Páginas

miércoles, 8 de abril de 2020

UNA MIRADA AL PASSAT ‘LA SALPASSA’


Estiu 1954
(...)
La família de la Conxeta s’ha lliurat d’eixe mal major perquè havien fet la Salpassa a l’últim Dimecres Sant de Pasqua. Sí, la Salpassa, que sinó, nosaltres no volem ni pensar el que haguera pogut ser. En efecte, eixe últim Dimecres Sant, el senyor cura del poble i els seus escolans amb els xiquets acompanyants, també van passar per casa del ti Ramón, el pare de la Maria, per fer-los la Salpassa, amb la casualitat, que en el moment que feien el passa carrer per la casa de la Conxeta, la van pillar fent neteja d’animals. I així, al passar els de l’església fent soroll i picant les seues maces al sòl del carrer, estampant amb força els pals de fusta al temps que anaven cantant allò de;

“Pica la maceta,
pica el ponedor,
que isca el tio Pep
del carreró”

la dona del ti Ramon es va acalorar pensant que tenia el corral més rosat que en la vida i amb més merda que un palo galliner, mai millor dit. I en escoltar als de la Salpassa pel carrer, ella ja tenia tots els ous preparats, per a eixint a donar-li’ls, evitar així que entraren a dintre de sa casa i que veieren el desastre tan gran que tenia de  gallines i conills. I una vegada ja fora, d’immediat la Conxeta es va agenollar afegint-se amb molta traça als cants del grup de l’església. I cantant i fent soroll amb les macetes, el senyor cura va beneir amb aigua la casa d’ella i als seus habitants, i als que allí estaven els va donar a besar el crucifix. 

“Pica la maceta,
pica el ponedor,
que isca el tio Pep
del carreró”.

Seguidament, l’escolà que portava la sal, li va posar a la Conxeta una cullereta en la seua mà, perquè amb les presses ella el saler no l’havia tret al carrer, i per tant, els religiosos no van poder agarrar-li la cullereta per a l’intercanvi de la sal que sol fer-se a aquestes litúrgies cristianes. Però igual va donar, doncs la sal beneïda rebuda va estar ben aprofitada a la casa, doncs la van fer servir per a fer menjars amb fe. I amb els ous que ella els va donar, aqueix escolans després també es van fer els típics dolços per a La Mona de Pasqua.

“Pica la maceta,
pica el ponedor,
que isca el tio Pep
del carreró”.

I així, encara que tots sabeu que la senyora Conxa era un poc ruda, també hi ha que dir que era graciosa i agraïda com la que més, i molt creient per herència familiar.

─Sí, creient com tots els d’ací! Jo per si de cas faig igual, a més, creure en Déu no costa diners ─va dir un altre home més major que allí estava situat al mig del rogle escoltant els rumors, i que segurament volia també anar al cel, si hi havia cel.

─I com per tindre fe cristiana no es perd res ─seguia parlant un altre home major ─jo sé que en casa de la Conxeta tampoc s’han qüestionat res mai, i al poble, tots els anys són uns dels primers que obren íntegrament la seua casa als religiosos, tant en el material com en l’espiritual.

Al remat, tots els que allí estàvem escoltant allò de la Salpassa concloguérem que va ser la sal qui va salvar a la Conxeta d’aquella possible desgracia, perquè de seguida que els religiosos li van donar l’aigua, aquesta li va caure a terra i no la va poder aprofitar per a res. Bé, tant com per a res! Suposem que al tros del sòl on va caure, i mullar, alguna cosa sí que netejaria. Però, per no fer cap pecat mortal, ella en cap moment la va torcar amb drap. Ni li se va passar pel cap! Com Déu l’havia tocada, allí  la van deixar, i prompte la terra de la casa la va xuplar. La Conxeta a l’adonar-se de la rapidesa amb que el sòl se la va beure, de seguida va pensar que era un avís que li donava ‘el que estava allà dalt’. Que sí, que pareixia que Déu existia al cel, i que li donava eixe senyal per comunicar-li, que tant la sal com l’aigua, li donarien forces als seus i als murs de sa casa, PER A ESTAR SEMPRE BEN PROTEGITS DE LES GRANS DESGRÀCIES. (...)

De la narració ‘Una Mirada al Passat’ #UMP, escrita per Inmaculada Aparici Sancho (@InmaAparici) - Llicenciada en Dret i  Professora de  Formació i Orientació Laboral (FOL) en FP.

No hay comentarios:

Publicar un comentario