Sobre la Memòria Històrica en Aielo de Malferit

Donat l'interès històric de l'escrit repartit pel poble per Miquel Mollà i Egea, publicat en este blog en l'apartat de comentaris (en l'entrada "Hilario Martínez, un campeón de leyenda"), creguem oportú el publicar-lo en una entrada independent per a facilitar la seua lectura i difusió. 

·····oooOooo·····

Cal fer memòria i recordar allò que va succeir fa anys? Miquel Mollà i Egea. Foto: Google Images

LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ…… PER A QUÍ?

per

Miquel Mollà i Egea*

L’Associació de Festes (Junta Directiva) de Moros i Cristians d’Aielo, no ha volgut publicar aquest escrit de Història del poble i no ha donat cap explicació ni cap raonament convincent de la seua decisió. Amb aquesta actitud han violat constitucionalment la llibertat d’expressió i a més a més han perdut tota credibilitat com a demócrates i com a representants de tots i totes els festers i festeres d’Aielo i de la resta de veïns del poble.

LA DEMOCRACIA SOLS TÉ UN CAMÍ PER PODER ENTENDRE-LA: LLIBERTAT, TOLERÀNCIA I RESPECTE MUTU. CAL FER MEMÒRIA?

Cal fer memòria i recordar allò que va succeir fa anys? Recordar la memòria històrica no és sols un dret que tenim tothom, és també un deure per a tots/es el no oblidar-la.

Es tant evident recordar quan arribem a una certa edad que tenim la necessitat de reviure allò que ara ens fa il·lussió passar per la nostra ment i el nostre pensament els records i vivències d’infantesa, de joventut i maduresa com una pel·licula de cinema.

El que ens apeteix evocar és tot el que en la nostra vida hem viscut o simplement ens varen contar perquè són rememoracions o vivències agradables o altres no tant feliços, però no per això deixem de voler-los recordar, doncs ara els mirem des d’un altre punt de vista i des de l’experiència dels anys viscuts i això fa que els grans problemes que ens pareixien abans, ara els evoquem amb un somriure i sense donar-los la trascendència d’aquells anys passats, malgrat que hi ha altres que perduren aferrats al nostre pensament com records desagradables per la duresa en que es produïren o ens contaren.

Recordem fets, persones, accions, llocs, colors, paissatges…..i tot això és un reviure o un rebobinar la nostra vida, les nostres il·lussions, les nostres passions, els nostres objectius aconseguits o aquells altres que s’han quedat pel camí, però malgrat tot, tambè ens agrada retenir en el record altres fets o esdeveniments que marcaren profundament la societat i en particular algunes vides. Aquests fets ens obliguen, d’una forma o altra, a no oblidar-los perquè ningú puga distorsionar-los canviant el seu contingut, la seua realitat i la seua existència.

Al programa de festes de l’any 2000, pàgina 150 he rellegit un article on es demanava el record i reconeiximent a unes persones que durant la “guerra incivil” espanyola foren assassinades per un dels bandols establerts en aquells anys. L’article feia insistència en que se’ls recordara com a persones que havien donat la seua vida per una causa que creien justa i encertada i que hi ha que recordar-los com herois del nostre temps comparant-los amb els martirs dels primers segles del cristianisme.

Impulsat per aquell article-comentari, i ara per les afirmacions desafortunades, innecessàries i sense cap rigor històric, aparegudes al llibre que últimament s’ha editat vers la història i geografia del poble, (….segons acusacions arreplegades el 1939….pàgina 286, segon paragraf) no he pogut ressistir la temptació de fer aquest que esteu llegint per tal de recordar la memòria històrica d’altres persones que, per lluitar i defensar idees de justicia i democràcia, tant vàlides, justes i encertades com les altres, tambè pagaren OFICIALMENT amb les seues vides i com que aquest llibre-programa de festes pense que és de tots/es i per a tots/es, permitiume un xicotet record per a tots ells perquè crec que és de justícia.

Pense que tots no han rebut el reconeiximent que se’ls deu com a persones i membres de la nostra societat.. Uns han tingut durant mès de 70 anys el seu lloc de descans, el seu reconeiximent públic i oficial i a mès a mès considerant-los com a martirs de la tradició.

L’estat i l’esglèsia varen saber fer molt bé allò de portar els cossos i despulles dels assassinats durant la guerra als seus llocs d’origen i donar-los tota mena de reconeiximents públics i amb molta creixença, mentre que l’altra resta de persones han estat els grans oblidats des del dia en que foren afusellats i encara dormen a fosses comunes o, qui sap on estaran soterrats?.

Reflexionem amb seny i objectivitat per recordar tambè aquestes persones que, en moments de caos i confusió, lluitaren per una societat millor i més justa i així serà com farem justicia per a tots/es.

Foto: Enric Soler. Enricsol.blogspot.com

L’any 1939, l’11 de setembre (feia poc que la guerra havia acabat) es celebrà un Consell de Guerra contra 7 veïns d’Aielo i el dia 20 del mateix mes i any contra altres 9 veïns més amb els resultats i conseqüències que encara molta gent del poble recorda.

Els 16 veïns foren ingressats a la presó de Sant Miguel de los Reyes de València i tant sols 2 mesos desprès foren jutjats i condemnats (no sabem encara quins càrrecs i per quins motius els imputaren i condemnaren) a penes entre totes a veure quina era la més dura, més cruel i vexatòria: privació de llibertat durant molts anys, tortures i menyspreu a la presó, pagament de fortes multes econòmiques i, la que no te retorn, afusellament davant un pelotó d’execuciò arrimats a una de les tàpies del cementeri de Paterna les gèlides matinades dels dies 25/11/1.939 i 19/12/1.939. (1)

Eren homes de tota condició social i econòmica: metges, llauradors, espardenyers, secretaris, jornalers… i amb edats entre els 33 i 63 anys i situacions familiars diverses com els casats amb xiquets i xiquetes al seu càrrec i solters amb tota una vida per davant.

Des d’ací, al recordar-los, els donarem un reconeiximent a tots ells que encara no han estat, ni dignificats com a persones ni recordats (exceptuem els seus familiars més directes) i que sembla mai han estat considerats públicament com a membres que foren de la nostra societat aielonera i ja és arribada l’hora de preguntar-se: SÓN O NO SÓN FILLS D’AQUEST POBLE ? PER QUÈ HAN ESTAT ELS GRANS OBLIDATS?. Perquè l’Espanya de la postguerra era un país de silencis, els silencis dels morts i els seus familiars; els silencis dels presoners, els silencis dels depurats, els silencis obligats per les autoritats.

Caldrà fer-los justícia i, encara que siga al programa de festes, recordar-los, per a que tots/es reben el merescut reconeiximent i la adecuada dignificació, impedint, d’aquesta manera, que l’adulteració i, moltes vegades, les falsetats de la nostra història ens confundeixca.

Ne foren un total de 31 els represaliats després de la guerra, dels quals:

16 sobreseïments : 7 jornalers. 2 espardenyers. 1 paperer. 1 tinent d’invàlids. 1 obrer de vila.. 1 pastor. 2 llauradors i 1 metge.

3 multats amb 1000 pts. : els tres llauradors

2 multats amb 500 pts. : 1 camperol .1 paperer.

3 que no se sap el càstic: 1 jornaler. 1 metge. 1 camperol.

4 afusellats el 25-11-1939: Urbano Diaz Lozano (34 anys) secretari d’Ajuntament, Rafael Egea Tormo (63 anys) llaurador, Antonio Castelló Bernat (36 anys) espardenyer, José Belda Martínez (38 anys) jornaler.

3 afusellats el 19-12-1939: Manuel Belda Pérez (38 anys) llaurador, Francisco Nadal Penalba (38 anys) espardenyer i Fermin Martí Nadal (49 anys) empeltador.(1) 

ES POT PERDONAR, PERÒ MAI OBLIDAR PER A QUE NO ES TORNE A REPETIR!

Miquel Mollà i Egea. 

(1) Calzada Aldaria, Antonio. "Entre la nit i el marasme. La Vall d'Albaida 1939-1952". Editorial Germania, S.L. Alzira, 2005

* Llegir un altre article de M. Mollà.

Aportación a la historia de Ayelo de M. Cap.IX

MOVIMIENTOS SOCIALES Y POLITICOS:

SU REPERCUSION EN AYELO. LA "SEGUNDA GERMANIA". LAS LEYES ABOLICIONISTAS

Mucho antes que el naturalista Cavanilles criticara en su conocida obra el régimen de distribución de frutos entre los vasallos del Senyor de Malferit, y antes que los diputados valencianos denunciaran en las Cortes de Cádiz los abusos de los señores terratenientes, sobrevinieron perturbaciones en las relaciones señores-vasallos; la más importante fue la que se conoce con el nombre de Segunda Germanía.

El proyecto de la expulsión de los moriscos tuvo una fuerte oposición entre la nobleza, la principial propietaria de aquellas tierras valencianas cultivadas por aquellos vasallos laboriosos: los moriscos. Con la expulsión aquellas tierras habían de quedar vacías de elemento humano, por tanto, abandonado su cultivo, lo que equivalía a enormes pérdidas.

Para compensar a estos señores terratenientes, el Consejo de Estado, a propuesta del duque de Lerma y marqués de Denia, decidió el que se dieran a los señores vasallos las tierras y casas que habían pertenecido a los moriscos expulsos. Así fue cómo muchas casas nobles aumentaron sus patrimonios.

El Duque de Lerma (1553-1623). Fue ministro de Felipe III. El Rey delegó en él el gobierno del Estado y tuvo un gran poder e influencia. Durante su mandato se produjo la expulsión de los moriscos.

Estas tierras se fueron poblando de cristianos viejos con las condiciones estipuladas en cada poblado por su respectiva Carta-Puebla, en condiciones a veces muy duras; el sistema era, casi siempre, a base de partición de frutos.

Pero alrededor de 1675 comenzaron las protestas. Los vasallos campesinos se atrevieron a plantear a sus señores una cuestión jurídica sobre la legalidad de los derechos señoriales, que derivó en una verdadera guerra social: la Segunda Germanía.

Alegaban los vasallos que, según los Fueros del Reino de Valencia, las tierras eran del rey; lo que resultaba incompatible con las jurisdicciones señoriales contenidas en las Cartas-Pueblas. Los señores adujeron las siguientes razones: que a la expulsión de los moriscos los señores adquirieron, por donación real, las tierras y casas de los expulsos y, por tanto, como legítimos dueños, pudieron imponer a los repobladores las condiciones estipuladas.

Unos años después, en 1698, en la época de la recolección, los vasallos del duque de Gandía, el señor más poderoso entre los del sur de nuestra provincia, se negaron a entregar la parte de la cosecha según la correspondiente Carta-Puebla. El duque reaccionó reduciendo a prisión a varios campesinos, lo que puso en pie de guerra a todos los vasallos desde Denia a Cocentaina, incluyendo los del Valle de Albaida.

La rebelión fue dominada rápidamente (duró poco más del año) por el virrey y los señores. Muchos de aquellos revoltosos fueron reducidos a prisión y a galeras, y los cabecillas, ejecutados (1).

Pero la secuela ideológica de esta revuelta duró muchos años y estuvo complicada con la guerra de Sucesión a la Corona de España (1701-1718), que ardía a la sazón y que tenía divididos a los españoles. Los campesinos de las comarcas del sur del Reino de Valencia se adhirieron a la causa del pretendiente austríaco, precisamente porque la mayoría de los señores eran partidarios de Felipe V de Borbón. Así es como surgió la lucha ideológica entre maulets, partidarios del archiduque y botiflers, partidarios de Felipe V de Borbón.

¿Estuvo nuestro pueblo complicado en esta lucha? Ideológicamente, por supuesto, pero sin ninguna participación activa. Y por dos motivos: por su aislamiento geográfico de las zonas rebeldes, a las que apenas les unían caminos de vereda, y porque no hubo en el pueblo cabecillas que les condujeran. Una prueba de ello es que en Ayelo ni a los más viejos les queda memoria de la existencia de esos nombres: botiflers y maulets.

Proclamación del Archiduque Carlos como  Rey el año 1705 en la plaza mayor de Denia. 

Las leyes abolicionistas

Esta tendencia a la desaparición de los derechos señoriales, que llamaremos abolicionista, tan violentamente expresada en la Segunda Germanía, fue invadiendo, durante todo el siglo XVIII, las altas esferas del país, poniéndose de manifiesto en las Cortes de Cádiz, a las que se debe, como sabemos, la primera Constitución española de 1812. A ellas se debe asimismo el famoso Decreto de 6 de agosto de 1811, que abolía todos los señoríos y derechos jurisdiccionales (2)

Pero en este momento España estaba en plena guerra de la Independencia, y su rey, Fernando VII, prisionero de Napoleón.

No sabemos hasta qué punto repercutió en Ayelo esta guerra. Indudablemente nuestro pueblo debió soportar, como todos, los reclutamientos de hombres y el pago de impuestos para sostenimiento del ejército patrio. Sabido es que, en 9 de enero de 1812, Valencia se rindió al mariscal francés Suchet. Los franceses se apoderaron de todo el Reino, que tuvo que contribuir en víveres y en metálico a sostener al ejército invasor. Ayelo no se libraría de este expolio. De todo aquello sólo queda en el pueblo un dicho popular que, después de tantos años, repetía una vieja señora de mi familia: "Que vinga lo que Déu vullga menos els francesos."

En medio de esta tragedia no sabemos hasta qué punto pudo ser aplicado en nuestro pueblo el Decreto de 6 de agosto de 1811, que equivalía a liberar a los ayelenses vasallos de las obligaciones dominicales. De todos modos, la alegría de la liberación fue bien corta, pues, terminada la guerra y vuelto a España Fernando VII (1814), éste no sólo derogó la Constitución, sino que por una Real Cédula (de 15 de septiembre de aquel mismo año, de 1814) derogó asimismo el famoso Decreto de 6 de agosto de 1811, que no volvió a ser puesto en vigor hasta que la sublevación en Cabezas de San Juan obligó al rey a jurar la Constitución de 1812. Esto sucedía en 1º de enero de 1820.

Las nuevas Cortes de 1822 avalaron el Decreto de 6 de agosto de 1811, e insistiendo en la abolición de los derechos señoriales, aclararon ciertos extremos muy controvertidos: el de la distinción entre señoríos jurisdiccionales, que eran los que, además de la tierra, poseían el 'mero y mixto imperio (3) y los señoríos solariegos, en los cuales sólo se comprendía la posesión de la tierra, siendo del rey la jurisdicción civil y criminal.

Esta distinción se mantuvo en la ley definitivamente abolicionista de 26 de agosto de 1837, que disolvía para siempre el régimen señorial. Pero que al mismo tiempo originó numerosísimos pleitos entre los señores y sus antiguos vasallos. Pleitos larguísimos, de muchos años de duración. Esto contribuyó, hasta cierto punto, a que estos litigios terminaran en arreglos o concordias, bien por entrega al antiguo señor de una cantidad como coste del lugar, bien con la partición de las tierras en cuestión entre el antiguo señor y sus antiguos vasallos.

El fin en Ayelo de los "Derechos Dominicales"

Debió ser a principio del siglo XIX, terminada la guerra de la Independencia (1808-1814), cuando comenzaron en Ayelo, como en otros lugares de señorío, las dificultades entre el Senyor de Malferit (marqués desde 1792) y los hasta entonces sus vasallos. Habíase promulgado ya el Decreto de 6 de agosto de 1811 y, al amparo del mismo, es posible que se hubiera entablado ya alguna acción judicial entre las partes dichas.

Pero todo quedó en suspenso a la llegada de Fernando VII y restablecerse el antiguo régimen (1814). Volvieron los forcejeos jurídicos a partir de 1820 y volvieron a suspenderse a partir de 1823.

Pero todo en Ayelo había cambiado, especialmente la actitud de los ayelenses con respecto a cumplir exactamente aquellas obligaciones estipuladas en las Cartas-Pueblas. Las regalías se deterioraban, comenzando los vecinos a molturar sus aceitunas y su uva en almazaras y angares caseros. El marqués reclamaría su parte de frutos y no todos los vecinos estaban dispuestos a entregarlos. Así sucedía en otros pueblos.

Entonces, con o sin intervención de abogados, se llegó al acuerdo de satisfacer los derechos dominicales, reduciéndolos a dinero. Esto debió fijarse en escritura y por ambas partes, y de la cual es prueba un documento interesantísimo que obra en el Juzgado de Paz de Ayelo: es un borrador de un inventario de todas las cosechas recolectadas en Ayelo en un año y en el que figuran sumadas las obtenidas por cada cultivador en su respectiva huerta o secano, figurando cada fruto con su valor expresado en reales. Es curioso que hasta se contabilizan las gallinas (por una gallina, 6 reales; por media gallina, 3 reales).

El documento en cuestión comienza así:

"Libro de encabesos de los derechos dominicales de esta Villa de Ayelo de Malferit; el cual deve servir para seis años, según escritura de encabezamiento, siendo el primero el de 1832, cuyo justiprecio han hecho los peritos José Bellot y Joaquín Doménech por San Juan de dicho año, en el que hacen saldo los frutos siguientes:
Garrofas, 3.183 arrobas. Vino, 98 cántaros, Aceite, 261 arrobas. Trigo, 99 cahíces. Cebada, 77 cahíces. Panizo, 1.550 cahíces. Hoja, 586 arrobas.."

Y añade este borrador: "Cuyos frutos constan sumados al final del borrador". (Y suponemos que valorados en reales).

Pero la suma de estos frutos valorados en reales no aparecen al final de este libro, lo que hace suponer que a este borrador, cuya introducción hemos copiado, seguían otros libros, hoy desaparecidos. Este libro "borrador" lleva la fecha de 9 de agosto de 1832.

De este documento deducimos:

1º Que en 1832 se pagaban aún en Ayelo los derechos dominicales, no en partición de frutos (véase Carta-Puebla), sino en dinero.

2º Que la tal escritura de encabezamiento es un documento notarial suscrito (entre 1814-20) previo acuerdo entre partes, o sea entre el marqués y sus antiguos vasallos.

3º Que por este acuerdo entre ambas partes se modificó la Carta-Puebla de 1611, cambiando el modo de hacer efectivos los supradichos derechos dominicales, que ahora, repetimos, son en dinero y no en partición de frutos.

Y ahora surge la siguiente pregunta: ¿En qué proporción o parte del precio de las cosechas valoradas se pagaría al marqués sus repetidos derechos? Es de suponer que se aproximaría al valor de lo que en su época y en un año agrícola normal le correspondería por la partición de frutos.

En 2 de febrero de 1837 se promulgó, por fin, la ley que abolía de modo definitivo los derechos señoriales en toda España.

Es de suponer que a partir de esta fecha los ayelenses iniciarían en toda su regla la correspondiente acción judicial contra su antiguo señor, acción que les llevaría a la liberación total.

En Ayelo, y entre los vecinos que han sobrepasado el medio siglo, queda constancia de que los vecinos (el pueblo, dicen muchos) ganaron un pleito entablado contra el señor marqués, que ya fuera fallo judicial, o concordia, o arreglo entre las partes, constaba en el correspondiente documento o escritura. Según fidedignas noticias que nos proporciona doña Enriqueta Liñana Bataller, una copia de esta escritura la conservaba su padre, don Rafael Liñana Sancho, farmacéutico de Ayelo, casado con doña Enriqueta Bataller (de cuya familia procedía el documento)(4). Hasta que alguien, que no recuerda, se la pidió a su padre con objeto de utilizarla en algún trabajo histórico.

Otra copia de esta escritura la conservaban los herederos del señor marqués de Malferit, pero el archivo particular de esta familia fue saqueado en 1936; parte de sus fondos fueron a parar al Archivo del Reino de Valencia, donde hemos investigado, hasta ahora sin resultado.

Antiguos bancales de almendros en la solana de Cairent. Foto: Noelia Vidal

Dijimos que los pleitos por razones de los viejos señoríos entre los titulares y los antiguos vasallos eran muy largos, de muchos años de duración. El pleito entre los ayelenses y el señor marqués, que debió iniciarse en 1837 o algo después, debió fallarse a finales del siglo pasado. Y no parece que fue fallo judicial, sino concordia entre ambas partes. En esta concordia los ayelenses permitieron al señor marqués que eligirá entre las tierras del término una parte, que suponemos, convenida de antemano.

Esta parte fue:

1º El Pla del Marqués, hasta el barranco de Serrans.

2º La Cria Vella, en el camino de la Umbría. 

3º Cayrent.

4° Diez hanegadas de huerta en el Camí del Hort.

5° Sierras: La Peña Rocha y la Sierra de la Solana de Cayrent (desde la Cascarra hasta la Baseta Rocha).

Repetimos que no tenemos testimonio escrito de cómo fue convenida esta elección. Así pues, nos remitimos a los viejos del pueblo. según los cuales el marqués eligió lo antes dicho.

Mª Ángeles Belda

NOTAS:

(1) MOMBLANCH y GONZÁLBEZ, Fco. de P.: La segunda Germanía, Alicante,

1981.

(2) Vid. Moxó: Ob. cit.

(3) El mero y mixto imperio suponía para el señor de la tierra ci poseer toda la jurisdicción civil y criminal sobre sus vasallos, en su origen, por concesión real.

(4) Queremos añadir algo sobre doña Enriqueta Bataller, casada con don Rafael Liñana, farmacéutico de Ayelo. Doña Enriqueta era sobrina de don Juan Bataller, abogado y vecino de Ayelo y que vivía en la casa de su propiedad, hoy número 12 de la calle de En medio. Don Juan Bataller, aunque ayelense, procedía de una familia de Puebla del Duc. El motivo de que esta familia se vinculara a Ayelo puede ser el siguiente: los ayelenses, al entablar su acción contra el Senyor del Lloch, necesitarían un abogado. No habiéndolo en Ayelo, lo buscarían en los pueblos de alrededor, y lo encontrarían en una población que, habiendo sido señorío del Duque de Gandía, contra el que lucharon los vasallos en la segunda Germanía, estaba al tanto de los problemas que llevaba consigo la liberación definitiva de los derechos señoriales.

Don Juan Bataller debía ser pariente más o menos lejano del jurista que llevó el pleito de los ayelenses contra el marqués. Es obvio que conservara en su poder la famosa escritura, que pasó a poder de su sobrina Enriqueta Bataller, que vivió con su tío hasta la muerte de éste, y que su marido, don Rafael Liñana, conservaba.

Abolició del Règim Senyorial en Ayelo de Malferit (1792-1858)(primera part)

La Carta Pobla de 1611 donada per D. Lucas de Malferit mantenia les mateixes condicions de vasallatge que als moriscos.

CONDICIONS DEL RÈGIM SENYORIAL EN AYELO DURANT EL SEGLE XVIII.

Aquestes condicions han sigut conegudes pels historiadors gràcies a la divulgació que d'elles féu A.J. Cavanilles (1) a finals del segle XVIII, passant a ser un exemple especialment dur de règim senyorial que aplega fins ben entrat el segle XIX. Dues poden ser les raons d'açò: per una banda el dret feudal Aragonès de completa jurisdicció sobre les possessions territorials, i per altra la conseqüència del despoblament d'Aielo quan l'expulsió dels moriscos, donant D. Lucas de Malferit en 1611 a les noves famílies de pobladors una carta-pobla que com a mínim mantenia les mateixes condicions de vassallatge que als moriscos, en un intent de suavitzar les pèrdues que l'expulsió suposava (2).

Al segle XVIII arriben tots els capítols de la carta-pobla sense gairebé modificar-se, cosa que suposava pels emfiteutes una partició de fruits abusiva, l'obligatorietat d'utilitzar les dependències del senyor, açò és: el molí, la carnisseria, el forn, la fonda, la fleca i taverna; així com portar-li els fruits a la casa-palau, mantenir i netejar les sèquies, pagar-li diversos censals i suportar moltes prohibicions i multes. També cal tenir en compte l'increment poblacional en Ayelo durant aquest segle, passant de 200 veïns a principis de segle a 442 cap al final d'aquest (3), el que suposava que tota aquesta població difícilment podia mantenir-se amb aquelles condicions.

A tot açò cal afegir l'actitud del marqués D. Antoni Roca i Ferrer durant la primera meitat del segle XVIII, el qual aprofitant la bona situació dels preus agraris en aquell moment intentà introduir nous gravàmens, com el de ficar la contribució d'una gallina o sis reals que ja pagaven per cada porta que s'obria al carrer en les cases, també pagar-ho per les finestres; o la d'exigir deu reals davall el títol de dret per la palla, cosa que segons els vells provenia que en temps passats havien habitat els avantpassats del marqués en el poble i havent sol·licitat palla per a les cavallerisses es creà aquest costum, que ara el marqués exigia com una obligació. A més el descontent provenia de fets com el de quan es construí la nova església allà per l'any 1740, el marqués col·locà el seu escut d'armes a la façana principal i un setial al costat de l'evangeli sense haver contribuït a la construcció més que com un veí més (4).

Son fill D. Salvador Roca i Pertusa ho era des de l'any 1767 en què guanyà un llarg litigi sobre la legitimitat d'aquesta línia successòria al marquesat de Malferit, ja que les Corts de Monzón legitimaren un fill bastard de D. Lucas de Malferit que era la línia d'aquest marqués(5). Forma part del principal grup d'aristòcrates valencians de la seua època, estiguí en la cort del rei Carlos IV i fou gentil-home de cambra de son fill Ferran VII, obtenint el títol de grandesa d'Espanya en l'any 1802. Home d'idees reaccionaries seria en qui els veïns d'Ayelo descarregarien tots els descontents acumulats i iniciarien un plet contra ell que ara passem a veure.

Quan es va construir la nova esglesia en 1740 el marqués col·locà el seu escut d'armes a la façana i un setial al costat de l'evangeli havent contribuït com un veí més. Era un agravi més que augmentaba el descontent dels veïns del poble.

PLET D'INCORPORACIÓ A LA CORONA A FINALS DEL SEGLE XVIII

En la darreria del regle XVIII nombrosos pobles estaven acudint a la Reial Cambra de Castella amb plets d'incorporació a la corona, davant les bones perspectives de guanyar-los per la favorable política establida pel rei Carles III respecte als pobles de senyoriu.

El 25 de novembre de 1792 i prèvia autorització de la Reial Audiència de València, té lloc en Ayelo en la plaça dita del Mesón (6) una reunió de veïns per anar a un plet amb el marqués, sol·licitant la incorporació del poble a la corona. La reunió la presidí el corregidor d'Ontinyent amb un escrivà i un advocat, congregant-se pràcticament la totalitat de veïns del poble. El corregidor començà dient que es dirigia en valencià per tal que tots l'entengueren, tot seguit es féu la votació un per un, eixint majoritàriament a favor d'anar al plet; per últim es nomenaren uns electes que representaren al comú de veïns i la forma de costejar les despeses del juí que acordaren fóra la quarta part de la quantitat que cadascun pagara anualment al marqués (7).

Per a tal afecte es preparà un memorial en el qual recollien totes les queixes contra el marqués, manifestant que dubtaven que el marqués tinguera els títols sobre el poble que ell dia tenir (8). La Reial Cambra de Castella manà que s'instruïra un expedient amb els testimonis de les dues parts i la presentació per part del marqués dels títols de possessió; efectivament el marqués presentà un privilegi atorgat pel rei Alfons V d'Aragó en 1445 de completa jurisdicció sobre el lloc d'Ayelo i la carta-pobla de 1611 per la qual els avantpassats dels demandants es comprometien a complir cadascun dels capítols poblacionals. El fiscal del procés davant aquestos documents ha de reconèixer que no havien prescrit els pactes estipulats en aquestes escriptures i acabà dient:

"Y aun cuando mediase alguna razon en favor de los Vecinos, ó se creyesen estos con derecho para impugnar aquel documento ó para oponerse á alguno de los particulares estipulados en él, seria siempre preciso continuarse en los pagos y contribuciones que tienen impuestas hasta que en juicio contradictorio quedase resuelto lo contrario" (9).

Fou per tant un rotund fracàs per als demandants, encara que la Reial Cambra remetia l'expedient a la Reial Audiència de València, per tal que els veïns pogueren acudir davant d'aquesta sala amb un juí de contradicció sobre alguns punts concrets recollits en aquell expedient.

Potser, com opinà un especialista contemporani d'aquestos fets, deurien haver-ho intentat per la via d'un plet de reversió, sota l'argument de la il·legitimitat del senyoriu per la raó esmentada anteriorment de la línia successòria. De qualsevol forma els veïns estaven disposts a continuar en el moment convenient a la Reial Audiència de València (10).

EL PLET EN LA REIAL AUDIÈNCIA DE VALÈNCIA

El 21 de gener de 1798 convocà el pregonar del poble a nova reunió de veïns, amb motiu de tractar dos punts del màxim interès: el primer d'ells era la construcció d'un nou pont per a la conducció de l'aigua de la sèquia, més conegut pel pont de l'Arcà, ja que el vell havia sigut arruïnat per les intenses pluges d'aquells dies; aquest pont era molt important per al reg d'una bona part de l'horta nova. L'altre punt era el seguiment del plet amb el marqués a la Reial Audiència, la demanda era ara sobre la modificació d'alguns capítols de la carta-pobla i fonamentalment la forma en què el marqués feia l'elecció dels oficials de justícia per al poble, ja que no respectava la terna que li presentava l'ajuntament, ni el temps de presentació a principis d'any, i una reclamació sobre les noves terres convertides en fèrtils per l'esforç dels llauradors i que el marqués gravava com les antigues del primer establiment. A.J. Cavanilles amb referències de primera mà explica aquesta reclamació de la següent forma:

"Al creer los vecinos que el terreno inculto no adeudaría derechos, mayormente en los primeros seis años del arriendo, les animó a plantar algarrobos y olivos, lograron efectivamente cierta franquicia por aquel tiempo y alentados con los primeros frutos de su industria, multiplicaron los plantíos. Reclamó el Señor Territorial los derechos, mirando como suyas las mejoras hechas por los colonos; y viendo estos un triste desengaño, volviéron sus industriosos brazos hacia eriales de los terminos circunvecinos de Montesa, Olleria y otros, que convirtieron en campos fructíferos aumentando la masa de frutos que cogen en el suyo.(11)

L'assumpte de l'elecció dels oficials de justícia es resolgué ràpidament, ja que acudiren a la sala el 20 d'agost de 1800, passat a juí de contradicció en el qual el marqués rebutjà la demanda dels veïns i la sala sentencià el 27 de juny de 1806 que el marqués deuria esperar la terna que li presentara l'ajuntament i complira amb els terminis dels nomenaments (12). També guanyà en 1805 altre plet amb el marqués per l'abastiment de la carn, ja que arrendava les deveses pel bestiar de forma arbitrària amb la conseqüència de no disposar el poble de carn barata al no poder acudir ramaders de fora (13). Com pot apreciar-se era un retallament progressiu del poder senyorial, amb la nova força dels ajuntaments que ja disposaven d'una legislació prou favorable als seus interessos, donant-los el govern econòmic fóra qui fóra el seu règim.

Molt diferent serà el problema de la terra en el qual estaven implicats distints interessos, per una banda el marqués i per l'altra els terratinents o amos útils de la terra i els jornalers amb poques possibilitats d'arribar a ser propietària.

A més el tema de la terra era complicat: primerament havia de delimitar-se el terme d'Ayelo, cosa que no estava gens clara en el límit amb l'Olleria, ja que antigament foren terres de la contribució de Xàtiva; per altra banda havia de saber-se amb exactitud quines eren les terres del primer establiment i quines les que els veïns treballaren amb posterioritat sofrint el mateix gravamen. Per a tot açò es necessitaven testimonis i els veïns aprofitant els anys de la guerra de la Independència i les perspectives que la discussió sobre els senyorius en les corts de Cadis obria per al poble, plantejaren el plet.

En efecte, el 10 d'abril de 1810 proposaren la demanda davant la sala de la Reial Audiència de València. Les terres del primer establiment estaven clares en la carta-pobla, aquestes eren entre secà i regadiu 645 jornals, respecte a aquestes terres els veïns pensaven que havien servit per als 58 veïns de l'època de la carta-pobla, però el creixement de la població que arribava prop de 600 veïns en aquell moment, feia inevitable el cultiu de tot el terme; segons els testimonis aportats durant el plet, de 645 s'havia passat a més de 10.000 jornals i Josef Tolsá de 70 anys manifestà que tan sols en el que ell tenia observat durant la seua vida s'havien reduït a cultiu entre 3.500 i 4.000 jornals.

La construcció del Pont de l'Arcà (1806-1807) va permetre transformar terres de secà en regadiu. Segons els veïns,  les obres foren costejades majoritàriament per ells, encara que en la Carta-Pobla s'estipulava que les obres serien a compte del senyor.

Sobre les terres transformades en regadiu que partien com a secà i que formarien l'horta nova, els veïns manifestaren que fou un treball penós, apartant la pedra que eixia, separant la terra bona de la roïna i inclús portant terra bona de molt lluny. La quantitat d'aquestes terres segons els testimonis, serien d'unes 225 a 300 fanecades. Com ja dèiem abans per aquestes terres era fonamental la construcció del pont de l'Arcà (14) junt a l'eixample de la sèquia, obres que segons els veïns costejaren molt més que el marqués i la carta-pobla en el capítol 16 especificava que les obres serien a compte del senyor.

Els testimonis de la part del marqués rebutjaren com és lògic totes aquestes afirmacions; respecte a les terres convertides en regadiu admetia que efectivament una menuda part del secà passà a ser horta, però açò es degué a l'eixample de la sèquia i per tant podien considerar-se que originàriament eren d'horta; i les altres terres les havia donat ell i els seus avantpassats bonament per tal que les cultivaren.

A més el marqués rebutjava rotundament l'afirmació que no havia costejat la construcció del pont de l'Arcà, puix havia pagat el palustre per al canal de fusta, la ferreria i part de la calç; mentre que els veïns tan sols portaren els materials al lloc de l'obra.

Una prova presentada pel marqués cap el final dels autes, ficaria en una situació delicada els demandants, açò fou un memorial signat per molts d'ells i en el qual li demanaven la continuació dels arrendaments dels drets dominicals per temps indefinit, cosa que ja ho havia fet en anys anteriors tal i com ho explica ell mateix:

"Considerando el declarante lo mucho que le perjudicaban en la partición de frutos los poseedores de tierras enfiteúticas de su Baronia de Ayelo condescendió en los años anteriores á solicitud de los mismos concederles en arriendo sus derechos dominicales por cierto y determinado precio, capítulos y condiciones para que se repartiese entre los mismos así los vecinos como terratenientes con proporción a las tierras que cada uno posee" (15).

Aquest memorial li fou presentat a l'estiu de 1809, en una visita al poble del marqués, pel canonge D. Andrés Calabuig; i ara durant el plet molts dels signants rebutjaven reconèixer la seua participació. La decisió del marqués sobre allò demanat en el memorial es féu esperar fins el 18 d'abril de 1810, segons ell perquè alguns assumptes de la seua casa havien retingut el seu apoderat i per les noticies de la proximitat dels francesos a la capital, finalment arriba aquell dia l'apoderat i dóna els arrendaments per quatre anys i nomenà alcalde major que vigilara els pagaments ja que segons ell, els alcaldes ordinària no actuaven correctament sobre els deutors. D'aquesta manera s'obria un llibre d'encapçalament en diners i per mig d'apreuaments de les terres de cada veí, s'apuntava el cànon a pagar per cadascun.

El marqués a més els acusava que en les terres del seu domini útil, arrendaren els drets dominicals de partició de fruits a altres amb les mateixes condicions que feia ell; els veïns es defensaren d'açò dient que tal cosa era tan sols en l'horta, on efectivament partien fruits, però els altres gravàmens eren els més ínfims i respecte al secà no era costum arrendar-ho, ni encara per treballar-ho volien.

En les al·legacions finals els demandants es mostraren molt més moderats que al principi del plet i arribaren a dir:

"No tratan de contrarrestar directamente el mérito de los contratos otorgados entre el Marqués y los vecinos de aquella Baronia, antes bien pretenden se observen aquellos capítulos en su riguroso sentido" (16). 

L'efecte de les Corts de Cadis era innegable, amb la possibilitat del decret abolicionista dels senyorius. Efectivament els autos del plet es tancaren amb la rebel·lia del marqués, el 15 de juny de 1811, açò és amb la imminència de l'ocupació francesa a València i unes setmanes abans del decret d'abolició dels senyorius que fou el 6 d'agost. La sentència hauria d'esperar fins després de la guerra.

Fernando Goberna. Publicat a la revista Alba nº2-3 Anys 1986-1988. Fotos: Arxiu Fotogràfic Biblioteca Degà Ortiz.

(1) CAVANILLES, J.A.: "Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Agricultura, Población y Frutos del Reyno de Valencia". Madrid. Imprenta Real. 1795. 'Torno II, pp., 124-127.

(2) "Relación impresa, de los Autos que por Caso de Corte y en grado de vista, siguen los Electos del Común de Vecinos, de la Baronía de Ayelo de Malferit, con el Marqués de Malferit, dueño territorial de la misma; sobre que los Vecinos y Terratenientes de ella satisfagan solo los derechos de partición en las tierras del primer establecimiento; y otros puntos". Valencia. Imprenta de José Ferrer de Orga. 1815. pp., 10-19.

(3) CAVANILLES, A.J. Op. cit. Tomo II,pp. 124-127

(4) Arxiu del Regne de València, Reial Acord, llibre 88 (1973), fols 661r-668v.

(5) ARDIT LUCAS, M.: "Revolución liberal y revuelta campesina". Barcelona. Ariel historia. 1977. pp 47

(6) En l'actualitat la plaça de Sant Engràci.

(7) Arxiu del Regne de València, Reial Acord, llibre 90 (1975), fols. 862r-875v.

(8) Vid, nota 4.

(9) Vid. nota 2. Op. cit., pp., 28-29.

(10) Vid. nota 5.

(11) Vid. nota 1.

(12) Vid. nota 2. Op. cit., pp., 29-30.

(13) Arxiu del Regne de València, Reial Escrivania de Cambra 59 (1805).

(14) La construcció d'aquest pont es féu durant els anys 1806-7 i dirigí les obres el mestre Tormo d'Ontinyent.

(15) Vid. nota 2. Op. cit., pp., 50-51. També: "Defensa legal por el Marqués de Malferit en los Autos con Electos del Común de Vecinos y Terratenientes de la Baronia de Ayelo: sobre partición de frutos en grado de vista".Valencia. Imprenta de Martín Peris. 1817., pp., 26-27.

(16) Vid. nota 2. Op. cit., pp., 57-58.

ERNESTO EGEA CASTELLÓ, soldat aieloner que va participar a la setmana tràgica de Catalunya de 1909

Ernesto Egea Castelló.

Hui, en sentit figuratiu, anem a “soltar el rotllo”. 

I és que dins d’un rotllo o cilindre metàl·lic, també conegut com canut, que ha conservat la família de l’aieloner Ernesto Egea Castelló, està guardat l’historial militar acumulat durant tots els seus anys de servei a l’exèrcit. Així sabem que Ernesto Egea nascut el dia 29 de gener de 1887, d’ofici llaurador i allistat com soldat en la remesa de 1908, va participar a la setmana tràgica de Barcelona mentre feia el servei militar en dita ciutat i va ser condecorat amb la creu de plata Mèrit Militar amb distintiu roig pels serveis prestats i mèrits aconseguits durant els fets ocorreguts els dies 26 al 31 de juliol de 1909 a Barcelona.

“...hasta el 27 julio que marchó a Barcelona con objeto de reprimir los graves sucesos que en ella ocurrieron, asistiendo a los fuegos que con los revoltosos sostuvo en el clot los días 28 y 29 de julio continuando hasta el 3 de agosto que regresó a Gerona habiendo sido felicitado por su brillante comportamiento...” ( 1909)

“...Por ROC. De 10 septiembre se le concede la cruz de plata del M.M con distintivo rojo por los servicios prestados y meritos contraídos durante los sucesos ocurridos en la provincia de Barcelona los días del 26 al 31 de julio de 1909...” ( 1910)

Curiosament la frase feta “soltar el rotllo “, tan coneguda i utilitzada per tot arreu entre la jovenalla actual, ve d’aquells temps del passat quan els soldats passaven molts anys fora de casa complint obligatòriament el servei militar. Als soldats se’ls donava en ser llicenciats, un tub metàl·lic que contenien uns fulls on s’especificaven les campanyes militars, lluites o guerres en les quals havien participat. Els escrits, tres o quatre fulls segons casos, també detallaven l’avaluació de la conducta i la majoria de les vegades especificaven lloances de l’acció realitzada. Els joves soldats,  enorgullits i impacients, no veien el moment de mostrar el contingut del canut  als seus familiars i amics però s’hi trobaven amb el problema que la majoria eren analfabets i no sabien llegir. La solució era aprendre de memòria l’enumeració de “batalletes” i condecoracions atorgades, per a la qual cosa se les enginyaven per buscar algú que els ho llegira moltes vegades i així aconseguir memoritzar-ho i poder recitar-ho en tornar a casa com si fos un discurs, on segurament en molts casos la veritat escrita als fulls, l’oficial i segellada per l’organisme corresponent, es veia exagerada per augmentar la heroïcitat de l’acció militar viscuda. 

És per això que començà a dir-se d’aquella persona  que soltava un discurs més llarg del que tocava, que estava “soltant el rotllo”.

Canut porta-documents d'Ernesto Egea

Este és el tercer canut procedent de soldats dels que ens parlen gent d’Aielo mentre escorcollem en passatges militars del nostre passat, dos d’ells els tinguérem a les mans. Per tant esta és la tercera vegada que “soltem el rotllo” descobrint el contingut dels fulls enrotllats dins del canut. 

Cert que és un privilegi poder tocar i veure estos cilindres metàl·lics, de forma i grandària diferent segons la procedència i un goig poder llegir i poder compartir la informació dels fulls de l’interior que constitueixen una parcel·la de vida que no solament mostra  a la persona de qui es parla, sinó uns fets històrics que involucraren tanta gent i que tingueren tantes repercussions en la vida de tots.

I així junt a la fotografia del preciós canut porta-documents on es guarda tot, que és de llanda i amb motius militars pintats, els mostrem la documentació militar conservada que són tres folis: un primer full que és el que encapçala i que acredita la llicencia total  d’Ernesto Egea després d’haver complit el compromís amb l’exèrcit i dos més, on s’especifica per anys l’informe militar. 

Mª Jesús Juan i Mariló Sanz. Fotos: Arxiu Fotogràfic Biblioteca Degà Ortiz.

*Agraïm a Luis Egea el fet de mostrar-nos el canut i facilitar-nos la documentació militar guardada dins. 

El Rebost de Maruja: Una mermelada "d’albercocs de la galta roja"

 por

Luz Ortiz García-Bustelo*

Mi amiga Mª Jesús sabe que soy golosa, pero de fruta dulce. Por tanto mis recetas favoritas son las de postres de fruta. Son muy sanos porque su base es fructosa.

He aquí una receta de mermelada de albaricoques de la “galta roja”. Se trata de utilizarlos muy maduros. Se lavan, se parten, se les quitan los huesos. Se pesan. Se ponen a cocer en una cacerola o puchero de acero utilizado sólo para confituras. Se añade la mitad  de su peso en azúcar.

Que cuezan a fuego fuerte para que suelten la gelatina, que hará de conservante, durante 20 minutos y no más. Deshechos y con aspecto de  crema,  se pasan a botes bien limpios y secos.

Previamente se habrá preparado un puchero enorme con agua hirviendo. Allí se meterán los botes con la mermelada caliente, bien cerrados, donde se mantendrán hirviendo 15 minutos para que se cierren al vacío. Se sacarán a la mañana siguiente cuando el agua se haya enfriado (en caso contrario se romperían). Antes de guardarlos, se debe poner una etiqueta con el nombre de la mermelada y la fecha.

¡Que disfrutéis haciéndola!

*Luz Ortiz ha sido bibliotecaria en Agullent hasta su reciente jubilación. Fotos de la autora.

Recuerdos de un médico de Ayelo de Malferit (y V)

Otra de las luchas importantes que teníamos los médicos y el veterinario de Aielo era combatir las epizootias (enfermedades de transmisión infecciosa en los animales); y a propósito de esto recuerdo una anécdota bastante divertida: hubo varios casos de carbunco en las vacas, así que Leonardo Espeleta y yo le dijimos a Julio Ferri (como su trabajo era herrar a los animales, hacía las veces de ayudante de veterinario) que, con la ayuda necesaria, enterrase a los animales muertos y los cubriese de cal viva (de otra forma las lombrices de tierra sacan de nuevo a la superficie las bacterias que producen el carbunco y vuelve a cerrarse el círculo de la transmisión infecciosa). Al cabo de unos días volví a encontrarme con Julio, y me dice todo satisfecho que ya estaban todos los animales "colgats" por mi imaginación pasó el ver a las pobres vacas colgadas de los algarrobos, hasta que Julio me explicó que eso significaba en valenciano que, en efecto, las había enterrado.

Otras de las luchas que teníamos era la brucelosis o fiebre de malta (enfermedad que se adquiere al consumir la leche o sus derivados procedentes de animales enfermos). Las peleas que manteníamos para que se sacrificaran los animales enfermos y no se consumiera su leche, eran a menudo infructuosas; y así recuerdo una epidemia importante (debió ser hacia el sesenta y tantos) que hizo venir al Dr. Espinós, inspector provincial de la Jefatura de Sanidad.

D. Raimundo en una visita a Casas Ibáñez, su pueblo natal.

Por su parte, los numerosos animales de carga que había: mulos, burros, yeguas, etc..., no solían plantear muchos problemas, salvo cuando algún mulo daba bocados, y entonces se decía que era "mossegós" (recuerdo uno que se distinguió en esto); o cuando algún burro daba las temibles par de coces.

El pueblo, evidentemente, fue haciéndose mayor y mejorando en cuanto a viviendas; primero fue, en los años cincuenta, la construcción de lo que desde entonces se conoce como "les cases barates", y luego en los años sesenta, merced al celo emprendedor de D. Juan Sanchís párroco de Ayelo, la construcción de otro grupo de casas que hoy se conocen como "les cases del retor". En cambio, el asunto de la conducción de aguas al pueblo no mejoró de forma substancial en aquellos años.

En junio de 1963 se jubiló mi compañero José Juan Requena, con lo que me quede como único médico titular, ya que su plaza desapareció entonces (era la política que se llevaba desde la creación del S.O.E.); no así la de médico del S.O.E., la cual seria ocupada por Electo Córdova algunos años después. También por aquellos años instaló su farmacia Enrique Martínez, cerrándose la de Rafael Liñana; se jubiló Leonardo Espeleta, viniendo en su lugar Pedro Agudo, y llegó para ocupar la plaza de A.T.S. Rafael Pérez.

A mediados de los sesenta creo recordar que se inauguró el hospital "La Fe" de Valencia. A partir de entonces las urgencias médicas que se producían en Ayelo las remitíamos a aquel hospital, suponiendo esto un considerable avance respecto a la situación anterior, ya que, hasta entonces, teníamos que afrontar las mismas en el pueblo de la mejor forma posible, y tan sólo en situaciones extremas hacíamos trasladar al enfermo (generalmente en taxi, ya que el servicio de ambulancias era muy deficiente) al Hospital General de Valencia, hospital hoy ya desaparecido (era el que estaba en la calle Guillem de Castro). Asimismo, los partos los atendíamos en el pueblo, de tal forma que a veces pasábamos por situaciones de gran angustia, como eran los casos en que se producían las temibles hemorragias post-partum; en otras ocasiones era las condiciones climatológicas las que hacían dificil la asistencia a un parto, y a este respecto recuerdo ocasiones en las que Dª María y yo nos alumbrábamos con un "cresol" en el domicilio de la parturienta, porque la luz se había ido a consecuencia de una tormenta.

Momento en el cual recibo el título de "hijo adoptivo" de Ayelo por parte del entonces alcalde Juan Antonio Juan Sancho en abril de 1979 (acababa de jubilarme).

En los años setenta, Aielo, como otros muchos pueblos de España, comienza a tener una transformación importantísima: la mecanización de las labores agrícolas, con la progresiva desaparición de los animales que hacían estos trabajos; así pues, se asfaltan las calles para que puedan circular mejor los vehículos a motor, se quitan los abrevaderos, las calles empedradas, etc..., y, en definitiva, el pueblo va adquiriendo un aspecto muy "urbano". Respecto a la sanidad, hay que decir que las condiciones higiénico-sanitarias mejoran extraordinariamente, y a ello contribuyen hechos como la canalización del agua potable a domicilio (definitivamente se deja de acudir con el cántaro a la fuente), y en general el aumento del nivel de vida de la población.

Los años habían pasado, pues, y a mi me llegó también el tiempo de mi jubilación tras treinta y nueve años de ejercicio profesional en Aielo (muchas más anécdotas podría haber contado de lo que me aconteció en tan largo periodo de tiempo, y sobre todo me hubiera gustado mencionar a tantas y tantas personas de las que hoy gozo de su amistad; pero una notas de recuerdos tienen que ser necesariamente breves). Me jubilé, por lo tanto en 1979, y con tal motivo tuve el inmenso honor de recibir el título de hijo adoptivo de Ayelo de Malferit, título que me fue entregado en una cena que organizó el ayuntamiento (presidido entonces por Juan Antonio Juan), y que tuvo lugar en el hotel Pou Clar en abril de ese mismo año.

Una imagen de parte de los comensales que acudieron a la cena-homenaje en el hotel Pou Clar de Ontinyent.Abril de 1979.

Hoy soy ya octogenario y puedo dar fe de que el Ayelo que yo conocí cuando llegué por primera vez hace cincuenta años, se parece poco al Ayelo de hoy día, pues la prosperidad ha sido mucha. Aquellos niños que yo vi nacer, son hoy padres de familia; de tal forma que he visto crecer a varias generaciones de ayelenses: un privilegio de la vejez.

El hecho de que el ayuntamiento actual se haya acordado de que hace medio siglo llegué por primera vez a Ayelo, me llena de una gran emoción, y sólo puedo tener sentimientos de gratitud para éste mi pueblo adoptivo.

Raimundo Goberna Martínez