Procedint com tots els anys a seguir amb el nostre peculiar passeig de records pel Cementeri, enguany parem l’atenció en la làpida d’una dona, ANA MARIA JUAN CALABUIG. Està situada entrant al Cementeri, a la dreta, és un nínxol dels vells, de l'any 1920, no l’adorna cap retrat de la difunta.
Els pares d’Ana Maria, Mateo Juan Bernabeu i Josefa Calabuig Domènech, eren llauradors adinerats, amb bon grapat de propietats. El matrimoni va tindre nou fills, però sols sobreviurien quatre, la resta moririen albaets.
Ana Maria, l’última en nàixer, vindria al món el dia de la Mare de Déu d’Agost, un 15 d’agost de 1844 al carrer Sants de la Pedra, 46.
Escollir el seu nom de pila, sembla va ser una decisió trista. I és que abans, l’any 1838, per quarta vegada, la mare, Josefa, es quedà embarassada i va nàixer una xiqueta. La batejaren amb el nom d’Ana Maria, en record de la germana de la mare, que havia mort als sis anys. Desgraciadament, la menudeta Ana Maria no va viure més d’un any. A la següent gestació va nàixer un xiquet, Vicent. I l’any 1842 nasqué altra xiqueta a la que tornaren a batejar com Ana Maria i igualment va morir l’any 1843. Els pares, malgrat estar pesarosos, no desistiren i al capdavall, l'any 1844 naixeria una xiqueta més, que, per tercera volta, li posaren el nom Ana Maria. És de la que estem parlant.
-r.jpeg)
Ana Maria, als 42 anys, es va casar l’any 1885 (any del còlera) amb José Rafael Juan Beneito, de 31 anys, fill de Juan i Josefa. En el moment del casament, José era alferes d'infanteria del reemplaçament de Barcelona, i hagueren de casar-se per poders, com que no estava el pretendent resident al poble. La parella va obtindre dispensa papal a causa del grau de consanguinitat: Ana i José eren cosins germans. Els avis paterns, Francisco i José Juan Sancho, eren germans.
Ana Maria era una dona instruïda a València, on la família Juan enviava als fills a aprendre de lletres. Culta i ben formada a la ciutat, sabia llegir i escriure perfectament. La partida de matrimoni està signada per ella, amb una molt bona cal·ligrafia.
El matrimoni no va tindre descendència.
A la partida de defunció, consta que Dª Ana Maria Juan va morir el dia 2 de juliol de 1920, comptava amb 76 anys, i d’ofici, com totes les dones d’aquells anys, “dedicada a sus labores”. Va morir al seu domicili, al carrer del Mig, 19, a les 21 h de la nit, en una casa gran d’aquelles que la gent deia “casa de llauradors rics”, que era propietat seua.
El marit de D. Ana Maria, D. José Juan, com tots els membre de la llarga saga i aielonera família JUAN, havia estudiat a València a l’institut Vicens Vives, i posseïa la llicenciatura de farmàcia. Va morir sis anys després d’Ana Maria, concretament l'any 1926, amb 70 anys.
La família guarda com un tresor un retrat pintat seu i un altre quadre igual i que fa parella del marit. Pel tipus de retrats fa pensar que són retrats de boda. Són dos quadres de certa grandària que decorarien l’ample menjador, saleta d’estar o alguna de les moltes estances del domicili familiar.
-r.jpeg)
Veiem Ana Maria vestida amb la indumentària de moda de l’època, elegant, distingida, refinada i tranquil·la, amb un vestit negre, i al coll puntes blanques d’organdí. Realcen i llueixen les joies, arracades, agulla de pit, els dos anells de promesa i de núpcies, i dos braçalets un a cada braç, conservats actualment encara per la família més directa, guardats amb estima i afecte.
Hem anat al Cementeri per visitar “la caseta” d’aquesta dona de posició alta, i confeccionar aquesta ressenya, trobant-nos amb la sorpresa que la làpida ja no existeix. Almenys tenim aquesta fotografia.
Són diversos els motius d’aquests canvis a les làpides, que ara no venen al cas analitzar, però tenim la sort de conservar almenys aquesta fotografia com a testimoni i podem mostrar-la i refer un poc la xicoteta història particular d’aquesta aielonera, que sembla era una dona educada, erudita i posada en els negocis de l’època i que trobem citada als documents conservats del segle XIX i primeries del XX.
Este és bon moment per repetir que no devien destruir-se les antigues làpides del Cementeri, a les que caldria triar una nova ubicació, tal volta penjar-les en alguna paret o monòlit, de manera que pogueren servir de font d’informació a tothom que visite aquest lloc de descans.
Continuarem repassant les moltes pàgines que formen aquest gran llibre únic, local i no escrit, que és el Cementeri.
Text Mª Jesús Juan Colomer
Foto quadre propietat d'Adela Mas Juan
No hay comentarios:
Publicar un comentario