La casa tradicional a Aielo de Malferit. L’OBRA I LES SEUS PARAULES. (I)

Casa de persona rica

Si tanquem els ulls i pensem en un lloc on ens sentim a gust, a molts ens vindrà al cap la nostra casa. La nostra casa, plena de records, de vivències, que a poc a poc anem construint i decorant d’acord amb les nostres necessitats i la nostra personalitat, per això diu tant de nosaltres! La casa va ben lligada a la nostra història quotidiana i també a la història més ampla, així si tirem la vista arrere observarem com els habitatges han anat evolucionant al llarg dels segles. Potser el canvi més ràpid en la construcció i en la nostra manera de viure es va produir al segle XX. Penseu com de diferents eren les vides de les nostres iaies i iaios de les nostres, la majoria basades en l’agricultura i l’autoabastiment, i compareu les seus cases amb els moderns edificis amb què ens trobem hui en dia. Ens adonarem com han anat transformant-se la distribució, els materials o la faena de l’obrer: d’un ofici artesanal amb materials de la zona, tècniques transmeses pels avantpassats i unes cases adaptades a les necessitats dels habitants que a penes havien canviat al llarg dels segles a la introducció de nous materials, a la maquinària i a la globalització de l’habitatge. Tanmateix, encara es conserven ferramentes, maneres de fer, materials tradicionals i, és clar, obrers capaços de construir completament una casa dels fonaments a la teulada i amb estima per l’ofici.

Solera

     En aquest text vos plantegem un viatge en el temps a una casa tradicional d’Aielo en què recordarem paraules relacionades amb la construcció, especialment les parts de la casa i les accions dels obrers. Hem posat en cursiva les paraules que no apareixen al diccionari i entre parèntesi la forma que sí que hi apareix. En negreta, hem assenyalat les paraules interessants des del punt de vista de l’obra i la casa al nostre poble.

La casa tradicional a Aielo de Malferit

Ens trobem a fora i observem la paret frontera o fatxada emblanquinada amb calç i amb un balcó enmig. En eixe moment, arriba l’amo de la casa amb el carro, agussa la persiana i fa passar el carro cap a dins fent circular les rodes a través de les dues mosses que solquen la pedra del portal. Abaixa el cap per a no pegar-se amb la solera, la biga de fusta superior que travessa la portalada. Tot i que les portes tenen un toc per a cridar, solen estar obertes la majoria del temps. «Passeu, passeu!- ens diuen-, i vos ensenyarem la casa». Té una entrada ampla perquè el carro passe fàcilment i allí guarden algunes arreus o eines del camp vora un pou o cisterna d’on trauen un poalet amb aigua ben fresca i ens n’ofereixen un got. En aquesta primera nevà (navada) o tram de casa, també s’hi troba l’habitació més gran, la dels pares, que hi conté l’alcova, una altra habitació més menuda que s’empra com a dormitori de les criatures.

                         

Toc

En la segona nevà, hi ha l’allar (la llar), el fum del qual ix a l’hivern per l’aixumenera (la xumenera). La mare ens explica: «Abans cuinaven al foc, però fa poc hem estrenat el guisador, i tenim un rebost al costat per a alçar el menjar. També gastem el buit de l’escala com a rebost o pastador». Mengen al voltant de la llar perquè encara no era habitual separar una estança com a menjador o comedor. És estiu, però dins la casa no fa calor, per què? «Les parets són de pedra, ben grosses. A més, tenim la cova baix, que ens serveix per a alçar les collites que necessiten més fred, però també ajuda a mantindre la casa fresca». Ara el carro passa per aquest segon tram de la casa, també ben ample,  fins a arribar a la porta del fons que s’obri al corral.

La quadra i el pessebre. Al fons la porteta de la pallera

Dins del corral, les vaques caminen per un corredor, passillo o passaís (passadís) fins a arribar a la quadra, on comencen a menjar al pesebre. La resta d’animals descansa al seu lloc específic: a la porquera, al galliner o a les conilleres. Prop i més amunt, la pallissa servix de magatzem de la palla i altres tipus de menjar per a les bèsties. En un cantó, veiem una espècie de tancat i preguntem que és. «Això és la gerra, l’excusat o el comú, on fem les necessitats, que en acabant van a parar en companyia del fem dels animals. Alguns senyorets tenen pous cegos i desaigües, nosaltres algun dia...».

Escala i replanell

L’escala comença a la segona nevà de la planta baixa també. Escaló a escaló pugem al primer pis, parant a descansar al replanell. En un buit de l’escala s’han fet un oró, una espècie de tancat amb rajola. «Dins alcem el millor de la casa, el pare també guarda les llavors dins de coixineres penjades amb ganxos», m’expliquen. 

 Plànol de la planta baixa

El primer pis està destinat a la cambra on es guarden menjar i altres andròmines. També hi ha habitacions o quartos per als fills i una garrofera per a emmagatzemar les garrofes. Al quarto de la penjada guardaven els productes de la matança del porc, alguns penjats de les bigues amb ganxos i cordell d’espart. I és que les bigues de la casa s’aprofitaven per a penjar també alguns objectes i la collita, com ara els melons. Seguim pujant i dalt de més amunt, a la segona planta, veiem el terrat amb obertura cap al pati, on trobem la collita en una banda i la roba estesa després de ser rentada al llavador públic. Des d’allí veiem al veí d’enfront, que és colombaire i s’entreté al colomer.

Juan Francisco Nadal Belda,

Francisco Javier Belda Vicent

 i TERESA BELDA VICENT

(1r part)

Programa Festes 2017