José María Vicent “Barrera”. Unes vivències contades per la filla Teresa.

 

 El seu pare era un home molt pebrasser, que per setembre/octubre amb el seu cabàs de palma i la seua corbella pujava a la serra de l’Ombria a fer-ne, es feien pebrassos per tota ella, en aquells anys plovia més que ara “Setembre i aigua a cabassos, any de pebrassos”. Hi havia molts homes del poble que anaven, per aconseguir unes pessetes, era època de moltes necessitats i hi havia poc treball per poder viure.

El seu pare eixia de casa a la matinada, i tornava amb el cabàs ple de pebrassos. El cabàs desprenia un accentuat olor i sabor característic de les serres que rodegen la Mariola, plenes de plantes típiques com matetes de timonet o de pebrella, i el romer que els donava un aroma peculiar. La gent comentava que eren “rojos com la sang” per a distingir-los dels coents. Es criaven a l’aire o coberts de fulles de carrasca, baix les rames de pins i carrascots, eren de grandària variada, grans, mitjans, menuts, també recollien els bolets... que delícia per al paladar!. Les dones li compraven platerets, i els guisaven torrats, fregits en alls, com a mescla dins d’un tros de pa, al forn, en l’arròs caldos, a trossos en la paella, en gaspatxos manxegos o en la coca de sal... quin plaer i quina gran varietat en cuinar-los, té la nostra gastronomia local.

Moltes vegades, com en tenia tants, agafava l’autobús cap a l’Olleria i els venia a un home d’allí, que era pescater. O vènia la seua tia d’Ontinyent a ajudar a la seua mare, calia conservar tant de pebràs!, un dels sistemes era agafar una garrafa de vidre d’eixes de la “boca ampla” i anaven posant una capa de sal i una altra de pebrassos fins a omplir asta la boca, l’altre era passar-los per un fil i deixar assecar a l’aire.

Tere recorda amb enyorança tantes vivències i emocions compartides juntament amb els seus pares,  rememora que després del pebràs, era el moment de pujar una llarga temporada al Campello, i es quedaven a viure a la caseta del potecari. Arribava la temporada dels pardalets, els caçaven i els venien al bar Bigot, però això és una altra història.