ADRIAN MARTINEZ SANCHIS: LA MÚSICA ES LA MEUA VIDA. Per Mariló Sanz i Mª Jesús Juan

  

El meu nom és Adrián Martínez Sanchis, fill del ti Adrian Maquinero i Maria L’enguerina i vaig nàixer a l’any 1949. Va ser mon pare qui em va inculcar les meues inquietuds musicals perquè tocava l’acordió, però d’oïda, com la majoria. Era un acordió de  botons, aleshores no hi havia teclats, un que feia una nota cap a fora i altra cap a dins, el mateix botó feia dos notes per exemple cap a fora feia el do i cap a dins el mi. En no res feien un ball.

El caprici de mon pare era que jo sapiguera solfeig, però no d’oïda com ell, volia que tocara “l’acordió de música”, que era com deia ell al de solfeig. Aleshores va parlar amb la Senyora Maruja Colomer de Santiago per a que m’ensenyara i la dona va acceptar ben encantada. Mon pare em va dir que jo aprenguera i que ell em compraria un acordió quan tinguera diners. Vaig estar des dels 8 anys fins el 14 anys només donant solfeig tots els dies de la setmana després de l’escola,  fins i tot diumenges. Donya Maruja deia que un bon músic es forma a base de solfeig i jo havia d’aprendre’l. I mentrestant mon pare estalviava per poder comprar-me l’acordió que m’havia promès.

Per a que no m’avorrira durant les classes Donya Maruja em deixava tocar el piano que tenia en casa. I em deia: La mano izquierda detrás y la derecha a tocar el piano, primero me lees la lección y luego la tocas con el piano.

 I així va ser com vaig començar a tocar el piano que després em va aprofitar per a l’acordió, perquè el que jo tinc és de piano, era el mateix, l’únic que canviava era la posició: de tocar en horitzontal a tocar en vertical.

 Als 14 anys mon pare ja havia estalviat diners i li va encomanar l’acordió a Rafael Barber Colomer, el segon fill de Donya Maruja, que estava en Alemanya en el negoci que portaven de la fusta y les guitarres. Ens van portar un Hohner, un acordió clàssic que encara el tinc. No té res metàl·lic i pesa 14 quilos, i ho recorde perquè mon pare deia “cada quilo, mil pessetes”. Li va costar 14.000 pessetes que aleshores era una fortuna. La de temps que mon pare va estar arreplegant diners per a que tinguera un acordió! El guarde com una joia.

Des d’aleshores allà on anava, me l’emportava, tan si m’ho demanaven o no. Era la meua il·lusió. Com pesava tant, el recolzava en la taula mentre el tocava. Ja no calia que anara a classe de música tots els dies perquè Donya Maruja em manava lliçons per a que les practicara en casa. I ho feia a gust. Tots els amics després de l’escola, se n’anaven a jugar i jo a casa, a practicar. Mon pare em veia estudiar de valent, però crec que no acabava de creure’s que aprenia tan ràpid.

Un dia estava amb la colla d’amics i amigues a la porta del cine Patronato, xerrant, i fumant, cosa que  teníem prohibida. De sobte em veig vindre mon pare cara a mi i per a que no em veguera el cigarret me’l vaig posar en la mà i l’apretava per a apagar-lo. I jo clar, hi estava, cremant-me… I en arribar mon pare, es posà davant meu, es quedà mirant-me i em va dir: T’has cremat? Ara parlarem. Massa sabia el que estava fent. Mon pare era un home molt recte. Vam anar a casa i em va dir: Mira Adrián si et dic que no fumes és per salut, jo quan tenia la teua edat també volia fumar, i fumava com tu, amagat. Ara bé, si vols fumar-te algun cigarret de tant en tant el pare no va a dir-te res, però hi ha una condició. La condició era saber tocar “Islas Canarias“ a l’acordió.  Només això? I ja em deixava fumar? Ho tenia fet. Vaig demanar  la partitura per correu a una tenda del carrer la Pau de València, Casa Dotesio,  per 10’56 pessetes. I quan va arribar, vaig veure que no tenia cap problema per llegir-la. Als pocs dies vam anar a casa de la Senyora Maruja, mon pare volia comprovar com la tocava. I la senyora Maruja em va dir que molt bé. El diumenge jo estava fumant i fent-me el xulo davant de tots, sense por a que em vegueren.

Per eixa època, un dia estava jo practicant en l’habitació de casa que donava al carrer, de sobte veig que un xic em toca a la finestra i em diu que tocava molt bé, que ell era cantant, i li deien Luis Manuel, Nino Bravo. I jo, que no coneixia Nino Bravo encara li vaig dir que jo cantava també. Al dia següent em va portar unes partitures que havia escrit per a que les tocara... llàstima, ja no sé on estan... Imagineu... de Nino Bravo... lo cotitzades que estarien ara.

 A partir d’ací fins ara, la música formaria part de la meua vida. Ens ajuntàvem amics i formaven grups musicals que ens duraven dos o tres anys. Anàvem desfent uns i fent-ne altres. Començaria sobre l’any 1964 o 1965, jo tenia uns 15 anys. La primera vegada li vam demanar a l’alcalde, Rosendo Sanz, que ens ajudara a pagar l’equipet. Cadascú es comprava el seu instrument. Assajàvem en la Casa dels quatre cantons, al carrer Major. Érem LOS GEIS. El nom té la seua anècdota perquè nosaltres no sabíem què volia dir la paraula, però en eixa època hi havia una sèrie de tebeos fets per l’alemany Peter Gay i quan buscàvem nom per a la banda vam pensar en el creador del còmic que tenia tanta fama. Tocàvem un repertori de 15 o 20 cançons, en festes vam tocar en la comparsa de Mossàrabs, la llimona, en la plaça l’Hostal, en un escenari i llumenetes… desprès ens va contractar l’ajuntament, en l’Eixample. Amb el nom “los GEIS” vam anar a l’Olleria, a Moixent... El ti Felix amb el seu taxi ens duia, s’esperava i ens tornava a casa. I vam buscar un cantant: era Mora, l’home de Lola Castelló, que tenia amistat amb Ximo Porra. Així que érem cinc. Cantàvem en angles sense saber què diem. El ti Félix deia…”Este cantaor canta menys que uns espardenya dins d’una gabieta”. En aquella època un dia vam tocar en Sant Llorenç i va pujar una xica a cantar que era Vicentica la porra... cantant “Juanita banana”... Ho va fer molt bé, però aleshores no volíem xicona en la banda. Quan vam saber què significava el nom Los Geis”, vam canviar a LOS MELODICOS.

 Quan es va desfer, tot seguit creàrem MªAMPARO Y LA ORQUESTA ELECTRONICA MAV (Manolo, Adrián  i Vicent) i després ens ajuntàrem amb altre grup i formàrem GUADALCANAL. Per malaltia, una úlcera, vaig deixar l’orquestra i darrere de mi se’n va eixir els d’Aielo i GUADALCANAL va continuar amb altres.

 Una vegada curat ens ajuntàrem amb uns d’Ontinyent formant RANGO.  I quan es va desfer vaig entrar amb els ELS TEXMONS d’Ontinyent que necessitaven un teclat.

Després començaria l’etapa de tocar en la platja de Gandia, amb Manolo, Salva i jo, vam estar 13 anys. Estiu i hivern. Després amb Barberà i Juan Miguel Boto, vam fer un trio. El trio passà a duo, Juan Miguel i jo que estiguérem uns 20 anys junts, però ja només tocàvem el cap de setmana i professionalment no.

Així que la música és la meua vida. Ara ha canviat tot, ja no queda res d’aquells temps. Abans s’ho fèiem tot nosaltres i empalmaven dia i nit, actuació en actuació. Estàvem dies sense dormir però ho passàvem bé. Les xiques, només per ser del conjunt ens parlaven i els xics ens miraven mal per si els furtaven les xiques.

Vaig fer actuacions per a l’ajuntament, per a les  dames, per a la reina de festes, per a comparses, en guateques, en tot… pubs, restaurants... i encara que tot açò es va acabar,  jo no he parat. Quan es va acabar l’etapa de la platja, vaig muntar una acadèmia d’acordions en Castelló de Rugat i després en Almiserà donant classes. Em vaig cansar d’anar totes les setmanes, i els vaig dir que vingueren a Aielo. Vaig crear una associació d’acordions per poder donar classe, fem els assajos en la Casa del Pobres. Un dia, en la festa de sant Llorenç, ens ajuntàrem molts acordions al sopar del carrer, allò va ser tot un espectacle!.

 Vaig tindre sort amb la meua dona, no em va posar mai cap problema sobre la meua vida tocant l’acordió, sap que lo primer de tot, per a mi, sempre és la música!!!.

 

Mariló Sanz Mora

Mª Jesús Juan Colomer

 Programa festes sant Llorenç 2024