Divendres de Dolors a l’any 1964.

Clavariesses de la festa de la Mare de Déu dels Dolors, a l’esquerra de la foto Purin Penalba Egea, Amparin Mas Martí, Lola Calatayud Juan, sardina, Pili Sancho Ferrando, ¿? Pepica la cana, Pepa Marti, carlampio.   

Fotografiades amb la Dolorosa abans de la processó. Aquesta festivitat tenia lloc el divendres abans del Diumenge de Rams. Actualment aquesta festa fa anys que no se celebra a Aielo de Malferit. 

Fotografia propietat de Purin Penalba.

Últim dia de la Novena al Santíssim Crist de la Pobresa.

Moment solemne de la baixada de la imatge del Santíssim Crist per a ser venerada

“Patrón de Ayelo de Malferit, dígnate en este día nuestras voces oír”.

Fotografia de Rafael Belda Ureña, anys 70.

LES DONES QUE ENVOLTAVEN A BATISTE APARICI BELDA.

Salvadora Aparici Belda

En aquest mes de març, dedicat a les dones, no podem deixar-lo passar sense comentar sobre algunes de les dones que acompanyaren a Batiste. Un home que va quedar fadrí. En presentar el llibre sobre la seua vida, us contarem més sobre les dones del seu entorn. 

 

Tenia dues germanes: Salvadora Aparici Belda (11 fills) casada amb Joaquin Silvestre Molla, i Magdalena Aparici Belda (12 fills) casada amb Rafael Vicent Requena. De les dues úniques germanes naixeria la nombrosa descendència que posseïa.

 

Afirmava el veïnat del poble i era comentari pels carrers, que després de la seua mort, més de mig poble va heretar d’ell.

 

Hui just es compleixen 81 anys de la seua defunció, un 25 de març de 1942. 

Mª Jesús Juan Colomer

 

DIA DEL PARE: Joaquin Martínez Juan

 

DIA DEL PARE: Joaquin Martínez Juan, nascut l'any 1891. Fill de José Martínez Bataller i de Maria Juan Penadés. Era conegut al poble amb el malnom de “el ti uenga”, d’ofici jornaler.

El 4 de març de 1916, a la Capella del Santíssim Crist de la Pobresa, amb 25 anys es va casar, amb Josefa Bataller Martí de 24 anys, coneguda com a “Pepa la del forn”, filla de Batiste Bataller Mira i Josefa Martí Martínez.

Anaren a viure al Raval, i poc després del casament, compraren el vell forn del Raval, a la família Juan Requena, “els organistes”, els amos del forn morú. Aquell forn el portava la família de Pepa en règim de lloguer des de feia molts anys. De fet, a l’acta del casament apareix com a testimoni de boda, el germà de Pepica, Joaquin, d’ofici forner.

Al poble, entre els més majors es recorda a Pepa com a la fornera encarregada d’estar a la boca de forn i amb la pala. El marit Joaquin, era qui anava a buscar la llenya i la portava per al funcionament diari del forn.

Joaquin, o Ximo com li deien, amb Pepa, va tindre nou fills: Pepica, Antonia, Rosa, Carmen, Vicentica, Maria, Joaquim (moriria amb un any), Ximo i Amparin. Tots ells coneguts amb el malnom matern “els del forn”, per l’ofici de fornera de la mare. A la fotografia, Joaquin està assegut a una cadira de boga, al centre, vestit a la costum: faixa, jupetí, boina i amb el garrot. Assegut al costat de la seua dona Pepica, i envoltat de les filles, gendres, fill i nora.

Hui, dia del pare, li dediquem aquest xicotet homenatge a tots els pares.

També molt especialment a tots els que s’anomenen Pepe, José i Josep, i Pepa, María José i Josepa.

Bon dia de sant Josep!

M. Jesús Juan Colomer

 

JOSEFA ORTIZ ARQUES (Aielo de Malferit 1771-València 1859).

Josefa Ortiz Arques (Aielo de Malferit 1771-Valencia 1859)

Filla de Teresa Arqués Catalá (Alcoleja-Aielo de Malferit) i Joaquín Ortiz i Sanz (Aielo de Malferit). Naix a l’actual carrer Canonge Ortiz. El pare Joaquín, era llaurador, germà menor del Degà Josep Ortiz i Sanz. El matrimoni va tindre 9 fills. Josefa era la filla major i també era cosina del diputat Pere Aparici i Ortiz (Diputat a les Corts de Cadiz de 1812).

 A l’any 1788 l'oncle eclesiàstic i estudiós Josep Ortiz es trobava a Sant Felipe (Xàtiva), Josefa i els pares anaren a visitar-lo, i ella es quedaria a viure amb l'oncle, per a atendre’l en una malaltia que patia (febres palúdiques). A gener de 1789, Ortiz es traslladaria a Madrid, i Josefa amb 18 anys l’acompanyaria. A la posada de Xàtiva, carregaren els baüls en un carruatge de posta, sis jornades de viatge fins a arribar a la vila i Cort de Madrid. Josefa admiraria els grandiosos edificis, palaus, esglésies, passeig del Prado, Puerta d’Alcalà, jardins, fonts, estàtues, i amplis carrers. Arribaren a Madrid tres setmanes després de la proclamació del nou rei, Carles IV, però fins i tot, oncle i neboda pogueren gaudir dels festejos en honor al Rei, que arribaren fins al dia 30 de maig.

Josefa freqüentaria l’església de San Justo i Pastor, les tendes del barri de la Latina, i voltants de la plaça Major i Puerta del Sol.

Josep Ortiz era acadèmic de la Real Académia de San Carlos. Allí estudiava també el valencià i gravador, Tomás López Enguídanos. Josefa era amiga i va conéixer afamats valencians que residien a la Cort de Madrid, al gravador Rafael Esteve i al pintor Vicente López. També tenia amistat amb Bartolome Saiz Ureña, natural d’Ontinyent, que treballava en la Calcografia Real. Coneixeria a destacats personatges com el pintor Francisco de Goya i es relacionava amb gent culta, estudiosa i polítics de la cort. I participava de les festes, romeries, de la vida quotidiana i connectava amb la societat madrilenya.

Tomás López treballava en la Calcografia Real. Un dels seus importants i conegut treball seria l’encàrrec de làmines per a l’obra del botànic valencià Cavanilles “Observaciones sobre la historia natural, geogràfica, agrícola, población y Frutos dels Reyno de Valencia”, 1795. Cavanilles va dedicar unes quantes pàgines a Aielo.

Josefa, amb 22 anys, i Tomàs López Enguídanos, amb 20, es casaren a Madrid el dia 3 d’octubre de l’any 1793, a l’Església de San Martin, després de rebre el consentiment patern de Josefa i efectuar tots els corresponents tràmits.

El primer fill, Jose Tomás, vindria l'any 1795, i seria el padrí l'oncle Josep Ortiz. Després naixeria, Tomás (1796), Benito (1798), Salvador (1800), Juan (1801), Maria Justina (1803)i Pepa (1805), les dues xiquetes moriren albaetes, i Maria Teresa (1806).

En 1802 l'oncle Josep és nomenat pel rei Carlos IV, degà de la Col·legiata de Xàtiva. I el marit Tomàs era nomenat acadèmic de la Real Acadèmia de San Fernando.

A principis de la Guerra de la Independència (1808), Josefa fugiria de Madrid, estant embarassada i amb els seus sis fills. Es refugiaria en Aielo, i al poble va continuar vivint a casa dels pares, durant part d'aquesta guerra contra els francesos. El seu marit, també va estar en Aielo, en breus períodes de temps; i així a Aielo, van nàixer tres dels fills d'aquest matrimoni, Joaquín Pablo (1808), Josefa Dorotea (1810) i Margarita López Ortiz (1812) cega de naixement. L'any 1813 es traslladaria tota la família a València. L’últim fill de Josefa seria Fernando (1814). Desgraciadament, Fernando ja no coneixeria al seu pare, que faltaria a Madrid d’una infecció, un mes abans de nàixer el xiquet. Josefa quedaria viuda amb els seus deu fills. Tenia casa a València, al carrer Trinquet de Cavallers, propietat del marqués de Malferit, casa que adquiriria anys després. L’oncle, el degà Ortiz, l’ajudaria en tot, era padrí dels dotze fills de Josefa, i també en la seua educació, fins a la seua defunció, l'any 1822. Josefa Ortiz moriria a València l'any 1859. Allí seria soterrada.

Seria pels anys 1813, quan el pintor valencià i gran amic, Vicente López Portaña (1772-1850), pintaria uns quadres de Josefa i un altre de Tomás López Enguídanos. Actualment aquestes pintures les podem contemplar i es troben resguardades al Museu de Belles Arts de València. Podeu ampliar informació sobre Josefa i l'oncle Degà Ortiz i Sanz al programa de festes de 2000.

Josefa Ortiz Arques (Ayelo de Malferit 1771-Valencia 1859). Su vida en el Madrid del reinado de Carlos IV. Fernando Goberna Ortiz.

JOSEFA PICÓ ARQUÉS (Alcoleja 1779 – Aielo de Malferit 1874).

 

 Ve a Aielo en 1809, juntament amb el seu marit, el mestre botecari Ignacio Comenge Boronat (Gorga, 1771 - Aielo de Malferit, 1836), i les tres filles: Josefa, Ignacia i Leonor. A Aielo naix: Sinforosa, José Ignacio, Rafael, Mª Teresa, Fermín i Juan Bautista Comenge Picó. El pare, Ignacio Comenge, vindria com a procurador del marqués de Malferit, Salvador Roca i Pertusa.

Rafael Comenge Dalmau (Alberic 1855-1934), advocat, escriptor, polític, i diputat a les Corts Espanyoles durant la restauració borbònica, net de Pepa, com era coneguda, li professava un gran afecte. Així ho testifica la freqüència amb què la visitava i l'article que va publicar sobre ella en el diari L'Opinió el 23 de febrer de 1888, probablement com a homenatge pòstum, després de la seua defunció, alguns dels paràgrafs més significatius reproduïm ací.

“Pero con todo, ningún recuerdo me es tan grato como el que produce en mi espirítu aquella casita adosada al Palacio, hecha de piedras y ladrillo, modesta, ventilada, con un jardín lleno de verdura y un cercado repleto de árboles frutales. Aquella era la casa de mi abuela; en aquel jardín he jugado y correteado a mi placer de niño y de adolescente, y sus paredes de ladrillos, con albardilla de azulados cristales para r un escalo, tienen para mí sin iguales encantos.

Allí, junto al poyo de la simulada fuente central, cuya agua partía de una tinaja puesta en la azotea, he visto tantes veces aquella cabecita arrugada, con el pelo gris abundante y unos negros y pespicaces ojillos, oculta entre los encajes y blondas de una cofia negra con golpes morados, y sirviéndoles de marco los geranios, pelargonios, amormíos y amarantos, que no me es posible olvidarla.

Tenía ya, cuanto esto pasaba, novena y seis años (todos mis abuelos vivieron mucho, lo digo para que sepan mis enemigos que he de vivir largo tiempo y mis amigos que me encargaré de cerrarles los ojos) y aún conservaba cierta agilidad y viveza que le hacía sumamente simpática y agradable. Los días de su cumpleaños solía obsequiar a sus nueve hijos, cuarenta nietos, treinta cinco biznientos y once tataranientos que tenía, con un arroz hecho con alubias blancas, alcachofas y conejo montaraz, que se chupaba uno los dedos de gusto, amén de una fritanga de longanizas y morcillas, acompañadas de setes asadas en el horno con perejil, cebolla, aceite y limón, que es el plato más exquisito que ha discurrido cocinero alguno”.

Notes del llibre: A Don Rafael... un hombre fascinante. Vida, obra y herencia cultural de Rafael Comenge Dalmau en su Alberic natal. Pilar Comenge Muñoz-Cobo, María Amparo Giménez Ortiz i Enrique Ortega Gironés, Ajuntament Alberic, 2022.