Del jardí bell de València és Ayelo ermosa flor que escampa, arreu, les fragàncies que despedeix lo seu cor. Miguel Ferrándiz."Himne a Ayelo"
Persona caritativa (Hospital Beneficència) i benefactor de les Escoles Velles, altruista… prompte divulgarem la seua biografia, i donarem a conéixer la vida, fins ara inèdita, d'un aieloner i home polifaètic.
La seua petjada al poble, encara actualment, està molt viva.
JOSE VICENTE VICENT VIDAL
Pepe va nàixer el dia 23 d’abril de 1922 al carrer Sant Pere número 24.
Fill de Daniel Vicent Juan, llaurador i de Rafaela Vidal Egea.
Net per la línia paterna de Vicente Vicent Mollá i Teresa Juan Sanz i per la línia materna d’Enrique Vidal Martínez i de Mercedes Egea Belda, els quatre naturals i també veïns d’Aielo de Malferit.
Hui compleix 100 anys!!!
La Biblioteca Degà Ortiz i Sanz d'Aielo de Malferit va acollir la presentació del llibre 'Lola Castelló: Belleza y función", obra de Rafael Martínez Martínez. La dissenyadora aielonera va estar present a l'acte acompanyats de veïnes i veïns de la localitat i de l'alcalde Juan Rafael Espí.
Rosa Armengol Mompó “L’alzina” era una dona que vivia al carrer sant Vicent, enfront de la Casa dels Pobres. Encarregada i posseïdora de la clau del Calvari (Ermita de sant Joaquim i santa Anna), edifici religiós que arreglava i cuidava durant tot l’any.
Dies abans del Divendres Sant, vetlava i preparar el Calvari per a exposar als devots, la imatge de Jesús jacent. Rosa, amb tota la cura que li era possible pel seu estat físic, treia un antic llit o catre de fusta, amb el capçal pintat, la Santa Faç i altres símbols de la mort i Passió de Jesucrist. Col·locava un cobertor roig cardenal, impecable i molt ben planxat, i sobre ell, reposant sobre un coixí estovat, algú li col·locava amb respecte l'estimada imatge del Crist jacent. I ella, completava i embellia la imatge, deixant caure clavells rojos entre els peus. Clavells que tots els anys eren costejats pel devot Paco “Fartera”.
Col·locat al centre del menut altar, rodejant de flors i plantes aportades pel veïnat de l’Era.
Quan, el Divendres Sant, anaves a visitar-lo, Rosa, solia dir a tota la gent devota “Mireu que bonico està el meu xic”. Sempre vigilant tots els detalls i custòdia, d’un edifici que sols habituava obrir-se al públic en Pasqua i durant les festes Patronals. La llanterna amb l’oli de l’altar que no s’ha apague, les flors que embelleixen costejades gràcies a la voluntat que ella solia demanar pel poble, per al senyor rector D. Antonio, tota la vestimenta sagrada a punt i planxada, tot arruixat i agranat per fora i dins de l’ermita... L’ajuntament enviava als homes a pintar de blanc les estacions del Calvari, a cavar i netejar les males herbes que durant l’any acampaven per tot arreu... quants anys de dedicació altruista!
Durant l’any, anava sempre demanant ajudes monetàries a la Parròquia i ajuntament, invertint els diners a pintar de calç blanca les velles i humides parets, per a repondre objectes o mobles...
El Dijous i Divendres Sant era quan ella podia lluir la seua discreta faena, i es veia tan devanida, satisfeta i contenta!
Maruja es una d’eixes dones excepcional del nostre poble, una grandíssima aielonera “de pura cepa”. Els seus orígens estan lligats al malnom de “Cuernà” sembla que a un familiar, a primeries del segle XX, durant les festes patronals, un bou li va pegar un cop de banya a la cara, i al poble de seguida li tragueren “cuernà”. Malnom que ella portava amb molt d’orgull igual que el seu germà Vicent i les germanes Filomena i Vicentica, com la resta de familiars.
Filla de Vicente Vidal, de professió xofer, i de Filomena Sanz, va nàixer a l’any 1938, a la plaça de sant Engraci, número 7. Estava molt unida a tot el veïnat d’aquesta emblemàtica plaça de l’Hostal i carrers del voltant, per haver crescut allí, igualment era admiradora i devota de la tradicional festa de sant Roc. Quantes vegades va eixir junt a tots els xiquets i xiquetes del carrer tocant la campaneta i cantant “El primer toc a resar-li la novena a sant Roc “.
Una dona molt festera, coneixedora de les danses d’Aielo, gran aficionada i balladora de les danses de “tota la vida”, feia parella amb Emilio Castelló. Anys després per motius que ara no toquen comentar, les danses caigueren en l’oblit, però gràcies a ella, fundadora del Grup de Danses la Solana, als anys 80, i junt a un grup de dones valentes, tornaren a renàixer amb força. L’any passat l’ajuntament li va concedir el premi 9 d’octubre per tota la seua tasca de recuperació dels tradicionals balls, un referent dins del món de les danses d’Aielo, mereixedora de l’afecte i admiració de tothom.
La festa del carrer Sants de la Pedra, a l’any 2017, també va voler rendir-li un menut tribut, al costat de Maruja Aparici, Maria Chapi i la catedràtica de música Elvira Juan, pels seus esforços i treball i entusiasme en recuperar les danses d’Aielo i en defensa del folklore aieloner.
Quan vaig començar a recollir fotografies per formar l’arxiu fotogràfic de la biblioteca, fa molts anys, ella va ser una de les primeres persones que va agafar la seua caixeta de records i va vindre a portar-la a la biblioteca. El fons local també s’ha vist nodrit de programes de les trobades de les danses de la Vall d’Albaida, gràcies a ella, que tenia el detall de recollir sempre un llibret per a la biblioteca. Una gran col·laboradora que sabia apreciar i estimar tot allò que engrandeix el poble, quants combois i exposicions hem participat amb ella!...
Maruja, dona incansable, també ha sigut durant huit anys, presidenta de les “Amas de Casa” (2002-2010). Aconseguint un grapat de millores per a les dones del poble, com entrar a formar part dels fons europeus, aconseguir tres assistentes i una psicòloga per a treballar i ajudar a les persones majors, malalts i necessitats del municipi (ajuda a domicili), xarrades, viatges, festivals...
I són tantes i tantes les coses que podrien nomenar de Maruja... Casada amb Salvador Sanz, quedaria viuda molt jove amb un fill Salva, i dues filles Mª José i Imma. Maruja, dona emprenedora, sabria tirar avant, amb esforç i tenacitat, muntant una tenda de comestibles a la Venta. I són tantes i tantes les coses que podríem al·ludir, recordar i mencionar de Maruja...
Hui, Diumenge de Rams, ens acomiadem d’una gran dona aielonera, una persona que desprenia molta alegria i humilitat, feinera, com té fama la gent d’Aielo, de grans treballadors i treballadores, D.E.P