Una poesia inèdita de Miguel Ferrándiz

.

Miguel Ferrándiz (1877-1962)

LES FESTES DEL MEU PÓBLE

Una poesia inèdita de MIGUEL FERRÁNDIZ

Miguel Ferrándiz, el nostre mestre-poeta, va escriure molt al llarg de la seua vida, alguns escrits i poemes han vist la llum, altres com el que a continuació presentem, són inèdits. És la nostra intenció anar a poc a poc rescatant-los dels calaix en el que s’hi troben i en este blog, anar transcrivint-los fidelment per mostrar-los a tothom i evitar l’oblit.

En LES FESTES DEL MEU POBLE Miguel, amb 54 anys, escriu el que veu i el que viu aquell any de 1931 i ho fa amb espontaneïtat i des de la perspectiva del passat, mostrant sentiment i alegria per haver gaudit de les festes junt a l’amic al qui dedica el poema.

***

Al amic Joaquin Cerdá Berbis,

en l’homenaje que li dedicarem sos

admiraors paisans.

***

Me demanen que cante en homenaje

d’ú, qu’estima a este poble aon han naiscut

pos del Centre d’Europa feu viatje

per la fe i tradició nòstra atrapat

J jo, que no se dir a res que no,

si es la que mefa el gener una señora

me dispose a entonarli esta cansó

encara qu’en resulte póc sonora.

***

LES FESTES DEL MEU PÓBLE

Ho recórda mon cór amb alegría

i no puc apartar del pensament

l’entussiasme i les festes que se feien

en món póble cuan jo era chicotet:

La esperá de la musica i reparto

per les cases del seu allojament;

el music que tocava la donçaina

i l’atre que tocava el tabalet,

qüals tocates sabien de memória

pos que sempre tocaven lo mateix;

les cordáes; les traques; la revelà;

la Missa o gran orquesta; els morterets;

el sermó; d’un Dotor o d’un Canonge

que per vestir de roig sembla eloqüent;

aquella provessó que mai s’acaba

ab tánta llumninaria i ciri encés;

els fócs artificials ab ses rodetes

de colors blaus morats, groc I vermell

que pegaven les boltes tan apressa

i a una velocitat major qu’el vent;

els bóus i les barreres; les galoches

de colorits papers

que bufant en canut de gróga canya

les claváven als lloms ab gran plaer;

les danses, tan serióses, tan miráes,

en que feia de cab “El Pablanquer”

ab broncha de gesmil en la solapa

i el compás de ses cames tan atens;

Vicent “El Alguacil” guardánt el orde,

Que causava terror a tot chiquet;

Moltes cares estranyes en tals dies

dels moltissims qu’havia forasters

qu’en motiu de les festes aci estaven

aon tenien amics o acás paréns;

i el goig i l’entussiasme que mostrava

tot Ayélo al Sant Crist, a qui vót feu

de ferli cada any solemnes festes

en próva de s’amor i agraiment...

¿ qui ho podrá recordar,

qui, que siga mig vell,

sens que li asomen llàgrimes als ulls

de pena i alegria tot a un tems?

¿ qui será el que no tróbe en molta falta

les tocates del clásic donçainer?

¿ qui, al vore qu’en les festes no fan danses,

un ball de tan pòc gasto i tan décent,

n’observará son buit,

no’s trobará de menys?...

I encara que son còr

s’alegra per la fe

i respira alegria

l’afecte al seu Patró i agraiment,

no será la so dicha

ni el seu gòig serà ple

en les festes que veja

que no son com va vore sent chiquet

i he vist la “cabalgata” per lo poble/donant satisfacció a tota la gént.

(Procedència de la foto: Arxiu fotogràfic de la Biblioteca Degà Ortiz)

***

Per aixó, en este any qu’he vist en festes

un carrer adornat de farolets;

i he oid en “pasacalle” alegres nótes

de clásica donçaina i tabalet;

i l’he vista davánt la provessó

despertant l’alegria dels chiquets;

i he vist la “cabalgata” per lo poble

donant satisfacció a tota la gént;

i he oid la nova banda”El Safarrancho”

qu’al poble li ha causat no póc plaer;

i he vist els tres peróls ab tres sorpreses

còm “garrotá de cego” a tròsos feu;

i he presenciat el ball del danses

com se feien, serioses, atre temps;

i he vist cóm tot el poble s’adheria

i gojava en un ball serio i decént...

he sentit, com fa tems no sentia,

i he jogat tan pur goig, tan gran plaer,

que m’han fet olvidar en uns dies

qu’el cab tinc ple de canes i soc vell,

per a omplir lo meu còr i la meua ànima

d’aquell góig que sentia sent chiquet.

***

Lo nòstre paisá,

lo nóstre amic fester,

mostra voler al poblé

en un amor ardént;

demostra qu’en son còr

feren niu sentimens

d’afecte i gratitut

al poble aon ell nasqué

(mos ho ha provat enguany

en les festes que feu);

demóstrá qu’es amic

des tradicions i fe

al fer que resuciten

aquells clásics festeigs

qu’en Ayèlo se feien

cuan era chicotet.

Per això, gratitut,

que sentim els impulses

nostr’afecte mereix,

de patris sentiméns,

i volem coronarlo

en rames de llorer

qu’el pujen a la glória

que d’Ayélo es mereix.

***

Mes no ignòre l’amic,

lo paisá fester,

que aquell que honra al seu poble,

¡queda honrat ell mateix!.

Miguel Ferrándiz Bataller.

Ayélo Malferit i agost de 1931.