Amb este treball sols es pretén fer
una breu aproximació històrica- epidemiológica del cólera,
sobre tot de l’any 1885, que va
ser un del que més commouria el nostre municipi i la majoria dels pobles de la
Vall d’Albaida. També fem constar ressenyes i dades d’anys anteriors i
posteriors en els que el còlera també va afectar a la vida del poble, que ajuden a contrastar la informació.
Per reconstruir el fet hem
recorregut les fonts existents a l’arxiu municipal, el del Jutjat i el
Parroquial i varen consultar els llibres de defuncions, els llibres d’actes
d’ajuntament, actes de la Junta de Sanitat i Padrons de Rústica del segle XIX.
També s’hem recolzat en
bibliografia existent i estudis previs realitzats que ens han donat una visió
més completa de les dimensions totals del colera a Aielo.
I com sempre hem tingut present la
memòria de la gent major del poble que recorda els records dels seus
avantpassats.
Quan
1885 es va encetar mai ningú podria endevinar el que estava per arribar, ningú
podria saber d’avant mà que les desastroses calamitats patides l’any anterior,
escassament una mesos enrere, no s’havien acabat encara. I és que l’any 1884
unes tempestes d’aigua i inundacions van assolar el poble fent perdre collites
i treball, deixant en la misèria moltes famílies.
Es
pot trobar constància d’este fet en les actes d’Ajuntament de l’any 1885, quan
es demana des del consistori ajudes governatives.
“....
Últimamente el Señor presidente presento y
quedó sobre la
mesa el expediente de condena de contribución
por las pérdidas sufridas con
motivo del último desastroso temporal...” ( acta d’Ajuntament del 29 de
març de 1885)1*
També
es fa ressenya quan es reparteixen estes ajudes entre els afectats:
“...expresó
si debían o no incluirse en el reparto las rentas de las fincas arrastradas por
el ímpetu del rio y fuerza de las aguas en el pasado temporal de noviembre
último...” (Acta d’Ajuntament del 21 de juny de
1885)1*
"... se acordó sacar
una lista de los que faltaban a pagar y entregar al actual acequiero Ricardo
Juan Martínez para cobrarlo y… se proceda a la confección de un
reparto de cequiaje a razón de 50 céntimos por hanegada publicándose un bando
para los que el rio y las lluvias les arrastrara el terreno ni que puedan regar
este año, que lo avisen en Secretaria en el término de ocho días
para no incluirle dicha tierra en el reparto...(Acta d’Ajuntament del 28 d’agost de
1885)1*
Encara no s’havia superat este fet desastrós
i ja prompte
n’arribaria altre. En la primavera de
1885, el cólera morbo va arribar a Espanya procedent d’Àsia,
concretament del delta del Ganges. Les rutes comercials contribuirien a la
propagació entre continents i la difusió una vegada arribada al nostre país i a la nostra
terra va ser ràpida, sense mirar lloc ni condició, qualsevol podia ser atacat
per la malaltia que en la majoria dels casos era mortal.
 |
| Desaparegut Cementeri vell. |
La
premsa del moment es va fer ressò de la por que regnava per tot arreu, donat
que a finals de juny morien cada dia a València 200 persones i en total foren
4919 els morts.
Aielo,
com la resta de pobles del voltant va adoptar les precaucions adients, malgrat
tot, tampoc es va escapar de l’epidèmia.
Tal
volta les inundacions patides contribuïren a que la malaltia s’escamparà perquè
quedarien les aigües de les sèquies destinades a us públic contaminades i es
consumirien aliments infectats. També tindria a veure la falta de clavegueres
per conduir les aigües residuals que eren focus d’infeccions o la falta
d’higiene personal motivada, en certs casos, per les míseres condicions de vida
en les que es quedaren algunes famílies després de les desastroses tempestes.
Consta
en acta d’Ajuntament de gener de 1885 que el nombre de famílies declarades com
a pobres són 300, quantitat prou considerable en relació a les 730 cases
habitades, que són 2883 habitants 2* que contava aleshores Aielo. De
segur que algunes d’estes famílies quedarien inscrites al llistat de pobres
després de les terribles inundacions de l’any anterior.
El
panorama polític d’Espanya era conflictiu, la qual cosa mai podia contribuir
positivament en la presa de decisions. En Aielo també es reflectia este
barbull polític ple de conflictes
i baralles internes. Tanmateix al fer l’anàlisi de la tasca portada endavant
per l’ajuntament d’Aielo en 1885 trobem, a més a més del treball rutinari de
sorteig de soldats i valoració dels qui es lliuraven, que es fan pagaments o
s’exposen queixes; també es veu una preocupació per arreglar les canonades de
les fonts i conduccions d’aigües segurament per sanejar-les després de les
inundacions i per prevenir el còlera que ja havia arribat a Espanya.
“…en
relación de los gastos invertidos en la composición de las fuentes públicas y
conducción de las aguas...” (Acta d’Ajuntament del 14 de juny de 1885)*'
En este any també s’acorden les Ordenances Municipals que
regiran la vida del poble.3*
I sobre tot es produeixen canvis en
la corporació municipal.
Així trobem Ajuntaments que
es formaven i
duraven escassament setmanes
perquè eren reemplaçats per altres que de nou es
quedaven unes
setmanes per
ser altra volta substituïts.
Els canvis dels membres en l’Ajuntament suposaren que algunes decisions preses per uns eren anul·lades automàticament per altres, i així successivament. En definitiva un entremaliat panorama polític que va afectar també el metge titular del poble que va haver d’enfrontar-se amb la terrible epidèmia: D. Enrique Herráez Aguirre.
En gener de 1885, quan comença I’any,
el metge titular
D. Enrique que havia estat
exercint durant 12 anys, és destituït i fet fora del càrrec.
El
26 de febrer segons acta del ple d’Ajuntament, la plaça de metge queda coberta
per D. Juan Bautista Juan Juan, encara que consta per escrit el desacord de D. Enrique
que qualifica d injusta la seua
destitució després del seu treball continu i satisfactori al poble. I és que el
nou metge designat era familiar directe de l’alcalde del moment, D. Vicente
Juan, que va fer fora D. Enrique.
Així
que quan per conflictes interns l’alcalde canvia i l’Ajuntament passa a mans de
D. Juan Bautista Mompó, es reconeix l’equivocació del nomenament fet al metge
D.Juan Bautista Juan i la plaça titular retorna de nou a
D. Enrique
Herráez. (Acta de 12 d'abril
de 1885)1 *
No
sabia D. Enrique la tasca que
li s’esperava, perquè una cosa era combatre les continues malalties, que tan
sovint afectaven a grans i menuts, i altra ben diferent fer front a una
malaltia tan infecciosa.
 |
| Casa la Por situada al terme d'Aielo, coneguda aixi per ser refugi en temps del còlera. |
Així
D. Enrique el metge,
encapçalant la Junta Municipal de Sanitat, va
prendre la
primera mesura per evitar el contagi del
cólera: tancar alguns
cantons dels carrers del poble utilitzant fustes col·locades de part a part.
“.....seguidamente
el señor presidente manifesto que
por acuerdo de la Junta
Municipal de Sanidad, Caralampio Sanz Valls, tuvo
que cerrar siete bocacalles de esta con el fin de evitar tata los vecinos con
motivo del acordonamiento acordado por librarse en lo posible del contagio de
la enfermedad reinante... ”(Acta del 31 de maig de 1885) J*
Però
malgrat les mesures preses la malai: arriba i el dia 3 de juliol la primera
víctima: Serafina Femenic
Oliver de 50 anys, natural de Beniarrés que vivia al C/ Sant
Antoni, 48.
“...ante D. Joaquín
Barber Ferri Juez
Municipal i
D. Camilo Vidal Úbeda, secretario
comparecío Mónica Pérez Rico de
profesión enterradora de 5
años, natural de esta población, domiciliada en la
calle San Lorenzo, 77... Manifestando que Serafina Feminic Oliver natural
de Beniarech de 50 años había fallecido a
las 3 de la mañana, en la calle San Antonio. 48 de cólera esporádico según
certificación facultativa de D. Juan Bautista Juan. Hija de Marino Femeric y
Maria Oliver,
natural de Beniarech difuntos. La referida se hallaba
en estado de casada con Miguel Rosselló, testigos
D. Enrique Ortiz Garrigos
maestr de
Instrucción” (acta de defuncions
del 3 de juliol d-
1885).4*
La Junta Municipal de Sanitat va d’adoptar més mesures per
evitar la propagació. Una d’elles va ser posar en quarentena les persones quan apareixia el
mínim símptoma de
la malaltia. Consta
en acta d’ajuntament, que un dels regidors
no va poder assistir a
un dels plens d’Ajuntament per
trobar-se en
quarantena.
“...excusando
su asistencia D.Rosendo Sancho Galiana por encontrarse sufriendo cuarentena en
cumplimiento de lo acordado por la Junta de Sanidad de este pueblo... ”( acta de
1 de juliol de
1885) !*
Nou
dies després d’este
ple i ja amb cinc víctimes de còlera, l’ajuntament torna a reunir-se per prendre mesures d’atenció als necessitats per
la malaltia.
“...se
acordó por unanimidad: Io que los gastos que se vayan originando se
cubran de la consignación para calamidades públicas e imprevistos del
Presupuesto en ejercicio. 2o que, si la enfermedad que nos aqueja se
desarrollase en esta hasta el extremo de que las clases necesitadas se viesen
privadas del alimento necesario para su subsistencia, se distribuyan estos
entre los mayores contribuyentes con la obligación de abonarles cinco reales
diarios por cada individuo que se les designe. Esta distribución se hará por
una comisión que al efecto se nombrará por suerte compuesta de diez individuos,
juntamente con el Ayuntamiento, verificándose la distribución de los pobres por
sorteo.
3° Que
los contribuyentes que tengan jornaleros en sus casas asalariados se tomaran en
cuenta el número de estos para la distribución, siempre que por la Comisión
sean clasificados como pobres....” (acta del 9 de juliol de
1888) ¡*
Curiosament
després d’esta sessió tan condensada en
decisions ja se’n fan poques més, se’n convoquen setmanalment al mes de juliol
i al d’agost i no es duen a terme per falta d’assistència. I no serà fins el 28
d’agost que torna de nou el treball a l’Ajuntament. Pot ser la por al contagi
paralitzara durant uns mesos la vida pública en general del poble.
Estudiant
les actes de defuncions comptabilitzem les morts pel còlera i arribem a les
següents conclusions:
Els
símptomes de la malaltia començaven amb una diarrea deshidratant gravíssima
acompanyada de rampes i vòmits que conduïen a la mort en un període entre 2 i 7
dies, si no s’actuava de manera adequada restablint els líquids perduts s*.
Per
combatre el còlera la junta de sanitat s’abastia de licors, de calç, sofre ...
sempre en grans quantitats i sobre tot de personal sanitari.
“..Se acordo del capitulo de imprevistos el
pago de 17 pesetas
de licores consumidos durante la epidemia colérica también se acordó después de
discutido convenientemente el pago de 15 pesetas a los enfermeros que
asistieron en la última epidemia...”( Acta de l’ajuntament 8-2-1891 1/6)1*.
En juliol moriren 40
veïns dels que
27 foren de còlera. En agost les
defuncions totals pujaren a 41 morts dels que 28 foren diagnosticades com a
còlera. I en setembre tan sols hi va haver una defunció de còlera i cinc d’
altres malalties.
Epidèmia
del còlera morbo va tenir me
repercussió entre les dones que entre els homes moriren 31 dones, 13 homes, 7
xiquets i 5 xiquetes majors de 2 anys. Curiosament la malaltia no afectava els
menors de 2 anys, segurament era degut a la llet materna amb la que
s’alimentaven els seus efectes preventius6*.
 |
| ARajoles de Sant Cristofol que s'hi trobaven a una paret del corral situat a la Casa la Por. Este Sant era l'advocat contra la pesta alhora que patró dels viatgers. |
Com
hem vist el còlera no feia diferències entre homes i dones, grans o menuts,
solters casats, ni discriminacions socials. En les actes de defunció no
acostumaven a ressenyar l’ofici del difunt encara que si que ho trobem en
alguns casos: hi ha 5 jornalers, 1 carboner de
Vallada, que s’hi va
establir al carrer Sant Francesc n° 26 i una propietària soltera, que vivia al
carrer Sant Roc.
Alguns
dels malalts, veient-se a les portes de la mort, feien testament davant del
notari del poble D. Enrique Calabuig 7*
Estos testaments més a més de distribuir els seus bens, puntualitzen les
ultimes voluntats i proporcionen informació sobre la manera com desitgen ser
enterrats, segons la devoció de cadascú elegeixen l’hàbit de la Verge del Carme
o el de Sant Francesc. També s’acostumava deixar una almoina a l’Hospital
Beneficència del poble que aleshores funcionava al carrer Honda (huí
C/ Hospital).
No
trobem constància de cap mort l’Hospital, però curiosament una d’elles es al
carrer Honda n°1 ubicació de l’edifici de la Beneficència en aquells anys.
Sabem
que en casos d’epidèmia se solia habilitar llocs anomenats llatzarets on
agrupar tots els afectats i poder controlar millor la malaltia. En Aielo ens
consta l’existència d’un recinte destinat per
a este fi, apareix en l’acta de defunció
d’una de les víctimes del còlera, José Maria Requena Vicent de 7 anys, que mor
al llatzaret o corral de Sancho. Desconeguem més referències sobre este
llatzaret que, segons informació
oral de la gent més major d’Aielo, nosaltres l’emplacem a
la Peña Mira, al corral
conegut popularment huí
en dia con
“El Rancho Grande”.
També podria estar situat en un corral a interior de les propietats de
la Casa la Por. Curiosament
fins fa poc temps a la façana d’esta masia hi havia un retaule de Sant
Cristòfol, patró dels caminats i viatgers, i advocat contra la pesta i els mals
contagiosos.
Com
es veu era rutinari condicionar un lloc en cas d’epidèmia. En 1890 el llatzaret
es situat a un corral de ramat (podria ser al mateix corral de 1885) i en 1910
es demana ser ubicat a l’Ermita de San Joaquim.8'9*
Seguidamente
y depues de
ligera discursión se
* acordó;
1ª que
se solicite del Sr.Cura, permiso
para instalar
el lazareto, en la ermita de
San Joaquín, caso de
epidemia colérica;
2° ordenar el
cierre de las escuelas públicas y privadas;
3ª
avisar a D.Miguel Belda, para que proceda a la limpieza
de la balsa de su propiedad;
4ª que se inspeccione la acequia madre y se corrijan las
deficiencias que en ella puedan apreciarse y, por último, se llame a los
encargados de la venta de leche y que se les prevenga y advierta, que, en modo
alguno, vendan dicho producto alimenticio, sin ordeñarlo a presencia
del comprador. ” (Acta de la Junta Local de Sanitat de 5 de Setembre de 1910). 10*
El carrer mes afectat va ser Sants de la Pedra amb 12
defuncions, este
carrer estava en
creixement constant i en ell
habitaven molts jornalers, era una zona amb molta vida i activitat que
facilitaria l’expansió de l’epidèmia. Tanmateix comprovem que encara que es va
acordonar el poble tots els carrers quedaren afectats.
Apreciem
succeïts molt esborronadors de famílies que perdien mes d’un integrant[1]*:
A la casa del C/ Verge del Carme n° 14, mor un
jornaler de 74 anys i una xiqueta de 9 anys.
Al
mteix carrer, nº 22 on vivia Vicente
Juan i Company que era vigilant, expira la seua dona de 43 anys i els dos fills
de 5 i 21 anys.
En
Sants de la Pedra n° 26, moren dos germanes de 2 i 8 anys.
Al
carrer Carcel n° 1, va
morir Vicente Vila i Rigal, de 33 anys nascut a Gandia, que era el pregoner,
també ens consta que morí el seu fill de 2 anys Ángel
Vila i Mira; el mateix dia que el
pregoner, va morir la seua mare.
Al
carrer del Mig n° 13, moriren les dues cunyades de 64 i 74 anys.
Este segon còlera va ser tant fort que encara
trobem gent del poble que recorda con els seus pares o avis van viure este
catàstrofe, van ser uns mesos de
pànic general que feia fugir la gent fora del poble. Sabem que moltes de les
cases de camp que encara huí en dia
perduren, foren construïdes en esta època per la por a contagiar-se del còlera,
com es la caseta “Botja” a la Penya Mira. També la coneguda “Casa la Por” va
prendre el nom per la por que tenia el propietari a infectar-se de la malaltia.
l’existència d’un contagiat quan a la porta
d’una casa veia una cadira arrimada a la paret. Si esta cadira estava cap avall
volia dir que el malalt ja havia mort, era el moment en que actuava
l’enterrador. |
| Sant Roc i Sant Sebastià, popularment es posaven a laes façanes de les cases dels pobles per a que els sants els protegiren. |
Aquell
any moriren en total 144 veïns, la qual cosa ens indica que va ser un any de
molta feina per l’enterrador, als 56 morts pel còlera li afegim la resta de
defuncions per altres malalties pròpies de l’època. En els mesos en el que
l’epidèmia va arremetre hi havia dies de 3, 4, 5 inclòs més morts diaris. El
dia més greu va ser el 19 d’agost amb 7 morts, 4 d’ells de còlera .
Mònica
Pérez i Rico de 57 anys era, des d’anys enrere, l’enterradora del poble en
1885. I ho seguiria sent fins el més d’agost del mateix any. Vivia al carrer
Sant Llorenç n° 77. Era filla de Joaquim Pérez i
Francisca Rico i va
nàixer a Aielo en l’any 1828. Estava casada amb segons núpcies amb Rafael Martí
i Calabuig, enterrador del poble, d’un matrimoni anterior amb Terencio Sanz,
tenia cinc fills.
El
matrimoni residia a la casa n° 3
del c/ Honda, casa destinada com a refugi del sereno
i que junt a la n°l formaven la
casa-asil fundada en 1834 pel matrimoni J.B. Calabuig i Rita Castelló.
El
20 d’octubre de 1879, Rafael Martí Calabuig mor de càncer i les funcions
d’enterradora les assumeix la seua dona Mònica Pérez. Durant anys sera
l’enterradora del poble fins el 12
d’agost de 1885 que es reemplaçada per Rafael Martí i Bataller de 50 anys, que
viu al carrer Sant Llorenç n° 1.
El
28 de setembre de 1890 mor als 64 anys d’edat en la casa hospital beneficència
d’una apoplexia cerebral.
L’ultima
víctima de còlera va ser Vicenta Belda i Mompó de 56 anys veïna del carrer
Sants de la Pedra n° 4, el dia 3 de setembre.
A
finals del mateix mes semblava que la malaltia s’havia aconseguit combatre i es
va
reunir
l’Ajuntament per buscar uns dies dedicats a celebrar el desitjat final del
còlera.
“...acto
seguido el Señor presidente manifesto a
la corporación la conveniencia de designar los días en que debían tener lugar
las fiestas en acción de gracias por habernos librado del colera-morbo i
después de una laboriosa discusión se acordó por dichos señores celebrarse los
días 17, 18 y 19 del entrante mes de Octubre...” (acta
del 22 de setembre de
1885) !*
En l’Ajuntament es
passa la
relació de
despeses que ha comportat
l’epidèmia colérica.
"...
quedó sobre
la mesa la relación firmada por Rafael Ferrandiz Susa, de los socorros ya en
metálico ya en comestibles suministrada a los pobres por papeleta y aviso del
Sr médico Titular y Alcalde presidente durante la epidèmia colérica y abierta
discusión sobre la misma y leída que fue por el infraescrito Secretario fue
aprobada por unanimidad por constarles ser ciertas en todas sus partes, y a
vista del acuerdo primero de la reunión del dia nueve de julio último celebrada
por este Ayuntamiento y mayores contribuyentes, dichos señores acordaron se
pagara un importe de doscientas sesenta y dos pesetas treinta y cinco céntimos
del presupuesto en ejercicio con cargo al capítulo de imprevistos.
Igualmente
quedaron sobre la mesa las relaciones firmadas por José Ramón Juan Martínez y
D. Enrique Ortiz Garrigós
de los gastos ocasionados en socorros suministrados a los pobres de solemnidad
enfermos de cólera-morbo y a los medicamentos suministrados gratis a los mismos
y demás gastos invertidos durante la epidemia colérica ya en jornales a los
vigilantes ya en el desperfecto sufrido por la madera para cerrar las
boca-calles, todo con el exclusivo objeto de impedir la propagación de dicha
epidemia....) acta d’11 d’octubre de 1885)
'*
I encara en novembre es
continuen pagant despeses
ocasionades pel còlera.
“...Seguidamente
el señor Presidente manifestó a la Corporación: que Paulino Castelló Colomer dejó
su madera con la condición de que algo le habían de dar y a instancia del mismo
lo proponía al ayuntamiento para acordar. Enterados dichos Señores y tomándolo
en consideración después de una ligera discusión acordaron concretarlo con el
albañil municipal que las puso en los cantones y las quitó y a su juicio
gratificarle al nombrado Castelló
atendido la perdida y menoscabo que haya sufrido la
madera con cargo al capítulo de imprevistos... (acta del 15 de novembre de
1885) '*
 |
| Patrons contra la peste Sant Roc i Sant Sebastià. |
Conclusions:
Este segon còlera que
hem estudiat al
llarg del
treball es
va veure precedit i
seguit per
altres onades colèriques que
afectaren tota Valencia."* Popularment en Aielo, es coneix com segon sense
ocupar eixe lloc al llistat, perquè abans de 1885 aparegué la malaltia en 1834,
1854 i 1865. Tots foren anys en els que el còlera va colpejar més i on es
donaren major quantitat d’afectats.
La
primera aparició de l’epidèmia, que es dona en 1834, es encara recordada a
Aielo, per ser l’origen de les festes patronals dedicades al St. Crist de la
Pobresa n* En total foren 9 les víctimes una
epidèmia nova i
desconeguda per tots de la que sols se sabia el nom i que era mortal.
En
1854 en total moriren 46 persones de colera.
En
1865 foren 33 les víctimes de la malaltia.
Totes
estes quantitats, encara que importants no resultaren tan significatives com
les 56 víctimes de l’any que ens ha ocupat, 1885. Per això el còlera d’este any
ha passat qualificar-se com el segon. El primer de 1834 conegut així per ser la
primera aparició amb repercussió social, va suposar trobar-se front una
epidèmia nova i el segon, el de 1885 malauradament recordat pel
balanç final amb tants morts.
Posteriorment,
en 1890, de nou arribaria l’ epidèmia, esta
vegada afectant a 18 persona que moriren
entre els mesos de juny i juliol. Este dades estan
comptabilitzades llegint les actes de defunció 4*
Podem
deduir que estes epidèmies tan greus forçarien les autoritats locals a prendre
mesures d' atenció i prevenció per tal de no veure’s de nou en les mateixes
circumstàncies. També és cert que hi ha casos inevitables en els que cap
prevenció pot allunyar la catàstrofe. Tenim constància que a Aielo en anys
posteriors a 1885 veïns del poble sol·liciten a l’Ajuntament la construcció de
clavegueres per conduir les aigües residuals fora de les seues cases. També des
de l’Ajuntament és demanen unes mesures per millorar les condicions higièniques
i sanitàries de la població. Així trobem un acta de la junta local de sanitat
de 1910 en la que es preveuen unes mesures:
|
|
Por
último, se acordó hacer presente por medio bando, que, pasado el plazo de tres
días, saldrá una comisión, para fiscalizar si se han llevado a la práctica, las
disposiciones de esta junta sanitaria”.
Acta junta local de sanitat, 30
d’agost de
191012 *
Van fer falta varies onades de
malalties contagioses per
adonar-se de
la necessitat d’higiene i
de prevenció. I
és que segons es
diu, de tot s’aprèn.
Documentació
1* Actes de Ple de l’Ajuntament d’Aielo de Malferit 1885-1891.
AMAM.
2*
E1 Arcipreste Rafael Juan Vidal (Ayelo de Malferit 1882-Ontinyent
1933), de Fernando Goberna Ortiz; Programa
de Festes de
Moros i Cristians d’Aielo
de Malferit de
l’any 1999.
3*Ordenances Municipals d’Aielo
de Malferit de
1885. Edi. a cura d’Emili Casanova.-Ed
Ajuntament d’Ontinyent,
1995
4* Llibres d’actes de
defunció 1879
a 1885. Arxiu Municipal
del Jutjat d’ Aielo de
Malferit 5
Cinctorres. Els nous temps.
V.II.-Edi. Ajuntament de Cinctorres, 1999.
6*A1-Gezira.
Revista d’Estudis Històrics-Ribera Alta. Octubre de 1986,Ajuntament d’Alzira.
L’epidèmia del còlera de 1885 a Algemesí: estudi demogràfic per Vicent Terol i
Grau
7*
Protocol notarial del notari d’Aielo de Malferit D. Enrique
Calabuig de 1885.-AMO
8*
Còlera i mort a la Vall
d’Albaida (1834-1890), Grup Accés. Alba n°5-6 de 1990-91.
9*
Actes de la Junta Municipal de Sanitat de 18.., AMAM.
10*Acta
de la Junta Local de Sanitat de 5 de Setembre de
1910.AMAM
11*
El origen de las Fiestas Patronales (la epidemia del cólera
morbo del verano de 1834 y la crónica de aquellos días según el cura de
entonces Juan Bautista Bataller), Fernando Goberna Ortiz. Programa de Festes Patronals de
Moros i Cristians 1995.
12* Acta junta local de sanitat de 30 d’agost de 1910
Mariló Sanz Mora
Ma Jesús Juan Colomer
Programa de festes 2004
Programa de festes 2004
No hay comentarios:
Publicar un comentario