Páginas

domingo, 27 de marzo de 2022

MALENA LA BRIALA. Per Vanessa Mateu Marti


 La meua besàvia era, a primer cop d'ulls, una dona aparentment normal, una dona típica de l'època, una dona del poble d'Aielo de Malferit. Va nàixer l'any 1884 i contragué matrimoni amb Bautista Mateu Sanchis. La meua besàvia tenia el malnom de "Briala" i, encara que el seu nom era Magdalena Calabuig Ferri, tot el món la coneixia per Malena la Briala. 

Però la meua besàvia no era una dona comú, més aviat tot el contrari, va ser una dona molt especial coneguda per tot el poble i pels pobles del voltant (Ontinyent, l'Olleria, Xàtiva i, fins i tot, València). Us preguntareu per què?, perquè la meua besàvia Malena "curava amb gràcia", és a dir, curava amb les mans. Aquella era una virtut, qualitat, atribut o do que li va ser atorgat des del seu naixement.

 Des de sempre s'han comentat a la meua família les nombroses cures que feia només posant la mà al lloc d'on la gent es queixava, ella era capaç de saber de quin mal es tractava i posar-li cura. A més a més, tenia també la "gràcia" de predir successos que s'esdevindrien amb posterioritat. No era d’estranyar que sempre tinguera la casa plena. 

Vivia amb el meu besavi al C/ Sants de la Pedra, 109 (actualment la vivenda dels meus pares, que ara correspon al núm. 113) i, al situar-se enfront de la Caserna de la Guàrdia Civil, eren regulars les visites d'aquests que l'estimaven com a una mare. 

D'entre milers i milers d'històries que s'han esmentat a la nostra família referent a la meua besàvia, m'agradaria fer referència a una en concret que em toca molt de prop: mon pare va nàixer al cap de 7 mesos i va pesar aproximadament uns 800 grams. Cal destacar que a la meitat del segle XX no hi havia incubadores, tampoc disposaren de roba tan menudeta per vestir aquell nadó tan xicotet que van haver de cobrir amb cotó en pèl. Per aquesta raó el metge del poble li digué a la meua àvia (la nora de Malena) que no tenia possibilitats per sobreviure. La notícia va caure com un pitxer d'aigua freda per a la meua àvia que no trobava consol. Miraculosament, Malena, la seua sogra, li digué: “tranquil·la Maria, que el xiquet no morirà".

 Aquesta dona tan peculiar va tindre cinc fills: Batiste, Carmen, María, Enrique i Amparo. La seua filla major, Carmen, fou l'única que va heretar part de la virtut o el do de sa mare.

La meua besàvia Malena no només va fer moltíssim per la salut de la gent del seu poble i per tothom que es presentarà, ella era una dona avançada al seu temps, vinculada al món polític. Durant el transcurs de la seua vida va tindre lloc una inestabilitat política important que finalitzà amb un règim dictatorial, i malgrat la relació tan estreta que guardava amb la Guàrdia Civil, Malena era ferm defensora dels drets i llibertats del poble i fou membre del comité socialista de l'època. No obstant, mai va ser qüestionada per la seua ideologia. Sempre he escoltat dir que ella era una dona molt intel·ligent, tremendament bondadosa, valenta i lluitadora, amb grans valors polítics i humans que va plasmar durant la seua vida.

 És per aquest motiu que, mereixedora de ser reconeguda aquest mes de març, mes de la dona, puc dir amb la boca plena d'orgull i ben fort:  "sí, efectivament, Malena la Briala va ser la meua besàvia".

 Amb estima, la teua besneta.

 

 

jueves, 24 de marzo de 2022

RACONETS I MOMENTS DEL MEU POBLE AIELO: Posta de sol


Posta de sol del dia 4-03-2022, al carrer Església.
El nostre col·laborador Remi Belda, va saber captar amb la seua càmera, la llum de poqueta nit, tan captivadora i màgica (hora daurada), que envolta la Parròquia Sant Pere Apòstol.

domingo, 20 de marzo de 2022

FOTOTECA: Dona


Carmen Vidal Bellot, la porrona, de camí a l’església un diumenge qualsevol dels anys 60, pel carrer Sant Pere (antic carrer la Mestra). 

El dilluns passat, Carmen, ens va deixar a l’edat de 89 anys DEP.

martes, 15 de marzo de 2022

Verset del ti Fortuna a Joaquin Castelló


 Destaca el d’Algemesi com un coet de canyeta

però ai! està Joaquin Castelló

que despega com un avió

i entra primer en la meta

 

Verset del ti Rafelet de “Fortuna”: Rafael Andrés

Este verset del Ti Fortuna fa honor a la veritat, perquè Joaquin Castelló Penades, d’Aielo, nascut l’any 1943, va ser en la seua joventut un gran corredor de carreres de fons. 

I era dels bons, perquè competició en la qual participava, competició que guanyava.

 

domingo, 13 de marzo de 2022

JOAQUIN CASTELLÓ PENADES: un corredor de fons al carrer sant Antoni

 

 

“Destaca el d’Algemesi com un coet de canyeta

però ai! està Joaquin Castelló

que despega com un avió

i entra primer en la meta

Verset del ti Rafelet de “Fortuna”: Rafael Andrés

Este verset del Ti fortuna fa honor a la veritat, perquè Joaquin Castelló Penades, d’Aielo, nascut l’any 1943 i veí del carrer sant Antoni, des que es casà, va ser en la seua joventut un gran corredor de carreres de fons. I era dels bons, perquè competició en la qual participava, competició que guanyava.

Tot començà a la dècada de 1960, època quan tota la joventut del poble formava part del Frente de Juventudes[1]. Joaquin Castelló tenia divuit anys. El futbol era l’esport nacional tanmateix, dins de l’ànsia governamental de promoure l’esport, estava la norma en la qual els pobles no rebien subvencions si no es practicava altre esport a banda.

És per això que D. Manuel Bermúdez Fuentes[2], que estava de mestre a Aielo i era el delegat d’esport, va formar un equip d’atletisme on Joaquin, conegut per Ximo Tagano, des del primer moment despuntava. L’equip d’Aielo estava format per Joaquin, Manuel Marti, cosí de Joaquin i Miguel Sancho. Els tres formaven la representació d’Aielo. Hi havia altres aficionats però el que era pertànyer a l’equip de la seua categoria, eren solament els tres. Va ser una cosa extraordinària perquè començaren a participar i començaren a guanyar... 7 pobles i 7 victòries, és la raó de la llegenda d’aquell equipet.

I  va durar un any. En anar-se’n Joaquin de l’equip, aquella colla corredora es va desfer. I és que Joaquin passà al club d’atletisme de València i després en la mili va seguir participant en campionats militars. Al final, i com a bagatge esportiu important Joaquin es pot enorgullir d’haver participat en diversos campionats d’Espanya, juvenils i militars, i també en algun que altre homenatge, anant a córrer a ciutats com Madrid o Santander, i pot dir en veu ben forta que va guanyar el campionat comarcal i el provincial. 

               Una vegada acabat el període del servei militar també acabaren les possibilitats de participar, no perquè haguera perdut facultats i Joaquin no poguera córrer, sinó perquè aleshores no hi havia tantes facilitats ni econòmiques ni materials,  i el simple fet del trasllat a altre poble o província per córrer era un problema. Joaquin recorda que mentre pertanyia al club d’Aielo, D. Manuel posava el taxi de Mariano per a que pogueren anar a córrer als pobles organitzadors, sense aquell taxi, no hagueren pogut anar. Però això també era una despesa i no era qüestió que tota la subvenció rebuda per a l’esport se l’emportarà el taxi de Mariano... Fins i tot hi havia problema per aconseguir l’equipament que es necessitava per a competir i al respecte Joaquin ens conta que a ell li compraren les esportives entre tres persones, i és que... no es podia córrer amb unes simples espardenyes. Com han canviat els temps!

               Després Joaquin ha seguit fent esport, perquè a qui li agrada, no ho pot deixar, i va jugar al futbol, a la pilota... Recorda que els campionats de futbol eren comarcals i es desplaçaven amb el camió de Rafael Mora Martí[3]... i també recorda les rivalitats entre equips i pobles, sobre tot amb el poble de l’Olleria perquè si guanyaven els de l’Olleria no passava res, però si eren els d’Aielo els guanyadors, tot seguit els acaçaven a pedrades. I és que l’afició és  bonica però amb límits, diu Joaquin amb tota la raó.

 


Camp de futbol d’Aielo de Malferit, any 1960.

Rafael Mora Martí, Vicente Egea, Pepe Martí, Juan Espí, Xaxo, Ximo Castelló Penádes tagano i Enrique Nadal.

Ramon Sanz Martinez gerardo, Manolo Penádes sierra, Miguel Molla, Paco Soler morcilla i Enrique Soler Juan carolina.

                Va ser una bona època, entre els 18 i 22 anys, coses de la joventut, diu Joaquin modest. Una etapa en la qual Joaquin es desmarcava de la majoria de joves, i és que, tothom no tenia les seues facultats per a córrer, tenia bona cama, com dirien els vells d’aleshores en veure’l córrer. Però la bona cama necessitava entrenar-se. Joaquin ens conta que entrenaven de nit, després de la jornada de treball, també diumenges corrien pel poble o per fora, començaren fent cinc quilòmetres i després augmentaren fins a deu o més, no ho recorda exactament, i és que ja ha passat molt de temps.

Però malgrat el temps hi ha una carrera que mai oblidarà, és la competició provincial d’atletisme camp a través que tingué lloc a Aielo el dijous 26 d’abril de l’any 1962. La prova havia de fer-se a Bunyol però com l’equip d’Aielo va traure millors resultats, don Manuel va demanar que es fera al poble. Va ser un dia memorable que encara hi ha gent que recorda.

La carrera començà davant les escoles, a l’Eixample, després es van enfilar carrer Orient cap avall a buscar el cementeri vell (hui en dia edificat), seguint fins el cementeri que hi ha actualment. Van creuar la carretera per darrere les fàbriques (que aleshores ni existien), van pujar a la carretera per la Bonavista, de la Bonavista cara Aielo, passant per la bassa Botja  i per la caseta Ortiz, de la caseta Ortiz cara amunt a buscar el camí de Montesa, pel camí de Montesa a buscar la carretera i pel carrer del Mig a buscar els 4 cantons. I com a recta final seguint tot el carrer Major fins arribar de nou a l’Eixample, el punt inicial de partida.

Joaquin va guanyar fent una carrera de 6 quilòmetres i competint en la categoria de cadets. Altres persones d’Aielo que participaren en categories diferents també guanyaren o quedaren en bona posició. I la carrera no era fàcil, anava per un terreny variat, des de carrers dins del poble a trams de camins pel camp, la majoria del trajecte ple de fang i pedra i és que el dia d’abans va ploure i hi havia molts bassals i és que els carrers, no estaven com ara asfaltats.

Va ser un dia molt emotiu, amb gran festa i tota la gent de poble al carrer, també hi havia gent d’altres pobles que vingueren amb cotxes, taxis o amb el que podien i també va vindre un autobús ple de València.  Una cosa mai vista a Aielo, només comparable a la carrera que en dates recents,
el dia 25 d’octubre 2014[4], es va fer al poble i que moltes persones,  veient passar els corredors, recordaven la carrera de fa cinquanta anys on Joaquin va guanyar. També Joaquin, conserva el record d’aquell dia festiu.

Quan li demanem si té alguna foto d’alguna de les carreres, ens diu que en conserva poques, en tenia més, ara no sap ni per on paren, també tenia medalles. Tal volta si es posarà a buscar... tal volta en trobaria, segur que les té en algun calaix amagat. Però no importa,  les que té ens les mostra enorgullit. Seran les que ajudaran a que en el futur eixos anys gloriosos per a ell, no s’esborren fàcilment.

Una de les fotos ens mostra a un Joaquin d’un vint anys flamant ensenyant les copes guanyades, una al campionat comarcal i altra al campionat provincial. La té emmarcada i en lloc visible de la casa, no és per a menys. Observant la fotografia amb deteniment ens adonem que no és en blanc i negre sinó que té uns lleugers tocs de color. Joaquin en explica que va ser la novia qui li va deixar la fotografia en mans de  l’estudi VENUS de València especialitzats en colorejar a mà els retrats.

 

Seguint la política de difusió de l’esport, els periòdics també es feien ressó dels esdeveniments esportius. Cada dilluns el Levante feia un resum de la carrera de la setmana: explicava qui guanyava, com anava la classificació... El nom de Joaquin eixia cada dilluns, per la qual cosa, tots els dilluns tocava anar a comprar el periòdic per llegir què deien de les carreres.

I com no podia ser d’altra manera, a la premsa també va eixir la noticia de la competició a Aielo. Trobem un retall de periòdic a l’arxiu particular de Rafael Belda Ureña[5] conservat a la biblioteca P.M. Degà i Ortiz d’Aielo, on explica amb detall l’esdeveniment i enumera els guanyadors de cada categoria. 


Igualment de l’arxiu de Rafael Belda és una foto de quan Joaquin feia el servei militar, que ens mostra a l’atleta-soldat Joaquin rebent de mans d’alguna autoritat militar la felicitació per una victòria.


Quins records que comporten aquestes imatges! Joaquin ens mostra una foto datada l’11 de maig de 1962 i feta a Carcaixent, 15 dies després de la carrera a Aielo, on es veu a Joaquin envoltat de les autoritats i organitzadors del Frente de Juventudes, que estan fent-li entrega del trofeu.


I referent a esta carrera, i per acabar, mostrem una foto que il·lustra un anècdota que Joaquin ens conta i que li passà a Joaquin després de la victòria. La carrera de Carcaixent va ser memorable, des del poble i organitzat per Santiago Barber, va eixir un autobús ple de joves per veure’ls i animar-los en la carrera. Joaquin recorda, ara amb un somriure en la boca, l’angoixa patida quan en acabar la carrera, la gent entusiasmada l’agafà i el pujà a muscles, i amb tanta gentada  i ell enlairat... pensava que s’ofegava!  I és que tanta eufòria...tot, conseqüència de la fama!


 

Mariló Sanz Mora

Mª Jesús Juan Colomer

Desembre 2014



[1] Institució creada per Franco en la qual tenien com un dels objectius fomentar l’educació física dels joves.

[2] Manuel Bermúdez va vindre a Aielo en 1933 com ha mestre de xiquets, junt a la seua dona Conxa Miralles Ramón, que era mestra de xiquetes. Va ser, durant anys regidor de l’ajuntament d’Aielo, i just els anys de les carreres de Joaquin (1960-1963) era regidor i delegat de l’esport, a banda de ser una gran amant i aficionat a tot tipus d’exercici. El mestre D. Manuel va recolzar i sostenir a molts joves aficionats a l’esport que es practicava en aquells temps, majoritàriament el futbol i la pilota.

[3] Rafael Mora Martí: gran aficionat i membre destacat, durant anys, de la directiva de l’equip de futbol d’Aielo. La seua gran estima per este esport el feia traure desinteressadament el camió de l’empresa familiar i els caps de setmana el remolc del camió no anava ple de verdures per a vendre en els mercats, sinò  de jovenalla il·lusionada en animar al seu equip.

[4] I Volta a Peu, integrada dintre del “VI Circuit Cajamar de Carreres Populars de la Vall, d’Albaida 2014”. I guanyada per l’aieloner Cristian Francès Egea.

[5]Arxiu-Hemeroteca particular de Rafel Belda Ureña, cedida a la biblioteca a l’any  2010.

martes, 8 de marzo de 2022

Dia Internacional de la Dona 2022.


Felicitacions a totes les DONES AIELONERES!... 

Conegudes i desconegudes, recordades i oblidades, que entre totes han contribuït a fer un Aielo de Malferit millor.

Sense oblidar les dones de l'actualitat, que continuen avançant.