Que fosc que està el cel!
Que negre, que lleig!
Ni lluna ni estel
més que mire veig!
Mirant el celatge,
se sent fred i por
per anar de viatges,
s’arrupeix el cor!
Ai del que ix de casa
en aquesta nit!
El cel no s’arrasa
ni un pam, ni un sol dit.
Les boires, prenyades,
van a rebentar
com fúries irades,
ens ofegaran.
Pietat, Déu cement!
Tingueu compassió!
No ens doneu turment
en la inundació.
El cel està negre,
el cel està clos.
Qui ha d’estar alegre
Tremolant-li el cos?.
LA PLUJA
El temps, prenyat d’aigua, rebenta. Ja plou!
Que en fúria, a la terra, la fereix, se’ou
Va caient a cànters; els xorros són rius
que espanten als hòmens i a tots los sers vius.
Repic de postisses fa al caure de pla
sobre les voreres i els bassals que fa.
Barranc cabalosos són tots els carrers,
que fan gran estrèpit pels que són costers.
L’enllumenat públic de la població
s’ha apagat alhora en sec, en redó.
Els veïns del poble, compresos de por,
se senten tremolar i aflicció en el cor.
Senten i preveuen el que els pot passar
En el barri del fondo, que es deu inundar.
Han obert les portes i encés els cresols,
que són d’esperança, de pietat, estols.
Cap veí no es gita; tots estan en peu.
El rellotge sona i compten les deu.
Per lo barri del fondo s’ouen forts xillits.
Cap allí acudeixen els joves fornits.
I plou en més fúria; i continua plovent.
I el poble s’aclama a l’Omnipotent!
CARITAT
“Acudiu, per favor, per caritat!”
“Auxili, que ens anem tots a ofegar!”
Allí acudeixen
els jóvens fornits,
avançant per l’aigua
i en aigua fins al pit.
Una viuda i sos tres petits xiquets
van nadant en lo llit com en barquets.
Entren a la casa
els jóvens fornits
i, en aigua fins al coll.
els trauen del llit.
Fent esforços titànics, se’ls enduen
On del perill de mort els asseguren,
els jóvens valents,
valents i fornits,
de molt tendre cor,
de grandíssim pit.
Poc després d’haver-los tret de la casa,
la teulada, amb gran estrèpit, s’afonava.
Sentiren gran goig
dintre lo seu pir
per haver fet bé,
els jóvens fornits.
No hay comentarios:
Publicar un comentario