Els pobres en l'Aielo de finals del s. XIX

.

1902. La creu de la Venta vora l'antiga carretera d'Ontinyent

(Foto: Arxiu Municipal d'Ontinyent)

Anem a imaginar l’Aielo de fa molts anys enrere, concretament us convidem a traslladar-nos a finals del segle XlX, quan per tota Espanya es vivia una època de misèria i fam que va comportar, entre altres coses, que la gent amb pocs recursos per a subsistir en un lloc determinat, es dirigira cap a altres llocs de més bonança amb l’esperança d’aconseguir millor vida.

Aielo no seria una excepció d’esta situació, i es pot assegurar que el poble acusaria de la mateixa manera que la resta del país, la pobresa que estava arrelada a la societat. Així la gent d’Aielo se n’aniria buscant noves perspectives de futur cap a altres indrets, més o menys allunyats de l’arrel d’origen, i a Aielo vendrien persones d’altres llocs.

No cal imaginar molt per poder fer-nos una idea de la situació tan desesperant a la qual es pot arribar, estem veient dia a dia en l’actualitat com la necessitat obliga la gent a abandonar els seus familiars, amics... fins i tot arriscar vides.

I així observant la realitat actual podem tornar al passat d’Aielo i entendre millor que si s’arribava a estos extrems era per la pura necessitat d’un viure que en la majoria de les persones era sobreviure. Concretament els que arribaven a Aielo, sobre tot eren gent de pas, transeünts que tenien en comú la pobresa que els obligava a anar errants. I no ens referim als que podien pagar un llit a la “Venta del ti Lleó” coneguda per tothom com la Venta, o a la Posada, en la plaça del Mesón , actual plaça de S. Engraci, parlem dels pobres sense recursos, mendicants i vagabunds, anants i vinents, parlem dels pobres de solemnitat.

La majoria d’estes persones, en arribar al poble amb l’ànim de demanar almoina, estaven malalts, bé per jornades de camí sense parar per camins intransitables i suportant les inclemències climatològiques o bé perquè la malaltia la portaven amb si com a inseparable companya de viatge. Sortosament durant uns anys estaria, a Aielo, la casa del pobre, lloc on tenien un sostre per dormir i l’assistència inicial que necessitaven.

Iaia i nét de l'època.

Esta mendicitat social que arribava de fora, va comportar un greu problema en Aielo perquè el poble ja comptava amb un nombre elevat d’indigents i suposava un doble esforç fer-se càrrec de l’assistència d’altres més.

L’ajuntament tractava de socórrer les persones necessitades oferint jornals per arreglar carrers, camins i fons públiques. Alguns exemples de la situació d’estretor i pobretat que es vivia a Aielo els trobem a les actes dels plens d’Ajuntament durant aquells anys:

“...pagar a T. A. M. 7 Ptas. . Por siete dietas de puchero y demás alimentos por hallarse enfermo y 26 Ptas. a R. U. S. por el mismo concepto que T. A .M. ambos por ser pobres de solemnidad...” Acta de l’Ajuntament de 1892

“...pagar a José Colomer Juan (farmacéutico) 12'50 Pts. de varias recetas suministradas como medicamentos para pobres...” Acta de l’Ajuntament de 1892

“...pagar a Joaquín Ramón Orquín por la carne que suministro a varios pobres...” Acta de l’Ajuntament de 1892

“...pedir al gobernador civil cortar los pinos que se quemaron del monte común en las quemas de agosto y julio para que puedan tomar en ... los pimpollos que haya y salgan y autorizar a los vecinos pobres para que hagan uso...” Acta de l’Ajuntament de 1893

“... necesidad de arreglar los caminos vecinales y en atención a que por causa de las lluvias no había jornales y carecía de necesidad algunos pobres jornaleros proponía el ayuntamiento que se repongan los caminos por los antes mencionados pobres jornaleros pagándoles el jornal...” Acta de l’Ajuntament de 2-4-1893

“...hay algunas calles que necesitan reparación y con el buen propósito de dar de comer algunos pobres se acordó el que se repongan y hagan cuantas obras sean necesarias...” Acta de l’Ajuntament de 6-8-1893

“...imposibilidad de hacer el reparto de jornaleros había creído para no dejarles padecer de hambre el que el municipio suministre socorros de 50 ctm. A cada familia necesitada durante los días del temporal y que a la par se dediquen ha hacer del común leñas bajas yendo con mucho cuidado al arrancarlas...” Acta de l’Ajuntament de 20-12-1893

“...se paguen 18 Ptas. a varios pobres jornaleros necesitados por motivo del temporal de agua que se han dado por segunda vez en esta localidad...” Acta de l’Ajuntament de 1894

També queda constància a les actes dels plens, la preocupació de l’Ajuntament per l’existència de malalts molt greus. El perill de contagi suposava un important problema a resoldre, que s’afegia a la penúria social per mancances de recursos econòmics.

“... acerca de la salud pública y entre ellos se habia tomado que se hiciera saber al sr. Gobernador lo que proceda hacer con los enfermos leprosos existentes en esta localidad pues era peligrosa la libertad de los mismos y convenia su aislamiento...” acta de 1895

Sortosament a finals del mateix any, els dos leprosos, motiu de tanta preocupació foren ingressats en el Santo Hospital de València.

La pobresa obligava fins i tot a abandonar xiquets, la majoria fills de la gent de pas desesperada i sense recursos que auguraven una mort segura de la criatura si continuaven amb la miseriosa vida que portaven ells. Estes mares aprofitaven l’estada a un poble on ningú les coneixia per deixar el fill, per abandonar-lo en unes desconegudes mans perquè sabien que algú es faria càrrec. Tristament entenien que estes mans serien de més profit que no les d’elles. I així era. Es conserva documentació de quan uns expòsits foren traslladats a València: front la impossibilitat de fer-se càrrec dels nounats, l’Ajuntament, els enviava a la ciutat, i era una dona l’encarregada de portar-los a l’hospici.

“...pagar por la conducción de un expósito a la Inclusa de València ...” acta de 1895

La font d’ingressos principal que comptava l’Ajuntament eren les subhastes. Les persones que adquirien el dret de la subhasta havia de presentar a l’Ajuntament un aval que podia ser recolzat per altra persona o ser un be propi.

Una subhasta profitosa era la de Pesos i Mesures. La persona que més alt pujava es quedava amb el dret i l’obligació de pesar tots els productes agrícoles. Així per totes les garrofes, melons raïm o oli que es venien al poble, el pesador cobrava un tant per cent.

Familia de "la Rabosa" i Eliseo "Tabaquera", década de 1890.

Es subhastava el dret a la tala de pins que reportava beneficis perquè eren molts els arbres que es talaven anualment. També es subhastava el dret de matar els animals a l’escorxador.

"..incluir en el expediente de arbitrios del Matadero la condición de tener de limpiar el matadero todos los días de matanza los cortantes de esta villa por ser los que hacen uso..."

I fins i tot les pilotes per al joc de pilota també eren arrendades

"...instancia presentada por el arrendador de las pelotas León Calatayud Aparici pidiendo condona de parte del arrendamiento en vista que se le ha causado grande perjuicio con haberle prohibido el cobro de la pelota blanca y tomando en consideración la reclamación, acordó arrendamiento por 50 pts. en vez de 72 como consta..."

Altra subhasta important era el dret a vendre peix fresc.

No obstant això, els ingressos monetaris de l’Ajuntament eren insuficients per a les despeses que hi havia. Les necessitats d’omplir les arques de l’Ajuntament eren tan fortes que repercutiren en augments d’impostos.

-“... recargo que debía imponerse a los aguardientes y patentes que para la venta de alcoholes se necesita , se acordó imponer el máximo 10 pts por cada hectolitro por el aguardiente y demás líquidos...”

Qualsevol estratègia era vàlida i necessària per cobrir les greus penúries d’aquells temps, però amb tot no era suficient. El paper dels integrants del consistori, que sempre eren escollits entre els grans propietaris, era molt important. L’any 1910 front una situació desesperada es va prendre una mesura desesperada. Els jornalers amb falta de recursos foren repartits entre els regidors perquè ja ni diners quedaven a les arques municipals. Així que, els regidors, es van fer càrrec dels jornalers amb necessitats intentant minorar la greu situació social.

“... debido a la funesta crisis por que atraviesa la agricultura y en especial la clase jornalera y a que el ayuntamiento tiene casi agotados todas las consignaciones tanto para la recomposición de calles y caminos como otros dar algún trabajo ... animaran tan triste situación ... y entre todos que se proceda al reparto de la clase jornalera...” acta de l’Ajuntament de 6 de març de 1910

Mariló Sanz i Mª Jesús Juan. Primera part de l'article publicat al Llibre de Festes de l'any 2008

Llegir la segona part: "La Casa Pobres"

Llegir la tercera part: "Les Coves de l'Era"

.