UNA MIRADA AL PASSAT ‘LES MALALTIES’.

’Estiu 1954

La ti Salvadora.

(...) I al pujar a la cambra vaig escoltar crits. Eren els del Miquel cridant l’atenció al Vicent:

─Eres un burro! Burro, però burro, burro! Animal, ho devores tot: el que és teu i el que no és teu. Anit ja hagueres pogut menjar sols pa amb oli i sal! Què no saps que la ceba al matí és or, a la vesprada plata i a la nit mata?─ I ho vaig lligar tot de seguida. (...)

Per al Vicent, la papa i la nona sempre li havien sigut sagrades. I com des de la nit d’abans tenia la cara més blanca que la paret i molt de dolor de panxa, encertadament sospitàvem que el culpable era l’últim gran sopar. En fi, la ceba li havia capgirat tot el seu cos, i per l’estat tant rovellat en què tots el veiem, fins a la seua ànima semblava que li havia arribat. (...)

─Mireu!. La dona del ti Ramon, la Conxeta, sap com curar molts mals, entre altres remeis que dona estan: el de traure el sol del cap, el de llevar el mal d’ull i el de mesurar a la gent que té parada d’estómac. És tan bona en aquestes tasques que molta gent la crida pel mot de la Salvadora, o la ti Salvadora, doncs ha ajudat a recuperar la salut a molta gent. Anem, i li demanem que agarre al Vicent, i que li traga la parada de menjar que té mesurant-lo amb la cinteta i resant com toca. (...)

Mal d’orella.

Mai oblidaré que en aquells temps eren tants els miracles que la llet de pit podia fer, que en ma casa eixe líquid el fèiem servir moltíssim.

─Mare, que tinc mal d’orella!

─Fill vine que això ho solucionem ràpidament! Afanya’t! Sols necessitem un dèdal de costura, llet de mama d’una muller que done pit a una filleta, esforç per a trobar tot el que hem dit i paciència, prou de paciència, per a no menejar el cap que posaràs tort en sentit contrari a la teua orella malalta. Que el dèdal es deu posar a dintre d’ella! Si no, com ho aconseguirem? Va! Ràpid! Ves-te’n a per tot açò, que miracles últimament a pocs  llocs se’n veuen!

I aleshores, si nosaltres teníem mal d’orella, elles posaven un poquet de la miraculosa llet de mama a dintre d’un dèdal de cosir, i després encaixaven el dèdal a dintre del forat de les nostres condolides orelletes. I allí quiets, l’aguantàvem uns minuts amb el cap inclinat. Si la malaltia la sofríem nosaltres o qualsevol altre nen, la llet del dèdal devia ser de la mamella d’una mare que haguera parit una nena, i en cas contrari al revés.

Elles ens deien que eixe dèdal ple de líquid lletós anava a sufocar el dolor d’otitis que teníem. I com no, així a nosaltres ens semblava que ocorria, donat que la tíbia temperatura que el mateix ens contagiava, ens relaxava gratament i ens abrigava la insuportable orella que amb continus pics de dolor, i sofriment, ens estava molestant tant.

─Nois, no deixeu mai les sendes velles per les novelles, que remeis vells i casolans n’hem heretat un gran bagul! ─ens deia sempre la gent major del nostre veïnat. I quin veïnat!

Avui sabem que, pel temps i els avanços apareguts, molts d’eixos utensilis i remeis casolans s’han deixat d’utilitzar i, tots ells, s’han acolorit d’una lleugera nostàlgia per als que els vam conèixer. Sense cap dubte que els nostres avantpassats es sorprendrien, si ara alçaren el cap i se n’adonaren que la gent ja no els utilitza per a res.

De la narració ‘Una Mirada al Passat’ #UMP, escrita per Inmaculada Aparici Sancho (@InmaAparici) - Llicenciada en Dret i  Professora de  Formació i Orientació Laboral (FOL) en FP.