 |
| Aielo de Malferit, anys 80. (AF Biblioteca “Degà Ortiz i Sanz”. Col•lecció Francisco Juan Chàfer). |
Aixó va anar i era... un captaire que anava cantant pels carrers i que
assomant-se a les portes de les cases, demanava una almoina. Este “pobret” era
conegut per tots com el “ti Lindrango”. En el seu famolenc itinerari per els
pobles de la Vall d’Albaida, visitava el nostre poble per la tardor, ací es
quedava unes dies. Acostumava aprofitar per construir el seu refugi unes
cavitats que existien en una part del marge, pegat a la carretera de Moixent, a
l’altura de l’actual plaça D. Manuel Castelló Quilis. Al llarg de generacions,
les dones del poble grataven la terra en este lloc, terra què empraven per
escurar i fregar. Eixa era la formació d’esta mena de coves. El ti Lindrango
escollia el seu habitacle en una d’elles. Hàbilment, trencant canyots de panís,
tancava el coverol, i d’esta manera es resguardava del mal temps i del fred de
la nit.
Tots els dies recorria el poble demanant almoina, i anunciava la seua presencia,
cantant pel carrer, i acompanyat pel so estrident d’un gran pandero entonava la
següent cançoneta:
Lindrango, Lindrango
Lindrango i olé
Lindrango, Lindrango
Lindrango i olà...
La lletra era de la seua pròpia
collita, però amb la melodia de la nadalenca “venid pastorcillos, venid a Belen”. Quan s’assomava a les portes
de les cases per demanar, els veïns del poble ja sabien que era el ti Lindrango.
En aquell temps les portes de les cases o bé estaven obertes o bé tenien la
clau al pany. El ti Lindango des del llindar de la porta demanava... “una limosnita
por el amor de Dios”. En ocasions podíem vorer al ti Lindango baixar al riu,
a l’altura de la cascada que es formava al obrir les comportes de la sèquia del
llavador. En este indret, els veïns del poble
es desfeien dels animals de corral que trobàvem inesperadament morts,
llançant-los a este terrer. Allí baix, amb el seu bastó, el ti Lindrango es
disputava amb els corbs qualsevol gallina o conill mort. Si el ti Lindrango
tenia la sort de trobar algun d’estos animals eixe dia podia preparar-se un arròs
més substanciós de la habitual.
 |
Teresin la
Mora i Juan Carlos Colomer Vila, al camp on estaven les coves de l’Era, a
l’any 1964.
(AF Biblioteca “Degà Ortiz i Sanz”. Col·lecció Amparin Vila).
|
A deu passos de la coveta en la que s’instal·lava
el ti Lindrango hi havia una figuera. Els seus fruits completaven a diari la
única dieta del vell captaire. Ell, la vigilava, però no podia evitar que en
qualsevol dels seus descuits, que alguns xiquets del poble pogueren acostar-se
a l’arbre i sense fer soroll, furtar-li unes poques figues. Quan ell s’adonava
d’això, eixia del seu refugi escridassant i enarbrant el seu garrot. Esta era
una guerra continua que mantenia amb molts dels xiquets d’Aielo.
Un dia que plovia a cànters, el ti
Lindrango no va poder eixir a demanar pel poble. Va tirar mà d’un tros de
cansalada que es reservava per a escasses ocasions i d’un rosegó de pa dur com un cantal. Davant la seua cova
va aparèixer un vell que li demanava per
caritat poder refugiar-se de la pluja. El va acollir i va compartir amb el
desconegut pa i companatge i el seu pobre alberg.
A l’eixida del sol, el vell es va acomiadar
del ti Lindrango i li va dir: “Sóc Sant Antoni”... Lindrango es va quedar bocabadat,
sense saber que dir, perquè no podia creure’s que el Sant de qui era molt devot havia estat amb ell tota una
nit. Sant Antoni, en agraïment per haver compartit tot el poc que tenia amb
ell, va concedir que li demanara un
desig. La ment del ti Lindrango atrotinada per la inesperada oferta no sabia
que demanar i de sobte clavant la seua mirada en la figuera va dir...
- Qui puje a la figuera que es quede dalt, sense poder
baixar, mentre jo no diga que baixe!!.
Quan Lindango es
va girar cap on estava el Sant va vorer que este havia desaparegut.
 |
| Juan Carlos i Maria Colomer Egea, punxo, Maria Orquin, Rosario Calatayud, la cana i Vicente Colomer Egea, punxo, a l’any 1980. Al terreny on estaven les coves de l’Era, actual plaça Manuel Castelló Quilis. (AF Biblioteca “Degà Ortiz i Sanz”. Col•lecció Amparin Vila). |
Un parell de xiquets del poble van
ser els primers en quedar atrapats en la figuera. Allí dalt es van quedar sense
poder baixar, semblaven pardalets enviscats en una parada de garrofer. Els
pares dels xiquets assabentats del que havia passat van pregar al ti Lindrango
que desfera l’encanteri amb els seus fills. El ti Lindrango va accedir, però a
partir d’aquell dia, tots els xiquets d’Aielo sabien allò al que s’arriscaven si
pujaven a la figuera del ti Lindrango. Més d’un dissentit va caure encara en
este parany màgic, havent de ser alliberat pel vell, però sense poder evitar
ser “marmolats” pels seus pares i tirar cap a casa amb el cul calent.
Quan semblava que el greu problema
dels qui furtaven fiques estava solucionat, es va presentar un dia de manera
inesperada una velleta molt demacrada, i
li va dir al ti Lindrango que era la Mort i que venia a per ell. La vida no
havia segut fàcil per al pobre captaire, vida mísera, però malgrat tot, vida.
El ti Lindrango va baixar el cap i amb la veueta llastimosa amb la que
acostumava a demanar per les cases almoina li va pregar a la Mort un últim
desig, poder menjar un parell de figues servides per ella. La Mort va accedir i
va pujar a la figuera quedant atrapada en ella com va ocórrer amb els xiquets.
El ti Lindrango va continuar demanant pel poble. Tot semblava
normal. Passaren els dies i les campanes del poble no tocaven a morts. Els
malats que tenien un peu més allà que ací i que patien molt, demanaven al
nostre Senyor poder abandonar este món en pau, però ningú d’ells moria i
semblava que Deu no escoltava les seues pregaries.
Un dia, el metge del poble,
preocupat per tot el que estava succeint, va descobrir la Mort atrapada en la
figuera del ti Lindrango, i va pujar a l’arbre per a lliurar-la. Eixa era la
causa, aleshores, de que cap veí del poble morira, però el metge va quedar
també dalt de l’arbre sense poder davallar d’ell.
La gent d’Aielo, va trobar a
faltar al metge i van eixir a buscar-lo pensant en el pitjor, que en les seues
llargues passejades per les afores del poble haguera caigut per un marge i que
es trobara invàlid o inconscient. Finalment el van localitzar dalt de la figuera.
Els que pujaven a l’arbre per rescatar-lo quedaven immediatament enxampats en
ell. En assabentar-se del que passava, van pregar al ti Lindrango que desfera
l’encanteri, però això suposava alliberar la Mort i acceptar per a ell les
funestes conseqüències d’esta decisió personal. El ti Lindrango, finalment, va
pactar amb la Mort que l’alliberaria si el deixava viure. La Mort es va vorer obligada a
perdonar-li la vida al vell.
 |
Església d’Aielo de Malferit, darrere de la
Capella, anys 80.
(AF Biblioteca “Degà Ortiz i Sanz”. Col•lecció Francisco Juan
Chàfer).
|
Els dies es succeïren seguint el
seu curs habitual. El volteig de campanes en els dies de festa i els tocs de mort
tornen a sonar des de dalt del campanar d’Aielo. De nou la normalitat
recuperada, però el ti Lindrango, vell, malat i cansat de viure no pot fer
l’últim viatge de qualsevol mortal. Diuen que l’han vist en l’ermita d’Agres
demanant a la Mare de Deu i a Sant Antoni que intercedeixen per ell per
obtindre el descans etern.
En els dies ventolers de la tardor,
alguns veïns d’Aielo, asseguren que han escoltat, barrejat amb el remor de les
fulles que dansen per les ratxades de vent, les notes dèbils i llunyanes d’una
vella cançó...
Lindrango,
Lindrango
Lindrango
i olè
Lindrango,
Lindrango
Lindrango
i olà...
Francisco Juan
Chàfer
Publicat Llibre Festes sant Antoni 2017
Conte: AINA DAVALL DE LA PERERA EMBRUIXADA.
Publicat per el periòdic Levante en llegendes i contes
valencians. Aneto Publicacions, 2015.
Versió lliure de Francisco Juan Chàfer. El personatge
literari de Misèria substituït per el personatge real del ti LINDRANGO, i el
poble d’Altea per el poble d’Aielo de Malferit. Finalment la perera per la
figuera. L’ultima vegada que vaig vore al ti Lindrango va ser en una excursió
escolar a l’ermita d’Agres, allí en una cova que hi ha abans de la costera que
condueix al santuari, estava el ti Lindrango, incapaç ja de fer el seu personal
pelegrinatge pels pobles de la d’Albaida.
No hay comentarios:
Publicar un comentario