Dos aieloners que han fet història a Aielo de Malferit: Vicente Sanz (II part).

Vicente Sanz Belda (1921-2016) i Josefa Juan Domènech (1923-2012). (Col·lecció Amparin Sanz Juan)

Vicente Sanz Belda: Un empresari exemplar. 1921-2016.

No podem parlar de la industria aielonera sense mencionar a l’emprenedor Vicente Sanz Belda i l’antic i desaparegut forn de vidre “Vidriera Ayelense”. Tan de bo, algun dia algun historiador o historiadora més qualificat que nosaltres arribe a escriure la història d’esta importantíssima fàbrica que destape tota la rellevància econòmica. Que bó seria que es trobara algun tipus d’arxiu que poguera explicar més del que se sap aconseguit a nivell oral. Nosaltres poc sabem d’ella, eren menudes quan funcionava, escrivim a partir del que recorda gent gran del poble i del que els nostres ulls infantils recorden d’aquella època quan funcionava. 

Anys 60. Treballadors del forn de vidre. (Col·lecció José Ramon Juan Juan)

Primer ens centrem en la fàbrica. Els temps han canviat i de menuts els xiquets jugàvem per tot el poble, solíem anar per la zona del calvari on podíem córrer amb llibertat. El forn del vidre estava a l’Era, prop del Calvari i recordem que quan passàvem per la porta escoltàvem el soroll de les màquines movent els trossos de vidre... soroll que no parava durant tot el dia. Recordem que anàvem  a buscar entre el vidre amuntegat al pati unes boletes que portaven els tapons de les garrafes i que ens servien per a jugar. I també, com un joc més i degut a la curiositat innata infantil, ens paràvem a mirar per la reixa de la fàbrica que estava sempre oberta. Des de dins eixia un calor horrorós però no volíem perdre detall. A més a més, imaginàvem el calor que estaven patint dins veient els treballadors al costat del forn acalorats i sense brusa. Alguns xiquets que entraven ens ho contaven, eren els que solien anar-hi a portar la coixinera o fiambrera de la  berena als pares o germans majors, i era quan comprovaven realment eixe calor asfixiant que comparaven com el que es deuria passar a l’infern. 

1965.- Treballadores del taller de sarga. (Col·lecció Maruja Belda Albero)

 En altra part de la fàbrica estaven les xiques, eren les encarregades del taller de sarga en el que es folraven de canya o vímet les garrafes de vidre que es feien a la fàbrica. Una vegada complet tot el procés de fabricació i folrat, s’amuntegaven al pati formant piràmides. Quan hi havia una encomanda, “pedido”, els treballadors les col·locaven de manera ordenada en el camió, a punt per al transport.  Des d’Aielo les transportaven direcció cap a les diferents parts d’Espanya on havien estat comprades: Grao de Gandia, Xeres de la Frontera, Valdepeñas, etc. 

Amb el temps, a partir de 1968, el material natural vimet o canya emprat inicialment  va anar sent substituït per plàstic i moltes xiques deixaren de treballar perquè ja no feien falta. 

A la fàbrica produïen diferents tipus de garrafes: les feien amb coll alt i estret i s’utilitzaven per embassar tot tipus de líquids com oli, vi... També hi havia altres garrafes de boca ampla per guardar els adobats i les olives. Els recipients creats tenien capacitat per a 1, 2, 3, 5, 8, 10, 16 i 20 litres. Totes les garrafes eren de un vidre verd i al coll de la garrafa anava gravat el nom de la fàbrica.  

1966.-Visita del Governador Antonio Rueda Sánchez Malo, per inaugurar el depòsit de l’aigua, la biblioteca municipal als baixos de l’ajuntament i visita a la fabrica “Vidriera Ayelense”, Vicente Sanz Belda, governador, l’alcalde Juan Antonio Juan Sancho i Emilio Castelló Silvestre (col·lecció Mara Juan Castelló)

Qui no té a Aielo una garrafa del forn del vidre d’aquella època? La gent de més edat les guarda perquè eren les que emprava i les noves generacions perquè les ha heretat i ja no utilitzades per l’ús per al qual van ser fabricades algunes s’han convertit en elements decoratius per a la casa.

La “Vidriera ayelense” va ser una empresa important, arribaren a tindre un centenar d’empleats, concretament l’any 1970 en tenia 105, segons detalla Abel Soler en el seu llibre sobre la història d’Aielo. La gent que hi va treballar ens conta que en general hi havia molta camaraderia entre els treballadors, existia una gran unió d’uns amb altres, assistien convidats a les bodes dels companys, celebraven junts festivitats com les paelles de l’1 de maig o la festa de la Cassoleta... s’hi respirava un ambient molt familiar i d’amistat.

I entre tanta sintonia fraternal i entorn de companyonia,  a la boca del forn on treballaven cada dia, o en un descans per menjar a la frescor del pati va anar germinant la idea de la que més tard seria la nova  comparsa cristiana per a les festes de Moros i Cristians. Hi seria entre risses i creativitat on se’ls ocorreria el nom: Oleyanos com a comparsa cristiana i Serratells com a comparsa mora: “Oleyanos”, el nom d’Aielo al revés, i “Serratells” en homenatge a la nostra  serra la Serratella. 

1966.-Visita del Governador Antonio Rueda Sánchez Malo, per inaugurar el depòsit de l’aigua, la biblioteca municipal als baixos de l’ajuntament i visita a la fabrica “Vidriera Ayelense” (col·lecció Mara Juan Castelló)

El forn del vidre va continuar obert durant dècades, va ser l’any 1979 quan el tancaren definitivament degut a una crisi en el sector, posant punt i final a una etapa que marcaria una transició en l’economia aielonera. La vidriera ja no hi és, el solar on era hui l’ocupen unes cases unifamiliars però els que l’hem coneguda no podem evitar recordar-la quan passem per les portes perquè va formar part de la nostra vida i la nostra infància. 

Ara ens centrem en Vicente Sanz Belda, Vicentico el Coixo. Vicent treballava de jove a l’ajuntament d’Aielo i després va exercir de comercial per a la fàbrica de licors. Però Vicent era un jove emprenedor involucrat en les coses del poble i en la vida social  i no es va conformar amb esta tasca. Tenia amistats a l’Olleria, lloc on va veure la importància de la industria del vidre que li van donar la idea  de muntar a Aielo un taller de folrar garrafes. Una xica de l’Olleria que vivia a Aielo, seria l’encarregada d’ensenyar a les 4 o 5 xiques d’Aielo la feina i al poc del temps ja hi havia 24 persones folrant unes 300 garrafes per dia. Després del taller, Vicent va donar un pas i va pensar en la idea de crear la pròpia fàbrica de vidre en lloc de portar les garrafes procedents de l’Olleria que era d’on fins el moment les portava. Així que l’any 1955 va fer junta amb Emilio Castelló Silvestre, empresari agrícola del barbat i Bautista Ferri Soler, alcalde d’Aielo en aquells anys, per muntar la fàbrica de vidre a l’Era: “la Vidriera Ayelense”. Allò era una innovació per al poble, era un pas endavant en el progrés que anava obrint-se camí en este poble agrícola de la Vall d’Albaida. 

Anys 50.- Camió carregat de garrafes. (Col·lecció Josefa Martínez Alemany).

I és que Aielo aleshores només comptava amb la botelleria o la Clariana  com a industries, la resta de treball el constituïa algun taller de vimet i poc més. Els joves d’Aielo havien d’anar a treballar a les fàbriques d’Ontinyent, Agullent o Albaida, anaven amb bicicletes, tan si plovia com si nevava, tan si feia calor o fred. Es desplaçaven per camins de terra i pedra, el treball estable que aconseguien sempre era millor que treballar de sol a sol a l’esgotador camp que era una font econòmica inestable a expenses de l’oratge. Per això l’emblemàtica “Vidriera ayelense” va ser tan ben rebuda al poble, era una oportunitat de treballar sense desplaçar-se.

Dins de l’engranatge del forn de vidre, Emilio i Batiste eren socis que aportaren capital necessari per iniciar la mampresa però Vicent era “l’anima mater”, el que es dedicaria fonamentalment a l’administració i el control de la fàbrica, és per això que se’l qualifica com fundador. En un poble com Aielo, que majoritàriament vivia del camp, la fàbrica de vidre va aportar una injecció per al desenvolupament econòmic donant feina a molts joves, xics i xiques de la localitat. Aielo començava a progressar. 

Vicent era una persona influent i preocupada pel benestar del poble, ja ho va demostrar tenint una visió de futur i creant la fàbrica, anys després va ocupar càrrec a l’ajuntament sent regidor durant els anys 1969 a 1973. I com no? també va ser estar involucrat en la festa, com a fester de la comparsa Mozárabes i sent membre de l’Associació de festes durant  1977-78. 

Ja octogenari i nonagenari, i encara  actiu i dinàmic dotat d’una gran memòria, va ser en nombroses ocasions col·laborador de la Biblioteca contant allò que sabia i participant en alguna activitat en la que aportava el seu grau de saviesa que donava el fet d’haver viscut tants anys. L’activitat en els últims anys de la seua vida era més reposada i es dedicava a passejar, amb els seu garrot i barret, i a pintar, afició que li agradava i cultivava. 

I és així com el recordem des que va morir l’any 2016 amb 95 anys de vida i experiències. Aielo sempre el recordarà, la seua figura i l’empresa que creà per a benefici aieloner. Amb este escrit dedicat a Vicent Sanz fem homenatge a un gran home i fem una primera i menuda aproximació a la indústria aielonera. Tal volta en altra ocasió li donem altra perspectiva al tema basant-nos en la documentació gràfica que s’hi conserva. Són fotografies dels treballadors i treballadores que somrients ens mostren el seu treball diari, amb el seu semblant i rialles transmeten un componen nostàlgic i sentimental, seria altra vessant on analitzar el que a la vidriera s’hi feia i es vivia.

Vicente Sanz Belda (1921-2017)

Conclusió

Vicent i Rafael, hui descansen en pau. En estos textos són els protagonistes en representació de molts altres que amb el seu dia a dia feren gran el poble, hui són exemple de tots aquells que malgrat deixar-nos i no estar junt a nosaltres estan presents. Representen a totes aquelles persones involucrades, persones cultes, persones sàvies, persones treballadores i entranyables que sempre tenien bones paraules parlant del poble que els va veure nàixer, persones que estimaven on vivien i que en cap moment van dubtar en parlar del que sabien. Gràcies Rafael, gràcies Vicent, gràcies a tots els aieloners que, com ells,  ja heu fet el viatge sense retorn, gràcies per tot el que heu fet al llarg de la vostra vida per convertir a Aielo en el poble bonic i pròsper que és en l’actualitat amb els cabassos d’arena que aportareu. 

Mª Jesús Juan

Mariló Sanz

Programa de festes 2017

http://historiadeaielo.blogspot.com.es/2017/09/dos-aieloners-que-han-fet-historia.html