 |
| Taulellets dels Sants de la Pedra, datats de 1790 |
Reseu als Sants de la
Pedra, tingueu-los contents
en
tot, que està la collita en l’aire i si apedrega... ens fot".
Hi havia una vegada en el
nostre poble, fa molts, moltíssims anys, un grapat de cases, un grapat de gent,
alguna d'ella, junta en un carrer. El carrer s'anomenava Sants de la Pedra. Era
un carrer se eixida recta, tal com avui el coneguem.
Conten que allà al
començament del segle, que és al màxim que arriba la memòria viscuda d'alguna
gent del poble, el carrer tenia un centenar escàs de cases,
anava des de la casa del "ti Parra" (avui cantó del carrer
Orient) fins on ara hi ha una plaqueta que diu:
"Pueblo de Aielo de
Malferit,
Partido de Onteniente,
provincia de Valencia"
Just en eixe lloc, les
cases de Sants de la Pedra s'acabaven, un mur (el solar del "ti
Ferrer") tapava el carrer i sols, molts anys després, cap als anys
setanta, el tirarien per tal d'allargar-lo.
 |
Plaqueta que es troba al principi del carrer |
Grans i antigues façanes
amb portals ben alts convivint amb cases menudes de portals fondos mostres la
diversitat de gent que hi vivia: hi havia carnissers, forners, ferrers, tenders
que venian
de tot,
uns negociants de beguda, una fabrica d'espardenyes, un estanc, tratants d’animals, picadors d'espart que feien
cabaços, saries o cordells, un aviador, un alcalde, tavernes...Fins una parada
d'autobús o les oficines de la “Hidroeléctrica Ayelense"... i sobre
tot llauradors.
Era constum el reunir-se els homens a les tavernes de “Pepe Parra" o de "Amalia" a fer-se l’ampolla de vi amb cacau i tramussos; i les dones mentre es trauien les cadires a la porta i allí s’enteraven de tot el que hi havia passat al dia.
Era constum el reunir-se els homens a les tavernes de “Pepe Parra" o de "Amalia" a fer-se l’ampolla de vi amb cacau i tramussos; i les dones mentre es trauien les cadires a la porta i allí s’enteraven de tot el que hi havia passat al dia.
Segurament de reunions
semblants sorgirien, més d’un segle abans, la idea de fer-li uns rajolets als sants
del carrer, uns sants que a más a mas eren els sants que resguardaven de les pedregades,
tant perilloses per a les collites del camp.
Els Sants de la Pedra eren pràcticament
els únics patrons de la gent de la terra abans de la introducció Sant Isidre,
patró dels llauradors.
I així seria com el veïnat
acordaria comprar els taulellets en 1790.
 |
| Carrer Sant Vicent i a l'esquerra es veu la paret del solar del "Ti Ferrer" enderrocada cap als anys 70. |
Conta alguna gent que a
ells ens han contat que la devoció, ja en la segona meitat del segle XIX era gran. I la prova és conserva
a l'arxiu de l'església on hi ha un document que comença amb una explicació
del que conté.
"Arancel de derechos parroquiales que
se cobran en esta Parroquial de Aielo de Malferit en las fiestas votivas que en ella se celebran, según nota del difunto cura Dr. Francisco Tormo. Se incluyen
también los que reciben el orgamista con aprobación de M.I.S. Gob. Exc. de la Diócesis por decreto de 25
Enero 1837 el Sr. D. Joaquín (ilegible) como igualmente los de cantores, diáconos
y campaneros "
Este document detalla més a
més totes les festes que des de l’esglésía es feien. Quan arriba al
mes de Juliol, dia 30, especifica le festa que és feïa. Una setmana pagant el poble amb "el fondo
de propios" i l'altra setmana pagant la gent del carrer.
"Tercia, misa,
con revestida, sermón, vísperas, campanas y procesión por toda su calla... pegan
los clavarios de la calle"
Passats uns anvs del segle XX, el poble creixia i el carrer
s'allargava... on hi havia una bassa que cremava cals van fer l'edifid per a la Guardia Civil... allà on hi havia un solar amb quatre pilars,
refugi de vagabunds construiren unes escoles (les escoles velles)... i també es va
fer alguna que altra casa més.
 |
| Vista del carrer i lloc on estava el solar del "ti Ferrer" |
I la devoció del veïnat del carrer era cada
vagada més forta.
Encara que els noms d'Abdon i
Senent no són d'allò més corrents, al començament del segle hi van haver en Aielo dos xiquets batejats amb els noms dels Sants: uno Senent i
l'altre Abdon2.
La devoció era demostrada
amb les festes que és celebraven al final del més de Juliol, quasi empalmant amb les festes patronals del poble. Es recorda que ja abans de guèrra es feien unes
cavalgades en les que el veïnat és disfressava de les divérses
formes, el carrer ple de banderoles, animava la festa que culminava amb l'acte més important, que era la processó en honor
als Sants de la Pedra.
I la vida continuava
igual, amb
homens a la taverna i dones a la
porta de casa.
Xiquets i xiquetes es
distreien jugart a la lluneta, al confitet
roget o al sambori, jugaven a posar fils nugats
als tocs de les portes i estirant els fils feïen rabiar a l'ama de casa. També posaven pots plens
d'aigua nugats a fils, estiraven el fil i tiraven l'aigua, jugaven a tirar "perolaes"... o al baló. L'agutzil, segons és recorda, denunciava als que tiraven el baló a les parets i també a qui jugava en el carrer de dos a quatre del mig dia, i els
xiquets li tenien molta por.
Formaven part de la vida diària
al carrer el venedor ambulant de "barquillos", de cacau i tramussos, el
granerer, el teler, l'esmolador, carnisser que venia la sangeta o els qui venien els peixos trets del riu d'Aielo. Tots
eixien al carrer a vendre les seues coses o a oferir el seu
ofici, sempre acompanyats de grans crits que anunciava al
veïnat el que portaven o feien.
 |
| Vicente "nañc" membre de la rondalla que hi havia al carrer. |
De tant en tant, la rondalla amb gent del carrer
tocant com era Romualdo Requena, Honorio "l’albarder", Vicente "Ñac”,
Alvarito "l'organiste"... trencava la rutina fent
serenates.
De tant en tant,
algun vellet faria rotgle de xiquets contant històries del passat o contes inventats igual que feia
el “ti Joaquín de Genaro", que vivia al carrer.
I segurament, de tant en
tant, la gent anava al cinema en el mateix carrer, en front de les escoles velles, un cine en
el que es xafava terra enia cadires de boga nugades.
També sovint la cel carrer
aniria, com sempre, a per aigua a la font de l'Agüelo, una font xicoteta i particular
amb un xorro que a deferència de les altres del poble, s'obria i es tancava,
tal volta perqué l'aigua provenia de Bassa la Cava i era la que sobrava de les cases.
El carrer va canviar de
nom varies vegades i els Sants continuaven al seu lloc. Vingué la guerra i tot
quedà paralitzat: tota festa, tota la vida. Anys de patiment, anys de fam. Els
Sants foren tabicats, tapats durant eixe temps per tal de que no els destruïren.
A l'acabar la guerra, tiraren el tàbic dels rajolets i el carrer ja definitivament
torna al nom de Sants de la Pedra, i encara que la devoció de la gent continua
no estan els ànims per a celebrar-ho amb festa. Al cap d’uns anys (1947?) vista devoció i tradició als Sants,
el veïnat va decidir comprar una imatge d’Abdon i Senent per a l’església. I amb pasència i constància per part d’alguns, anant
casa per casa i donant cadascú el que podia i volia, es van poder reunir els
diners necessaris per a comprar els sants que a partir d’eixe dia traurien en processó
el dia de la festa. Es recorda encara que Vicente Sanz i Bautista Ferri els van
comprar en una tendeta de la plaça de la Verge de València, que encara és
dedica a vendre articles religiosos.
 |
| Vista del carrer |
Tornaren per uns anys les cavalcades
amb música i el carrer adonat amb banderoles fetes en casa, les traques i els trons,
però per desgràcia tornaria per pocs anys més.
Tal volta la gent es va
cansar d'anar casa per casa demanant, tal volta la gent es va cansar de donar per
a tanta cosa... el cas és que la festa es va acabar.
Al cap del temps i malgrat
el pas dels anys, encara que la festa no es festejara com abans, el
veïnat mantenia la seua devoció
i estima cap als Sants, sobre tot cap a eixos rajolets que a més a més eren uns
dels més antics del poble.
Però el matí del dimecres,
dia 28 de setembre de 1994, la gent del carrer, la gent del poble, es va despertar
amb la trista noticia de que els Sants ja no hi estaven, algú els havia robat.
Algú que savia el valor que podien tindré uns taulellets tan antics, algú que
no savia la pèrdua sentimental que suposava a la gent del carrer, o que sabent-ho,
no l'importava. Es va parlar d'altres robatoris similars en pobles del
voltant... es va investigar... però res més es va saber. Únicament que les diligències prèvies
898/94 obertes en el jutjat nº 1 d’Ontinyent foren arxivades en data 3 d’octubre
de 1994, per desconeixement de l’autor o autors del fet.
I allà van quedar el buit
de les manisetes dels Sants. Al cap d'uns mesos, amb la mateixa devoció i
constància, igual que molts anys arrere, el veïnat, encapçalat per Pepica Juan "la
sarroneta", van decidir de
nou fer uns taulellets, esta vegada reproducció exacta dels que hi havia.
Esperem que esta història
haja tingut un bon final i que els nous rajolets sustituís dels valuosos
antics estiguen al lloc que pertoca.
 |
| Cantó on estava la font de l'agüelo i buit que deixaren després del robatori. |
BIBLIOGRAFIA
1 Activitats de
principi de segle i lloc on es trobaven: carnisseria: nº 21; forn: nº 56; ferreria: nº 77;
tendes: n° 69; “la maquinera": nº 51 "Honorio";
comerciant de
begudes: nº 50; fáfrica d'espardenyes: nº 73; estanc:
nº 75; tratans:
n° 85 i 89;
aviador: nº 24; alcalde:
nº 62; tavernes: nº 63 "Amalia" i nº 92 "Parra"; autobús: nº 87;
oficines de l'Hidroelèctrica
Aieiense: ne 62.
2
Dates tretes del Llibre de Festes de 1991.
3
En 1931, D. Mariano Gómez González. En 1934, Joaquín Costa. En 1939, Santos Piedra. En 1990, Sants de la Pedra. (Dates tretes del
Llibres de Festes de 1990).
La intenció del treball és
mantindré viva la memòria del poble, que les joves generacions conegen més solbre
la història d'Aielo, i que algun dia puguen transmetre estos fets tan llunyans.
Agraïm la col·laboració de
Vicenta Soler, Juan Dorda, Isabel i Pepica Colomer, Presentación
Juan Castelló, Pepica Juan i Vicente Sanz, sense els seus records, sense al
seua memòria, res haguérem pogut escriure.
Aielo de Malferit, abril 1995
Programa de festes
Mariló Sanz
Mª Jesús Juan
No hay comentarios:
Publicar un comentario