LA HIDROELECTRICA AIELENSE i BOCAIRENT: Visantico el llumenero

De xicoteta anava a comprar el pa al forn de l' Ereta de Penya, (el dels Borderies). Tots el dies escoltava :”mante, quants en vols?”. Eixa paraula, a la que no donava importància, es va anar quedant gravada al meu subconscient. Anys després, una bona amiga i coautora d’este treball,  Mª Jesús Juan Colomer, en va fer arribar un llibre que duia per títol: Malnoms d’Aielo de Malferit. Mante... i tu di qui eres?[1]. Així vaig descobrir moltes coses. Una era que “mante” es una expressió típica d’Aielo de Malferit, el poble de procedència de la família Borderia, que allí encara són forners. Altra, que els sardines i els estirlaus eren els malnoms de  les famílies paterna i materna respectivament de Vicente Juan Castelló, més conegut al nostre poble com Visantico el Llumener. I es que en  Bocairent, al igual que Aielo i la majoria dels pobles, anomenem i coneixem a la gent pels malnoms, que solen vindre donats per fet concrets de la vida d’un avantpassat, per l’ofici, per una degeneració del nom….

Tots açò ens porta a tindre que reconèixer la quantitat de vincles que el nostre poble te en Aielo de Malferit: forners (Borderia), llauradors (Sanz), notaris (Colomer)… i llumeners, que son els que hui ens ocupen.

Hidro-Eléctrica Ayelense 1898 (Col. Juanjo Tudela)

LA GRAN FÀBRICA DE LLUM

La majoria de les centrals elèctriques valencianes són de les   anomenades hidroelèctriques. Ès a dir, les que generen electricitat a partir d'energia hidràulica. Estes instal·lacions conten a més de la pròpia central elèctrica, una presa que reté l'aigua i la deriva per al seu aprofitament per mig d'un canal cap a una càmera d'aigua. A través d'un tub de pressió, l'aigua arriba a la central, on les turbines transmeten la força necessària als alternadors, que són els que produeixen l'energia elèctrica.

Anem a retrocedir fins la segona mitat del segle XIX, quan Thomas Alva Edison va aconseguir un dels major avanços de la història, produir  electricitat. Poc a poc,  els ciris, les llànties d’oli, de petroli.... anirien passant a la història per donar pas a esta nova energia. El naixement de l’electricitat va ser decisiva per anar solucionant els problemes d’il·luminació, tant de l’interior de les cases com de les vies públiques. A més oferia possibilitats il·limitades per a la industria.

Per tot arreu, va haver  persones que van prendre iniciatives, i aprofitant salts d’aigua van posar en marxa xicotetes centrals hidroelèctriques per anar abastint pobles i ciutats.  Una d'eixes centrals pioneres  va ser la Sociedad Hidro-Eléctrica Ayelense, que va nàixer al 1894.

En 1907 es crea Hidroelèctrica Española, per subministrar energia a Madrid, València i Alcoi. Un any després València compta amb la seu pròpia central i en 1910 s'establia a Alcoi, que ja disposava de La Eléctrica Alcoiana. Altres proveïdors  van ser L.U.T.E., Volta, S.A.F.E., Electra Valenciana i Energia Eléctrica de Mijares. Però tots els xicotets van anar desapareixent. En 1965 Hidroeléctrica Española va aconseguir el monopoli a les terres valencianes. [2]

A la vall d'Albaida, en la que hi havia moltes fàbriques,  va haver uns primerencs en mamprendre estos reptes: la Societat Bonet Hermanos, que proporcionava llum a la ciutat d’Albaida. Això va fer que altres ajuntament es plantejaren esta qüestió. Aielo va ser el següent en oferir al poble els nous avanços. Però, primer de tot, calia  crear una comissió per estudiar les depeses que ocasionaria. Al llarg de l’any 1894 es van establir contactes amb l’empresa Bonet Hermanos i van començar els treballs d’instal·lació.  Però, tot va quedar paralitzat quan es va constituir, a finals d’aquell any, la Sociedad Hidro-Eléctrica Ayelense. Esta nova societat es va comprometre a acabar els treballs i donar servici gratuït d’enllumenat públic, fins que es construirà l’edifici central i les noves instal·lacions. Era els primers passos per establir la Fàbrica de la Llum.

Aielo de Malferit era un poble en el que predominava la agricultura. Però els seus habitants no es conformaven en dependre soles de la terra, del vaivé de les collites o del Marqués.  Lo que va conduir a que anaren creixen nous projectes com  la licorera i la central. Homes influents del poble, encapçalats per Baptiste Aparici Belda[3], es van llançar a la gran aventura: construir una sòlida estació central on poder instal·lar grans motors. Aixina es com va nàixer la Sociedad Hidro-Eléctrica Ayelense. Les seues intencions eren produir energia elèctrica  a partir de l'aigua del riu Clariano. Primer per mig de dinamos prou primitives i més endavant amb una gran fàbrica de llum ubicada als voltants del poble.

El projecte va ser elaborat per l’enginyer Julián  López Chavarri[4]. Aprofitant la caiguda de l’aigua en la confluència del riu Clariano amb el barranc de la Barceloneta, per produir energia i convertir-la en electricitat. Un salt de més de 20 metres d’alçada que alimentava les dos turbines instal·lades. Uns engranatges cònics, de fusta i ferro, accionaven una sèrie de pòlies i embragues, les quals posaven en funcionament dos alternadors d'eix horitzontal, que produïen corrent continua. Des d’eixe punt es distribuïa per les línies de transport establides. Això va donar pas a un paisatge ple de cables i postes. Alguns d’ells encara perduren.

En Baptiste Aparici fou el primer president de la societat. Entre les seues comeses estava la d’establir contactes en els ajuntaments dels pobles més pròxims, com Ontinyent, Bocairent i l’Olleria, per abastir-los en un futur.

Hidro-Eléctria Ayelense 1898 (Col. Juanjo Tudela)

El 23 de gener de 1895, la Sociedad Hidro-Eléctrica Ayelense  començava les obres per donar enllumenat elèctric públic i privat al seu poble.  El 24 de desembre de dit any, Nit de Nadal, una gran festa donava per inaugurada la xarxa elèctrica que va transformar per complet el paisatge urbà.

Totes estes obres van ser complicades i no van estar excloses de plets entre els llauradors, que tenien por de perdre l’aigua, l'ajuntament i la societat. La resolució d’estos conflictes queden reflectits en les actes del notari Juan Castelló Requena, a la ciutat de Lucena[5]. Poc a poc van anar solucionant-se les dificultats i calia estendre els ramals de distribució a altres pobles. Però, el camí continuava sense ser de “roses”. El primer obstacle el proporcionava el cabdal d’aigua. La seua irregularitat, els períodes de sequera, la prioritat de regar el camps, la major demanda de llum... Per dur a terme tots els projectes, es va haver de fer moltes obres, en la séquia, a l’arcà, i especialment la impressionant nau que constituïa la Gran Fàbrica de Llum, a les afores del poble. Tot un repte i un orgull per als aieloners.

Els arxius són els tresors de la memòria. De vegades no disposem d’ells i hem de recórrer als testimonis orals, un altre tipus d’arxiu. En este cas, no es conserven  arxius de la societat, ni tan sols fotos de l'interior de la fàbrica. Però hem trobat a una persona, Maria Pinter[6], que superada la barrera dels 90 anys, conserva una ment molt clara i ens desgrana els seus records. Son pare, Rafael Pinter Castelló[7], era dels pocs en aquells temps que sabia llegir i escriure. Empleat en la central, com a cap de màquines, treballa per la nit, que era quant obrien les comportes  per fer anar les turbines. Encara que era molt menuda, recorda acompanyar a son pare a l’hora de sopar, en un quartet de fusta i vidre, que hi havia al centre de la nau i que també servia de despatx. Allí hi havia col·locada una estufa per poder-se calfar quant apretaba el fred. El jardí de l’edifici forma part de la seu memòria d’aquelles dies.

Al 1933, Hidroeléctrica Española va comprar la central aielense. Poc temps després la van tancar pel seu baix  rendiment. Es va desmantellar tota la maquinaria i els més majors del poble recorden l’espectacular que va resultar el seu trasllat. La nau va ser venuda a un particular. Després d’anys d’abandonament, la va adquirir l’ajuntament per restaurar-la i donar-li una  utilitat cultural.

LA LLUM ARRIBA  A BOCAIRENT 

Bocairent no volia quedar darrere en els avanços que anaven produint-se en les últimes dècades del segle XIX. Per això, tan sols un anys després de la posada en marxa de la central aielense, ja va començar a utilitzar esta nova font d’energia.[8] No hem trobat constància de cap crònica on parlen d’actes tan lluïts com la inauguració duta a terme en Aielo de Malferit. Tan sols tenim per a corroborar estos fets els llibres d’Actes dels Plens de l’Ajuntament[9], dels anys 1897 al 1900 (no es conserven els de 1901 fins 1923) i els llibres de comptabilitat.  Als primers sols fa menció dels problemes que ocasiona l’enramat de cables per tot arreu del poble (llum, telèfon... tant privat com públic), que produïa interferències i deficiències en els servicis. Als llibres d’intervenció i caixa[10] s’anotava cada una de les pessetes que es destinaven al enllumenament públic i al manteniment del telèfon, que ja s’havia convertit en imprescindible per a les gestió municipal.  

 

Els fanals de petroli eren les que omplien els carrers de Bocairent fins novembre de 1896. En eixe mes consta l’última compra feta per l’ajuntament de dit combustible, que amés, era en lots de 10 caixes. A partir d’aquella data, totes les anotacions de pagos van referides a material i fluid elèctric, per a l’enllumenament. Les quantitats son irregulars i es dedueix que unes  són relatives als elements utilitzats i altres al consum. Un any més tard, des de novembre de  1897, van cobrant certa regularitat, sent al voltant de 250 pessetes mensuals. Cal destacar que  tan sols un més després d’arribar la llum al poble, en gener de 1897, el consistori va invertir 371, 64 pts. en material per instal·lar electricitat al  campanar, tal vegada per la proximitat de les festes a San Blai. En febrer,  es va proveir de llum a l’Església Parroquial  i el Convent de les Agustines.

Primer els carrers, després els edificis principals, algunes empreses, i els particulars que s’ho podien permetre. A més, la línia telefònica.  Així va anar configurant-se un paisatge que tant bé coneixem: postes i cables per damunt de les teulades i als cantons dels carrers. Eixes primeres xarxes presentaven moltes deficiències. Estos fets repercutien en els resultats dels dos subministrament i per això van haver moltes queixes del consistori, especialment a l’any 1899. Va ser la corporació presidida per Martín M. Calabuig  la que va demanar revisar el plec  de condicions establides amb la Sociedad Hidro-Eléctrica Ayelense, per exigir un major i millor compliment.

Els muntatges, les reparacions, el cobro de l'abastiment... la central cada vegada tenia més faena i per poder millorar el servici, van enviar a Bocairent, a principis del segle XX, un dels seus treballadors. Tot un cúmul de circumstancies van ser les que van dur al  nostre poble a Vicente Juan Vidal. Ell va arrelar tant a ací, que la seua empremta, no sols ha perdurat,  sinó que ha quedat perpetuada per mig dels seus descendents.

I, què pinta el telèfon en tot açò?. Per als llumeners era una eina més de faena. Entre altres servia per a comunicar problemes, per connectar-se amb la central, per donar ordre de tallar la llum a l’hora de reparar averies, etc... A més, la societat posseïa la infraestructura necessària per poder donar també esta prestació. Per això al Ple de 14 de gener de 1897, l’alcalde  Martín Belda Belda, planteja la proposta feta per la Sociedad Hidro-Eléctrica Ayelense  en la que per estalviar despeses al consistori, ells podrien donar el servici telefònic, reformant-lo i canviant-lo pel sistema Magneto. Es comprometien a cobrir els costs de col·locació dels postes, i a sufragar la mitat de l’import dels aparells. Els va parèixer bona la proposició i la van acceptar per un període de 10 anys. La societat tenia la central telefònica a Ontinyent i dos estaciones, una a Aielo i l’altra a Bocairent.

Com ja hem  mencionat, davant la creixent demanda tant de llum com de telèfon, per part de particulars i empreses, es va produir una enramada de cables i postes per tot el poble i, com no, va eixir la picaresca: hi havia qui aprofitava per connectar-se a la de l’ajuntament. Això va propiciar un toc d’atenció per part del consistori i una regulació en la utilització de la xarxa.

Possiblement a finals del segle XIX el cabdal d’aigua del riu Clariano fora més abundant que ara. Hi ha constància de riuades que van fer molt de mal a les fàbriques ubicades als barrancs en el seu camí cap a Ontinyent. Així  i tot resulta difícil imaginar que el salt d’Aielo fora suficient per abastir la demanda, el que va propiciar altres accions.

Vicente Juliá Pascual es un personatge bocairentí al que no se li ha reconegut la seu tasca en be del poble. Va estar al consistori com alcalde  i regidor en les darreries del segle XIX i principis del XX. Va viure de primera ma l’arribada del telèfon i de la llum. Encara que és mereixedor d’un estudi més detallat, ara sols mencionarem unes pinzellades. La seu preocupació pel benestar dels treballadors es palpable no sols en el reglament de l’empresa, també en la ubicació de l’indústria dins del poble, al carrer Perales (actual Sant Agustí), als locals que coneixem con la fàbrica de Mestre. Per això, va construir una central al barranc, poc abans d’arribar al pou clar, per al propi subministrament. Quant no hi havia prou aigua per posar-la en funcionament, s’utilitzava una caldera de  gas pobre (preferentment corfa d’ametla) per fer anar les màquines.

Esta lluita pel progrés, va canviar la configuració fabril de Bocairent. I la rutina de moltes famílies. Ara ja calia anar deixant de banda el fet d'agafar la berena per a tota la setmana i anar-se'n a treballar a les fàbriques del barranc. Poc a poc anaven construint-se noves als voltants del casc urbà i la gent podia anar a dormir a casa.

Treballadores de la fàbrica de Julià (Bocairent)

ELS SARDINES I ELS ESTIRLAUS D’AIELO

El dia 24 de novembre de 1911, a la Capella del Sant Crist de la Pobresa d'Aielo es van casar, després de sortejar molts inconvenients,  Vicente Aurio Adolfo Juan Vidal y Vicenta Castelló Castelló. El principal era la frontal oposició de  la família de la novia. Però, qui eren estos jóvens?.

Vicente Juan Vidal era un dels tres fills de Vicente Juan Molla i Salvadora Vidal. Son pare era un llaurador que de molt jove va començar a treballar per a la Marquesa de Malferit, Dolores Tudela Gallinas[11]. Dels beneficis que obtenia de la faena va anar comprant bancals. A la mort de la Marquesa va heretar unes terres. Però era una herència enverinada: no podia casar-se. Encara que ja tenia una certa edat, es va enamorar de la jove  Salvadora Vidal Sanz, es varen casar i van tindre tres xiquets: Vicente, Emilio i Enrique. Tot açò va dur com a conseqüència plets per part del nou marques, que va recuperar les terres donades. Malauradament en poc temps van morir els dos, deixant als tres xiquets orfes. Una tia, Vicenta Vidal Nacher es va fer càrrec d’ells i van anar sobrevivint de les terres que havia comprat son pare. Dels tres sardines, que era el malnom familiar, tan sols Enrique va continuar a Aielo. Emilio va emigrar a l’Argentina i Vicente va acabar a Bocairent.

Per  poder casar-se, Vicente Juan va tindre que deixar el seu ofici de tractant d’animals, donat que els sogres no el consideraven adequat per al marit d’una de les seues filles, reciclar-se a llumener i vindre a Bocairent a fer-se càrrec dels negocis de la Sociedad Hidro-Eléctrica Ayelense,  des de fer les instal·lacions i reparacions pertinents, cobrar rebuts, etc....

Vicenta Castelló Castelló pertanyia una de les famílies benestants del poble, els estirlau, de la que formaven part notaris, apotecaris i propietaris, a més eren accionistes de la Sociedad Hidro-Eléctrica Ayelense.

Estanislao Castelló Sancho  i Teresa Castelló Juan van tindre una nombrosa família: Joaquín Rafael, Juan, Estanislao, Julia, Josefa, Francisca i Vicenta. Eren molt selectius a la hora de donar el vist i plau a les seues parelles, especialment als  pretendents de les filles, el que va fer que protagonitzaren històries molt singular.  Julia va acabar optant per la solteria[12]. 

 

Vicenta Castelló Castelló

Francisca es va enamorar d'un guàrdia civil, Benjamín Giner Argente, natural de Navarrés, destinat a Aielo. Davant la negativa dels pares va optar per anar-se'n en les monges Franciscanes que hi havia a la Beneficència del poble. Benjamín es va casar amb una cosina, Clara Pinter Castelló[13], van tindre un fill, també anomenat Benjamin. El guàrdia va ser  traslladat a la Caserna de la nostra població, on va residir més de deu anys, al carrer Batlle, 17, a la casa que coneixem com Cuartel Vell. Clara va morir sent encara xicotet el xiquet. Va ser soterrada al cementeri de Bocairent[14]  Després de quedar viudo, aconsegueix que Francisca deixe les monges i siga la seu muller. Junts van tindre dos fills: Estanislao i Francisca. El següent destí de Benjamín va ser la capital, València. No van  perdre el contacte dels parent bocairentins, de fet Vicente Juan Castelló (Visantico el llumener), considerava a Benjamín més que un cosí.

Vicente Juan Castelló

El dia del bateig d’altra germana, Josefa, l'apotecari José Castelló, que a més era tio de la xiqueta, va comentar que  es casaria en ella. La diferència d’edat i que estava compromès, va fer que ningú li fera molt de cas. Díhuit anys més tard, després de haver tingut un fill i haver enviudat, l'apotecari va contraure matrimoni amb Josefa (Pepa), quasi de la mateixa edat que el seu fill Juan. Este xiquet, Juan Castelló Requena, que ja hem mencionat per la seu intervenció als plets per l’aigua,  va estudiar  farmàcia i dret, convertint-se en el notari més jove d’Espanya. Un defecte físic que li ocasionava una coixera ha fet que passarà a la posteritat com el coixo calores.  Va ser notari de Lucena (Sevilla), Còrdova, Melilla, i finalment Moncloa (Madrid) en 1949. La parella formada per José i Josefa van  tindre tres filles i un fill.

LA FAMILIA JUAN CASTELLÓ: ELS LLUMENERS

Melilla: Emilio, Estanislao, Teresa i Salvador Juan Castelló

Els nostres protagonistes, Vicente Juan Vidal i Vicenta Castelló Castelló van començar la seu vida matrimonial al nostre poble. Els recents casats es van establir a la Plaçeta de Joan de Joanes, 9. Allí van viure els primers anys, fins que van canviar el domicili al carrer Perales (actual carrer Sant Agustí), a la casa que tots coneixem com de la Hidro. Tots el seus fills van nàixer a Bocairent: Vicente, Emilio, Teresa, Estanislao i Salvador.

Vicenta Pérez Molina i Vicente Juan Castelló

Als 53 anys, com a conseqüència d'una greu malaltia, va morir el pare. Per aquell temps, Vicente,  el fill major, ja havia aprés l’ofici de llumener. Emilio havia estudiat magisteri i es va col·locar a l'ajuntament de Valencia. Al quedar viuda, Vicenta va decidir agafar al tres fills menuts i anar a viure a la capital a casa d'Emilio.  Això no va  durar molt, per què poc temps després, un familiar anomenat més amunt, el notari Juan Castelló Requena, que tenia negocis a Melilla (salines de Nador, el Zoco d’Arbaha d’Arkeman de Marruecos, els cines de Melilla i una fàbrica de xocolate), es van proposar anar a viure allí.[15] Així es van establir vincles entre la ciutat autònoma i Bocairent. Estos fets van constituir un tràfec de viatges familiars en els dos sentits. De fet, i atès que la iaia Vicenta estava a Melilla, les filles de Visantico el llumener van passar part de la seua infantesa i joventut a cavall entre les dos poblacions. 

Melilla: Emilio, Salvador, Vicenta Pérez Molina, Teresa, Estanislao (cosí)

 Vicente Juan Castelló va continuar residint i treballant a  Bocairent. Es va casar en Vicenta Pérez Molina i van tindre dos filles: Vicenta i Teresa. La seu descendència s’allarga fins i tot a sis nets i huit rebesnéts. Ells ja formen parts de la nostra història recent i actual. 

Vicente va treballar de llumener i reparant electrodomèstics fins que va emprendre un nou projecte: una xicoteta industria tèxtil. Va posar uns telerets, com solien dir, fins que es va jubilar. Ell, son pare, les filles i part dels  nets i rebesnéts han segut i son membres de la Fila de Contrabandistes[16]. Treball, festa, família... tot ja pertany a Bocairent, sense oblidar les seus arrels d’Aielo, perquè encara que el cognom Juan ha passat a segon lloc, el nom de Vicent encara es manté inclús en els rebesnéts.

Abre genealògic dels Juan Castelló

 Un fet tan determinant com l’arribada de la llum elèctrica al nostre poble i tots els canvis que es van produir han passat prou desapercebut per a les noves generacions de bocairentins.

Ara quan un simple tall de llum de menys d'un hora pareix que siga una catàstrofe sens fa difícil imaginar que seria per aquelles  persones, de fa més de 100 anys, de sobte poder arribar a casa, donar-li a l'interruptor i tindre claror. O per als empresaris,  poder moure les màquines en eixe nova energia més neta, i oblidar-se del carbó, del gas pobre, etc...

Comparsa Contrabandistes: Vicente Juan Vidal i Vicente Juan Castelló.

Que sentiria la gent del poble, a les festes de 1897, quan varen vorer il·luminat el campanar?

Una ullada a les condicions de vida dels nostres avantpassat pot ser en faja reflexionar i valorar el que tenim. Tal vegada ens desperte una consciència sostenible.

Sols queda agrair a totes les persones que han col·laborar amb les dos arxiveres municipals (Mª Jesús i Pepa) per a dur  a terme este treball. A les germanes Vicenta i Teresa Juan Pérez (les filles de Visantico el llumenero), a María Pinter, Neri Arques, Rafael Ortíz, i a tota la gent anònima d'Aielo de Malferit i Bocairent que ens han ajudat a aconseguir informació i ens han proporcionat testimonis orals. També a la Biblioteca Municipal “Degà Ortiz i Sanz” d’Aielo de Malferit que ens ha cedit les fotografies del fons Juanjo Tudela.

Mª Jesús Juan Colomer

Arxivera i bibliotecària municipal d’Aielo de Malferit

Mª Josefa Sempere Doménech

Arxivera i bibliotecària municipal de Bocairent

Cronista Oficial

Publicat Programa:

 Festes d'estiu a Sant Agustí 2017. 

Bocairent 22/28 d'Agost

BIBLIOGRAFÍA

SANZ MORA, Mariló JUAN COLOMER, Mª Jesús. Malnoms d’Aielo de Malferit. Mante...i tu de qui eres?. Aielo de Malferit: Ajuntament, 2005.

SOLER, Abel. Aielo de Malferit: geografia, història i patrimoni.  Aielo de Malferit: Ajuntament, 2011.

FERRERO TEROL, Rafael. La Hidro-Electrica Ayelense. Orígenes y nacimiento. Ayelo de Malferit: Associació de Festes de Moros i Cristians, 1990.

FERRERO TEROL, Rafael. La construcción de la Gran Fábrica de Luz. Ayelo de Malferit: Associació de Festes de Moros i Cristians, 1992.

FERRERO TEROL, Rafael. La Sociedad Anónima y Estatutos. Ayelo de Malferit: Associació de Festes de Moros i Cristians, 1993.

---

[1]  SANZ MORA, Mariló JUAN COLOMER, Mª Jesús. Malnoms d’Aielo de Malferit. Mante...i tu de qui eres?. Aielo de Malferit: Ajuntament, 2005.

[2]  Enciclopedia Valenciana de Arqueología. Valencia: Edicions Alfons el Magnànim, 1995. Pag.197-198

[3]  Baptista Aparici Belda (1854-1942). Emprendedor local. Impulsor de la central i soci de la licorera.

[4]  Julián era pare del compositor valencià Eduardo López-Chavarri i tenien vicles familiars al  poble d’Aielo

[5] La seu biografia va ser publicada en un programa fet per les Confraries d’Aielo en  2012, amb motiu de la XXVI Processó Diocesana de Setmana Santa a Aielo de Malferit.

[6]  El seu iaio va arribar a Aielo de menut, acompanyant a una germana mestra Balbina Pinter Albert, des del poble veí d’Agullent. Els dos van acabar casant-se i establint-se al poble.

[7] Rafael era cosí germà de Vicenta Castelló Castelló

[8] FERRE VAÑÓ, Juan Bautista. Apuntes textiles. Bocairent: Programa de Festes a Sant Blai, 2001. Pag.159

[9] Cuadernos de Actas del Pleno Municipal de Bocairent. Anys 1986-1899. Arxiu Municipal Bocairent. Caixa 60. Sig. 60/04 i 60/06

[10] Arxiu Municipal de Bocairent. Serie Comptabilitat Caixes 232 i 233.

[11] Al blog de història d’Aielo podem llegir les vinculacions dels Marquesos dels últims 200 anys al poble.. http://historiadeaielo.blogspot.com.es/2012/03/mite-i-realitat-al-voltant-dels-xiquets.html. En este cas,  a més, el jove va ser alguna cosa més que jornaler de la marquesa viuda.

[12]  Julia, ja de major, va tindre un pretendent bocairent, però no va voler canviar la seu soltería.

[13]  Clara era germana de Rafael Pinter Castelló i per tant tia de Maria Pinter, que ja hem nomenat.

[14]  Anys després, per desitg del seu fill Benjamín, va ser soterrat , en la mateixa, tomba Vicente Juan Vidal.

[15] Van obrir nous negocis, pinsos a base de farina i oli de peix i conserves Rusadir. Esta familia també van ser un llar acollidor per al soldats del poble destinat a Melilla a fer la mili.

[16] FERRE DOMÍNGUEZ, Josep Vicent. Diuen que vinc del maset...Bocairent: Filà de Contrabandiste, 2007.