Autoritats, familiars,
amistats... públic en general... Bona vesprada. En nom dels distingits i en el
meu propi, gràcies. Sincerament. És un honor rebre un reconeixement que és per
votació popular i a més a més, en un dia tan especial per als que sentim la
terreta a les venes. El 9 d’octubre, el dia dels valencians, ens ha de recordar
d’on venim. Saber què va passar en el passat... qui ens va precedir... és la
clau per entendre i estimar qui som.
Crec i espere, que
tan Enrique com els fills de Maruja, que en glòria estiga, subscriuran el que vaig
a dir, que és el que pense, el que sent... perquè tenim en comú, tres aspectes.
Els explique pas a
pas.
I comence parlant
de sentiments. Estem emocionats pel moment que estem vivint, i comprovar el
recolzament i la demostració d’estima de molta gent del poble. Gràcies per
valorar-nos. Jo en especial estic agraïda a les amigues i amics que s’alegren
tant que estiga ací en estos moments rebent la distinció, especialment Mª Jesús
Juan. Ja sabeu, la majoria, que les dos formem un tàndem de treball rescatant
històries i vides del passat, ho fem des de la dècada de 1980, quan érem vint
anyeres. Encara que les dos fem de tot, M Jesús és la que domina els arxius i jo
l’escriptura. I ho dic amb modèstia. No és cap do natural, com deia jo als
alumnes en temps de mestra, s’aprèn a escriure escrivint i jo porte molt
escrit. Pense que l’escriptura és important per a la difusió de tot allò que se
sap: per als curiosos, per als estudiosos, per als que volen ampliar
informació...
Diuen que allò que
s’escriu permaneix i per això tenim escrit sobre les campanes, sobre el
cementeri, sobre la guerra de Cuba, sobre el colera...per dir alguns temes. I
hem tret a la llum, i seguirem fent-ho, vides aieloneres entranyables, tan anònimes
com rellevants. Totes són importants i formen part de la història d’Aielo. Algunes,
en la meua faceta particular d’escriure novel·les, relats i contes, són les protagonistes
principals, és una manera de donar-los una segona vida, i en format novel·la
arriba a més gent.
En segon lloc parle
de treball desinteressat. Esta distinció 9 d’octubre, que tenim el privilegi de
rebre hui, és important perquè valora l’altruisme.
Enrique, forner de
tota la vida, que sap molt bé que és l’esforç per a fer front als entrebancs,
porta anys ensenyant a jugar als escacs als xiquets i xiquetes i també ha
aportat el seu treball en associacions del poble... sense demanar res a canvi.
Maruja, una dona
molt culta, sempre estava a punt per parlar del seu pare l’estimat mestre Don Leonardo
Carrreres, un home que deixà empremta al poble. Quin goig escoltar-la, quina devoció
pel seu pare i la seua tasca. Quin orgull quan recordava el tio Francesc, capellà
i erudit, que malgrat morir jove, va ser un dels més actius col·laboradors en el
Diccionari Valencià-Català-Balear Alcover Moll. Un diccionari molt utilitzat i més
des que es va informatitzar en el 2001. Maruja sabia molt de la seua família i
del poble i li agradava contar-ho.
El guardó per a
Maruja, que han rebut els fills a títol pòstum, arriba en un any especial, per una
celebració que té a veure amb el pare. El 25 d’octubre es compleixen els cent
anys de la col·locació de la primera pedra de les Escoles Velles, i este
transcendental fet va ser possible, en part, a la tossudesa del mestre Don Leonardo,
que malgrat ser moixentí se sentia com si fora d’Aielo i va lluitar incansablement
per unes escoles en condicions. Don Leonardo va escriure una memòria tècnica
detallada que va ser fonamental per a donar el pas endavant en la construcció.
Un valuós document que ja llegireu en uns mesos, no avance més, és altre tema
del que ja en parlarem.
I de mi... què dir?
Em dol veure que actualment la majoria dels joves paren la mà abans de fer. Em
ve al cap quan era joveneta... i més majoreta... fins el moment... Quantes hores
dedicades al poble! I ben a gust. Eh! Any rere any... sense importar quin
alcalde regia, perquè el treball era per al poble, sense mirar el color
polític. I sempre de manera voluntària. Perquè la passió per fer coses té molt
a veure.
I de passió parle
en tercer lloc: un ingredient fonamental en la vida. Esta distinció també la valora,
i nosaltres, de sobra crec que hem demostrat i demostrem que la sentim pel que
fem i pel poble.
Queda clara la passió
d’Enrique per Aielo i els aieloners, inculcant valors als menuts, formant part
d’associacions, acudint als actes culturals que es programen o assistint a les
classes de l’EPA i participant en activitats que s’hi proposen. I em ve al cap
les vegades que va llegir fragments literaris en el dia de les escriptores. A
Enrique li agrada llegir, sabíeu que llig històries curtes, contes i rondalles als
usuaris de centre de dia?. Quina tasca més lloable!
La passió de Maruja,
hereva de l’estima paterna pel poble, era compartir el llegat del pare, no solament
el que fa referència a la docència sinó també tot allò seu que guardava amb
cura, com calendaris de l’època, treballs manuals, fotografies fetes per ell mateix...També
premsa de principi de segle XX o el periòdic satíric en valencià, el paixerell,
que creà ell en 1906, possiblement ajudat pel germà Francesc. Com veieu, Don
Leonardo Carreres tenia moltes facetes i ho sabem gràcies a la filla.
Alhora, Maruja volgué
deixar en Aielo objectes personals com una davantal de ballar les danses pintat
a mà pel pintor Luis Requena, conegut com Basquiña, casat amb una germana de sa
mare, que li recordava bons moments de la infantesa i joventut en Aielo.
I si parlem de la meua
passió, una d’elles és escriure, i més si és sobre Aielo. Però com també m’apassiona
viatjar, allà on vaig, siga on siga, faig promoció del poble. Quan em pregunten
d’on sóc, sempre passa el mateix... Ah del
poble de Nino Bravo, em diuen. I jo ho afirme amb orgull, però alhora
aprofite, si volen escoltar-me i veig interès, que també és el poble d’altres persones
que han portat o porten el nom d’Aielo per tot arreu, com Ivana Andrés o Batiste
Aparici i és quan explique sobre el barbat aieloner. Com allò de Malferit generalment
fa gràcia i els resulta xocant... de vegades em dona peu per explicar sobre els
marquesos, quan a principi de segle XX venien amb els seus criats... tots
carregats de baguls disposats a passar una temporada en el palau, que era sa
casa.
O els conte
l’anècdota personal, ja situats en temps actuals, quan un dia caminant amb la
meua germana cap al Pi de Cairent, trobarem al ja difunt marqués, germà de
l’actual marquesa. Acovardia un poc, cert, per gran i gros, amb el cabell tan
roig... Estava mig amagat vigilant, vora el camí i de sobte, com una aparició,
ens va sorprendre preguntant on anàvem... Estamos
paseando... li vam dir tímidament... Mira per on, li vam caure bé i ens va
donar permís per entrar a la bassa. El que no sabia era que a la bassa entravem
igualment sense permís d’ell. Ah el marqués!
Un dia, si em
permeteu altra anècdota personal, en un cafè emblemàtic de Lisboa, “A brasileira”,
casualment vam trobar un amic seu. Vam estar tota la vesprada xarrant!. Ens
digué que era un grande d’Espanya, com el marqués... això va dir, encara que
tinc els meus dubtes. Però de la resta que va contar donava detalls fiables per
creure’l. Mare meua quantes històries sobre les vegades que havia vingut al
poble amb el marques a la casa de Cairent... clar és... quan la casa encara
habitable i no estava mig enderrocada! Quines festes s’hi muntaven! Festes...
per dir-ho suaument... si les parets parlaren!
Quan explique
estes contalles, alguns amics de viatge queden intrigats... i els convide a que
vinguen a la plaça del palau i que el visiten o que entren a la Botelleria perquè
el tema coca cola també és dels freqüents... Els faig ganes que passegen pel Fondo
i baixen al riu.... i que gaudiesquen de la vida sana d’este poble...
Hi ha qui em fa
cas i quan venen queden meravellats. Perquè Aielo és bonic el mires per on el
mires... està clar que podria estar més bonic encara... i funcionar millor en
molts aspectes... Perquè tot es millorable...
No vull fer ho
llarg. Acabe ja... i ho faig ressaltant la importància del dia perquè la cultura
és la protagonista.
Tan de bo ho fora tots
els dies... per contrarestar l’allau de mostres d’ignorància i mala educació que
es veuen sovint en la televisió de boca de gent que deuria ser bon exemple. Al
capdavall eixos mals models es normalitzen i no és el que volem. No són els exemples
que s’han d’inculcar a les noves generacions sinó els que representen estes
distincions: el valor de l’esforç, el valor de compartir, el de posar passió en
cada cosa que es fa... el de l’empatia amb els que pateixen, amb els necessitats... i
el de mirar enrere per reflexionar-hi, per comparar i crear esperit crític per saber
discernir encertadament les veritats de les mentides.
Tan de bo la
cultura inculcara més sensatesa, sensibilitat i humanitat en el món. Als
poderosos mandataris actuals els fa molta falta.
Visca la cultura i
moltes gràcies.
