PEPICA COLOMER SANCHIS I LES PARAULES DE LA INFANTESA I DE LES FESTES

          

Pepica Colomer a l’any 1969, junt al matxo “Careto”, propietat del seu cunyat Juan Juan Martí. (Col·lecció Josefa Colomer Sanchis ).

A finals de 2014 vaig estar entrevistant gent major d’Aielo de Malferit per arreplegar les paraules que usaven quan eren xicotets. La finalitat era fer un treball que incloïa diverses àrees de vocabulari -com ara, la casa, el camp o la gastronomia- a partir d’uns qüestionaris basats en l'Atles lingüístic de la Comunitat Valenciana, projecte consistent en una sèrie de mapes on es detallen les paraules usades en cada zona.

 Per al vocabulari relacionat amb el joc i el món infantil, vaig tindre la sort d’entrevistar Josefa Colomer Sanchis. A través de les seues converses vaig gaudir de la seua saviesa i vaig eixir carregada amb una fotracada de paraules que desitgen seguir ben vives al nostre poble.

Tot seguit, relatem la informació que vam arreplegar dividida en dues parts: les diferents edats i els jocs. Trobareu en negreta les paraules més interessants i en cursiva aquelles que no apareixen als diccionaris normatius.

A Aielo les persones més joves es diuen xiquets, monyicots o monyacos. Sabeu que la paraula xiquet arriba fins a Lleida i també s’usa per Tortosa? Quan és molt xicotet, es tracta d'un xiquet de bolquerets i els portem al braç o al be fins que comencen a caminar a la gatamieu. El xiquet que moria xicotet era un albadet. Quan li queien les dents de llet, la gent major deia que li havia furtat el formatge al rector.

 

Alumnes de l’escola a l’any 1934. Pepica està senyalitzada amb una fletxa (Col•lecció Josefa Colomer).

Per a fer por, tradicionalment déiem: «Que ve el moro Mussa!». O l'home del sac, el momo, la bruixa, el gitano, la marimota vestida amb un llençol blanc... I quina feredat que feien els greixets! Recordeu la història de Maria, quan al final gitada al llit escoltava la cançoneta pujant per l’escala: «Marieta, dóna’m la freixura que tu m’has furtat de la meua sepultura. Ja vaig pel primer escaló...»  

Si són pillets i fan moltes entrastades, els anomenem bords, rebolicats o esquifets. Estos xiquets de vegades punxen els altres, és a dir, els fan l'enguisna. Alguns estan molt enjugassats, i d'altres conten moltes mentires, boles o troles (d'una mentira fan un sopar agre). A l'escola anaven poc, perquè començaven a treballar prompte;  a més,  moltes vegades no entraven i feien fugina.

A mesura que les xiquetes i els xiquets creixen, es transformen en xiques i xics o xicones i xicons fins arribar a l'edat adulta. Poden festejar i casar-se. Llavors, al principi l'home i la dona s'anomenen novençans. Si no es casen i es queden solters, la gent els categoritza com a fadrins o pejorativament com a matxutxos. De la dona que esperava un fill, antigament es deia que estava partera.

Quant als jocs, com es divertien? Hi havia pocs joguets, així que s'entretenien amb altres coses.  Jugaven a amagar-se, a  xurro («Xurro mitja manga mangotero»), al xavet, a la gallineta cega, al mocadoret, a xives («Xiva, tute i viscute» deien per a tirar), a flèndit, a pessiguet roget i feien ballar la trompa. Botaven la corda o el ramal. Pujaven a l'engrunçadora o s'esgolaven  per una rampa o pels màrgens. També dibuixaven el sambori, coix-caix o coix-cans amb un clarion o una pedra que pintava i llançaven una tella abans de començar a botar. Hi havia jocs de rogle. Corrien com una fona i feien volantins; de tant en tant queien de morros, de tos o espatarrats. Amb un canutet, es tiraven llidons o didons. Dels jocs de cartes, podem destacar el truc, la brisca, el cinquet, el set i mig, el bac (“Bac, rebac i sant Vicent”), el tute i l'amor (“A l'amor, a l'amor, tres cartes d'un color i m'amague la millor”).

 

1922, Primera Comunió dels germans Salvador e Isabel Colomer Sanchis, entre els dos, la resta de germanes més menudes Vicenta, Pepica. (Col•lecció Josefa Colomer).

Quant a les festes, per Sant Antoni tenien cucanyes. Per la Candeleta, anaven a l'església i deien els versos: «Si la Candelària plora, ja està l'hivern fora; si la Candelària riu, ja estem en l'estiu». Per Sant Blai beneïen rotllets. El xiquet que ajuda a l'església és un acoliquet. Carnestoltes sempre ha sigut la Cassoleta: els xiquets es posaven algun disfràs (disfressa) o una carasseta i desfilaven pel poble; en acabant, les mares els portaven una cassoleta d'arròs al forn a escola. Dijous següent era la Cassoleta de les mares i també hi havia festa. Dimecres Sant es feia la salpassa: els xiquets picaven a les portes amb macetes de fusta i el rector beneïa les cases, alhora que arreplegava els ous (que aguantaven molts mesos amb aigua i calç).  Dijous i Divendres Sant les campanes eren substituïdes per les matraques de fusta. La gent feia dejú i celebraven provessons (encara se celebren). Després a la Pasqua, anaven a menjar-se la mona o el pa socarrat al riu i volaven el catxirulo. Per festes del Crist hi havia més provessons (processons), ball i desfilaven els Moros i Cristians. Tocaven la xirimita o podia actuar un guitarriste i els balladors feien sonar les postisses. A més, venia la fira amb les barques.

Teresa Belda Vicent

Programa de festes 2017