Des del mateix moment en què la persona deixava de viure
fins el seu enterrament són molts els ritus que es feien i de tots alguns encara es fan.
Quan una persona
moria, al moment s'avisava el metge, el rector, l'enterrador i els demés familiars més pròxims.
El metge acudia i
certificava la defunció.
El rector,
moltes vegades, era avisat abans de la mort i
pernoliava el moribund. Quan s'anava a pernoliar una persona, el
rector estava acompanyat d'un acòlit que tocava una campaneta. Al seu pas, la gent s'agenollava i alguns els acompanyaven en processó. A canvi, el rector els otorgava indulgències. Al pernoliar-lo, s'imposaven els Sants olis, fent-li una creu als ulls, una en les mans i una en els peus; segons la
veu popular significa el perdó del que s'ha
mirat, del que s'ha tocat i del que s'ha xafat. Hui en dia, la creu dels peus, s'ha eliminat.
Després, el
rector disponia les hores de les funcions
eclesiàstiques. Ell cridava els acòlits que l'ajudaven i que tenien el consentiment dels mestres per a eixir-se'n de 1'escola si calia. També el rector avisava al sacrista o campaner, segons el cas per al toc de campanes; així, la gent
del poble sabia l'edat, sexe, o categoria
social del difunt, segons el toc. I és que
encara que actualment les distincions
de classe han desaparegut pràcticament de les ceremònies eclesiàstiques, fa una anys les coses no eren igual, els enterros es pagaven i n'existien
de tres tipus:
Els de primera,
en que les campanes tocaven a mig vol en el segon toc, si era home tocaven dos "drans". Si era dòna, tres "drans" i si era capellà set "drans". Els capellans que morien els traslladaven pel carrer de manera diferent als demés, la caixa era transportada la part del cap davant
i els peus darrere. Els responsos els resaven tres capellans, revestits en casulles.
En els de
segon, les campanes no tocaven a mig vol, sonaven
com en l'actualitat, quan avisen que una persona s'ha mort. Portava un capellà vestit en capa i barret de tres puntes i l’altre en roquet.
Els de tercera
eren els que es feien als pobres. Portaven un capellà i els pagava 1'Ajuntament[1].
Al voltant
d'estes diferències socials, recorda Na Josefa Penadés
Barber, dona i filla d'enterradors, que la seua àvia cantava una cançoneta:
"Detén,
detén, que este es rico y
pagará bien.
Avança, avança, que este es pobre
y tiene poca cobrança"
L'enterrador també era dels primers avisats i cridava al moment, si calia, els portadors o persones encarregades de portar els taüts ("atauts" popularment dit en Aielo). Els portadors eren quatre, quasi sempre les mateixes persones, que tenien que estar disponibles en qualsevol moment.
En els pobles menuts, era el fuster
l'encarregat de proporcionar el taüt quan algú
moria: en Aielo, eren els fusters "el
Gallo" i "Salvador el Fuster", avís dels actuals. Els
taüts també marcaven diferència social. Estaven fets en fusta, la part de dalt més
ampla i la de baix més estreta, i eren
construïts a mida. Dins es tirava un cabàs de palla a manera de llaj, i damunt es posava la tela en la que es revestia tot. La caixa es tancava amb tatxes. Enrique Tudela, que tenia una botiga de teles, proporcionava als fusters la tela per al revestiment dels taüts. Anys després, ell mateix portava, per encàrrec, taüts fets en Xàtiva.
Els pobres tenien
una caixa en comú, guardada darrere de la porta del cementeri. Quan moria una persona pobra, els familiars agarraven la caixa i en l'arribar al cementeri envoltaven el mort en un llençol i el colgaven en
terra, i el taüt era per a la propera vegada.
Els que
disponien de diners s'enterraven en caixa
pròpia. També la família que se la podia pagar, tenia una corona de ferro, no de flors. Quan es moria algun familiar la utilitzava i quan acabaven 1'enterrament se 1'entornaven a casa i ja la tenien per a una altra ocasió. Eren flors de ferro en forma de corona. Es recorda que al Palau se'n guardava una, ara no se sap on està, ni eixa ni d'altres que hi havia.
1.- Confraries.
Les confraries a
Aielo també van fer la seua tasca a l'hora de 1'enterrament. Constituïen en general fundacions que tenien caràcter benèfic i religiós, és a dir, d'ajuda popular i ajuda mutua en cas de malaltia i pobresa.
Es conserva a
1'arxiu de l'Ajuntament i de 1'esglèsia
documentació que prova 1'existència d'almenys tres confraries en Aielo:
*"La
Hermandad de Señoras Tituladas del Sagrado
Corazón de Jesús", de la que trobem constància en una
Acta de confirmació de 1849, que es conserva
a l'arxiu parroquial.
*"La
Confraria de San Vicente de Paul", va
ser creada en Aielo el 6 d'Octubre de 1872
amb la finalitat concreta de visitar i socórrer domiciliarment als malalts pobres i instruir les xiquetes en el pla religiós. En un principi, 1'associació estava formada per
quaranta dones, no tenien edifici per a reunir-se
i feien reunions en una saleta de
1'Ajuntament[2]. Més endavant es va
formar l'associació d'homens. La confraria es
mantenia de les almoines deis
associats i de les donacions o deixes que a títol particular feien algunes persones[3].
*"La
Hermandad de San Francisco" era una
confraria que va tindre molta importància
en Aielo. Les dones es reunien els diumenges en la capella de la Mare de Déu deis Dolors.
Els homens també es reunien en la
capella o en la sacrista després de la
missa de les onze. En les reunions
passaven una bossa per a recollir
les almoines dels assistents; amb elles
es comprava menjar i es distribuïa entre els pobres de la població.
La gent de la
confraria utilitzava en algunes ocasions
un cordó i un escapulari roig. L’últim
president dels hòmens va ser N'Ernesto Egea i de dones va ser Na Pepica Colomer Sanchis. Va acabar en 1960. En Aielo es recorda que quan algú moria, de germandat
de Sant Francesc, els membres avisaven
de la mort fent sonar una campaneta i
resant responsos pel carrer. També es
recorda que quan moria algú de germandat
o cofraria venien molts frares
d'Ontinyent a resar els responsos.
1.-Segurs de mort.
Desprès de la
guerra civil (1936-39) s'imposà el costum de
pagar un segur d'enterraments. Pràcticament, en la majoria de cases d'Aielo es pagava. Eren les companyies de 1'Ocaso, el Remei i Finisterre.
L'Ocaso,
companyia que hui en dia té quasi cent anys, era la que més assegurats
tenia, i encara en té.
Des
d'aleshores, quan algú moria, s'avisava a
1'agent en Aielo que representava a la companyia
del segur, que s'encarregava de tots els tràmits del pagament del dret de sepultura a 1'enterrador i del pagament als portadors abans de la introducció del
cotxe funerari.
Si el mort no
estava assegurat, la família podia triar entre
les companyies existents o buscar per altra banda.
Es curiós la
gran quantitat de gent que en Aielo mensualment
"pagava els morts", com habitualment es deia.
Si en lloc
d'estar pagant durant tota la vida, la família
haguera pagat 1'enterrament al comptat, el total del pagat, en alguns casos, seria menor. Sols el temor de no dispondre, en el moment de la mort dels diners necessaris per
enterrar dignament a la persona volguda,
donava a l'agent funerari prou arguments de
persuasió al contractar el segur. I és que el món de
la mort, tan ple de tabús, de por i respecte
era i és objecte d’una intensa i molt variada explotació, sobretot a 1' actualitat.
B) La nit de
vetlla
La família era
1'encarregada de preparar-ho tot per a la nit de vetlla. Al mort se 1'arreglava amb molta mira, el vestien de negre o adequadament si era d'alguna confraria i es preparava per a la nit quan els fami liars i amics li donaven 1'últim adéu.
Hi havia dones
encarregades de tots estos afers. Si no vestien al difunt amb 1'hàbit de la contraria, es comprava tela negra i li la posaven com un sudari. Li posaven la mantellina i el rosari en el cas de les dones i el "trage"
negre en el cas dels hòmens.
La caixa o taüt
es posava damunt d'un cadafal, una banquets o fins i tot damunt del llit. Tot cobert sempre amb teles o
robes negres en el cas dels morts adults, adornades
de vegades amb símbols religiosos. En algunes ocasions es llevaven tots els mobles de l'habitació i es deixava sols la caixa; es canviaven, també, les cortines per unes fetes amb teles negres.
La nit de vetlla
es quedava qui volia a acompanyar als familiars. Estos,
algunes vegades, treien pastes, i quasi mai faltava la til.la; tot
per a poder aguantar sense dormir i tranquil·lament
una nit que es feia la majoria de
les vegades ben llarga.
Recorden els
majors d'Aielo, que els contaven els seus
majors, que anys enrere es buscaven i pagaven dones
per a plorar-li al mort, encara que la
família ja li plorava prou. Això de
llogar dones (mai hómens) per plorar
el difunt, ve de lluny. Primer els
egipcis, desprès els grecs i més tard
els romans tiraven mà de les ploradores per fer més lluent el soterrar,
tant que a voltes, semblava un espectacle
teatral. Per terres nostres, mai no
s'ha arribat a grans extrems, un parell
de ploradores eren més que suficient perquè
no decaigués la pena. Eren
contractades per a una plorada, és a
dir, per a que ploraren la nit de
vetlla i prou. No seguien el mort
pels carrers, sols es quedaven en la casa el temps necessari per a mantenir viva la flama del record, per a substituir les mancances dels familiars que no podien estar sempre amb la llàgrima als ulls. El moment culminant, quan el gemegar es tornava crits i plors forts,. era quan es tapava la caixa i s'emportaven el difunt camí de 1'església. Era un soroll impressionant perquè a més a més s'afegien els plors
vertaders de la família.
Però d'això ja
no es recorda res en Aielo. Els nostres majors
no ho van conèixer. Les ploradores ja no son necessàries perquè a hores d'ara cadascú es plora el seu mort amb recolliment, palesant el seu dolor natural i defugint d'espectacles.
El que sí es recorda és que es cridava a dones per a resar. Hi havia d'algunes que s'hi dedicaven en especial. Es recorda a una cegueta que hi havia a 1'hospital Beneficència que li deien Clareta. Clareta i la seua
germana resaven quan moria algú a canvi
d’una almoina, que era d'un xavo o
un quinzet.
A)
L'acompanyament al cementeri
Arribada 1'hora
d'emportar-se el taüt, es tancava la caixa i a força de braços es traslladava la caixa fins 1'esglèsia. Allí es resaven els responsos finals. A 1'hora d'acompanyar el difunt
al cementeri era costum que anaren
sols els hòmens. Les dones, si tenien confiança en la família del difunt es quedaven a casa del mort fent companyia a les dones de la casa i la seua "obligació social" era sols en qüestió de misses i funerala que seguien a 1'enterro dies més tard.
Altre cas era
quan es moria una "filla de Maria".
Anava primer la creu amb dos acòlits i el rector, a continuació la caixa i seguien totes les "filies de Maria" en processó en dos files i després els hòmens. Quan era un xiquet, els que anaven en processó eren els xiquets "el rebañito".
Darrere dels
portadors i el taüt anava la comitiva. Al front anaven els
fills, germans o parents més pròxims. Mai dones.
Després, tots els que volien acompanyar el
difunt fins l'últim moment (antigament era tot el poble). Anaven fent diverses parades durant tot el camí, resant responsos cada vegada.
Al construir el
nou cementeri, i en el vell es van tirar les quatre parets, es va posar una taula de pedra. Era el lloc on a partir d'eixe moment, 1947, "es despedia el dol". Els familiars es col·locaven en fila mentre que la gent passava lentament davant d'ells i els donaven la mà o els abraçaven donant el condol, dient les frases fetes de "t'acompanye en el sentiment" o "bona cosa d'anys que resen per ells". D'allí, alguns dels acompanyants, seguien fins el cementeri,
altres no acompanyaven el difunt. Abans de
1947, la creu també anava fins al
cementeri. Quan es va construir la
taula de pedra, allí la creu “despedia
el dol" i se'n tornava a l’església.
Tot el seguici que quedava anava fins
al cementeri per a 1'enterrament.
Als pocs dies la família, per mig d'unes esqueles, repartides per les cases, invitava al poble en general al funeral que es feia en sufragi de l'ànima de la persona que havia faltat.
Mariló Sanz Mora
Mª Jesús Juan
Colomer
