa pel carrer, ella ja tenia tots els ous preparats,
per a eixint a donar-li’ls, evitar així que entraren a dintre de sa casa i que
veieren el desastre tan gran que tenia de
gallines i conills. I una vegada ja fora, d’immediat la Conxeta es va
agenollar afegint-se amb molta traça als cants del grup de l’església. I
cantant i fent soroll amb les macetes, el senyor cura va beneir amb aigua la
casa d’ella i als seus habitants, i als que allí estaven els
va donar a besar el crucifix.
“Pica la maceta,
pica el ponedor,
que isca el tio
Pep
del carreró”.
Seguidament,
l’escolà que portava la sal, li va posar a la Conxeta una cullereta en la seua
mà, perquè amb les presses ella el saler no l’havia tret al carrer, i per tant,
els religiosos no van poder agarrar-li la cullereta per a l’intercanvi de la
sal que sol fer-se a aquestes litúrgies cristianes. Però igual va donar, doncs
la sal beneïda rebuda va estar ben aprofitada a la casa, doncs la van fer
servir per a fer menjars amb fe. I amb els ous que ella els va donar, aqueix
escolans després també es van fer els típics dolços per a La Mona de Pasqua.
“Pica la maceta,
pica el ponedor,
que isca el tio
Pep
del carreró”.
I així,
encara que tots sabeu que la senyora Conxa era un poc ruda, també hi ha que dir
que era graciosa i agraïda com la que més, i molt creient per herència
familiar.
─Sí, creient com tots els d’ací! Jo per si de cas faig
igual, a més, creure en Déu no costa diners ─va dir un altre home més major que
allí estava situat al mig del rogle escoltant els rumors, i que segurament volia
també anar al cel, si hi havia cel.
─I com per tindre fe cristiana no es perd res ─seguia
parlant un altre home major ─jo sé que en casa de la Conxeta tampoc s’han
qüestionat res mai, i al poble, tots els anys són uns dels primers que obren íntegrament
la seua casa als religiosos, tant en el material com en l’espiritual.
Al remat,
tots els que allí estàvem escoltant allò de la Salpassa concloguérem que va ser la sal qui va salvar a la
Conxeta d’aquella possible desgracia, perquè de seguida que els religiosos li
van donar l’aigua, aquesta li va caure a terra i no la va poder
aprofitar per a res. Bé, tant com per a res! Suposem que al tros del sòl on va
caure, i mullar, alguna cosa sí que netejaria. Però, per no fer cap pecat
mortal, ella en cap moment la va torcar amb drap. Ni li se va passar pel cap!
Com Déu l’havia tocada, allí la van
deixar, i prompte la terra de la casa la va xuplar. La Conxeta a l’adonar-se de
la rapidesa amb que el sòl se la va beure, de seguida va pensar que era un avís
que li donava ‘el que estava allà dalt’. Que sí, que pareixia que Déu existia al cel, i que li donava
eixe senyal per comunicar-li, que tant la sal com l’aigua, li donarien forces
als seus i als murs de sa casa, PER A ESTAR SEMPRE BEN PROTEGITS DE LES GRANS
DESGRÀCIES. (...)
De la narració ‘Una Mirada al Passat’ #UMP, escrita per
Inmaculada Aparici Sancho (@InmaAparici) - Llicenciada en Dret i Professora de
Formació i Orientació Laboral (FOL) en FP.
