Però el document més important que hem trobat, que revela el nivell social familiar és l’escriptura de la dot, datada el 29 d’octubre de 1837[1]. És el document pel qual es dedueix el nivell de vida acomodat que contrasta amb la pobresa de la jove Margarita que no tenia ni per a pagar-se l’enterro. L’escriptura està signada pel notari Valls i el, nuvi Joaquin Sanz, i es fa davant del notari d’Agullent Peñalva.
“…para que con alguna comodidad pueda suportar las cargas del matrimonio constituye en dote a la referida su hija los bienes de lino lana y seda que a continuación partida por partida con expresión de su respectiva estimación va anotadas las cuales por su orden son las siguientes:”
A l’escriptura consta un llistat amb la indumentària de l’aixovar: el conjunt de roba d’ús personal (mudes, camises de dormir, mocadors, etc.) i roba per a ús de la casa (tovalles, tovalloles, jocs de llit, etc.). Amb tot, Elena aportava al matrimoni una dot destacada, que era donada pels seus pares a compte de la legitima que li tocaria de l’herència. Possiblement seria la mateixa Elena qui es cosiria i brodaria el seu aixovar. Era el costum, les joves ho feien amb molta cura abans de casar-se. Era una qüestió de prestigi i d’amor propi. Tot era nou a excepció d’alguna peça d’herència familiar com és el cas d’una “mantilla”:
-6 sabanas de lino de casa nuevas en precio de 18 libras.
-10 camisas nuevas de lino casero estimadas en 15 libra.
-6 servilletas de hilo nuevo […] en valor de 2 libras.
-3 toallas de mesa nuevas en precio de1 libra.
-Unas toallas nuevas de ir al horno estimadas en 16 sueldos.
-3 toallas de mesa finas nuevas, en valor de 1 libra.
-2 servilletas adamascadas nuevas, 10 sueldos.
-3 juegos almohadas de lino y dos pares de algodón, nuevas, en precio de 3 libras.
-4 pares de medias de hilo y dos pares de algodón nuevas, 3 libras.
-Un vestido de percal con farfalá (volant) nuevo, 8 libras.
-Un cobertor de hilo y algodón con farfalá, nuevo, 1 libra.
-3 enaguas finas, 5 libras.
-1 jubón blanco fino nuevo, 1 libra.
-Otro jubón de moselina de la china nuevo. 1 libra.
-1 vestido de lubica??? nuevo, 8 libras.
-1 vestido de aldúcar (seda) nuevo, 8 libras.
-1 vestido de percal amarillo, 4 libras.
-1 vestido de percal floreado nuevo, 2 libras.
-1 zagalejo (guarda peus interior i immediat à les enagües) de percal color chocolate nuevo, 2 libras.
-2 de costales y 4 pañuelos de diferentes clases, 8 libras
-Otro pañuelo azul nuevo, 2 libras.
-Una mantilla de seda con randa, 4 libras.
-Otra mantilla de senda con encaje nuevo, 8 libras.
-Otra mantilla de bayeta??? nueva, 4 libras.
-Unas sayas de lana nueva, 2 libras.
-Un par de cabeceras de plumas con almohadas finas nuevas, 3 libras.
-1 mantilla de bayeta??? usada, 1 libra.
-1 jergón tela rayada de azul y blanco, 2 libras.
-1 colchón poblado de hilos telas de compra nuevo, 7 libras.
-1 colcha nueva, 6 libras.
-18 varas tela ancha para enaguas, 9 libras.
-Unos zapatos de cordoban nuevos, 10 sueldos.
-1 arca con cerrojo y llave nueva de madera de pino, 3 sueldos.
El document inclou el preu de cada peça tassada en “libras y sueldos”. En total la dot aportada per Elena ascendia a 116 lliures en 16 sous. Generalment la dona aportava la roba d’us personal i de la casa i l’home aportava solament la seua roba personal. No hem trobat l’escriptura del nuvi segurament realitzada amb un altre notari.
Elena i Joaquin es casaren en 1837 i es posaren a viure al carrer Valls, nº 6. Imaginem els dies previs. Al menut, estret i tranquil carrer arribarien arriers amb els carros plens transportant catres, llits, cadires, taules... tot per a vestir el domicili de la novençana filla del notari. Imaginem alguna gent amunt i avall, altres netejant i emblanquinant la casa dels nuvis. I com just enfront de sa casa vivia Margarita Juan Vidal, imaginem la xiqueta, d’uns onze anys que vivia a soles amb la tia, com miraria el rebombori al carrer produït pel casament d’Elena. La imaginem observant amb certa admiració l’arribada dels novençans que formarien part del veïnat.
Per a Elena era un inici. Hi aniria il·lusionada, carregada amb el seu aixovar ordenat dins la caixa de pi. Tot nou, tot ben plegat... Seria un aixovar tan bonic, tan vistós... amb tota seguretat que una vegada en la nova casa, gaudiria col·locant, ordenant o guardant-ho en les còmodes i armaris. Ho tindria tot a punt tot per a lluir-ho o per a gastar-ho. Elena encetava una nova vida junt al marit. Era joveneta encara, quasi una xiqueta però estaria contenta perquè el matrimoni era la finalitat a la que en aquella època estaven destinades les dones. Ella s’havia casat deixant-se portar per la decisió familiar i alhora convençuda, acontentant als pares i a la societat. Casar-se era alhora passar a ser adulta, deixar de ser xiqueta i adquirir responsabilitats diferents com la de portar correctament una casa, tindre fills i tindre cura de la família. Aleshores encara no sabia que la seua responsabilitat seria molt gran i dura i que no tot seria tan fàcil com als inicis.
En el carrer seria ben rebuda. No hi havia moltes cases i de tots els veïns, llancem la hipòtesi, que congeniaria amb Margarita perquè la diferència d’edat no era gran. Només es llevaven 4 anys una de l’altra. El grau de relació no el podem especificar perquè ens falta saber des de quan estava malalta Margarita, aspecte fonamental. No sabem, però especulem possibilitats. Fem dos suposicions.
La primera suposició és pensant que Margarita ja tinguera la malaltia quan Elena anà a viure al carrer, en eixe cas tal volta no va poder existir una estreta relació. La tuberculosi era contagiosa i en general a la gent que la patia se la mig rebutjava, per por a la infecció. Pensem que Margarita es conformaria en viure la vida a través de la finestra i pensem que tal volta rebria visites d’Elena, que amb ferms principis religiosos, mai podria deixar de costat una xiqueta amb tanta necessitat de caritat.
La segona suposició és pensant que Margarita cauria malalta un o dos anys abans de morir, posem que cap a l’any 1840 o 1841. De ser així, la menudeta Margarita, en els anys previs a contraure la malaurada pesta blanca, sent una xiqueta sana i juganera tal volta passaria moltes hores en la casa d’Elena i l’ajudaria en les coses de casa. Segurament es meravellaria mirant tot el que tenia Elena i que ella mai tindria. Tal volta gaudiria somniant desperta vivint en un món inaccessible per a ella. Podem pensar que Margarita ajudaria a Elena també quan nasqué el primer fill, Joaquin, a l’any 1839, dos anys després de casar-se.
Podem concloure afegint que Elena amb tota seguretat no abandonà la jove Elena durant la malaltia perquè ja havien creat uns vincles afectius i a més per compassió l’ajudaria fins a l’imminent final. De fet, esta part de la hipòtesi està recolzada sabent que el notari Peñalva, amic de la família Valls, va signar el testament de Margarita fet probablement per assessorament d’Elena, un testament pel qual el notari no cobraria perquè ja sabem que Margarita era de les pobres de solemnitat.
La parella formada per Elena i Joaquin tingué una nombrosa família formada per 7 fills: Joaquin, Carlampio, Elena, Julian, Bruno, Candida i José Rafael.
Els anys van passar i cada fill va fer la seua vida. El major, Joaquin, (1839-1915) que continuaria l’ofici familiar d’obrer com el pare i avi, vivia al carrer Valls nº6, a la casa dels pares. Es casà amb Clara Penalba Calabuig i solament tingueren un fill que se n’anà a Madrid a viure.
El segon fill va ser Carlampio (1842-1911). Vivia al c/ Sants de la Pedra, 61. Obrer de professió seguint l‘estela familiar. Casat primer amb Mª Teresa Juan Sanz, tingueren de fills a Gerardo, Elvira, Julia, Joaquin, Carlampio, German, Vicente. Anys després enviudà i es torna a casar amb Teresa Mora Martínez amb qui tingué dos fills més: Rafael i Teresa.
Elena (1844-1925) va ser la tercera filla, a la que li posaria el seu nom. Es casà amb Juan Laporta Calabuig, d’ofici paperer. Tingueren 5 fills: Eliseo, Joaquin, Elena, Josefa i Claudio. De la rama dels Laporta, emparentaren amb els fotògrafs Laporta, afamats retratistes d’Alcoi.
Al quart fill, nascut en 1847 li posaren per nom Julian i es va casar amb Leonor Calabuig Faus. El cinquè fill nascut en 1849, va ser Bruno, i Candida, nascuda en 1852, fou la sisena dels fills. Per últim nasqué José Rafael en 1855.
Aleshores Elena tenia 33 anys i estava a punt de quedar-se viuda. Veia com un mortal colera morbo rondava per les cases del poble quan el fill va nàixer el 29 d’abril de 1855, però mai esperaria que només 143 dies després, encara convalescent pel part, el marit seria un dels afectats mortals. El fatídic fet de la mort del marit va succeir el 30 d’agost de l’any 1855, quan només tenia 40 anys.
I és que durant eixe any hi hagué al poble un alarmant brot de la malaltia que afectà especialment els mesos de l’estiu. Al poble va morir, el mateix dia que el marit, sis persones més. I Sobre el carrer en concret, ignorem les persones que es veurien afectades pel còlera, a l’arxiu consta que a més de Joaquin també va morir altre veí de nom León. El primer contagiat del poble en 1855, acabaria en defunció el 14 de maig. Era un home de 80 anys, jornaler que vivia al c/ Sants de la Pedra. Els símptomes de la malaltia eren vòmits, diarrea blanca i enrampades, ulls afonats, llengua blanca, set i la calor disminuïda. Al poble es prengueren totes les mesures sanitàries acordades per la junta sanitària, i Governador Civil: tancament de l’escola, tendes, dels cantons dels carrers, quarantenes... Eren els sanitaris del poble en aquells anys el metge D. Máximo Ferrer i el cirurgià Fernando Dandí. Al mes de juliol és produirien tres morts, l’augment de decessos es concentraria al mes d’agost, amb 101 defuncions, en setembre hagué 26 morts, finalitzant la pesta en octubre amb 1 persona morta. En total moriren 131 persones infectades d’aquesta contagiosa epidèmia.
Aquells mesos serien dies de dol per a molts aieloners. Elena ja portava dol. Son pare feia un any que havia mort, així que per a ella, la mort del marit suposaria un pesar que arribava sobre altre encara no superat i conseqüentment la prolongació del dol rigorós. Elena, amb la mort del marit quedaria commoguda, de la mateixa manera que ho estarien en el carrer i en la resta del poble. Tothom estaria profundament afectat per la desgràcia epidèmica que no distingia si eren menors, joves o adults, ni feia distinció entre classes socials. Però Elena havia de traure les forces d’on fora perquè tenia molts fills que criar. I ho va fer. No es tornà a casar i va haver de criar i educar la família tots sola.
Elena va eixir endavant amb fortalesa, determinació i resignació cristiana. També José Rafael, que va créixer sense pare. Ell, com la resta de germans, va fer la seua vida. Es casà amb Dolores Sanz Sanz i el matrimoni tingué dos filles.
Elena va morir als 73 anys, el dia 3 de març de 1895 d’una afecció cardíaca. La inscripció en el registre la va fer el gendre Juan Laporta Calabuig, casat amb la filla Elena. Segons consta a la partida de defunció, especifica que era natural d’Ontinyent i que va morir al c/ Església 11, que ja hem vist que és altra manera de denominar el carrer Valls o carrer que no trau cap.
Amb tot concloem les pinzellades biogràfiques d’una dona que va formar part d’eixe carrer tan peculiar que hi ha a Aielo, del qual podem deduir, sense documentació que ho acredite, que tal volta porta el nom Valls pel parent retor d’Elena: el retor del qual hem dit que era molt conegut i popular i que va viure i morir al carrer.
Elena gaudí d’uns privilegis propis d’una classe social alta i burgesa. Margarita, la veïna no els tenia. Era dur viure en el segle XIX, i més sent dones, ni la “rica” ni la “pobra” ho tingueren fàcil. Margarita, afectada per la tisis, va haver de lluitar contra una malaltia que se la va endur sent una adolescent i Elena va viure lluitant criant fills sense marit. Una i altra són un exemple de vida als carrers, on s’ajuntaven i s’ajunten tot tipus de persones, on es conviu amb la diversitat compaginant alegries i penes.
Bon sant Antoni 2024
Mª Jesús Juan Colomer
Mariló Sanz Mora
