UNES LLEGENDES SOBRE SANT LLORENÇ I UNS RECORDS D'INFANTESA. Per Francesc Juan Chafer (II part).

 

El mal temps obligava que es tancaren els cines d'estiu. El d'Adolfo estava a l’actual “finca del practicant”. El cine d'estiu del Patronat era el mateix trinquet, trinquet per el dia i cine d'estiu per la nit. Les cadires estaven apilades en la seua entrada i cada espectador agafava la corresponent cadira de boga triant el lloc dins del trinquet. Amb la crisi de les sales de cine vam dir adeu al Cine Patronato i al Cinema Palacio junt a les estiuencs cines a l'aire lliure. Era tot un luxe, en les bascoses nits de l'estiu, tenint el cel per sostre, baix les estrelles i “sentadets” a la fresca veure pel·lícules. Des de "La casita de papel" alguns seguien l'argument de la pel·lícula malgrat veure la mitat de la pantalla. Uns llargs i alts canyissos sobre la paret deixaren sense cine a estos espectadors que no pagaven l'entrada.

Estes pluges anunciaven també una bona tardor per anar a fer pebrassos. El refranyer diu: "Pluges fortes per agost, bolets per l'octubre”. Estant a Eivissa en temps de pebrassos vaig evitar nomenar-los així pensant que no ho entendrien. Error, allí també diuen pebrassos i no esclata-sangs, niscals o rovellons. Deixant a banda els pebrassos i les curioses concomitàncies lingüístiques d’este terme tan aieloner cal tornar a parlar del nostre Sant, que segons recull Amades, sant Llorenç era patró dels qui necessiten el foc per dur a terme el seu treball. Entre els oficis que celebraven la festa de Sant Llorenç estaven els de ferrers, vidriers, ceramistes, forners... Darrere de la porta d'entrada al lloc de treball s'acostumava a tindre una estampa del Sant per tal que els protegirà de les cremades i de qualsevol fortuït incendi.

Programa de festes 2024

Discurs lliurament distincions 9 d'octubre 2024

 

Senyor Alcalde, Corporació Municipal, autoritat eclesiàstica, veïns i veïnes.

En sec molt satisfeta en el meu nom i en nom dels premiats d’este any, per este reconeixement i per escollir-me per a dir unes paraules en nom de tots. Agrair als diferents Consells que ens nomenaren i premiaren. Cada persona que estem ací no esperaven este gran honor i és sentim tan humilment agraïts i valorats! Orgullosos i orgulloses de poder aportar un poc de nosaltres per contribuir a millorar un Aielo que tots portem al cor.

Diuen que “D’AIELO AL CIELO Y DEL CIELO HAY UNA VENTANITA QUE SE VE AIELO”. Segur que des d’esta finestra tan singular estan tots els nostres avantpassats mirant-nos, com millorem el poble heretat, que, a poc a poc va engrandint-se, urbanísticament i culturalment... que la nostra joventut ja no té barreres per eixir fora o a l’estranger, i porten el nom d’Aielo de Malferit per tot arreu, i són capaços d’ocupar llocs importants en l’actual societat digital que ens ha tocat viure.

-Juanito Dordà “el sagristà", per la teua saviesa popular i bona memòria, estar a disposició de tothom i mantindré l’essència d’Aielo.

-Joaquín Martí “Ximo torero”, pel teu amor incondicional al camp i els animals, per mantindré la tradició d’un bon llaurador.

-José Luis Sebastian “el ti puro”, per la seua llavor en la docència i especialment la seua dedicació a l’esport aieloner,

Esteu premiats, enhorabona!

Jo, premiada per l’apartat de cultura... vaig tindre una gran mestra, la meua tia Pepica Colomer, a qui sempre li estaré agraïda per haver-me ensellat la professió de bibliotecària, una vocació que disfrute diàriament. Associada a ella he pogut desenvolupar una altra faceta: el coneixement de la història local i oral i tot allò que envolta l’existència d’Aielo que tant m’interessa. I el més important donar-la a conéixer... sempre desitjant que la gent del meu poble siga coneixedora de la seua história,  sempre esperant que aprenguen de la seua terra.

La gent sabedora acostumen a contar-me històries, anècdotes, dites... sempre referent a temps d’abans, moltes vegades amb nostàlgia.

Recorde a tantes persones, i n’oblide el muntó de cròniques comptades amb tant d’estima. Un llarg llistat de gent, que volien explicar-me el seu coneixement amb la finalitat que divulgarà i no perdre allò que sabien... són paraules heretades que no oblidaré.

Hui poc queda ja de tot aquell món rural que en narraren homes i dones, amb la seua saviesa casolana... TOT ES CULTURA POPULAR, CULTURA AIELONERA.

De vegades és difícil parlar amb la gent jove de les seus arrels, i menys posar en practica tradicions perdudes, però antigament i especialment entre la gent major estaven molt presents diàriament, segur que tots els que estem ací recordem algun costum del passat ja desaparegut.

Vos faré memòria en dos anècdotes... recordeu una frase que ara ja no s’escolta AI MARE LA CAMA!!! A quants “aulets” del poble l’heu escoltada està frase?  i ara?...

Una altra expressió que escoltaven molt era... QUÈ EN MUIC!!!... recorde que l’any 1999, al festival de Nino Bravo, va vindre invitat, el màgic Andreu, recordeu la gràcia que li feia esta frase?, es va passar tota la seua actuació repetint-la... I ara l’escoltem?

Estic deixat per escrit les meues investigacions, moltes d’elles les he dut a terme al costat i amb col·laboració d'una gran professional Mariló Sanz a qui li agraïx els anys d’amistat i treball coordinat.

També lluite des del blog Història d’Aielo de Malferit, ferramenta que s’ha convertit en necessària per a treballar la nostra societat als Centres Docents, amb la finalitat de no perdre la nostra cultura, les nostres vivències, les nostres festes, i paraules pròpies, entre altres.

En d'ocupar-se del nostre patrimoni lingüístic, el nostre IOS que ens identifica, i frases o exclamacions ara ja quasi en l’oblit.

Del patrimoni urbanístic i arquitectònic, és el cor d’Aielo, els carrers i carrerons, les cases, els monuments...

Sense oblidar el patrimoni natural, les fontetes, llomes, serres, aiguamolls, paratges naturals, tot el terme...

I el patrimoni cultural i artístic, com la ceràmica devocional... tot és i forma part de la nostra cultura, conservem-lo, i fent-ho per Aielo!!!

I seguim divulgant a les noves generacions. Caldria que des dels Centres Educatius s’educarà en el coneixement del poble...

No abandonem allò que és nostre, lluiten! Cal que la jovenalla siga coneixedora del seu terreny, de les seues tradicions i personatges locals i així més estimarà la seua població. Coneguen el passat coneixeran el present!. Mostrem-los l’estima que tots tenim al nostre Aielo, als que vivint ací, els de fora i als visitants.

I tot açò ens toca dur endavant entre tots... tenim l’obligació moral de narrar,  i estar oberts a escoltar tot allò que configura les nostres arrels, la nostra societat menuda i acollidora, amb els nostres defectes i virtuts, plena de gent emprenedora i treballadora. Són nosaltres, els que hem de defensar i no abandonar, ni deixar morir allò que ens identifica pel pas del temps.

No deixem que Aielo es globalitze, i es transforme en un poble més, sense personalitat pròpia. Guardem com un tresor els nostres cants i balls, costums i gastronomia, literatura i etnologia... tota la cultura que ens rodeja ens fa com som!.

Però també la tradició és mantindré allò que són, però també és canvi, és evolució, i adaptació als nous temps, necessaris i complementaris.

Si en permitiu uns records d’aquells anys, per valorar el passat i la llavor dels que ens precediren.

Jo de menuda recorde al meu pare Juanito al cine patronat, portant la màquina del cinema i passant les pel·lícules d’indis i vaquers, espanyolades i clàssiques americanes... també el recorde tocant les campanes de l’església, jo anava amb ell de menuda al campanar i recorde que en deia “posat en eixe raconet i no et meneges”, i ell amb la cama i les mans movia les cordes i feia sonar aquelles grans campanes amb un soroll que et deixava muda i tremolosa.

El temps avança, agrade més a uns que a altres, cada generació crea les seues pròpies costums, que es mesclen amb el passat suavitzant-les i, es prepara un futur més lleuger i conseqüent amb el pas dels anys... és llei de vida!!!.

I per a finalitzar, diguem tots amb orgull:  JAS, D’AIELO SERÀS I NO T’ENGANYARÀS!

 

Maria Jesús Juan parlarà en nom de tots els guardonats.

Lliurament Distincions 9 d’Octubre – Poble d’Aielo de Malferit. IV Edició. Pel Consell de Joventut i Esport: Jose Luís Sebastià Montañana

 

Un altre dels aspectes que cal destacar, recau en la celebració de la desapareguda “La nit de l’esport”, on aquesta persona premiava als jugadors més destacats de la temporada.
Finalment, com a mestre que era, deixava constància mitjançant butlletins informatius setmanals escrits per ell mateixa dels resultats, anècdotes i notícies de cada jornada, butlletins que hui en dia es poden consultar a l’arxiu municipal i que en aquell moment eren venuts a tota la població per ajudar a l’alumnat d’octau d’EGB a recollir diners per fer el viatge de fi de curs.
En definitiva, una persona que il·lusionava i motivava molt a la gent del seu costat mitjançant l’esport, una persona amb moltes idees per a fomentar la pràctica de l’esport quan els recursos mancaven, i sens dubte, ho va aconseguir, una persona que sempre estarà al record de totes i tots i ha deixat al poble familia i amics.
Així doncs, el Consell de Joventut i Esport ha decidit fer entrega d’aquesta distinció, com a homenatge pòstum, a Jose Luís Sebastià Montañana, més conegut com el “ti Puro”.
Així que demanem la presència de la seua filla, Inma Sebastià Bayarri a l’escenari.

Lliurament Distincions 9 d’Octubre – Poble d’Aielo de Malferit. IV Edició. Pel Consell Local Agrari: Joaquin Martí Penalba.

Seguidament el Consell Local Agrari, ha volgut distingir a un gran coneixedor de les hortes i sèquies que tenim al terme d’Aielo i que ha estat molt lligat al món del camp i del ramat, un entorn que aporta sabers que no s’aprenen a l’escola. Una persona que podem catalogar com un llibre obert sobre la influència dels fenòmens atmosfèrics, sobre les persones i els animals…

Sempre ha tingut una tasca ben important com ha estat la de tenir cura dels camps, regar-los, ajudar a néixer a les cries de les vaques, recollir la llet i anar a vendre-la en temps complicats on tot era difícil per a la majoria de la població.

El seu ofici li ve de familia, ja que aquesta, tenien ramats de vaques i cabres i ell ha sigut capaç de transmetre totes eixes vivència de manera oral i intangible, passant de pares a fill, generació rere generació. Estem ben segurs que seguirà transmetent eixos grans i valuosos coneixements a la seua família i a tot aquell que vulga saber-ne.

Hui en dia, el camp passa per molts entrebancs per la falta d’aigua, inversions i poques persones que en saben i es dediquen de forma tan apassionada a aquestes tasques.

Un home que sempre el veus amb un somriure a la boca i unes bones paraules per dedicar-te, així és Joaquin Martí Penalba, conegut com Ximo Torero, el qual demanem la seua presència a l’escenari per fer-li entrega de la seua merescuda distinció.

Lliurament Distincions 9 d’Octubre – Poble d’Aielo de Malferit. IV Edició. Pel Consell d’investigació històrica: Juan Dordà Tamarit.

 

Difusor de les tradicions i de la història local, amb una memòria privilegiada, sempre ha estat disposat a contar tot el que sap a aquell que li ha preguntat. La seua veu i memòria ha servit per a completar molts estudis d’història local i alhora aquests han contribuït a mostrar a tothom l’Aielo del passat.

A més a més, ha participat activament en projectes de l'església i del patrimoni aieloner com la recuperació de la matraca en 1990, el vídeo homenatge de Miguel Ferrandiz l’any 1996, així com la mostra de tocs de campana junt amb el seu amic “Juanito Gerreta”, pare de Maria Jesús i la colla de campaners d’Ontinyent el 1999 per recuperar tocs de les campanes d'Aielo.

També va col·laborar en la redacció del llibre d’Abel Soler per a la confecció de la geografia, història i patrimoni d’Aielo i ha oferit entrevistes als escolars, estudiosos, i tot aquell que l’ha volgut escoltar.

A més a més, va col·laborar en la confecció del llibre “Mante, i tu de qui eres? Malnoms d’Aielo de Malferit i tota una sèrie d’articles que han sortit als llibres de festes i que no dóna temps a enumerar-los.

Va ser acoliquet des de ben menut i sagristà a partir de 1940 durant molts anys, encara que la seua activitat laboral es va centrar en la indústria: des del Molí paperer, passant pel forn de vidre i acabant en textiles d’Agostino...

Per tot el que exposem oferim un doble reconeixement: per una banda per posar en valor la memòria viscuda dels nostres majors i la importància que té la transmissió de la saviesa de forma oral per completar les mancances dels textos escrits de la història i, per altra banda a la persona, Juan Dordà Tamarit el nostre iaio, que al igual que ha fet amb el poble, personalment també ens ha transmès vivències, històries i experiències que ens han fet créixer com a persones amb valors i sentiments que

només un iaio com ell ens ha pogut donar. Així que demanem un fort aplaudiment a “Juanito el Sacristà” per fer-li entrega de la distinció atorgada pel consell d’investigació històrica.

Lliurament Distincions 9 d’Octubre – Poble d’Aielo de Malferit. IV Edició. Pel Consell de Cultura i Festes: Mª Jesús Juan Colomer.

 

En primer lloc, hi ha una persona que és una inesgotable font d'informació...Treballadora, incansable, apassionada investigadora que ha recopilat i donat a conèixer la història, festes i tradicions de la nostra cultura popular a tots el habitants del poble a través de nombrosos articles publicats, tot això amb gran experiència i professionalitat.

Organitza tots el anys multitud d’activitats culturals a la biblioteca, com exposicions, presentacions de llibres d´escriptors locals i de la comarca, activitats amb els xiquets del col·legi promocionant la lectura i tot allò relacionat en les nostres tradicions. Aquesta persona, s´involucra personalment en tots els seus projectes posant tanta il·lusió que donen com a resultat treballs rigorosos que ens presenten un Aielo de

tradicions i costums que molts desconeixíem, fent que les noves generacions estiguen al dia pel que fa a la historia passada del poble.

Coautora de nombrosos llibres, com el llibre dels Malnoms de Aielo, on ha investigat i recopilant informació sobre l’origen de tots ells. Recentment ha realitzat una gran tasca com a coautora del llibre sobre el personatge d´Aielo Bautista Aparici i entre els seus projectes personals, destaquem l’arxiu de
fotografies antigues.

Resumint, quan parlem de tradicions, festes, història i cultura d’Aielo, ella està sempre present i disposada amb la seua saviesa i ganes de col·laborar a contribuir amb generositat i entrega a qualsevol tasca que se li presente. Per tot això, el Consell de Cultura i Festes ha decidit que Maria Jesús Juan com a bibliotecària local i arxivera reba aquesta distinció tan important.

José María Vicent “Barrera”. Unes vivències contades per la filla Teresa.

 

 El seu pare era un home molt pebrasser, que per setembre/octubre amb el seu cabàs de palma i la seua corbella pujava a la serra de l’Ombria a fer-ne, es feien pebrassos per tota ella, en aquells anys plovia més que ara “Setembre i aigua a cabassos, any de pebrassos”. Hi havia molts homes del poble que anaven, per aconseguir unes pessetes, era època de moltes necessitats i hi havia poc treball per poder viure.

El seu pare eixia de casa a la matinada, i tornava amb el cabàs ple de pebrassos. El cabàs desprenia un accentuat olor i sabor característic de les serres que rodegen la Mariola, plenes de plantes típiques com matetes de timonet o de pebrella, i el romer que els donava un aroma peculiar. La gent comentava que eren “rojos com la sang” per a distingir-los dels coents. Es criaven a l’aire o coberts de fulles de carrasca, baix les rames de pins i carrascots, eren de grandària variada, grans, mitjans, menuts, també recollien els bolets... que delícia per al paladar!. Les dones li compraven platerets, i els guisaven torrats, fregits en alls, com a mescla dins d’un tros de pa, al forn, en l’arròs caldos, a trossos en la paella, en gaspatxos manxegos o en la coca de sal... quin plaer i quina gran varietat en cuinar-los, té la nostra gastronomia local.

Moltes vegades, com en tenia tants, agafava l’autobús cap a l’Olleria i els venia a un home d’allí, que era pescater. O vènia la seua tia d’Ontinyent a ajudar a la seua mare, calia conservar tant de pebràs!, un dels sistemes era agafar una garrafa de vidre d’eixes de la “boca ampla” i anaven posant una capa de sal i una altra de pebrassos fins a omplir asta la boca, l’altre era passar-los per un fil i deixar assecar a l’aire.

Tere recorda amb enyorança tantes vivències i emocions compartides juntament amb els seus pares,  rememora que després del pebràs, era el moment de pujar una llarga temporada al Campello, i es quedaven a viure a la caseta del potecari. Arribava la temporada dels pardalets, els caçaven i els venien al bar Bigot, però això és una altra història.

Premis 9 d'octubre 2024

 

Hui nou d’octubre, ha estat un dia excepcional, ple d’emocions i moments que no oblidaré. Vos deixe dos fotografies per il·lustrar este instant tan important en la meua vida privada i laboral. Pròximament en recollir totes les fotografies, us mostraré gràficament el que ha estat estos premis 9 d’octubre 2024, en la que he estat nominada pel consell de Cultura i Festes. Gràcies a tots i a totes, continuen treballant en allò que ens agrada!!!

El dominico Jaime Bleda y su estancia en Aielo entre los años 1593 y 1594 para hacerse cargo de la rectoria de moriscos. Por Fernando Goberna. (Continuació II)

 

 Los moriscos vivían en pobres cases hechas, de piedra, cañas y una especie de yeso que hacían, aunque si que es verdad que dichas Construcciones tenían algunos elementos destacables tal i como el Deán Ortiz menciona en si “Vitruvio Español”, uno de estos eran las bovedillas que construían sin ninguna armadura de madera, pues las hacían tabicadas con ladrillos puestos de plano unidos por una especie de yeso. Dentro de estas cases apenas tenían mueble, pues casi siempre se sentaban a la morisca en el suelo encima de algún lienzo cruzado las piernas.

Su alimentación principal era el grano que tostaban en los Hornos que fabricaban con piedras, las hortalizas, la carne de cabra, el pan de higo que hacían con el fruto de la higuera mezclado con almendras, y frutas; si podían también comían pescado como abadejo, bacalao y sardinas. La mayor parte de ellos se dedicaban a la agricultura, y si tenían buenas cosechas vendían parte de estas en otros lugares, de ahí que otro oficio común entre ellos fuera el de arriero o trajinante, aunque también los habísa molineros, tejedores de lino, sogueros, alpargateros, olleros, zapateros y albéitares, pues tenían un gran aprecio por los asnos y machos a los cuales cuidaban y adiestraban con esmero, también hacían ellos mismos sus hoces almohazas y hachuelas; las mujeres hilaban y tejían lienzos. Sus vestidos de poco valor así solían llevar greguescos de lienzo o de estameña azul y camisa, y las mujeres almilla de color y una saya; en general iban muy descuidados, aunque las jóvenes solían ir limpias y peinadas.

Su lenguaje era el habla algarabía ya por entonces muy mezclado con romance (Valenciano). De sus antiguas fiestas religiosas mahometanas apenas quedaban algunas, y era una lucha la que tenían los vicarios para tratar de sustituirlas por las católicas; eran también muy aficionados al baile acompañados por instrumentos hechos por ellos mismos tales como sonajas, dulzainas y laúdes y asimismo eran muy supersticiosos y crédulos en coses de brujas y hechiceros; se decía de ellos que nacían con la mentirá en la boca y con el hurto en la mano. Programa festes 2010. (Extracte)

Entrada nou rector Xesco Vañó Asensio

 

La Parròquia de Sant Pere Apòstol va viure ahir diumenge 6 d’octubre ,la solemne entrada oficial del nou rector Francisco José Vañó Asensio, acompanyat per sacerdots companys del nou rector. Havent estat rebut per la comunitat cristiana i autoritats locals a la plaça Palau, tots en comitiva i acompanyats per la banda de música l’acompanyaren pels carrers del poble (sant Antoni, Major, del Mig i Església) fins a la parròquia que estava repleta de fidels esperant-lo per celebrar l’Eucaristia, i les campanes totes al vol, revoltejaren en senyal de benvinguda al nou rector. Una vesprada molt especial per a la parròquia d’Aielo. Abans de l’Eucaristia el nou rector Xesco va visitar la capella del Santíssim Crist de la Pobresa on va resar davant la imatge del nostre patró. L’acte va finalitzar amb el cant de l’himne del Crist de la Pobresa.