UNA MIRADA AL PASSAT ‘LES DONES EREN COM PEPITOTES D’OR’

Estiu 1954

 ‘AL POBLE NO ESTAVA BEN VIST QUE UNA JOVE ENTRARA TARD A CASA’.

María estava radiant com si no tingués cap preocupació.

 ─Rafel, ja està fent-se de nit. Quan arribe a casa, els meus pares...

 ─Anem-hi. T’acompanyaré a casa.

 Mare meua!. Si se n’adonava la Conxeta que se’ns havia fet tard al carrer, s’enfadaria amb la Maria, i com a sever càstig l’imposaria no eixir al carrer a jugar en uns dies, o potser en unes setmanes, per no dir mesos.

   Al poble no estava ben vist que una xicona jove entrara tard a casa, i menys      acompanyada sola d’un xic, encara que fora el seu nuvi. Açò seria suficient motiu per als temuts rumors, doncs darrere de les caigudes persianes de les portes de les cases sempre hi havia molta gent que no tenia feina, i es passava el dia escodrinyant al veïnat.

‘MOLTES DONES SOLIEN PORTAR AL VESTIT CAPOLLETS DE GESMIL’

La Conxeta portava sobre el seu vestit, concretament a la part esquerra del seu pit, una agulla passadora amb tres capollets mig oberts de flors de gesmiler, que a més d’espantar-li les mosques, li servien per a impregnar-se del seu olor mentre feia punt de ganxo, ganxet o calça com ara era el cas. Semblava que amb eixes agulles llargues estava passant la vesprada fent uns peücs greixosos per a l’hivern. El que no sabíem era per a qui!

‘LES RELACIONS AMOROSES’

En aquells anys tot el que envoltava les relacions amoroses era tabú (...) Per falta d’informació hi havia molta ignorància entre les joves. Algunes fins i tot pensaven que una acaronada del nuvi, o un bes d’ell rebut, ja era motiu per a quedar-se embarassada i haver de pujar prenyada a l’altar, per haver fet Pasqua abans de Rams.

Jo només volia que la meua Maria fóra un poc més espavilada (...) Havíem eixit a passejar a la Barceloneta amb la seua germana que feia de ciret, i encara que la Conxeta l’havia obligada a què ens acompanyara de farolet per a què tinguera cura de nosaltres, la Rosa, a la mínima, es feia la despistada per a què els dos aprofitàrem  el seu descuit premeditat i (...)

‘LES DONES EREN COM PEPITOTES D’OR’

En aquells temps, les xiquetes que ja no anaven a costura es quedaven a casa netejant i fent el menjar. També cosien roba fent vestits nous, o tornant a cosir els vestits que estaven utilitzant per allargar-los un poc més la seua vida útil. De roba se’n tirava ben poca. La precisa per no dir cap mentida. Per això, es tenia el costum de solsir les creïlles dels calcetins, posar pedaços a la roba si s’havia de tapar algun forat més gran o reforçar alguna esfilagarsada, i inclús, les més afaenades, descosien els colls de les camises velles per a que, cosint-les al revés, semblaren recent estrenades. Ja ho crec que elles valien més que els diners! Eren com pepitotes d’or, i de bon pes, ja que sempre treballaven com a inesgotables formiguetes.

 Però també hi havia xicones que anaven al mateix bancal a cel obert a arreplegar raïm o a tallar vara. Quantes vegades a l’hivern començant a ploure o caient boletes de neu, les que treballaven al camp no plegaven trastos fins que el propietari de la finca no les autoritzara dient allò de:

─Xicones agafeu les cadires i aneu-vos-en a casa! Ja en teniu prou que fa mal oratge!

 I en eixe moment les joves tastaven eixes paraules com un inesperat càntic angelical. I és que per tots era ben sabut que la tasca d’aquestes xiques que anaven al camp tampoc s’acabava ací. Com les seues mares pensaven que “faena feta no destorbava mai”, quan elles tornaven de la finca, no les deixaven ni un segon quietes i sempre estaven fent comandes per a la casa; que si aneu amb un cànter a per aigua a la font de l’Eixample, que si planxeu la roba, que si renteu els plats, que si ara aneu al safareig a fer la bugada de la roba amb la ferrà, que si trieu la farina amb el sedàs, que si ajudeu-me a pastar la farina o a fer sabó  amb el llibrell (...) Per ací sempre s’ha dit d’elles, que si “val més home que hisenda” també és veritat que “val més dona que diners”, doncs elles no s’han quedat mai enrere.

***

De la narració ‘Una Mirada al Passat’ #UMP, escrita per Inmaculada Aparici Sancho (@InmaAparici) - Llicenciada en Dret i  Professora de  Formació i Orientació Laboral (FOL) en FP.