TERESA VICENT MARTÍ: El bar 99 i l’ofici d’embogar

Teresa Martí Martinez, rabosa

Parlem amb Teresa Vicent Martí, coneguda com Teresin, la del 99, per a que ens explique els inicis i la trajectòria del bar 99 situat al carrer sant Llorenç, el bar conegut  per tothom i que tanta fama va tindre al poble. També volem que ens parle sobre l’ofici artesanal d’embogadora del qual ella sap tant i que duia entre mans a sa casa del carrer sant Llorenç.

El bar 99 va ser fundat, a l’any 1954 per sa mare Teresa Martí  Martínez, Rabosa, junt a son  pare Vicente Vicent Bataller, Garrofa. La parella es va conèixer a València abans de casar-se. La mare estava en amo en una casa valenciana i el pare estava treballant a un forn de vidre perquè la vida de llaurador a Aielo no li agradava gens i anys abans havia decidit buscar feina en la ciutat que podia donar-li més oportunitats. Com una anècdota paral·lela, Tere ens conta que son pare és qui va portar a Manuel Ibañez al poble com a químic per al forn del vidre “Vidriera Ayelense”.  

La parella va decidir casar-se i establir-se al poble natal, Aielo. Es van comprar un solar gran al carrer sant Llorenç, solar ocupat per un antic trinquet, propietat d’Adrián Sancho, a partir d’aquest moment el joc de pilota es traslladaria al Camí Ample. El trinquet del Patronato encara no estava construït, fins l’any 1957 no seria inaugurat. Eren altres temps i des d’aleshores Aielo i el carrer Sant Llorenç ha canviat molt urbanísticament. En general el poble era menut, hi havia pocs i curts els carrers construïts i algunes cases disseminades pels afores. El poble era essencialment el Fondo, el carrer Major i algun carrer més, tots els carrers arribaven o morien fins el carrer Orient, a l’altra part sols solars alguns tancats amb parets de llosa, alguna casa dispersa i molts bancals de garrofers. Les Cases Barates tampoc estaven construïdes, això vindria després de la construcció del bar.

La mare era una dona emprenedora, valenta, com diu la filla, “negocianta que ho portava a la sang”, i amb esta manera de ser, prompte va veure clara la idea de muntar el bar. Quan arribaren al poble van viure amb la tia Carmen germana del pare.

Teresa (mare) tenia un carro de vendre cucurutxos de cacaus, tramussos i també venien gelat. El carro el treia tots els diumenges a l’Eixample. Teresin recorda que quan era xicoteta la seien damunt del carro, era el lloc idoni per veure com la mare treia el gelat de la gelatera per vendre’l  a la clientela  posant-lo entre  galeta i galeta, era boníssim i recordat corte.

Després, quan ja tenien obert el bar, el carro, passà a mans de la tia Carmen que treballava al cine Adolfo quan el portava la ti Maricruz. Anys després Carmen s’encarregaria del bar del Patronato i així com  continuava fent gelat per a bodes o comunions.

Bar 99, Ortiz tarugo, Vicente Vicent Bataller garrofa (propietari), Jose Ortiz cartero

El nom del bar li ve perquè ocupava el solar numero 99 del carrer, no es va pensar molt però es va encertar, era un nom fàcil de recordar. Teresin, nascuda el 1947, tenia aleshores 7 anys, quan els pares a l’any 1954 inauguraren i obrir les portes del nou Bar.

Malgrat ser molt menudeta, Teresin recorda la primera vegada que va entrar al bar,  recorda el mostrador menudet junt a la cuina. Ens conta que estava buit, no hi havia ni taules ni cadires encara. Les taules de fusta les compraren a un fuster que no era d’Aielo però vivia al poble i les cadires que compraren eren de boga. Tere recorda com a poc a poc es creà clientela. La gent entrava per fer-se un gotet de vinet o un colpet de  cassalla, les begudes de l’època. La cervesa vindria molt més tard. Amb els anys es faria una segona reforma i el mostrador es faria a mitjan casa i així el pare, que era qui servia, tenia més lloc. Darrere del mostrador hi havia una cristallera per guardar la vaixella, especialment els gots. Teresin recorda que després posaren una màquina d’aiguacel, que tenia molt bona acceptació. Després encara hi hauria una tercera reforma, la definitiva, dissenyada per Pepe Nevera, persona molt coneguda al poble perquè va fer colla d’amistats i venia tots els estius al poble.

Teresa Martí, amb els fills Vicent, Tere , Rafi i el pare Vicente Vicent

Teresin li va dedicar al bar molts anys des de menuda, era el que tocava fer. Tota la seua infantesa la va sacrificar pel bar, ho recorda amb certa amargura. I una vegada ja consolidada la fama i la clientela, la feina augmentava. La vida del qui dirigeix un bar és dura i es necessita tota l’ajuda de la gent que l’envolta, en este cas dels fills. Teresin era la filla major de tres germans i aportava  unes valuoses mans que no pararen de treballar des de xicoteta. Teresin recorda que la mare l’enviava a anar a la font d’Allà Baix carregada de poals per rentar roba i també recorda quan sovint li tocaven les dotze la nit, la una, les dos o les tres de la matinada asseguda a una cadireta al bar mentre esperava que es buidara totalment el bar perquè era quan ella treia el poal d’aigua per netejar el pis agenollada, deixant-lo ben net i a punt per al dia següent.

Feina i més feina... encara que al bar no feien dinars ni sopars, només l’aperitiu i ja era molt. L’únic que menjava al bar era Antonio, El telero, que dinava el menjar que la mare tenia preparat per a la família, fóra el que fóra. Antonio era com un més de casa.

El pare va agafar una bronquitis crònica que acabà amb la seua vida amb només 66 anys. La mare  ja viuda no podia seguir sola i va demanar als tres fills la continuïtat del bar. Durant el primers anys el germà i ella eren els que el portaven, i anava bé, però una vegada el germà aconseguí una feina, era massa carrega i el bar els resultava angoixant.

Ens explica Tere, que la mare anava al mercat central de València a comprar el peix fresc. Anava i tornava ella sola en autobús carregada amb dos poals grans plens de peix, especialment ratllaets, rojos i sèpia.  En arriba a casa. Teresin els rentava, trossejava i en demanar-los la clientela, a torrar. El combinat del bar 99 era famós per lo bo que estava, encara la gent quan preguntes el recorda. Teresin recorda com s’omplia el bar els diumenges després de missa 12, la picaeta abans de dinar no faltava. Era un bar molt estimat. Van haver uns anys que al costat hi havia altre bar, la Noia, inaugurat a l’any 1957, però mai li va fer competència, va durar poc, el local de la Noia després es llogava per als quintos o per a fer bodes.

Després el bar 99  l’agafà la germana de Tere i el marit que vivien a Ontinyent però va durar poc. Així que com cap dels tres fills va voler seguir al bar, la mare va buscar fora de la família. La mare no volia que el fruit de tant d’any es perdera. Era la dècada de 1970. La mare coneixia a Pepica Belda per amistat i per veïnat perquè eren temps que la vida es feia molt al carrer i vivien prop una de l’altra. Pepica venia de treballar a un bar de Barcelona i sabia guisar. Era una bona candidata per a que el bar 99 continuara. I així va ser. Pepica Belda i Angel Mayordomo, el marit, es van fer avant, el bar no va tancar i la bona fama del bar amb els nous amos va continuar.

En la nova etapa es guisava molt més, i hi havia més varietat de menjar: cuixes i besanques, car al forn... Pepica guisava de tot i molt bó. Era menjar casolà. Teresin especialment recorda una sopa bruta amb pilotetes que li agradava molt. Després, Pepica i Angel, ampliaren negoci i es van fer el local de bodes a l’altra part del poble, a la zona del Calvari, i tenien més feina per la qual cosa deixaren llogat el bar en altres mans i va ser quan començà una nova e inacabada etapa que acabà amb el tancament del bar.     

Després de treballar tants anys al bar Teresin, plena de records i vivències, es va dedicar a embogar cadires i era un gran experta. Ho feia perfecte i s’ho passava molt bé amb esta tasca. Ens conta que es va ensenyar quan encara estava criant els seus fills, els xiquets menudets els portava a la guarderia de les monges i ella tenia ganes de treballar. Al bar només anava dissabte i diumenges. Un dia va passar per casa de la veïna, La gepa, que estava embogant i li va atraure tant aquella tasca que només mirant-la es va ensenyar la tècnica amb la boga. La boga és fàcil d’identificar al riu, pels característics i populars “puros” de la boga, la gent els recollia i utilitzava molt per confeccionar bonics rams artificials.

I així, Teresin, autodidacta, va començar a fer i fer encreuats amb boga i quan va agafar pràctica va començar a treballar per a empreses i particulars. La primera empresa per a qui va treballar va ser de l’Olleria i desprès ja per a gent d’Aielo. Tere recorda que va ser a Barbeca de Santiago Barber on embogava mobles selectes per exportar a Amèrica.  I embogava cadires però també podien ser altres mobles com un sofà, com el que va fer a Exportjunc, Teresin era tota una artesana.

Tere, ens explica un poc sobre el procés del secà de la boga  desprès de la tallada al riu, les garbes es deixen al terra, al sol durant dies per assecar-les per un costat i per altre i així perdre tota la humitat. I per a treballar-la també s’ha de banyar, cal que estiga un poc humida i fer-la flexible, per poder-la manipular. A Teresin li portaven les cadires i la boga a casa i ella malla per ací malla feia els seients, tenia molta habilitat, per allà passava les hores gaudint amb el que feia, sovint fent i desfent i inventat per traure l’encreuat del quadre de boga perfecte. Després Teresin embogaria també amb cordellet de pita. Altra cosa que hi havia a la serra, era l’espart però no era tan bo com la boga per a embogar.

Tere treballava de manera meticulosa i les seues eren sempre cadires ben fetes i fortes. Després d’embogar pintava de vernís transparent la boga enfortint-la, el vernís ajuntava i feia tot un cos més resistent. Tere embogava molt bé i encara la busquen però ja no pot fer eixa feina que tant li agradava. Va estar treballant la boga durant mes de 10 anys. Va parar per la salut, a hores d’ara voldria fer però només pot arreglar malles trencades que suposa una feina menys costosa que embogar la cadira sencera. Li agradaria continuar l’ofici i recuperar els antics seients i models de treballar però...

Boda de Teresin Vicent i Enrique Nadal, carrer Batiste Aparici

Teresin ara es dedica a recordar la seua vida i de tant en tant va escrivint el que li ve al cap, com les cançons de danses que va apuntant. Està molt bé, perquè Teresin té molt bona memòria i és moment de recopilar el que sap, així segur que no es perd. Esperem algun dia poder llegir tota eixa saviesa que va recordant, que de segur serà molt interessant. 

Mariló Sanz Mora

Mª Jesús Juan Colomer

Juliol 2018