Temps de verema

 

Grup de dones dedicades a netejar el raïm, any 1954. Coneguem a Gadoll, ¿?, Maruja “Ferrera”, Maria “catarra”, Vicenta “porqueretes”, ¿?, ¿? ¿? Engracio Belda. Fotografia de Maruja Ferri Sanz “ferrera”. Ara es recol·lectava el raïm de les vinyes, solia començar per sant Miquel i durava uns 15 dies, variava i depenia si la collita era abundant o poca. Eren les dones, posades de davantal i capell de palla, les que tallaven el raïm dels ceps i el col·locàvem als cabassos, i els homes els encarregats de transportar els cabassos d’espart i col·locar-los a les portadores dels matxos o carros. Quan ja estaven les portadores plenes de cabassos de raïm i ben nugats per a no pedrer la carrega, el transportaven directament a abocar a les premses dels diferents cubs que hi havia pel terme, les cases de camp de Sant Carlos (Albaida), Caseta Ortiz, Bonavista, Sant José, i també alguna casa particular que tenien la seua premsa privada i feien el seu propi vi (el cup és una instal·lació on s'elabora el vi).

Després d’elaborat el vi, en aquells anys d’abans, els homes el bevien a casa en les clàssiques ampolles o porrons de vi, i al camp en la bota de vi. També, a les tavernes era normal demanar un gotet de vi acompanyat de cacaus i tramussos (no es coneixia la cervesa). Les dones sempre tan feineres i ocurrents, elaboraven amb els millors grans els potets de raïm en aiguardent. Si el vi no era molt bo, es feia vinagre.

A Aielo hi havia varietats de raïm blanc i negre, moscatell, bobal, mercegera, grumer, atrapaell, bonicaire... També estava el xanglot, de vegades conegut com a cabrerots, era raïm menut que quedava sense collir en la vinya, després de la verema, era aprofitat per a menjar a casa.

-No és bo el most, collit per l’agost.

-Setembre molt humit molt de vi, però aiguat.

-Verema en temps eixut, i colliràs vi pur.

-Setembre assolellat, bon vi assegurat.

-Per la Mare de Déu de setembre, els raïms són bons per a prendre.

-Quan el raïm comença a madurar, comencen les velles a filar.

-Al setembre el vi està per vendre.  

 Mª Jesús Juan Colomer

 

EN HOMENATGE A CARLES SALVADOR A AIELO DE MALFERIT-1993. BON CAPVESPRE AMICS (II). (Contat per Sofia, filla de Carles Salvador).

 

Carles Salvador i Gimeno (València, 20 de gener de 1893-7 juliol 1955) inicia els estudis per fer-se mestre el 1907 obtenint el títol de Mestre de primera ensenyança superior en l’escola normal de València el 4 de juliol de 1911. Per aquells anys podien fer la carrera en dos cursos d’estudi obtenint títol de mestre elemental i qui estudiava quatre anys el magisteri era mestre superior; mon pare feu aquest estudi.

Al curs següent ve de mestre interí a Aielo de Malferit. El nomenament datat el 21 de setembre de 1912, prenent possessió de l’escola el 5 d’octubre, en un sou anual de cinc-centes pessetes.

Recordà molt Aielo i l’escola, però aquests records també anaven units diversions i amics. El jove de la ciutat s’introdueix en un ambient diferent al que vivia a València. Als catorze anys, edat d’ingrés al magisteri, comença a ser nacionalista i a conèixer a les persones patriotes i les seues obres. Ell i els amics del barri -el del Carme- tenien preocupacions culturals puix que n’he conegut pintors i compositors; no es divertien a la manera d’ací on trobà uns joves molt animats i moguts, cada diumenge xiques i xics ballaven als sons de música d’acordió. El rector no estava molt d’acord i ho predicava en la trona deient: “-Qui toca l’acordió és el dimoni major i els balladors els diables”. El bo del cas era que el capellà i el mestre tenien bona amistat, passejaven junts i d’això res en deien; els joves aieloners no suprimiren el ball i el rector continuà fent-ne referències en la missa de tant en tant. [extracte del discurs]. Article publicat al programa de festes de 1994 per Josep Sanz i Tere Nadal.

Viatge de les Ames de casa d’Aielo als anys 80.

 

L'any 1982 es va fundar a Aielo l’associació de “Les Ames de Casa”, sent la primera presidenta Immaculada. Una associació que va aportar per a les dones aieloneres un nou món ple de conferències, tallers i sobretot l’organització de viatges culturals per tota Espanya. 

 Maruja Martínez ens passa unes fotografies d’estos iniciadors anys, plens d’il·lusió per aquelles dones que tan poques vegades eixien del seu domicili. En este viatge es desplaçaren d’excursió a Gata de Gorgos i visitaren la coneguda fàbrica de Madalenas Ortiz. Diu Maruja que tornaren molt satisfetes d’aquell dia de turisme cultural.

 

Fa 120 anys... Les campanes de Sant Pere i Santíssim Crist de la Pobresa

 

L’any 1904 col·locarem al campanar d’Aielo dos campanes: La campana anomenada de sant Pere, dedicada al patró de l’església sant Pere Apòstol, coneguda com la grossa o més popularment com “La Pedra”. És costum que quan la imatge del Sant que ha eixit en processó arriba al cantó de sant Miquel es fa un volteig general que no para fins que el Sant no entra a l’església. Amb ella també es feia el toc de l’Ave Maria, quan a poqueta nit i constava de tres tocs de la campana Petra estirant la corda des de baix, sense pujar al campanar. Mira al carrer sant Pere, és la que marca les hores i coneguda per tothom també com Petra. Molta gent encara recorda allò que es diu:

PETRA MARIA EM DIUEN

CENT ARROBES PESE

QUI NO S’HO CREGA

QUE VINGA I EM SOSPESE

S’hi pot llegir inscrita a ella una data, 1904, possiblement és l’any quan la fongueren per segona vegada per ser reposada al seu lloc del campanar després de trencar-se.

També porta inscrit: "A EXPENSAS DE DN JOSE RAMÓN COLOMER SIENDO CURA D. EUSEBIO GARCIA" i baix i desplaçat “Y ALCALDE DN ENRIQUE ORTIZ". Al mig peu la inscripció del nom SAN PEDRO APOSTOL a prop d'altres figures borroses i la continuació de la inscripció RUEGA POR NOSOTROS.

La campana Grossa mesura 122 cm de boca, la vora és de 13 cm, d’alçada té 103 cm i un pes relatiu de 1051. Esta campana, abans de ser col·locada definitivament al campanar d’Aielo, anà junt amb altres campanes de València a una exposició en Barcelona.

 

I la segona campana, que batejaren i dedicaren al patró del poble, el Santíssim Crist de la Pobresa, coneguda com “la dels quarts” perquè és ella qui toca a totes les hores els quarts. Fou fosa per la casa Roses d’Atzeneta d’Albaida l'any 1904 i mira cap a l’Eixample, cap a llevant. Té 84 cm de boca, una vora de 8’5 cm i un bronze amb 73 cm d’alçada. Esta campana deu pesar al voltant de 343 kg.

Podem llegir inscrit: “A EXPENSAS DE D. JOSÉ R. COLOMER SIENDO CURA D. EUSEBIO GARCIA Y ALCALDED.ENRIPE ORTIZ” i a un nivell inferior: “SANTISIMO CRISTO DE LA POBREZA. TEN MISERICORDIA D NOSOSTROS”. El dia de sant Vicent, era la campana que més treballava, per la qual cosa és coneguda també amb el nom de “la campana dels combregars”.