ELS BRULLS I LA NEU DE 20/01/2020.

El temporal Gloria ens va portar aquest dilluns 20/01/2020, molta neu i plutja, les conseqüències, els barrancs i regadores baixen plenes d’aigua cristal·lina, fresca i clara... i tots els aiguamolls del nostre terme han eixit, inclòs el gran aiguamoll dels Brulls. 

 Els nostres majors sempre han dit i diuen “ha plogut molt, perquè han eixit els Brulls” i així és, i s’ha complit la dita i els Brulls estan plens d’aigua. El barranc dels Brulls porta un riuet d’aigua i va a parar al barranc del Carrascal, i l’aigua forma un soroll bonic i espectacular.

 

FOTOTECA: Neu a l'Eixample

Vista de l’Eixample nevat l'any 1954. Fotografia realitzada per Alfredo Castelló Silvestre.

Es veu el desaparegut Hort d’Adriano, actualment ocupat pels pisos del tio la Veta, aquest hort fitava amb l’Hospital Beneficència. També apareix espectacular i tot enfarinat l’Hospital, i per davant del mur de la Beneficència es pot vorer l’antic camí de les Forques, camí d’eixida del poble. 

Arxiu Fotogràfic Biblioteca Municipal “Degà Ortiz i Sanz”. (Col·lecció: Joaquim Juan Mompó).

LA GENT DEL CARRER SANT ANTONI.

Foguera de sant Antoni 1999.

Sempre el carrer Sant Antoni ha tingut unes característiques peculiars pel perfil afable del seu veïnat.
Era un carrer on és concentraen part de les feines d'aquella època, allí estava el fuster, el ferrer, el granerer, el llanterner, la barberia, el forn el pellero, el despatx d'adobat i molt a prop les carnisseries i l’ultramarí del Tio Havanero.
Érem com una gran família que aprofitava qualsevol ocasió per a reunir-sé, xarrar, cosir al carrer o tan sols prendre la fresca i tot açò culminava en la festa de Sant Antoni.
No calia fer molts preparatius. La nit d'abans la foguera s'encenia per a què el poble acudirà, i al dia següent, amb les brases encara enceses, l'esmorzar a base d'embotits de ca la Petita, a tota la gent reunia.
Eixe dia cada família cuinava la seua cassola de parteta i portava els seus convidats, però sempre hi havia lloc per al que arribava tard.
Eixe matí era un anar i vindre al forn de Joaquim i Carme, cassola en mà i brou a part, allí s'acabava de preparar sofrint les bromes i el bon humor del forner. Si l'oratge ho permetia, al carrer es dinava eixe dia, però si plovia o feia molt de fred, la casa del tio Moreno i Doloretes la " sapeta " les portes obria.
Una vegada ben dinats, mentre les dones adreçaven, els homens el cafenet al Bar Bigot anaven.
Per la vesprada les cucanyes a punt estaven, esperant la xicalla que de l'escola eixia, i sempre hi havia algú que un conill d'indis s'enduia.
Moltes persones són les que feien possible aquesta festa.
El tio Caralampio que amb el seu acordeó alegrava qualsevol aconteiximent. La tia Maria, la seua dona, que amb la seua bondat i predisposició ens feia repartir i cobrar la fulleta dominical. Quantes vegades hem escoltat les novel·les de l'època en el seu quartet! Tenia una preocupació i era que mai sabia quan celebrar l'onomàstica, del seu volgut home, i cridàrem al programa de Luís del Olmo i aleshores ens enteràrem de què no era " Carlampio " si no Caralampio. Qui havia de dir que la seua xicoteta casa serviria de seu dels festers del carrer.
El tio Emilio, el Gallo (amb el seu bony a la galta) sempre ens arreglava la cuneta de les nines, amb la seua dona Teresa.
Un matí s'alçarem i descobrirem que el " bulto " havia desaparegut, poc després ens deixà per a sempre.
El tio Joaquim i la tia Maria, la del Pigat que crec recordar que feien d'ordinari.
I que dir de la Tia Carmen, l'emblanquinadora, valenta com la que més i del seu marit Salvoret que encara pot disfrutar al carrer de les vetlades d'estiu.
Durant uns anys el soroll del martell del ferrer ens acompanyà, més tard la casa ocupa el Tio Bobi, fester com pocs hi ha, i la seua dona Mercedes.

Pot ser la memòria en cause males passades però açò és entre altres coses els records que guarde de la meua infantesa al carrer Sant Antoni.
Sols en resta animar i felicitar a la Junta i a tots els veïns i veïnes i desitjar-los bona festa.

T. Aparici.
Programa de festes del carrer Sant Antoni (2007)

Les tradicions de Nadal a Aielo de Malferit.

En aquest programa veurem si estem perdent les nostres tradicions d'anar a cantar nadales, preparar el "putxero" de nadal, muntar el betlem o buscar l'Home dels Nassos.

UNA MIRADA AL PASSAT: ‘LES PEROLADES’

Estiu 1954

(...) ─I per a reviure records amb María la meua ment va escollir anar capriciosament a la casa del ti Baptiste, i al temps de feia dos nadals  ─descrivia en Rafel ─. I encara que per culpa del fred que feia allí, cada vegada que eixia al carrer era com si em pegaren una bufetada, que a gust em sentia fora de casa amb Maria i els meus amics.

I de lluny escoltava com un xiquet preguntava a crits:

─Es poooot paaaassaaaaaar? ─si ho preguntava en valencià ─o ¿se pueeeeedeeeee? ─si ho preguntava en castellà. I ni més ni menys que li ho preguntava al ti Baptiste.

   ─Síiiii! ─contestava aquest últim.

─Càaaaaaanter vaaa! ─li replicava l’altre

─I jo em veia allí  jugant a fer perolades al veïnat.

─Quants cànters hem tirat aquesta setmana?

─Un fum. Vaaaaa! Corre i acabem avui amb aquesta perolada del ti Baptiste.

I la colleta al complet fugíem d’allí baixant el carrer corrent. Quin jugatori portàvem nosaltres als meus records. Li havíem obert la porta de la casa al ti Baptiste, i li havíem estampat al pis de l’entrada un cànter ple d’aigua. També Maria corria que li tocaven els peus al cul . I és que el gat escaldat amb aigua tèbia té prou. Estàvem segurs que si al final el ti Baptiste ens agarrava, ens armaria un temple de por. Sense pensar-ho molt ens faria a tots, besar terra, i no seria la primera vegada.

─Trompellots! Què li heu posat dintre del cànter del ti Baptiste?─va preguntar un del grup.

─ Ios! Tranquils Rafel que està ben rebaixat.

─ Ios, ios i ios! Ni ios ni ias! Més vos val! ─va replicar qui va preguntar.

En realitat al ti Baptiste era com si sempre li tocara el regal de tómbola de la fira, doncs a dintre del cànter que tiràvem a sa casa sols hi havia aigua clara. A ell mai l’ameràvem el cànter amb alguna cosa pudenta com; un bonyigo d’haca  o un poc de caca d’algú de nosaltres si no hi aconseguíem el primer. I tampoc aigua bruta, com a molt, aigua amb palla o aigua clara.

(...)

Enyore aquelles anècdotes, aquells grans sabotatges que momentàniament eren conquistats pels nostres cànters a l’entrar estrepitosament per aterrar a les cases dels llauradors, i com no, també enyore aquelles cançons nadalenques cantades per tothom, i que per costum i tradició, passàvem de boca en boca i de  generació en generació. 

─Xiquets anem ara per les cases del poble a cantar nadalenques i a arreplegar diners?

─Porteu els tamborets, les panderetes i les flautes?

Qui pot oblidar allò de:

“Donem l’esguinaldo

senyora por “Dios”

que si no me’l dóna

li amussaré el gos

done-me’l prompte

que me’n tinc que anar

en una cistelleta

a fer un berenar

Ama ens dona?”

O “Dones no tingueu peresa

de pujar les escales

i baixar la falda plena

de castanyes i avellanes”.

O “Camina Maria,

camina i veuràs,

cantar el pollastre,

al peu del portal.

Si ens donen una cosa,

que no siga xicoteta,

que som molts en la quadrilla

i eixirem a micoteta”.

I altra vegada: “Ama ens dona?”.

A la meua infantesa inclús l’aroma del meu poble l’olorava diferent, i més a aquestes concretes setmanes gèlides de ple hivern en què els carrers feien olor a llar, a foc de llenya, a calor de casa i a secrets nostres.

Uf! Mare meua! Què bon sabor de boca tinc encara al rememorar auditivament eixes melodies! (...)

De la narració ‘Una Mirada al Passat’ #UMP, 

escrita per Inmaculada Aparici Sancho (@InmaAparici) - 

Llicenciada en Dret i   

Professora  de  Formació i Orientació Laboral (FOL).