Observem tot el conjunt emotivament. Com un menut altaret, en la repisa del nínxol, una menuda creu i dues figures angelicals que uneixen les seues mans en actitud orant. Vestits de blau, els plecs de la túnica deixen al descobert un peu dels angelets, guarden la seua ànima i li fan companyia, són intermediaris entre dos mons: el físic i l’espiritual. Tot un simbolisme funerari, una mostra de la iconografia funerària local, que ja queden poques al cementeri.
Els descendents mantenen molt viu el record de Salvoret, i tots els anys, per Tots Sants, netegen la làpida amb molta cura i col·loquen un ramillet de flors en el seu honor, manifestant un recordatori constant, que passa de generació en generació.
Cada any rememoren aquell accident que va portar com a conseqüència la defunció del jove fill de Genaro i Mª Isabel. La família ens explica que va passar...
Hi havia una quadrilla d’homes arreglant la bassa coneguda com la Bassa de Roig, a uns terrenys de Darrere de la Capella, propietat dels “Mesines” Aquesta bassa tenia dret i s’omplia del caudal d’aigua sobrant de la font del Mig des de temps immemorial. Una antiga canalització portava l’aigua des de la font al conegut Hort de les Mesines, i convertia aquelles terres de secà en una fructífera horta, gràcies al reg de l’aigua de la font que procedia de la font de les Belitroies.
De repent, per motius que desconeguem, la bassa es va afonar, amb el grup de jornalers caient dins i banyant-se tots totalment de l’aigua embassada. Per sort, no hi hagué cap pèrdua lamentable, ningú dels bracers resultaria ferit. Era hivern i el xicot, Salvoret, a conseqüència d’aquest fet, agafaria una forta pulmonia, que no podria superar ni curar-se, i el portaria a la mort, faltant un dia tan assenyalat com el dia de Cap d’Any, el dia 1 de gener de 1927, amb tan sols 17 anys d’existència.
Els pares, Genaro i Mª Isabel i els seus germans, quedaren afectats per sempre. Una història tràgica per a la família que actualment, després de 96 anys, quasi centenària, es manté molt viva a la memòria col·lectiva familiar, mantenint viu el record de Salvoret i la desgràcia que va finalitzar amb la seua curta vida.
Genaro i Isabel, van perdre també un altre fill, que moriria amb 27 anys. I Genaro faltaria també prompte. Segur que la mare, Mª Isabel seria una dona amb resignació, que portaria la casa endavant amb pena i patiment, situació d’una època dura i d’una dona que ha perdut a les seues persones amades massa prompte.
…”El hombre es como la hierba,
sus días florecen como la flor del campo:
sacudida por el viento,
desaparece sin dejar rastro alguno”…
Salmo 103 de David – V. 15 y 16
No hay comentarios:
Publicar un comentario