ELS PRIMERS ESTUDIS DE JOSEP ORTIZ I SANZ EN EL COL·LEGI DELS PARES JESUÏTES DELS PARES D’ONTINYENT (II part). Per Ferran Goberna Ortiz

2.Les ensenyances que rebé en el col·legi dels pares jesuïtes d'Ontinyent

L'ensenyança secundària a Espanya en aquests anys del segle XVIII estava atesa o bé per alguns ordes religiosos, en gran mesura pels jesuïtes i en menor mesura pels escolapis i els franciscans, o per les escoles anomenades de gramàtica o llatinitat que hi havia e les ciutats de certa importància. No feia massa anys, el 1747, una reial orde havia conferit major flexibilitat al límit mínim perquè una població poguera tenir aquestes escoles, ja que n'hi havia una anterior de 1623 (capítol de Reformació), segons la qual es prohibia fundar escoles de llatinitat en poblacions que no foren capitals de corregimiento. Açò anava a tenir molta importància ja que es fixava el mínim d'habitants, perquè una població tinguera escola de llatinitat, en 300 veïns (uns 1.300 habitants), la qual cosa significava, per exemple, que a partir d’aleshores Ontinyent podia tenir escola de llatinitat.

D'altra banda, en una capital de corregimiento com era San Felipe hi havia des de 1721 dos aules de llatinitat, una anomenada de menors, on s'ensenya-va, de forma memorística, lliçons de llatí, i la de majors, on els educands practicaven exercicis de sintaxi llatina i estudiaven fragments de textos. Ultra això, aquestes escoles proporcionaven alguns coneixements que eren de lògica, dialèctica i un poc de la física aristotèlica, i, per descomptat, doctrina cristiana i pràctiques piadoses.

Aquesta ensenyança secundària estava encamina da a proporcionar als futurs sacerdots, metges, i juristes fonamentalment, el domini de la llengua llatina amb el fi que pogueren accedir a algun dels tres graus de titulació universitària: és a dir, el de batxiller, que era el més ordinari i habilitava per a l'exercici professional; el de llicenciatura, que s'assolia després d'uns cursos complementaris, al qual tan sols hi arribava una minoria per les elevades despeses que comportava, entre les quals la tradicional cerimònia de la investidura; i finalment el de doctor, que tenia un significat més bé honorífic i comportava despeses més grans, per la qual cosa encara eren menys els qui l'obtenien.

Les escoles de llatinitat en poblacions mitjanes de conformitat amb la reial orde de 1747 que hem comentat, anaven a proporcionar, per tant, l'oportunitat que aquests fills de membres dels ajuntaments, professionals, o terratinents que podien donar una carrera als seus fills, l'aconseguiren sense fer desplaçaments costosos, però, al mateix temps permetria que alguns fills de llauradors i artesans pogueren també estudiar i tenir alguna carrera, com fou el cas d'Ortiz. El fet de desplaçar-se fins a San Felipe i afrontar la despesa de les escoles de llatinitat era una cosa que els seus pares no podien assumir, però Ontinyent era prop i podia anar-hi i tornar al poble sense massa cost per als seus pares. A més, com ja hem assenyalat, els pares jesuïtes podien ensenyar-lo gratuïtament.

Església Sant Pere Apòstol d'Aielo de Malferitñadi

Ontinyent tenia llavors un poc més de 6.000 habitants. En la població hi havia diversos convents del segle XVI com el de Sant Joan i Sant Vicent dels pares dominics, el dels carmelites calçats, el dels franciscans i el de Sant Cristòfol de frares caputxins, i altre del segle XVII que era el de Sant Bernardí o alcantarins descalços. D'aquests convents l'únic del qual hom té constància que impartien ensenyances a alguns alumnes seglars era el dels franciscans, car se sap que l'Ajuntament hi contribuïa amb alguna ajuda econòmica per al convent. Però coincidint amb la reial orde anteriorment esmentada de 1747, segons la qual podia haver a Ontinyent una escola de llatinitat, adquirirà protagonisme en aquest sentit la congregació de pares jesuïtes, ja que l'Ajuntament els encarregà l'ensenyança secundària destinada als xicots de la població, i és que, els més de cent col·legis de pares jesuïtes que en aquells anys hi havia a Espanya no tenien cap competència possible quant a ensenyança, car podien oferir una educació barata, gratuîta en mo casos, en bons edificis, molts d'ells, com en el cas del d' Ontinyent, de construcció recent, i amb un professorat competent.

Els pares jesuïtes havien fundat a Ontinyent una congregació el 1705, i prompte començaren a fer construir un temple i la seua pròpia residència aprofitant els solars cedits per certa piadosa senyora de la població en el carrer anomenat aleshores de Sant Francesc (actual carrer Major). El temple, que fou beneit el 7 d'agost de 1751, tenia totes les característiques dels temples dels jesuïtes, és a dir àmplia nau central amb capelles laterals, tribuna oberta en la part superior de dita nau, i decorat amb elements barrocs bastant discrets.

Així doncs, mentrestant es construïa el temple, al voltant del 1747, tal com hem assenyalat, es feren càrrec de l'ensenyança secundària de la població, per a la qual cosa acordaren amb l' Ajuntament alguna aportació econòmica. Al principi van ser molt pocs els xicots que els pares acceptaren per a donar-los lliçons, però, una vegada acabades les obres del temple, és a dir al voltant de 1753, ampliaren el nombre d'aquests xicots, ja que així ho fa constar I’ Ajuntament d'aleshores en relació amb la quantitat que es devia als pares jesuïtes per l'augment en el nombre de xicots de la població que acudien a la residència o col·legi dels pares a aprendre. Això és important perquè fou tot just en aquell temps quan Ortiz degué assistir al col.legi; per tant, hem de suposar que també alguns xicots de poblacions veïnes, molt pocs segurament, foren admesos per a rebre allí ensenyança.

Com ja hem avançat, tenim la certesa que no residí a Ontinyent durant aquests anys en què acudí al col·legi. Dos eren els possibles itineraris per a arribar des del seu poble a Ontinyent (situat a un poc més d'una llegua de distància); un, el principal, era el camí reial de Xàtiva a Ontinyent que podia suposar una hora caminant; si agafava aquest camí, una vegada eixia d'Aielo havia de creuar el riu Clariano dos voltes: la primera prop d'Aielo per un antiquíssim pont, i la segona, a les envistes d'Ontinyent. L'altre itinerari, pel qual es tardava menys temps, era seguint el riu i la sèquia des d'Aielo travessant el profund barranc de la Fos, recorregut, aquest, on hi havia di versos molins batans que estaven en activitat en aquesta època.

Sobre com era el col.legi que els pares tenien en el carrer de Sant Francesc sabem que estava annex al temple i era la seua pròpia residència. De fet, l'ensenyança als xicots era impartida pels pares en el prop refectori; aquesta sala feia 45 pams de llarg per 2 d'ample; després hi havia una escala per a pujar a les habitacions dels pares, i un hort que donava al riu per la part posterior de l'edifici, amb uns muret baixos a uns 60 pams del barranc.

La comunitat estava formada per onze pares, alguns noms dels quals coneixem. Era rector des del 14 de juliol de 1752 el pare Miquel Badia, el prefecte espiritual era llavors el pare Josep Fabian o Fabiani el qual fou poc després rector: el prefecte d'estudis era el pare Rafael Canicia, el prefecte de l'església el pare Pere Sierra, el mestre d'humanitats el pare Manuel Lago, el mestre de gramàtica el pare Josep Mas, i el mestre d'història el pare Miquel Alegria.

Aquests van ser, doncs, els pares que tingué com a mestres. Sobre el mètode educatiu dels jesuïtes en general n'hi ha que es basaven en el Ratio Studioru que datava de 1586, el qual, com diu Domínguez Ortiz, era un mètode d'estudi que, tot i que un poc endarrerit en relació amb els nous vents que bufaven a Europa, resultava superior a l'habitual a Espanya, i així, es pretenia que l'emulació substituirà els castics corporals, i el quadre d'ensenyança, encara que de base tradicional, s'enriquia amb alguna assignatura humanística, de vegades fins i tot de matemàtiques i física; també conservaven a voltes restes del que havia sigut el teatre escolar renaixentista, i, en alguns col·legis, se'n feien representacions. Esment a banda mereixen les llengües clàssiques, en les quals es basava bona part de la seua ensenyança, ja que era una forma d'acostar-se a les fonts de la revelació, i ací els jesuïtes havien arribat a conciliar com ningú l'antiguitat amb el cristianisme. Fet i fet, la seua expulsió el 1767 acabà d'accentuar el fracàs dels estudis humanístics a Espanya, cosa que havia començat ja a esdevenir en el segle XVII. L'aspecte espiritual es basava en la freqüència de la comunió i en la devoció pel sagrat cor de Jesús, i podem afegir-hi que, en aquell temps, nasqué a Ontinyent la congregació del sagrat cor de Jesús fundada pels pares.

Ortiz potser hi assistí, segurament de forma irregular, és a dir els dies que el seu pare no necessitava cap ajuda al camp o no hi havia altres impediments, com ara el climàtic. Del que sí que hi ha constància s que tingué un gran aprofitament en els seus estudis al col·legi de fet el seu domini en la llengua llatina degué ser ja considerable en aquests anys. 

Església Sant Pere Apòstol d'Aielo de Malferitñadir

Durant aquest període, i pel que fa a Ontinyent, cal fer esment que va ser llavors quan ingressà en el convent dels dominics d'Ontinyent un xic anomenat Lluís Galiana (en l'any 1755), el qual tenia quinze anys (fou, com és ben conegut, l'autor, entre altre escrits, de la coneguda obra Rondalla de rondalles);i tenia uns deu anys un xiquet anomenat Antoni Conca (havia nascut a Ontinyent el 1746), el qual des ingressaria en l'orde dels Jesuïtes, i ja en Itàlia, després de l'expulsió d'Espanya dels pares, publicà algunes obres de gran interés, entre les quals la seu coneguda Descrizione odeporica della Spagna, Són els anys, en fi, en què els pares jesuïtes d'Ontinyent fan una gran labor en Ontinyent quant a predicació, assistència als malalts, tot col·laborant en celebracions religioses, tal com reflecteixen els llibres d'actes de l'Ajuntament corresponents a aquests anys cal esmentar les processons i rogatives celebrades llavors com a conseqüència de les plagues de llagostes que devastà el camp d'Ontinyent i dels pobles veïns.

Acabada aquesta etapa de la seua vida, i potser amb la recomanació dels pares jesuïtes perquè continuarà estudis en la Universitat de València, Ortiz es trasllada a aquesta ciutat el 1757 en la universitat de la qual no té cap dificultat en l'examen que ales hores s'anomenava de Batxillerat en Arts, el qual consistia a tenir coneixements de llatí, i llegir algunes lliçons d'Aristòtil que els professors feien argumentar. Amb l'examen de Batxillerat en Arts aprovat es matricula en el Curs de Filosofia Tomística amb la intenció d'obtenir el títol de grau.

La Universitat de València, i més en els estudis de tomística, estava bastant ancorada en el passat, com que no és estrany que se sentirà atret per les ensenyances de dibuix que eren impartides en unes aules cedides per a aquest fi en el propi edifici de la Universitat. Aquestes aules estaven sota l'advocació de santa Bàrbara (ací naixeria l'ambient artístic d'això que més tard donaria lloc a la creació de la Reial Acadèmia Valenciana Nobles Artes). Les seues bones aptituds per al dibuix, que potser els pares jesuïtes ja notaren, i una forma de ser poc conformista, degueren influir en la seua decisió. En acabant vindria el disgust dels seus pares que no entengueren aquesta afecció del seu fill al marge de l'objectiu principal dels seus estudis a València, que era aconseguir el grau de doctor per a després preparar-se a rebre les ordes sagrades. I, per tant, la tornada obligada de nou al poble durant un temps, fins que els seus pares reconsideraren la seua decisió i pogué estudiar en la Universitat d'Oriola, on obtingué el grau de Doctor en Dret Canònic i Civil en aquesta Universitat en l'any 1764.

Desprès resideix novament a València, on estudia teologia i es prepara per a la seua ordenació sacerdotal, Però al mateix temps participa en la junta preparatòria del que serà la Reial Acadèmia de Sant Carles (els seus reials estatuts van ser aprovats el 1769), anys en què completa la seua formació en dibuix i estudia els tractats clàssics d'arquitectura.

Els jesuïtes són expulsats d'Espanya el 1767, i possiblement no podia pensar Ortiz aleshores que, anys després, durant la seua estada a Itàlia entre 1778 1784 per a treballar la coneguda versió espanyola e l'obra d'arquitectura de Vitruvio, hi trobaria molts exjesuïtes espanyols i italians, amb alguns dels quals mantingué una bona amistat, i, a més, va ser testimoni de l'ambient que hi havia a Roma a propòsit de la supressió de l'orde firmada pel papa Climent XIV el 1773.

FERRAN GOBERNA ORTIZ 

(Alba Núms. 13/14 (1999) 

Ontinyent, pag.  99-105,

NOTES

1. Per a una relació d'obres d'Ortiz hom pot consultar AGUILAR PIÑAL, Francisco, Bibliografia de Autores Españoles dei Siglo XVIII, CSIC, 1983, tom VI, pàg. 210-214.

2. En l'any del naixement d'Ortiz, és a dir el 1739, era senyor d'Aielo Francesc Roca i Malferit, el qual morí el 1742 sense descendència, i al qual succeí llavors el seu germà Carles Roca i Malferit, que morí el 1760. Després heretà la senyoria el seu fill Salvador Roca i Pertusa, que fou amb qui els veïns d'Aielo mantingueren diversos plets en la Reial Audiència de València a les acaballes del segle XVIII i el primer terç del segle XIX sobre assumptcs relacionats amb el règim senyorial.

3. Resumen de los méritos, titulos, grados, etc., de Don José Ortiz, presbítero, deán y canónigo de la insigne colegial iglesia de la ciudad de San Felipe, académico de honor y mérito de la Real Academia de San Fernando, honorario de la de San Carlos de Valencia y de la Real de la Historia, y Bibliotecario Honorario de S. M. Fou escrita per Tomás Enguídanos el 1824 i publicada en el Boletín de la Real Academia de la Historia, t. LXXXIX, quaderns II-IV, agost-octubre de 1921, pàg. 362-368.

4. La benedicció i el solemne trasllat del Santíssim Crist de l'església vella al nou temple tingué lloc el 25 de juliol de 1744

5. veg. l'expedient de la seua ordenació sacerdotal en l' Arxiu Diocesà de València, secció l, fons 1, carpeta 20, clement 6.

6. Veg. a l'Arxiu Municipal d'Ontinyent (AMO) els llibres de protocols de l'escrivà d'Aielo Francesc Josep Martínez i Vicente corresponents a aquests anys. A Aielo també residia un metge anomenat Vicent Ribes.

7. DOMINGUEZ ORTIZ, Antonio, Carlos III y la Enseñanza de la Ilustración, Madrid, Alianza Editorial, 1988, pag. 163.

8. TORRECTROSA, Vicent, Il·lustració i Educació. Xàtiva (1707 1848), Xàtiva, 1988, pag. 47-50

9.Anys després, quan la Reial Societat Econòmica d'Amics
del País de Valencia tenia un important paper en el foment de la indústria i l'educació amb la creació de premis, comença a constar que en alguns pobles ja hi havia mestres i cases d'escola, com ara a Aielo l'any 1777, segons un document d'aquesta Reial Societat, el qual esmenta l'existència de cases d'escola, d'ensenyança en determinades hores, i dos mestres, Bartomeu Vidal, que seria el dels xiquets, i Maria Ortiz, la de les xiquetes. Vegeu RSEAPV C-4 /III/ núm. 316 (1777).

10. Arxiu Històric Nacional (AHN), Consejos, 6.809, núm. 10

11. AMO, llibres de protocols, Ilibre de l'escrivà d'Aielo Francesc Josep Martínez i Vicente de l'any 1757, escriptura del 31 de desembre (inventari dels mobles que hi havia en la casa del doctor Patrici Ferrer quan va morir)

12. El azote de tunantes, holgazanes y vagabundos. Obrita divertida y útil, en que se descubren los engaños de los vagabundos y falsos mendigos que corren el mundo a costa nuestra. Refiérense muchos casos acontecidos en materia de vagos para desengaño e instrucción de las personas incautas crédulas y demasiado sencillas, Madrid, impremta de Mateo Repullés, 1803, pàg. 63-65

13. L'única referència, a banda de certes notes biogràfiques manuscrites que no comentem ara i ací, es troba en l'obra Biografia Eclesiástica Completa, redactada por una reunión de eclesiásticos y literarios, y revisada por una comisión nombrada por la autoridad superior eclesiástica, Madrid, impremta de D Alejandro Gómez Fuentenebro, 1863, t. XV, pàg. 1.180-1.192.

14. DOMINGUEZ ORTIZ, Antonio, op. cit., pàg. 72-74

15. TORREGROSA, Vicent, op. cit., pàg. 47-50

16. Sobre el col·legi dels jesuïtes d'Ontinyent vegeu els treballs d' Arturo Llin Cháfer, «Antonio de Borja fundador y rector del colegio de Jesuitas de Ontinyent», en la revista Moros i Cristians, Ontinyent, 1995; «Los jesuitas del colegio de Ontinyent», en la revista Moros i Cristians, Ontinyent, 1987; i «El colegio de la Compañía de Jesús», en la revista Programa de Festes de la Puríssima, 1983. I d'Alfredo Bernabeu, «Historia y anécdota de la iglesia de San Carlos», en la revista Moros i Cristians., Ontinyent, agost de 1976.

17. LLORA TORTOSA, Antonio, Ontinyent y su historia Ontinyent, 1992, pàg. 453

18. Vegeu la nota 5. 19. AHN, secció Clero-Jesuïtes, lligall 77

20. Vegeu la nota 16.

21. Almenys ja ho era el 1756 quan tingué lloc la plaga de llagostes que devastà el camp d'Ontinyent i dels pobles veïns durant l'estiu d'eix any, i continuava sent-ho el 1767 quan foren expulsats els jesuïtes d'Espanya.

22. Aquests dos pares s'encarregaven també d'ensenyar el catecisme als fidels de l'església.

23. Vegeu la nota 14

24. BEVIA PASTOR, José V., «En torno a la formación humanística en la segunda mitad del siglo XVIII: el jesuita alicantino p. José Reig», dins el Primer Congrés d'Història del Pais Valencia, València, del 14 al 18 d'abril de 1971, Universitat de Valen cia, 1976, vol. III, pàg. 655-677

25. Vegeu la nota 13.