BREU HISTÒRIA DEL PONT D’ALLÀ BAIX D’AIELO DE MALFERIT

Dues riuades del riu Clariano al seu pas per Aielo de Malferit: Riuada de l'any 1902 (Arxiu Municipal d'Ontinyent), riuada del 12/09/2019, la fotografia està presa des del mateix lloc el dissabte 14/09/2019, per Rafa Ortiz Mora.

Esta és una breu història d’un pont, però no d’un pont qualsevol, és la història del Pont d’Allà Baix d’Aielo de Malferit, que formava part del Patrimoni monumental del poble.

El pont d’Allà Baix, amb un nom que no va ser molt complicat de buscar perquè és pura deducció, ha estat la imatge més fotografiada del poble, amb la part antiga de fons. Era un pont de no molta alçaria però realment amb molt d’atractiu pels seus cinc ulls i grossos pilars hexagonals que li donàvem l’aura d’especial. 

Impassible i fort ha estat perenne des del segle XVI creuant el riu Clariano al sud del casc urbà del poble,  fins que en el setembre de 2019 es va enderrocar. El pont d’Allà Baix tindrà substitut però sempre serà únic perquè era molt vell i savi i ningú el guanyarà ni en antiguitat ni en saviesa. 

El trobàvem només baixar la costera de l’antic Llavador passat l’Arc del Carme just al costat de l’edifici de la Hidroelèctrica. Aquell entorn fàcilment ens remunta a èpoques passades, bé als temps dels moros o als posteriors cristians, ens transporta a dates concretes tan importants com el dia de la inauguració de la llum. Ara quan passegem per la zona tirem en falta el Pont que se n’ha anat riu avall i que formava junt a la resta, un conjunt pintoresc molt estimat. 

I quanta gent que al llarg dels temps l’ha creuat.! Uns per necessitat, altres per plaer... El pont d’Allà Baix ha complit moltes funcions al llarg dels segles.

El dia 12  de setembre va ser molt trist per als aieloners que hem tingut sempre el pont com un aliat i sabem que ha estat testimoni de moltes vides i fets. Érem conscients que amb el Pont se n’anaven riu avall molts secrets que compartíem amb ell i que també han compartit els nostres avantpassats. Quants inicis de nuviatge haurà vist! Quantes mirades furtives entre enamorats o besades robades haurà presenciat! Quants riures! Quants plors! Perquè els amics estan per a tot, i el Pont era com un amic més que coneixia tan els moments personals bons, així com els dolents. Existia molta complicitat entre el Pont i els aieloners, tan els de naixença com els que ho són per lligams, perquè el consideràvem com l’amic fidel que ho sabia tot i amb tota seguretat no anava a contar res. 

El Pont ha estat una necessitat per als llauradors del poble, hereus de les hortes dissenyades pels moriscs. Hortes creades en la zona fèrtil del meandre del riu. I encara que la dita diu que “A la vora del riu no faces niu” mai s’ha fet cas i les hortes sempre hi han estat alimentant-se de les aigües. I quan han arribat riuades, que han sigut unes quantes, i han destrossat tot el que hi havia al voltant junt a molts somnis i esperances, al poc les hortes han ressorgit i s’ha fet front a l’adversitat amb valentia. Els llauradors del poble han tornat a creuar el Pont per seguir treballant les hortes que donaven de menjar i  ho han fet ells i els seus descendents i el descendents de després. 

Segles i segles el Pont ha estat observant el treball del llaurador i vigilant les hortes i els conreus. I a l’inrevés, al llarg dels segles, tota una nissaga d’homes de camp han anat observant com el Pont evolucionava, sempre amb els fonaments medievals. Primer el creuaven sobre taulons de fusta que anaven restituint segons necessitats, fins que a primeries del segle XX s’afegiren els ulls, la barana i el formigó, que era com el coneixíem en l’actualitat. 

El Pont tenia al costat la font, anomenada també d’Allà Baix, que sempre ens ha rebut amb el soroll d’aigua fresca i clara. L’aigua queia, i cau encara actualment, a un abeurador de pedra i durant la dècada de 1950 anava a parar a l’antiga bassa dels “manyanos” servint  per amerar el vímet. La font, que s’ha quedat òrfena perquè el Pont era com el pare que ha vist a tots nàixer, durant molts anys ha estat l’encarregada de donar de beure a la gent del poble. Molta gent recorda quan fa molts anys hi havia un home que carregava al seu burret cànters d’aigua d’esta font posant-los a la sàrria o en els arganells i venia l’aigua pel poble. Aquell ofici ha desaparegut, com molts altres. La font també donava de beure als ramats de cabres, ovelles, vaques o animals de tir. Fins i tot els tractants baixaven les “peades” d’animals per a que s’hi refrescaren o pasturaren. 

Però el Pont no solament ha presenciat treball, el Pont ha estat lloc d’esplai i este fet el fa més entranyable. Estem parlant d’un vincle sentimental que augmenta el pesar que tenim els aieloners per la pèrdua. Perquè sempre hi estava, expectant a punt per a qui volguera creuar d’una part a altra.

La gent de principis del segle XX solia baixar a la font d’Allà Baix a fer-se una llimonada. Era una distracció més. Portaven gots de vidre plans i especials per anar d’excursió i amb l’aigua de la font es preparaven la beguda refrescant i alhora gaudien de l’entorn. Perquè quan l’Eixample encara no existia, la gent baixava al riu de passeig. Algunes persones no s’hi quedaven davant de la Hidroelèctrica Ayelense, en la font o al mateix pont d’Allà Baix, alguns creuaven seguint el passeig cap al també emblemàtic pont de l’Arcà o cap a la Casa de la Sènia (Serratella). Altres agafaven direcció la Fonteta Eixea per tastar l’aigua que brollava a ras de terra o per parar una estona a l’ombra dels xops. Anys després quan es va construir l’Eixample i este, es va convertir en el lloc de passeig per excel·lència, el riu i el Pont d’Allà Baix continuarien sent llocs visitats perquè era camí obligat de pas en excursions familiars o d’amics. 

Pont d'Àlla Baix, 2019 (Col.lecció: Ester Egea Molla)

La Hidroelèctrica també s’ha quedat òrfena, es va inaugurar el Nadal de 1895 i des d’aleshores, com el Pont, ha sigut escenari de moltes històries. Quantes vivències guarden les pedres de la Central de la Llum, amb racons lúdics per a quadrilles de joves, nuvis i amics que pujaven dalt de la Central, a la Sèquia Ampla, per immortalitzar el dia amb una bonica vista del poble de fons. Són les imatges de generacions d’aieloners que han quedat per al record. De la mateixa manera que tothom a Aielo té fotos enmig del pont, també tots els forasters que han vingut a visitar-nos han caigut en la temptació fotogràfica. El pont d’Allà Baix era un símbol més i un bon record per emportar-se a casa.

Actualment el riu baixava sense aigua i només excepcionalment quan les pluges eren fortes corria l’aigua brava. Antigament, en estiu, el riu es convertia en un espai natural per pescar i nedar, gràcies als diferents tolls formats al llit del riu on l’aigua s’empantanava i formava espai idonis de bany. Hi estava el conegut toll de Xelo, el toll del Mut i l’Escumeta. També hi havia altres tolls prop del pont de l’Arcà que tenien tant de cabdal d’aigua que segons records de la gent més gran, treballadors del Marques  de Malferit, portaven hi els matxos i cavalls per netejar-los. 

Els llibres de defuncions de l’arxiu parroquial corroboren la gran quantitat d’aigua que passava pel riu perquè fins i tot alguns joves s’ofegaren:  “ ...mozo de edad de 15 años... falleció ayer ahogado en el rio de esta villa...” (any 1844) I el pont d’Allà Baix ho va presenciar tot i sentiria les desgràcies.

Tot en esta vida, té un principi i un final. 

El principi del pont d’Allà Baix va ser el segle XVI amb uns pilars de pedra. Després, a l’any 1890 s’hi començaren a construir sobre els pilars els cinc arcs i la barana. Hi ha constància en un acta de Ple d’Ajuntament. Per decisió consistorial es tallaren els garrofers i oms del llavador per a proporcionar fusta i fer les cimbres dels cincs arcs rebaixats : “...que los corten e inviertan su madera, en el Puente de paso que se haya construyendo en el rio de esta villa”. Col·laboraren en les despeses el veïnat i l’ajuntament, que aportà una subvenció. (Ple de 1/4/1890)

Pont d'Àlla Baix, 1900 (Col.lecció: Juan Antonio Juan Castelló)

Però tot porta el seu temps i una obra de tanta envergadura encara més. Trobem una cita a un acta d’ajuntament de l’any 1909 que fa referència al Pont:  “...el 9 de junio de 1905 se autorizo a los propietarios de la huerta vieja para construir un Puente sobre el rio Clariano, cuyas obres se llevaron a efecto en los meses de julio, agosto y setembre del mismo, con el producto de un Reparto que se hizo voluntariamente entre aquellos y un donativo, cuyo gasto ascendió a 2,407 pesetas, 34 centimos igual a lo recaudado, quedando al frente de dichos trabajos el expresado alcalde Enrique Ortiz Garrigos...” (acta del ple 4 abril 1909)

A Aielo, com en tots els llocs, de vegades plou i plou amb gana, aleshores el riu Clariano al seu pas pel poble va ple d’aigua omplint el seu llit, i també més de la part que li toca. Riuades n’ ha patit unes quantes i el Pont les ha anat superant totes, fins que l’última vegada els seus antics grossos pilars ja no han pogut aguantar més. 

La riuada fatídica del 12 de setembre del 2019 no era la primera que patia el riu i no serà l’última. La força de la natura és incontrolable. I amb tota seguretat que en cada ocasió els aieloners i aieloneres mirant cap a cel sentirien sempre el que el nostre mestre-poeta Miguel Ferrándiz (1877-1962), en algunes de les seues poesies narra tan bé: el temor a les pluges que porten inundacions destructores.  

POEMA DE L'AIGUA

CELATGE

Que fosc que està el cel!

Que negre, que lleig!

Ni Lluna ni estel més que mire veig!

Mirant el celatge,

se sent fred i por

pler] anar de viatge,

s'arrupeix el cor!

Ai del que ix de casa

en aquesta nit!

El cel no s'arrasa

Ni un pam, ni un sol dit.

Les boires, prenyades,

van a rebentar

com fúries irades,

ens ofegaran

Pietat, Déu clement!

Tingueu compassió!

No ens doneu turment

en la inundació.

El cel està negre,

el cel està clos

Qui ha d'estar alegre

tremolant-li el cos?

LA PLUJA

El temps, prenyat d'aigua, rebenta. Ja plou!

Que en fúria, a la terra, la fereix, s(e)'ou

Va caient a canters; els xorros són rius

que espanten als hòmens i a tots los sers vius.

Repic de postisses fa al caure de pla

sobre les voreres i els bassals que fa.

Barrancs cabalosos són tots els carrers,

que fan gran estrèpit pels que són costers

L'enllumenat públic de la població

s’ha apagat alhora en sec, en redó

Els veïns del poble, corpresos de por,

se senten tremolar i aflicció en el cor.

Senten i preveuen el que els pot passar

en el barri fondo, que es deu inundar.

Han obert les portes i encés els cresols,

que són d'esperança, de pietat, estols.

Cap veí no es gita; tots estan en peu[s].

El rellotge sona i compten les deu.

Per lo barri fondo s'ouen forts xillits.

Cap allí acudeixen els jóvens fornits.

I plou en més fúria; i continua plovent.

I el poble s'aclama a l'Omnipotent!

Aielo, al llarg de la història, ha viscut altres riuades que, de la mateixa manera que la més recent s’ha emportat el pont d’Allà Baix, també en temps passats s’emportaren dos ponts igualment emblemàtics del poble: el pont d’Aielo i el pont de l’Arcà. Es guarda documentació que ho acredita.

A meitat del segle XVIII una forta riada s’endugué per davant el Pont d’Aielo, està documentada per Pasqual Madoz i per l’historiador local Fernando Goberna. Com aleshores el pont d’Aielo era una important via de comunicació es tornà a reconstruir fent forts pilars de pedra de base i emprant la fusta, com era habitual, per a passar-lo. A meitat del segle XIX es canvià per un pont de ferro. Als anys 90 del segle XX el pont d’Aielo s’inutilitzà quan es va fer una carretera més gran i més alta es construiria un pont nou més perfeccionat i ampli. Anys després, en construir l’autovia, tornaren a fer un nou pont al costat de l’existent. Així que si pareu atenció al pont d’Aielo, podeu veure els tres junts a diferents altures.

L’11 de setembre de 1797 un riuada de nou portaria destrucció. Arribà amb força per l’estret del Barranc de la Fos i s’endugué el pont de l’Arcà que aleshores era encara tot de fusta. 

L’any 1843 els riu d’Aielo va patir una greu inundació, però la riuada més rememorada i documentada és la del novembre de l’any 1884. Les actes de ple de l’ajuntament narren les greus destrosses posteriors a la crescuda del riu Clariano arrastrant finques per la força de l’aigua i la decisió del consistori de no cobrar el sequiatge per no poder regar. A l’interior del Molí Propet queda constància d’esta inundació. El 5 de novembre de 1884 l’aigua arribà a 2 metres dins del Moli, hi ha una placa commemorativa col·locada a una elevada altura que marca on va arribar el nivell del riu. La pèrdua de collites de les hortes properes va dur pobresa general al poble i aquell any seria conegut com “L’any de la fam”. Però el pitjor va ser l’any següent, malauradament encara no estava superada la tragèdia de l’aigua i a la primavera de 1885 arribà el colera, que també va suposar un drama. 

A l’any 1902 arribà altra important riuada que està documentada gràficament. La valuosa fotografia, de la qual no sabem l’autor, es conserva a l’arxiu d’Ontinyent. 

Riuada del riu Clariano a l'any 1982. Pont d'Àlla Baix (Col.lecció: Rafael belda Ureña)

I després seguirien moltes més, sempre amb fortes crescudes del riu i la conseqüent destrossa de tot el que l’aigua trobava a les vores. Algunes riuades són tristament recordades com la de 1982 (la pantanà de Tous). També hem vist créixer el riu de manera exagerada l’any 1984, l’any 1987 i altres més... fins arribar al malaurat 12 de setembre de 2019, dia que se celebra el “Dulce nombre de Maria”.  

Aquella nit va ploure molt a Aielo i escoltàrem en les noticies que a Ontinyent també ho havia fet de valent, amb empenta i continuïtat. No eren bones noticies perquè les aigües vendrien fortes i carregades de brosses i canyes. I així va ser. El dia no seria tan dolç com deia el santoral. L’aigua anava amb força arrasant tot. El nivell anava pujant enduent-se al seu pas les menudes hortes treballades de la vora i les collites, pins i arbres, canyes, pedres i bancals... Els aieloners com altres dies de fortes pluges, encuriosits i carregats de càmeres, anàrem al riu a veure, fotografiar i enregistrar en vídeo la crescuda de l’aigua perquè sempre era un goig veure’n tanta. 

Però el que mai havíem imaginat, és que l’aigua del riu saltaria la barana. Eren les 9’04 del matí i els ulls atònits dels aieloners més matiners presenciaren com tanta aigua i el que arrossegava, acabaria enderrocant el Pont i com els pilars acabarien engolits per les aigües. Ells van poder dir adéu a una part del Patrimoni del poble, el pont d’Allà Baix vestigi dels avantpassats. Va ser un acomiadament inesperat i forçat. Ni ells ni la resta dels aieloners, mai havíem pensat que allò podria passar. Sempre havia resistit i en l’ànim de tothom estava que el Pont era perenne i romandria impassible el pas dels anys. 

No va ser així!.

Adéu pont d‘Allà Baix i fins sempre (12 setembre 2019).

Mª Jesús Juan Colomer

Mariló Sanz Mora