Senyor Alcalde, Corporació
Municipal, autoritat eclesiàstica, veïns i veïnes.
En sec molt satisfeta en el meu
nom i en nom dels premiats d’este any, per este reconeixement i per escollir-me
per a dir unes paraules en nom de tots. Agrair als diferents Consells que ens
nomenaren i premiaren. Cada persona que estem ací no esperaven este gran honor
i és sentim tan humilment agraïts i valorats! Orgullosos i orgulloses de poder
aportar un poc de nosaltres per contribuir a millorar un Aielo que tots portem
al cor.
Diuen que “D’AIELO AL CIELO Y
DEL CIELO HAY UNA VENTANITA QUE SE VE AIELO”. Segur que des d’esta finestra
tan singular estan tots els nostres avantpassats mirant-nos, com millorem el
poble heretat, que, a poc a poc va engrandint-se, urbanísticament i
culturalment... que la nostra joventut ja no té barreres per eixir fora o a
l’estranger, i porten el nom d’Aielo de Malferit per tot arreu, i són capaços
d’ocupar llocs importants en l’actual societat digital que ens ha tocat viure.
-Juanito Dordà “el sagristà", per la teua saviesa popular i bona
memòria, estar a disposició de tothom i mantindré l’essència d’Aielo.
-Joaquín Martí “Ximo torero”, pel teu amor incondicional al camp i els
animals, per mantindré la tradició d’un bon llaurador.
-José Luis Sebastian “el ti puro”, per la seua llavor en la docència i
especialment la seua dedicació a l’esport aieloner,
Esteu premiats, enhorabona!
Jo, premiada per l’apartat de
cultura... vaig tindre una gran mestra, la meua tia Pepica Colomer, a qui
sempre li estaré agraïda per haver-me ensellat la professió de bibliotecària,
una vocació que disfrute diàriament. Associada a ella he pogut desenvolupar una
altra faceta: el coneixement de la història local i oral i tot allò que envolta
l’existència d’Aielo que tant m’interessa. I el més important donar-la a conéixer...
sempre desitjant que la gent del meu poble siga coneixedora de la seua história, sempre esperant que aprenguen de la seua
terra.
La gent sabedora acostumen a
contar-me històries, anècdotes, dites... sempre referent a temps d’abans,
moltes vegades amb nostàlgia.
Recorde a tantes persones, i
n’oblide el muntó de cròniques comptades amb tant d’estima. Un llarg llistat de
gent, que volien explicar-me el seu coneixement amb la finalitat que divulgarà
i no perdre allò que sabien... són paraules heretades que no oblidaré.
Hui poc queda ja de tot aquell
món rural que en narraren homes i dones, amb la seua saviesa casolana... TOT ES
CULTURA POPULAR, CULTURA AIELONERA.
De vegades és difícil parlar amb
la gent jove de les seus arrels, i menys posar en practica tradicions perdudes,
però antigament i especialment entre la gent major estaven molt presents diàriament,
segur que tots els que estem ací recordem algun costum del passat ja desaparegut.
Vos faré memòria en dos anècdotes...
recordeu una frase que ara ja no s’escolta AI MARE LA CAMA!!! A quants “aulets”
del poble l’heu escoltada està frase? i
ara?...
Una altra expressió que
escoltaven molt era... QUÈ EN MUIC!!!... recorde que l’any 1999, al
festival de Nino Bravo, va vindre invitat, el màgic Andreu, recordeu la gràcia
que li feia esta frase?, es va passar tota la seua actuació repetint-la... I
ara l’escoltem?
Estic deixat per escrit les meues
investigacions, moltes d’elles les he dut a terme al costat i amb col·laboració
d'una gran professional Mariló Sanz a qui li agraïx els anys d’amistat i
treball coordinat.
També lluite des del blog
Història d’Aielo de Malferit, ferramenta que s’ha convertit en necessària per a
treballar la nostra societat als Centres Docents, amb la finalitat de no perdre
la nostra cultura, les nostres vivències, les nostres festes, i paraules pròpies,
entre altres.
En d'ocupar-se del nostre patrimoni
lingüístic, el nostre IOS que ens identifica, i frases o
exclamacions ara ja quasi en l’oblit.
Del patrimoni urbanístic i arquitectònic,
és el cor d’Aielo, els carrers i carrerons, les cases, els monuments...
Sense oblidar el patrimoni
natural, les fontetes, llomes, serres, aiguamolls, paratges naturals, tot el
terme...
I el patrimoni cultural i
artístic, com la ceràmica devocional... tot és i forma part de la nostra cultura,
conservem-lo, i fent-ho per Aielo!!!
I seguim divulgant a les noves
generacions. Caldria que des dels Centres Educatius s’educarà en el coneixement
del poble...
No abandonem allò que és nostre, lluiten!
Cal que la jovenalla siga coneixedora del seu terreny, de les seues tradicions i
personatges locals i així més estimarà la seua població. Coneguen el passat
coneixeran el present!. Mostrem-los l’estima que tots tenim al nostre Aielo, als
que vivint ací, els de fora i als visitants.
I tot açò ens toca dur endavant
entre tots... tenim l’obligació moral de narrar, i estar oberts a escoltar tot allò que configura
les nostres arrels, la nostra societat menuda i acollidora, amb els nostres
defectes i virtuts, plena de gent emprenedora i treballadora. Són nosaltres,
els que hem de defensar i no abandonar, ni deixar morir allò que ens identifica
pel pas del temps.
No deixem que Aielo es globalitze,
i es transforme en un poble més, sense personalitat pròpia. Guardem com un
tresor els nostres cants i balls, costums i gastronomia, literatura i etnologia...
tota la cultura que ens rodeja ens fa com som!.
Però també la tradició és
mantindré allò que són, però també és canvi, és evolució, i adaptació als nous
temps, necessaris i complementaris.
Si en permitiu uns records
d’aquells anys, per valorar el passat i la llavor dels que ens precediren.
Jo de menuda recorde al meu pare Juanito
al cine patronat, portant la màquina del cinema i passant les pel·lícules
d’indis i vaquers, espanyolades i clàssiques americanes... també el recorde
tocant les campanes de l’església, jo anava amb ell de menuda al campanar i
recorde que en deia “posat en eixe raconet i no et meneges”, i ell amb la cama
i les mans movia les cordes i feia sonar aquelles grans campanes amb un soroll
que et deixava muda i tremolosa.
El temps avança, agrade més a uns
que a altres, cada generació crea les seues pròpies costums, que es mesclen amb
el passat suavitzant-les i, es prepara un futur més lleuger i conseqüent amb el
pas dels anys... és llei de vida!!!.
I per a finalitzar, diguem tots amb
orgull: JAS, D’AIELO SERÀS I NO
T’ENGANYARÀS!
No hay comentarios:
Publicar un comentario