Miquel Barber Ferri, el segón "ti Maó"

Miquel Barber Ferri va consolidar la fortuna de son pare, el ti Maó, i prestava diners sense interès. Per cada deutor tenia una tassa on guardava els diners tornats fins un altre préstec. En la foto, casa dels Maó al carrer Església, construïda en el solar de l'antic Oratori de S. Miguel, la va comprar el primer Maó creador de l'estirp d'aquest malnom i encara pertany a la família

Els préstecs

A darreries del dinou i a principis del segle vint, Miquel ja és un home granat, més aïnes madur i amb la hisenda arredonida per anys de treball, cura i vigilància atenta dels interessos propis. Els béns d'aquell primer Maó, creador de l'estirp d'aquest malnom, han anat multiplicant-se i consolidant-se. No hi ha problemes a casa: hi sobra de tot. Cal fer quelcom pels altres, pels amics, pels parents i àdhuc per gent poc coneguda quan donen el pas de demanar-li ajuda.

El país ja coneix la plaga de les emigracions periòdiques: la sega d'Aragó, que demana mà de obra per a traure ràpidament les collites de blat, ordi i altres cereals, abans de l'arribada de les pluges que farien malbé l'esforç de tant de temps; la verema a Catalunya, per a la qual cosa els aieloners són gent especialitzada per segles sencers de dedicació; o el més dolorós viatge a França quan als pobres se'ls tanquen tota mena de portes i per les seues idees extremades —el manifest d'Engles i d'un tal Marx comencen a transitar per Europa— o per la manca de principis religiosos, simplement per no anar a missa, hom és titlat d'ateu i rebutjat com a un gos. Aleshores és difícil trobar un jornal per a portar avant la família, i quan no es té terra, un tros que done per a pastar un parell de voltes a la setmana, i oli i unes quantes hortalisses, i alfals per a criar quatre conills que asseguren la carn necessària per a la vida, sols resta una solució, que el pare es desradique i se'n vaja lluny, a terres més riques i estranyes a cercar aqueixos diners que tristament se li neguen al seu poble i que fan falta per a portar a carregadors la família.

— Miquel, necessite tres duros...

— Una altra volta a l'Aragó?.

— Ei, què hi farem! Els sagals s'han fet ja homes, i entre ells tres, la dona i jo, ens podem traure en quinze dies un bon estalvi per a passar l'hivern.

—Jas!.

Sense papers, ni comptes, ell allarga una tassa plena de monedes fins al capdamunt. Es la mateixa que li van tornar l'any passat i que ha restat en un prestatge quieta i oblidada fins avui. Són molts els qui ampren diners (sense interès) a aquest Maó, i cadascú té la seua tassa, esperant-li un any darrere l'altre...

—El cas és que...

—Què vols?

—M'han dit... Jo soc Cento, el fill del "Ti" Vicent...

—Me'n recorde, me'n recorde de ton pare; ja fa temps que no'l veig. Es clar, com que viviu a l'altra banda del poble, i ens fem vells... Bo! necessites res de mí?.

—El cas és que me'n vaig a veremar fora. No tinc diners per al viatge... —T'apanyes amb cinc duros?.

—Gràcies; en tornar li'ls portaré.

—No hi ha pressa! Sols que te'n recordes...

I la gent compleix. El sol document de la paraula donada hi és prou. A la guitza el paperam!. I l'operació es ritualitza. Les "tassetes" es buiden dels diners al començar les segues i veremes d'altres contrades i països i en acabar-se les cançons, i el batre, i la tallada de xinglons i la xafigada del raïm, en tornar al poble la gent que se'n va anar, cremats pel sol, bruts i espentolats, contents i fatigats, les "tassetes" s'omplen de vell nou... Enguany sols un no ha complit. Una "tasseta" ha restat buida en el seu prestatge. "Molta falta li deuen fer els diners", pensa Miquel, i no li diu res, ni al trobar-se'l al carrer, o al casino, o a l'eixida de l'església...

L'any vinent es repeteix l'afer. Uns i altres tornen a amprar diners, i les tasses es buiden de vell nou. I fins i tot arriba el morós que sol·licita un nou préstec. Molta falta li deu fer per a gosar-s'hi...

Miquel Barber el rep com a tots. No li fa retreta. "Passa, passa", li diu. "Anem a veure". Fa com qui no recorda... Alça unes i altres tasses, en comprova els noms, acosta el cresol per il·luminar-se en la foscor de la cambreta... L'altre al seu costat callat...

—Home, ací és; ja l'havem trobada— I li allarga la tassa...

—Es buida— observa aquell...

—Ah! és clar; es veu que no vas complir i ara el teu "departament" és buit. Què hi farem!. Una altra volta aniran millor les coses...

Aguiletes de coure de 10 cèntims (en castellà perra gorda, pel lleó que semblava un gos). En la casa dels Maó no hi havia or, perquè els estalvis els tenien en sacs d'aguiletes amagats a la pallissa, massa pesats per als lladres. Foto: Google Imatges

Nit de lladres

Han entrat per l'hort. En mig d'una nit de matacabres han botat la tàpia, han trencat una finestra i, per sorpresa, han aparegut amb les escopetes. Son tres homes decidits, desesperats, que van a tot. Cerquen l'or. Aqueixes onzes que deu tenir Miquel Barber...

Tot el dia ha estat plovent. La gent, ajupida a casa o als casinos. I prompte en fer-se de nit tots al racó del foc. Fa un fred que rau, i en baixar la temperatura ha aparegut la neu, borda que sols serveix per a pelar-se de fred. Matacabres: la mateixa paraula ja ens parla de la poca bondat...

Arran de l'última guerra carlista, al país han restat moltes partides, en un principi lluitadors per la seua causa política, però que amb el temps han esdevingut en simples lladres, roders, gent dura acostumada a la muntanya —la Serrella, l'Aitana—, als cingles i als turons foscos, penjats i difícils de transitar. Un home amb una carabina pot posar en un destret unes quantes parelles de guàrdia civil. Contra ells no hi ha res a fer. Sols la fam pot fer-los eixir dels seus refugis, la fam i que canvien les cirscunstàmcies del país, que hi haja més justícia, més oportunitats per a tothom, una distribució més racional de la riquesa, aleshores en mans de pocs, d'un dos per cent, d'una burgesia més dura si cal que els antics aristòcrates i sense dubte més polaritzada pels diners... Miquel ho ha viscut tot. L'època revolucionària del 1872 al 76, la Primera República del 73, la guerra carlina i la restauració borbònica. Els pobres han passat, de la il·lusió i l'anarquia del primer període, a un ordre falsament democràtic, amb un tron en el poder que del conservador Cánovas al lliberal Sagasta sols serveix per a un repartiment de prebendes, avui a uns i demà a uns altres, que són sempre els mateixos, els cacics... i a molts sols els queda tirar-se a la serra, viure com els llops, traure les dents quan estreny la fam...

— Vinga, traga'ns l'or. Es juga la vida si no ho fa...

— Això és tot el que tinc — i Miquel, un home dur que no es deixa llevar el que té mostra la sèrie de tasses amb moneda fraccionària: aguiletes, coure, i un calaix amb els diners per a les poques compres diàries d'una casa com la seua que té de tot...

— No ens faça riure, un home com vostè. Sabem qui és i el que té!. Traga l'or!. — D'or no en tinc. Podeu buscar on vulgueu. El tinc al banc d'Ontinyent.

Els lladres trauen la faca i li l'acosten al coll.

La dona, Teresa Calabuig, esbalaïda, sense gosar no menejar-se, tremolant, plora en un racó...

— Ja parlaràs, sense dubte que parlaràs. —I van estacan-li a poc a poc la punta esmolada de la faca.

La sang regalla camisa a vall. Ix més fàcilment que les paraules, que els mateixos diners.

Es cert que no hi ha or a casa. Aqueix metall és massa fàcil de fer fonedís. Els Maó guarden els estalvis en moneda xicoteta i pesada. Seria una vertadera empresa per als roders emportar-se sacs sencers d'aguiletes. I a més a més, ell no diu l'amagatall secret, a la pallissa, o a dos pams davall la terra de la cuadra. Veges tú qui ho sap!...

La punta fina de l'arma s'ha estacat ja un parell de mil·límetres, i mentrestant, la sang es vessa per terra. Miquel aguanta el dolor. La dona, en veure la mort tan prop, reacciona finalment; s'alça, pega un bot i se'n ix corrent cap a l'entrada escridassant com una boja. Arriba a la porta del carrer i, sense que els lladres ho puguen impedir, ix i demana auxili.

— Socors, socors, lladres!. Ens maten!. Ajuda!. Socors!.

Quin avalot!. Tot el món l'ou. S'obren finestres i portes, i els més valents, els decidits, cerquen prompte escopetes i les amaneixen. Els lladres es desconcerten, perden la calma. Els hi va la vida. Peguen una regirada i se'n tornen pel mateix camí, per darrere, cap el riu fosc i silenciós; tots pressosos baixen a cercar el rieral, deprès serà fàcil fer-se escàpols. Han perdut la nit, que hi farem!. Una altra volta tindran més sort... En fer-se de dia estaran ben lluny, en altres termes, en alguna cova amagada de la serra, vivint de la cacera, bevent aigua de codolla, cercant bolets, pebrassos, guaitant dels turons el moviment de la gent de pau i de les forces repressives... Alguns (com Pinet) en fer-se vells s'entregaran per acabar la vida a la presó, calents i amb un tros de pa i un plat de brou...

Josep Valor i Gadea. Informació arreplegada d'Helena Visvikis Barber i altres parents. Dates aproximades. Publicat al Llibre de Festes de l'any 1981. Peus de foto: Redacció del blog.