Aportacions i comentaris al llibre “Malnoms d’Aielo de Malferit” de Mariló Sanz Mora i Mª Jesús Juan Colomer.

Paquito Chàfer, fill de Batiste-Elena i Pilar la dels Civils, germà de Pilarín la dels civils, Elena la de Pichi, Fina Juan, Juanito Elena i Maribel la de la plaça.

Quin xiquet o jove d’Aielo no ha escoltat alguna vegada allò de: 

MANTE... I TU DE QUI ERES?.

Esta frase típica que es remunta a molts anys enrere, és emprada sempre per la gent d'Aielo per saber a quina família del poble pertany l'interrogat.

Recorde de menut, un matí, camí de l’escola, esta típica pregunta que en va fer una dona davant de la botigueta de l’Havanero. Jo tindria uns set anys, anava net i molt ben pentinat i amb la meua cartera de cartró a l’espatlla, cartró tenyit de marró imitant el cuiro i vetes de tela  com a corretges. La meua pulcritud (tinc que aclarir que era de matí i acabava d'eixir de casa) li va cridar l’atenció a la dona que em va preguntar:

Mante... tu de qui eres, li vaig dir que era el fill de Pilar la dels Civils i amb un gest aprovatori va quedar satisfeta la seua curiositat.

Porte este record a col·lació per il·lustrar la peculiar manera del nostre poble d’interpel·lar a un xiquet amb la castissa frase mante... i tu de qui eres?, pregunta que casi sempre és l'inici d'altres preguntes. El mante ha segut sempre un apel·latiu dirigit a la gent menuda mai a un adult. A un major ningú el parava en el carrer per preguntar-li mante... tu de  qui eres?. Però amb els xiquets tothom ho podia fer sense por a caure en la imprudència i sabent que dels menuts i de borratxos sempre obtindràs la veritat.

Però d’on ve esta manera d’interrogar que forma part de la idiosincràsia dels aieloners?. Mariló i Mª Jesús en la introducció d’aquest llibre, anoten que és una frase que es remunta a molts anys enrere, apuntant l’arcaisme possible de l’estrany mot de mante.

El diccionari català-valencià-balear d’Alcover ens ofereix diversos significats a la paraula teta: el de mamella, el de nena o dona que serva infants, al nostre poble passejadora, el de germana major en llenguatge infantil la meua teta i tet també es pot referir a nena menuda. És este últim significat de xiquet o xiqueta el que ens interessa.

L’etimologia del mot teta seria aleshores producte del llenguatge infantil en el qual l’economia de llenguatge es essencial en l’inici de la parla d’un xiquet. Amb dos síl·labes  pa i ma obtenim dos substantius, papà i mamà, i dos verbs pa equivalent a menjar i ma  a beure... Per a satisfer estes dos necessitats bàsiques les mares del nostre poble acostumen a  preguntar-li al xiquet: vols pa? o vols ma?.

 Així mateix amb les síl·labes te i ta combinades poden dirigir-se a la germana major, teta o al germà major tete. El diccionari Català-Valencià-Balear amb l’entrada al mot tet dona les mateixes accepcions del mot femení teta a excepció de mamella. Entre totes elles és, com he dit, el significat de gent menuda, nen, xiquet el que ens interessa, significat avui perdut en la nostra parlà i que sembla mantindre’s en el sufix te del mot mante.

Mante sembla ser una paraula composta del possessiu man i el substantiu tet (e) apòcope de tete. El mencionat diccionari defineix man con un adjectiu possessiu dialectal usat només en l’expressió tortosina de man germana amb adopció de la n per influencia analògica de mon germà.

Tenim, aleshores, la solució al significat de mante, per una banda man com un possessiu carinyos i tet amb la caiguda de la t final amb el seu significat de xiquet. L’expressió mante equivaldria pues a la castellana mi niño. En aquest sentit seria un exemple més de l’ús de man com un possessiu arcaic no exclusiu de la parla tortosina sinó també de la parla d’Aielo.

Un apunt més sobre l’ús de mante en el nostre poble. En l’ interpel·lació mante... tu de qui eres es sempre un adult el que formula la pregunta i va sempre dirigida a un menut. El terme mante introductor de la nostra típica perifrasi esta dotat d’una forta carrega afectiva de tendresa que exclou el ús entre adults. Si s’interroga a un jove usaren la formula mante ... i tu qui eres en aquest cas qui indaga l’origen del jove serà una persona molt major. La distancia d’edat marca la regla en el seu ús.

I si algú després de signar este article no em reconeix permeteu-me presentar-me: Soc Paco Chàfer, fill de Batiste-Elena i Pilar la dels Civils, germà de Pilarín la dels civils, Elena la de Pichi, Fina Juan, Juanito Elena i Maribel la de la plaça.

 

Paco Chàfer, fill de Batiste-Elena i Pilar la dels Civils, germà de Pilarín la dels Civils, Elena la de Pichi, Fina Juan, Juanito Elena i Maribel la de la plaça.

 

 

Amb aquesta carta de presentació, malgrat que fa molts anys que no vinc al poble i de anar-hi de tard en tard, la gent del poble, al menys la gent major ja saben qui sóc jo i qui són els meus pares i els meus germans.

Curiosament, no gaudim com la majoria del poble d’un alias o malnom genèric familiar i tal vegada per aquest motiu per tal de poder identificar a cadascun dels seus membres, la sabiduria popular ha donat diverses solucions.

El matrimoni Elena Soler i Batiste Juan, amb el fill (dalt a l'esquerra) Juan Bautista Juan Soler  i la Pilar Chàfer Lana, 1930. (Col.lecció de Paco Juan Chàfer)

 

 

 

 

              

 El meu pare Batiste-Elena era fill de Batiste Juan i d’Elena Soler. El nom d’Elena de la meua avia sembla que era l'únic que hi havia i per tant identificatiu d’ella i del seu fill Batiste, el fill d’Elena i per economia de llenguatge Batiste-Elena.

 La meua mare era filla de Francisco Chàfer i Josefa Lana. Son pare, el meu avi, era guàrdia civil, Paco, l’únic germà varo, va seguir també els passos del seu pare i per tant ma mare era filla i germana de guàrdies civils i per això els seus paisans la reconeixien com Pilar la dels Civils.

 

Juan Bautista Juan Soler, Francisco Chàfer (pare

) i Paco Chàfer Lana (fill). (Col.lecció de Paco Juan Chàfer)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Josefa Lana, iaia  de Paco Juan Chàfer i dona de Francisco Chafer. (Col.lecció de Paco Juan Chàfer)

 La primera filla, Pilar, heretà de la mare el mateix nom, i el seus alies personal de la dels Civils. Per tal de distingir mare i filla sols calia empra per la meua germana major el diminutiu: Pilarín la dels Civils.

 La segona filla Elena, heretà el nom de la meua avia paterna nom identificatiu al continuar següent l’única del poble morta la nostra avia. Elena casada amb Rafael Belda, Pichi al seu particular nom es va afegir enseguida l’alies del seu marit i era coneguda per tots com Elena la de Pichi, alies que heretarien també el seus fills.

La tercera filla Fina va deixar de joveneta el poble per anar a estudiar a València. Allí va estudiar el batxillerat i la carrera universitària de Geografia e Historia. El contacte amb el poble es limitava al temps de vacances i el seu cognom de Juan aplicat al nom femení de Fina era suficient per poder saber de qui estaven parlant. Ella era aleshores coneguda com a Fina Juan.

El quart fill, Juan, va rebre l’onomàstic del pare: Juan Bautista. El poble ho tenia fàcil, calia fer el mateix que es va fer en la primera filla per tal de distingir el pare i el fill, servir-se’n del diminutiu Juanito afegit al alies d’Elena: Juanito-Elena, el fill de Batiste-Elena.

 Jo Paco, el cinquè fill de Batiste Elena i Pilar la dels Civils vaig anar a estudiar al seminari metropolità de València becat entre altres xiquets del poble. Vaig fer també carrera universitària com la meua germana Fina i si a ella se li va aplicar el primer cognom patern Juan a mi ho feren amb el primer cognom matern de Chàfer i conegut pels meus paisans com a Paco Chàfer.

 

Maribel de la plaça, Paco Chafer, Juanito Elena, Fina Juan, Elena la de Pichi, Pilarín la dels Civils,  fills de Juan Bautista Juan Soler i Pilar Chàfer Lana.

 

 

 

 

             

Maribel va ser la germana menor de tots nosaltres, l’última filla de Batiste i Pilar, al morir el meu pare jove, als 47 anys. Al poble hi havien dos Maribels una que vivia al carrer la Puríssima i la meua germana i  nosaltres vivíem a la plaça, en una casa cantonera que donava al carrer església i a la plaça del Palassió, avui un solar propietat de l’ajuntament. Calia diferenciar el nom compartit amb una altra xiqueta del poble i afegir el locatiu de la plaça, resultant Maribel de la plaça.

Francesc Juan Cháfer