 |
| Degà Ortiz (Museu Historia Local d'Aielo de Malferit) |
L’eclesiàstic Josep Ortiz i Sanz
(Aielo de Malferit, 1739 - València, 1822) fou un dels il·lustrats valencians
més representatius de l’Espanya del rei Carles III, al final del regnat del
qual s'imprimí la famosa versió espanyola de l'obra d'arquitectura de Vitruvio,
i sobretot del regnat de Carles IV, període en què publica la major part de la
seua obra, tot i que la seua llarga vida també abastaria el regnat de Ferran
VII (en aquests anys finals de la seua vida es publicaren també algunes obres
seues, i, malauradament, altres les hagué de deixar preparades per a la
impremta, i tan sols veren la llum pòstumament).
La seua erudició en arquitectura
i nobles arts en general, en història, en antiguitats, en teatre i poesia, el
viatge que féu a Itàlia entre els anys 1778 i 1784 per a enllestir la
mencionada edició del Vitruvio, les idees que tenia sobre els problemes de
l'Espanya del seu temps, bastant comunes, d'altra banda, a altres il·lustrats
de l'època, la seua activitat en les reials acadèmies de Madrid i València, el
treball com a bibliotecari de la Reial Biblioteca a Madrid, els seus escrits en
els diaris de Madrid i València, l'amistat i correspondència epistolar amb
altres erudits espanyols i italians, o els anys com a degà de la col·legiata de
Xàtiva i la intervenció com a director en les obres que es feien en aquest temple, donen
mostra de l’interès que té la vida i l'obra de Josep Ortiz i Sanz.
Tanmateix, si tenim en compte el
seu naixement, en una família de llauradors, en la qual era el fill major baró,
res no li era favorable perquè cursarà estudis. Les dificultats que hagué de vèncer
per tal que açò fóra possible, i per arribar a ser ordenat prevere, van ser
moltes. Les pàgines següents tracten de com començà els estudis al poble natal,
i la importància que tingué en la seua vida el fet que, finalment, poguera
estudiar amb els pares jesuïtes d'Ontinyent.
 |
| Aielo de Malferit a finals del segle XIX |
1. Les primeres ensenyances en el seu poble natal. Com ja hem dit,
Ortiz va nàixer a Aielo de Malferit el 1739, poble que, en aquell any, tenia si
fa no fa 900 habitants. Els seus pares, Francesc Ortiz i Maria Sanz, descendien
de les primeres famílies que repoblaren el poble després de l'expulsió dels moriscos
en l'any 1611 (tan sols l'àvia materna descendia d'Alfafara). Aquestes
famílies, 57 en total, acordaren amb el que era llavors senyor d'Aielo, en Lluc
de Malferit, l'anomenada carta de poblament en la qual es comprometien a
treballar les terres en règim d'emfiteusi perpètua, és a dir, que solament
tenien el domini útil sobre aquestes terres, i el senyor en conservava el
domini directe. La partició de fruits amb el senyor territorial era molt
costosa per als llauradors en Aielo, i a més calia afegir-hi totes les
contribucions pròpies del règim senyorial.
Des d'aquella llunyana data la
població havia anat recuperant-se de tal forma que a les acaballes del segle XVII
Aielo tenia al voltant de 700 habitants. Després, durant el segle XV, aquest
increment encara fou més gran, i va ser aleshores quan es dissenyaren nous
carrers, que són els que, encara hui, es poden veure amb el seu característic
traçat recte propi de l'època del regnat de Carles III.
Els llauradors, com el pare
d'Ortiz, treballaven la terra pensant sempre en la partició de fruits amb el
marqué, de manera que si l'any agrícola era favorable molts dels possibles
guanys quedaven en poca cosa per la partició de fruits, i si l'any era dolent
s'aconseguia el justet per a no passar necessitats. Amb aquestes condicions
resultava difícil que algun dels fills d'aquests llauradors pogueren dedicar-se
a estudi i aconseguir així algun mitjà de vida que no fóra el treball al camp.
Tanmateix, és un fet que ja algun dels fills d'aquests llauradors, molt pocs però,
pogueren arribar a estudiar en la Universitat de València o en alguna de les
altres del regne de València com la d'Oriola. Açò es comprova millor en la
segona meitat del u, tal com ho demostren els llibres de matrícula d'aquestes
universitats.
Els seus pares eren, segons unes
notes biogràfiques escrites per un familiar seu, uns honrats i mitjans
llauradors. Sabem que, quan naix el 5 de setembre de 1739, els pares tenien ja
una filla anomenada Vicenta, i, encara que hi ha constància que havien tingut amb
anterioritat algun fill de sexe masculí, sembla que van morir en nàixer al puc
temps de la seua existència, de manera que ell esdevindria el fill major
mascle. Posteriorment vindrien una germana i un germà, tot completant així els
quatre fills que finalment serien.
 |
| Antiga Església de Sant Miquel, a casa dels Maó. |
El rector Patrici Ferrer el
batejà a l'endemà de nàixer, és a dir diumenge 6 de setembre, en l'església
vella, ja que el nou temple estava construint-se llavors. Aquest rector tindrà
una importància decisiva en les seues primeres ensenyances i segurament en el
fet que continuarà estudis amb els pares jesuïtes a Ontinyent, tal com tot
seguit comentarem.
El naixement coincideix amb el
començ de la influència de l'arquebisbe Mayoral en la diòcesi de Valencia; el
prelat era partidari de la construcció de nous temples, o, en tol cas, de la
reforma dels vells, perquè molts d'aquests, com el d'Aielo, dataven dels temps
de sant Joan de Ribera, i no tenien la capacitat suficient per a tots els
fidels. A més, l'arquebisbe fa moltes visites pastorals als pobles de la seua diòcesi
per tal d'informar-se directament dels problemes dels rectors, als quals
encoratja a perseverar en els aspectes educatius dels fills, ja que els
rectors, com hem assenyalat, tenien aleshores una gran importància en les primeres
ensenyances.
En juny de 1742 l'arquebisbe va
fer un d'aquests viatges a algunes parròquies dels pobles de la Vall d'Albaida.
El 16 de juny arribà a Aielo, hi vi visita les obres que es feien del nou
temple i aprofità la visita per a administrar el sagrament de la confirmació a
la totalitat dels xiquets del poble, entre els quals es trobava ell mateix.
Durant aquests primers anys de la
seua infantesa ocorregueren diversos esdeveniments que cal mencionar. En primer
lloc l'activitat en la construcció del temple com hem esmentat (es construí
entre els anys 1737 i 1744), obra considerable per a un poble amb els habitants
que tenia aleshores Aielo. Altre succés i fou la mort del rei Felip V el 9 de
juliol de 1746. Tot i que un poc llunyana en el temps, el record dels esdeveniments
d'aquells bel·licosos anys de la Guerra de Successió encara eren contats durant
la seua infantesa per les persones grans del poble, tal com comentarà en alguna
de les seues obres. No obstant això, la seua infantesa correspon més a uns anys
en què hi havia una certa estabilitat en la monarquia, cosa que havia
propiciat que començaren a florir algunes reials institucions, i en general que
foren impulsades reformes econòmiques i culturals, la qual cosa tindrà continuïtat
amb el regnat del seu fill el rei Ferran VI.
També hi hagué durant la seua
infantesa els coneguts terratrèmols de la primavera de 1748, és a dir poc abans
que complirà els nou anys. Els més importants, pels danys que produïren, foren
els tremolors del dia 23 de març, els quals arruïnaren la Fortaleza convent que
l'orde del Temple tenia a Montesa i causaren diverses víctimes. A Aielo, com en
altres pobles de la Vall d' Albaida, els tremolors produïren clivelles i altres
desperfectes en les edificacions, de manera que el nou temple es va veure
afectat en alguna de les seues parets. Tanmateix, fou pitjor encara el temor
que es patí en aquells dies æla gent eixa camp plena de pànic per a refugiar-se
en cabanyes o coves, on va romandre fins que cessaren els tremolors. Naturalment,
el desconeixement que es tenia aquell temps sobre l'origen d'aquests fenòmens afavoria
la creença en tot tipus de supersticions i formes de manifestacions religioses
extremes (d’aquestes pràctiques religioses, i de la superstició en general, s'ocuparà
Ortiz en algunes de les seues obres com la que titulà El azote de tunantes..., de la qual, un poc més avant, comentarem
quelcom més).
En aquells anys de la seua
infantesa, en els quals començaria a ajudar el seu pare en les tasques agrícoles,
les primeres ensenyances, a més dels rectors com hem dit, estaven encarregades
als escrivents en el cas que en residirà cap en el poble. A Aielo hi ha constància
que aleshores hi residien dos escrivents anomenats Josep Sempere i Joan Asensio,
els quals ensenyarien a escriure els pocs xiquets els pares dels quals així ho
desitjaren, i, en molts casos, l'únic que els pares demanaven era que els seus
fills aprengueren a firmar.
La instrucció primària, com diu
Antonio Domínguez Ortiz, fou l'assignatura pendent de l'antic règim, al
contrari del que succeïa amb l'ensenyança secundària que sí que estava atesa en
les poblacions de certa importància, tot i que, això sí, de molt desigual valor
segons els centres d'ensenyança. Així, per exemple, en la ciutat corregimiento de la llavors San Felipe
(Xàtiva) als ensenyants de primeres lletres que hi establien no se'ls exigia
més que presentaren a l'Ajuntament un memorial amb les seues intencions i
l'Ajuntament, en tot cas, consultava alguna persona instruïda i solia
concedir-ne la corresponent autorització; aconseguida aquesta llicència els xiques
acudien al domicili de l'ensenyant i allí aprenien a llegir, escriure, fer alguns
comptes i la doctrina cristiana. Als pobles, ja ho hem esmentat, eren els
mateixos rectors i els escrivents, als quals l'Ajuntament donava alguna
quantitat de diners, els qui feien aquesta labor. L'ensenyança, d'aquesta
forma, no tenia les característiques que hui donem a una escola, és a dir un
horari determinat en el qual acudien els xiquets a aprendre, sinó que era una
ensenyança ocasional, i així a Aielo, per exemple, no hi ha constància de cap
casa d'escola o mestres fins ben avançat el segle XVIII.
Pel que fa al rector d'Aielo, el
doctor Patrici Ferrer, d'ell sí que podem oferir algunes dades biogràfiques.
Sabem que s'havia fet càrrec de la parròquia d'Aielo el 1714, una volta acabada
la Guerra de Successió: abans havia estudiat a València i residit en casa d'un
magistral de la catedral d'aquesta ciutat, temps en què sovintejà l'oratori de
Sant Felip Neri, que era famós en aquells anys pels estudis de teologia, al
qual solien acudir els doctors com a part de la seua preparació abans de rebre
els ordes sagrats. Durant els anys de la guerra havia estat d'ecònom en les parròquies
de Quart i Almussafes, i, com hem assenyalat, en acabar la guerra es féu càrrec
de la d'Aielo on romandria fins a la seua mort el 1757. Era, doncs un rector instruït,
i hi ha constància que en la seua residència a Aielo, en la casa-abadia, tenia
una certa quantitat de llibres, car en el seu testament en fa especial esment.
També sabem que allí, en la casa-abadia, estava assistit per una majordona
anomenada Josepa Egea; i sobre els mobles que allí tenia podem dir que en la
planta baixa, que juntament amb el temple devia ser on impartiria les seues
ensenyances als xiquets el Dr. Patrici Ferrer, hi havia algunes cadires de
respatler, altres de corda i algunes conegudes per cadires franceses, a més de
dos taules de fusta de pi i un armari, i la capa de tela negra d'ús diari; el
fumeral de la llar devia ser part fonamental d'aquesta dependència, i en la
paret penjades tenia dos calderes de coure, dos fogons de ferro llavorat, dos
cresols, una llumenera, un morter de bronze i dos xocolateres. També, i com en
quasi totes les cases, un pou d'aigua, unes quantes gerres i tonells de
cansalada, olives, arrop o vi. En el terrat garrofes i altres fruits, alguns
coloms i gallines. La doctrina cristiana i les primeres nocions de llatí eren
les ensenyances que podia impartir en aquell temps un rector, l'únic que devia
variar era la qualitat d'aquestes ensenyances i la determinació del rector per
a convéncer els pares sobre el valor de l'aprenentatge i, en alguns casos, les
recomanacions que podien donar sobre la continuïtat dels estudis. D'això primer,
el doctor Patrici Ferrer estava molt capacitat car com hem assenyalat, era un
rector instruït; d'això segon, se suposa que el doctor Patrici Ferrer tingué
una decidida actuació en el sentit de convéncer els seus pares perquè continuara
estudis, atesa la intel·ligència i el bon aprofitament que observaria en ell.
De tota manera, res d'açò no hauria pogut ser si no haguera sorgit tot just en
aquells anys l'oportunitat que oferí en els pares jesuïtes d'Ontinyent, ja que
la proximitat d'aquesta població a Aielo, i la gratuïtat de les ensenyances que
oferien els pares degueren ser les condicions que ho permeteren. El Dr. Patrici
Ferrer, que feia ocasionals viatges a València i també a Ontinyent i altres
poblacions, devia conéixer els pares jesuïtes i d'ell devien nàixer les
gestions necessàries.
 |
| Aielo de Malferit a l'any 1753. |
Abans de passar als estudis
d'Ortiz amb els pares jesuïtes a Ontinyent, hem de dir alguna cosa sobre com
era de xicot. Pocs són els comentaris que es troben en tota la seua obra pel
que fa al seu poble natal a penes un parell; un, precisament, de quan era un
xicot, i l'altre posterior, quan estigué a Itàlia. El primer comentari, que
correspon a l'època en què era un xicot, està inclòs en I ‘obra ja citada El azote de tunantes... Es tracta d'una
anècdota però ajuda a fer nos una idea de com fou aquesta època seua al poble
on va nàixer. Segons recordava Ortiz, al poble arribaren llavors dos
estrafolaris personatges que amb un escapulari de la redempció penjant sobre el
coll anaven pels carrers invocant la pietat dels fidels per a aquells
desventurats que havien estat captius del moros i havien patit les més grans
misèries durant almenys 14 anys. Acompanyaven els seus planys amb colps i amb
el grinyolar de dos mitges cadenes que portaven cenyides, mentre afirmaven que
eren les menors amb les quals havien sigut carregats i lligats pels moros. Al
carrer feren una espècie de farsa o entremés que, segons deien, la
representaven els mahometans en les seues noces, i a més, per a consolar les
seues gargamelles i els estómacs amb un bon parell de tragallades, demanaren vi
per tal de mostrar com l'usaven els moros en els seus convits. Ompliren, així,
sengles porrons, i amb aquests a la mà feren moltes inclinacions, gestos i
postures estrambòtiques, i de tant en tant feien el seu beset al got, fins
deixar los eixuts. Entre el rogle de gent que hi observava es trobava ell
mateix, i, com la resta de la gent del poble que era allí reunida, ignorava que
els mahometans no podien beure vi en públic per anar contra un precepte de la
seua religió. El final fou, relata divertit Ortiz, que aconseguiren moltes
almoines, i el mateix batle ordinari i tot els acompanyà en aquesta garrama,
ex-hortant a tots que allargaren les mans.
Ortiz tenia catorze o quinze anys
quan començà els seus estudis amb els pares jesuïtes d’Ontinyent, a de tal
manera que els anys en què acudí a aquest col·legi devien ser entre 1754 i
1756, car hi ha constància que estava matriculat en la Universitat de València
en el curs 1757-1758, i per tant foren, quasi amb tota seguretat, els anys
anteriors els corresponents a aquest període de la seua vida.
Ferran Goberna Ortiz
Alba Núms. 13/14 (1999)
Ontinyent, pag.
99-105,
No hay comentarios:
Publicar un comentario