El procés de construcció d’una casa, abans i ara. L’OBRA I LES SEUS PARAULES. (II)

L'obrer Celestino Vidal Juan (1907-1987), als anys 40. (Col. Mª Carmen Vidal).

 
Antigament les cases no se solien construir completament des de la base, sinó que es feien a poc a poc, a trams, en fer algun arreplegonet de diners. El procés de construcció seguia un ordre habitual: en un primer moment, es feien els fonaments; en acabant, les parets del carrer, les mitgeres, les de càrrega, les sitares i els pilars; a continuació, les motlades i la teulada. Cal tenir en compte que la majoria de construccions populars s’executaven sense l’ajut de plànols i arquitectes fins ben entrat el segle XX i, per tant, els obrers mateixos treien les mides.

Quant als fonaments, hi havia cases que no tenien cimentació i movien de base, és a dir, escarbaven amb el pic, desfloraven la terra fent una aixanca (eixanca o rasa) per a buscar el tap, que era el material fort; ja excavat, s’omplia amb un jaç de pedra. Açò va anar canviant i s’alternava un jaç de pedra amb un jaç de formigó fins a arribar al nivell del carrer i es va afegir la corretja, que és la cimentació que unia les parets de càrrega feta de formigó (hui en dia uneix els pilars). S’encorretjava tot amb una armadura de ferro i es feien els anclatges (ancoratges).

Pel que fa a les mides, les cases tenen dues línies: la del carrer i la del solar. Agarrant de referència la línia del carrer i la futura fatxada o frontera, es treien les esquadres (escaires) amb un rajol o amb esquadres de fusta i de ferro. Si els escaires estaven ben trets, en mesurar les diagonals d’un cantó a l’altre amb la cinta mètrica, les mides eren les mateixes. En aquest cas, es diu que la casa estava «esquadrada» o «a esquadra». En cas contrari, si està «fora esquadra» perquè el solar està tort o altres causes, s’ha d’intentar esquadrar i que els falsejats vagen al lloc.

Replanell.

La paret del davant de la casa s’ha anomenat frontera o fatxada i la que separa dues cases, paret mitgera. L’edifici se sostenia gràcies a les parets de càrrega. Les altres parets més fines per a separar habitacions poden denominar-se sitares, tapions o tabics. El tabic era més fi i el tapió estava fet de rajoleta del 12 gitada. Per a les parets, s’emprava tant la pedra com la rajola. Les parets de càrrega de pedra estaven fetes generalment seguint aquesta tècnica: es col·locaven peces de fusta planes paral·leles i enmig s’omplia de pedres i calç i ho premsaven. Les resta de parets, i també els pilars, solien feien servir aquesta procediment: posaven la pedra un poc separada i la travaven amb una pedra més gran travessada; els buits que quedaven enmig s’omplien de rípios (pedra menuda) i de calls (trossos de rajola o teula) en companyia de material. Fer parets amb rajola és més senzill que amb llosa, perquè ja ve a mida. Les brancalades, que envoltaven les finestres i la porta, eren de rajola en general. Perquè les parets anaren rectes s’usaven regles, enganxats amb algeps, i també ploms, llences i nivells, però hi havia obrers que eren capaços de fer-les rectes a ull! Es pujaven les parets fins arribar al nivell de les biguetes i les forraven entre pilar i pilar per a igualar-les i evitar racons. Amb la picoleta, es picaven les parets per a fer regates, solcs per on passaran les instal·lacions de l’aigua, la llum o el gas. Les parets també es reglejaven i s’arremolinaven amb material. Una vegada acabades, es lluïen amb algeps. En cas de parets defectuoses o irregulars, es mestrejaven, és a dir, s’arrebossaven per tal que la superfície quedara llisa i a plom. Finalment, abans les parets s’emblanquinaven amb calç amerada prèviament, mentre que ara es pinten. En el cas de la cuina i el bany, se solen enrejolar (enrajolar) o xapar. Els pilars hui en dia es construeixen mitjançant la tècnica de l’encofrat, és a dir, amb l’ajuda d’un motle que li dóna forma al formigó en pasta amb què s’ompli. Cal afegir que el suport del pes de la casa s’ha traslladat de les parets de càrrega als pilars en l’actualitat, de manera que les parets poden ser més fines o fins i tot envidrades.

El techo seria la superfície superior d’una cambra, que abans es deia armolaes (motlades), paraula que té l’origen en el motle que col·locaven entre biga i biga i que omplien d’algeps i trossos d’elements com rajola i teula. Amb les parets finalitzades, s’encetava l’obra del forjat, al sostre. Primer es col·locaven els carregadors o jàssenes, això és, bigues grosses de càrrega que travessaven la casa. A continuació, s’incorporaven les biguetes, que podien ser de fusta o de vegades l’obrer mateixa podia elaborar-les amb rajoles, una vareta de ferro enmig i reomplides amb algeps. Quant a les bigues de fusta, les més bones eren les de mobila, portades dels Estats Units; però la majoria eren de fusta de pi, de xop o d’olivera. N’hi havia que estaven tortes, així que amb l’ajuda d’un regle hi afegien algeps per a endreçar-les. Entre les bigues col·locaven canyís, les motlades o més tard, tatxells (tegells). El canyís es confegia amb canya del riu posada entre biga i biga i enllaçada amb cordell d’espart, cosit sobre puesto (sobre lloc, in situ). Per a les motlades, s’usava un motle entre biga i biga que es reblia d’algeps. Aquesta volta s’anomenava revoltó.             

La teulada solia tindre dos pendents que queien al carrer i al corral. Prèviament, es calculaven les mides; per exemple, si tenia dos pendents, hi havia 7 metres i es volia d’un 30% (3x7=21), se li donava 2,10 al pilar del mig. Després de col·locar les bigues fent angle i travessades per biguetes, tatxells, tela de canya o llistons de fusta, s’arrengleraven les teules. La primera teula col·locada solia ser més curta i s’anomenava bocateula, per la forma de boca que té. Les teules es podien posar fent riu, la cara bombada cap avall de manera que l’aigua s’escorre, o fent tapa, amb la banda bombada cap amunt. El tros de teulada que sobreïx al carrer és la volada i dalt de tot, unint els dos pendents, està el cavalló.                             

Les escales eren una obra mestra capaç de resistir els anys i les inclemències naturals com ara els terratrèmols. Observeu-ne el procés d’elaboració. En primer lloc, es treia la volta de la bòveda amb un risgle (riscle), és a dir, una fusta flexible que col·locaven sobre la paret i amb la qual dibuixaven l’arc per picar-lo en acabant. Feien la volta amb rajola del quatre i algeps, i després la doblaven posant rajoletes travessades per reforçar-la. Solien agarrar un regle per a guiar-se i que la volta eixira recta. En acabant, es començaven a dissenyar els escalons: després de traure’s la mida, es dibuixaven i es picaven. Es feia el peu de l’escala, recolzat sobre terra, i els replanells. A la vora dels escalons podien col·locar una llistó de fusta, el mamperlà. Si tenia diversos trams, es feia un replanell damunt de les bigues i a partir d’ací eixia el següent tram. S’anomena ram al tram entre replanell i replanell. Enmig de l’escala es deixava la llum, que mesurava entre 20 i 25 centímetres.

El terra, en un principi, estava fet d’una capa de grava de riu mesclada amb terra, que es xafava o compactava, i podien «pintar-lo» amb terra blanca o més fina. Una curiositat és que no estava recte, sinó inclinat! Era així per efectes pràctics, per exemple, era més fàcil que correguera l’aigua cap a fora si plovia. Més avant, el terra es recobria de pedra forta i damunt formigó. També empisaven (o pavimentaven en llenguatge tècnic) algunes habitacions amb rajols a poc a poc, de manera que cada habitació tenia el terra d’una manera diferent. Podien fer dibuixos amb rajolets de diversos colors o posar-los rectes o a rombe. Les esquadres també es treien per a empisar. S’agarrava un centre, es treia una recta des de la porta (en lloc de les parets) i es posava un clau en cada part amb un fil. Una vegada col·locats, els rajols es rejunten.

En un principi, el morter estava compost de terra, arena i calç i, més endavant, hi afegiren pòrtland. Es pastava a terra: col·locaven el material deixant un clot al centre, afegien aigua, anaven rascant amb el llegó, i quan se la bevia, treien la mescla d’enmig amb calderetes.

La canalització de l’aigua és un fet relativament recent que, tret d’algunes excepcions, s’ha produït a partir dels anys quaranta. Anteriorment s’obtenia l’aigua a les fonts dels pobles o dins de casa gràcies a pous i cisternes o aljubs. El pou arreplega les aigües subterrànies i habitualment no està lluit, baixa redó i pot tindre galeries; a més, a voltes té vingudes d’aigua i d’altres, no. Les cisternes i aljubs arrepleguen les aigües de pluja. La forma podia ser de dos tipus: redona com un pou o quadrada feta amb formigó i tapada de motlades. A més, solien estar lluïdes o xapades amb taulells. L’alcavó era una espècie de corredor o sequieta subterrània que servia per a desaiguar dels edificis l’aigua de la pluja, hi destacava el hi havia abans al costat de l’església d’Aielo. Més endavant, els alcavons s’usaven per a portar l’aigua potable a les cases sempre que hi haguera un desnivell. Ara, l’aigua s’evacua per uns conductes subterranis, els desaigües, que tenen unes boques d’entrada dites andrones.

Finalment, quan la casa envelleix i hi pot caure, l’obrer l’apuntala per sostindre-la. Si ja està molt deteriorada i resulta perillosa, pot tirar-se o assolar-se.

En definitiva, d’aquesta manera és construïa la casa més freqüent a Aielo de Malferit fins pràcticament la meitat dels segle XX, que solia tenir dues nevaes (navades), és a dir, dos trams de punt de suport a punt de suport, més un corral amb la quadra.

Revoltons

Conclusió

A tall de conclusió, afegirem que desitgem que aquest siga el primer d’una sèrie de texts que tracten de la construcció i de les seues paraules. També esperem que aquestes línies servisquen d’homenatge a generacions d’obrers que s’ha estimat la seua faena i d’agraïment a totes les persones que hi han participat, entre les quals estan M. Jesús Juan Colomer, Vicent Sanz Guerrero, Lola Domingo Sanz, Jaume Peralta Aparicio i Teresa Vicent. En definitiva, el treball és una obra col·lectiva, un mosaic o trencadís d’aportacions d’una caterva de persones en què tota pedra fa paret. Així que si se vos ocorre alguna paraula o suggeriment i ens els passeu, serà un regal molt benvingut.

Juan Francisco Nadal Belda,

Francisco Javier Belda Vicent

 i Teresa Belda Vicent