Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"


sábado, 7 de diciembre de 2024

Miguel Ferrándiz Bataller (Aielo de Malferit 06-05-1877 - Ontinyent 07-12-1962). Poema de l'aigua.

 


Hui es compliran 62 anys de la mort del nostre mestre-poeta. Recupere un poema escrit per ell, en el que narra una alarmant inundació que va patir el Fondo d’Aielo. Miguel narra esta tragèdia amb una magistral poesia que va ser premiada amb el segon accèssit a Benimaclet, el 16 de setembre de 1934. Desgraciadament, este poema està d’absoluta actualitat, per culpa de la Dana o Gota Freda que va assolar algunes comarques de València, el dia 29 d’octubre de 2024. Dedicada a tots els afectats i els donem molts ànims per superar esta situació tan devastadora.

POEMA DE L’AIGUA
CELATGE

Que fosc que està el cel!

Que negre, que lleig!

Ni lluna ni estel

més que mire veig!

Mirant el celatge,

se sent fred i por

per anar de viatges,

s’arrupeix el cor!

Ai del que ix de casa

en aquesta nit!

El cel no s’arrasa

ni un pam, ni un sol dit.

Les boires, prenyades,

van a rebentar

com fúries irades,

ens ofegaran.

Pietat, Déu cement!

Tingueu compassió!

No ens doneu turment

en la inundació.

El cel està negre,

el cel està clos.

Qui ha d’estar alegre

Tremolant-li el cos?.

LA PLUJA

El temps, prenyat d’aigua, rebenta. Ja plou!

Que en fúria, a la terra, la fereix, se’ou

Va caient a cànters; els xorros són rius

que espanten als hòmens i a tots los sers vius.

Repic de postisses fa al caure de pla

sobre les voreres i els bassals que fa.

Barranc cabalosos són tots els carrers,

que fan gran estrèpit pels que són costers.

L’enllumenat públic de la població

s’ha apagat alhora en sec, en redó.

Els veïns del poble, compresos de por,

se senten tremolar i aflicció en el cor.

Senten i preveuen el que els pot passar

En el barri del fondo, que es deu inundar.

Han obert les portes i encés els cresols,

que són d’esperança, de pietat, estols.

Cap veí no es gita; tots estan en peu.

El rellotge sona i compten les deu.

Per lo barri del fondo s’ouen forts xillits.

Cap allí acudeixen els joves fornits.

I plou en més fúria; i continua plovent.

I el poble s’aclama a l’Omnipotent!

CARITAT

“Acudiu, per favor, per caritat!”

“Auxili, que ens anem tots a ofegar!”

Allí acudeixen

els jóvens fornits,

avançant per l’aigua

i en aigua fins al pit.

Una viuda i sos tres petits xiquets

van nadant en lo llit com en barquets.

Entren a la casa

els jóvens fornits

i, en aigua fins al coll.

els trauen del llit.

Fent esforços titànics, se’ls enduen

On del perill de mort els asseguren,

els jóvens valents,

valents i fornits,

de molt tendre cor,

de grandíssim pit.

Poc després d’haver-los tret de la casa,

la teulada, amb gran estrèpit, s’afonava.

Sentiren gran goig

dintre lo seu pir

per haver fet bé,

els jóvens fornits.

No hay comentarios:

Publicar un comentario