Tradicions, ritus i creencies al voltant de la mort (V part: Albaets i dol)

 I.-ALBATS

Quan el que es moria era un xiquet es deia que s'havia mort un albat.

En altre temps, la mort d’una criatura tenia al seu voltant una aura de festa que a hores d'ara s'ha perdut per complet. Aleshores, la gent pensava d’una altra manera i veia en el fet de la desaparició d'un fillet, un designi diví d'emportar-se'l cap el cel convertint aquella xicoteta animeta innocent en un angelet que vetllaria per tota la família i molt especialment per la mare.

El toc de les campanes era especial, era diferent, un cop llarg seguit d'altres ràpids: "cel cel, cel cel...". El repicar es perllongava tot el temps que el sacrista considerava oportú.

A l'albat se'l vestia de blanc o de rosa i de vegades es col·locaven per a soterrar-los en caixetes de cartró. Es morien molts. Es recorda que fa al voltat de seixanta anys va haver un fort brot de tifus en Aielo, molts en van morir, i el rector a molts els va pernoliar. Alguns d'ells després de pernoliar-los es van salvar i encara hi viuen.

Després de 'enterrament el veïnat s’adreçava a la família i no se li deia l'acostumat "t'acompanye en el sentiment", sino allò altre de " ja teniu un angelet en el cel". I tot seguit es feia una festa, al so de bandúrries i guitarres. Açò està encara en la memòria d'alguns majors d'Aielo.

II.- EL DOL.

Quan algú moria, automàticament tota la família, xiquets també, es posava de negre; la família de prop i la de lluny.

I el dol durava un muntó d'anys. El posar-se de negre no era sola a l'hora de vestir-se. En casa, a les cortines, es posava una faixa negra i a les cortinetes de les finestres "visillos", que donaven al carrer, també, per a que la gent sapiera que en eixa casa havia tingut lloc una mort. També es mantenia encès un cresolet durant mesos.

Recorda una senyora que ella, fa més de cinquanta anys, per la cunyada, va portar nou mesos de mocador al cap i dos anys de vestimenta negra, amb calces negres en estiu. És un exemple d'entre molts.

Quan una dona estava de dol no podia eixir al carrer a agranar ni emblanquinar les parets. No podia anar al forn a fer cassoles ni pastissos. Però les famílies de dol menjaven igual pastes perquè la resta de la gent, sabedora que en eixa casa no es podia pastar, els en regalava.

El dol era rigorós en aquella època, i sols el temps ha aminorat la durada de la vestimenta negra. Sols el temps ha fet desaparèixer els rígids costums. Amb el pas dels anys, els hòmens eliminaren el negre en el vestir i portaven una franja negra al braç, i després un llacet negre en la solapa.

 ooooooOooooo

* El nostre agraïment a: Juan Dordá Tamarit, 1927 (sagristà), Juan Juan Martí, 1927-2005 (campaner), Vicente Vidal Bodí (enterrador i sereno), Josefa Penadés Barber 1919-2008 (filla i dona d'enterrador), Vicente Ortiz Chafer 1930 (portador), Isabel Colomer Sanchis 1913-1998, Pepica Colomer Sanchis 1921-2016 i Maria Colomer Sanchis 1923-2010.

Mariló Sanz Mora

Mª Jesús Juan Colomer

(Article publicat a la revista Almaig,1997) 

http://historiadeaielo.blogspot.com.es/2016/10/tradicions-ritus-i-creencies-al-voltant.html
http://historiadeaielo.blogspot.com.es/2016/10/tradicions-ritus-i-creencies-al-voltant_28.html
http://historiadeaielo.blogspot.com.es/2016/10/tradicions-ritus-i-creencies-al-voltant_29.html
http://historiadeaielo.blogspot.com.es/2016/10/tradicions-ritus-i-creencies-al-voltant_30.html