Els últims anys de la seua vida, residia a l’Hospital de Beneficència “La Milagrosa” d’Ontinyent, on va ingressar al ser anomenat fill adoptiu de la ciutat, per poder ser cuidat per les monges que regentaven aquesta institució benèfica.
És sabut que Miguel va morir a Ontinyent, el dia 7 de desembre de 1962. Allí van enterrar al nostre mestre-poeta local, al camp sant municipal. Sembla que del seu poble Aielo de Malferit, va ser poca la gent que va assistir, una delegació de l’ajuntament i poc més.
Poc més sabíem! L’any 1996, quan des de la Biblioteca li dedicarem la Setmana de la Lectura i un merescut homenatge.
Fa uns anys, concretament a desembre de 2012, a la Biblioteca, estàvem celebrant el 50 aniversari de la defunció de Ferrándiz amb un recital de poesies i exposició.
El veí d’Aielo, Vicente Vidal Sanz, s’acostaria al cementeri municipal d’Ontinyent, per preguntar on estava enterrat, i visitar la tomba del mestre, quina sorpresa s’endugué quan l'informaren que Miguel ja no estava allí, feia anys que el tragueren del nínxol, traslladant el seu cos mortal a la fossa comú.
Vicent ens va contar afligit... recordava que va ajudar al seu pare en “la neteja” de la casa de Miguel a la plaça Palau. Carregarien muntons de papers, llibres i llibretes, fòssils i altres tipus de peces arqueològiques. Era tot allò que Miguel, juntament amb el mestre Leonardo Carreres, recollien pel terme i les serres, ajudats per l’alumnat, escolars als quals traslladaven l’interés i saber per la història d’Aielo. Tota aquesta important documentació i objectes aniria a parar al camió, tot desapareixeria al fem, en poques hores seria cendra.
Vicent tenia estima per aquest mestre i d’ací el seu interés. Li complaïa i volia donar a conéixer al veïnat d’Aielo on estava el cadàver d’aquest aieloner il·lustre. Li feia goig que la gent del seu poble poguera visitar-lo, i a més a més, comentarem la possibilitat de traslladar-lo a Aielo.
Així quedaren les seues indagacions, pensarem que per sempre Aielo havia perdut les restes mortals del literat i personatge local. Miguel, estimat per tots, encara actualment les seues poesies són estudiades a l’escola i recordades pels nostres majors.
Ara després de 59 anys de la seua expiració, tenim una nova pista!.
Comentant amb la regidora de Cementeri de l’ajuntament d’Ontinyent, Mercedes Pastor, li diguérem que a Ontinyent no es respectava el reglament municipal del Cementeri, que diu que una persona difunta està enterrada al nínxol fins a 75 anys, en passar aquests temps, pot ser és traslladada a la fossa comú si ningú es fa càrrec de les restes.
Contant-li el cas i informant-la que amb Miguel no es va respectar aquest reglament, Mercedes li semblà impossible aquesta història. Les seues indagacions i interés, ens obri un nou camí!
Mercedes ens posaria en contacte amb el funcionari encarregat i enterrador, Juanjo Conejero, qui, després de contar-li la història de Miguel, i ell, consultar els llibres de registre del Cementeri, arribaria a la conclusió que aquella inhumació seria considerada de caritat, ocupant l’última caseta d’una fila, un lloc alt i provisional, sols per a 5 anys. Al passar aquest temps, tràmit oficial, les seues restes anirien a parar a la fossa comuna, i el nínxol seu fins aquest moment, seria ocupat per un matrimoni, i després per una altra persona.
Als llibres de registre del Cementeri, consta i apareix anotat la defunció i enterrament, però no, que fora traslladat a la fossa comuna. No apareix registrat pel descontrol d’aquells anys, però les restes de Miguel deuen estar allí. Abans, recorda Juanjo, aquestes dades de trasllats de cadàvers no quedaven inscrites a cap llibre o document.
Podem afirmar, en l’esperança d’equivocar-se, que les restes mortals de Miguel Ferrándiz s’han perdut per a sempre. Ara mateix, descansen i són una part més de l’Espai de la Memòria del Cementeri d’Ontinyent, una crònica més entre moltes altres oblidades i anònimes.
És una llàstima, que com a societat, tinguem amnèsia en la memòria, ignorant, i de vegades maltractant el record de les persones que ens han precedit i han treballat pel poble.
Aielo té un deute gran amb Miguel, és molt allò que va fer per la població, i poc l’aportat a canvi, ara cal almenys no oblidar-lo mai!
Esta cançó que ara cante,
és la darrera per a hui;
Descansa i dorm ben tranquil.la,
que jo me’n vaig a dormir. (Miguel Ferrándiz)
No hay comentarios:
Publicar un comentario