Mª José Sanz, Carlampio, Tere Aparici |
De tant en tant, al carrer sant Antoni germinen personatges amb un grapat de bones habilitats i talent, com és el “ti Carlampio”, home polifacètic, músic aficionat amb el seu acordió, manyós, amable i servicial.
Caralampio Sanz Soler (1909-1977). Fill de Joaquim Caralampio Sanz Juan, soldat a la guerra de Cuba, que es va casar amb Mª Josefa Soler Alemany, a la capella del Stm. Crist de la Pobresa, l'octubre de 1900, sent oficiat pel retor Joaquim Garcia Dogon. D’aquesta unió naixeren Joaquim, Gerardo, Maria, Josefa i Caralampio.
Obrer per tradició familiar, igualment, per costum, portaria el mateix
nom del pare. Així que, el nostre protagonista era la tercera generació
de “Carlampio”. Per aquest motiu, la família és coneguda amb aquest malnom. El germà, Gerardo, també es dedicaria a l’obra, com el pare i l’avi, i Joaquim seria llanterner, però Caralampio optaria per altres oficis.
L'any 1952, fins a 1958, seria anomenat agutzil. La seua feina era diversa: feia els bans quan Miquel “l’aguasil” no podia, anava pels carrers amb el seu Seat 600 i la seua trompeteta,
i als cantons parava i llegia l’edicte per ordre de l’autoritat. També,
una altra ocupació era els encàrrecs a domicili i avisos, i amb el seu
cotxe de color roig acompanyava al metge D. Raimundo Goberna en les seues visites pel poble.
¿? Carlampio i Maria Juan Castelló |
L'any 1962, obriria un local de venda de caramels
al carrer Major, 69. Una xicoteta tendeta, instal·lada en una habitació
de la planta baixa, propietat de Carmen Colomer “la de beatetes”, on es podien comprar de tot el que s’estilava en aquells anys. Era un comboi per als xiquets del poble anar a vorer al ti Carlampio tocar l’acordió i eixir carregats de pipes, quicos, rosetes, xicles, caramels, regalíssia, puros de caramel, pustrate,
coets i traques, cebetes adobades i globus. Els diumenges anaven els
xiquets i amb una pesseta compraven un cucurutxo de tramussos, que ell
mateix adobava; “fresquets i salaets” com deia ell, posava la mà dins la safa on tenia els tramussos i omplia ben ple el cucurutxo. Si volies gastar dues pessetes o un duro, el ti Carlampio el feia un cucurutxo més gran, agafava una pàgina del llibre de festes i l’omplia de cacau i tramús... passaves el diumenge estupendament, passejant per l’Eixample.
Qui
no recorda aquella tendeta? Punt obligat per als xiquets d’aquells
anys, quan aconseguíem unes pessetes, alguns quinzets o duros, o
simplement en rebre “la paga del diumenge”, tot corrent a la tendeta, a
comprar xicles “Bazoka”
o paquetets de pipes i col·leccionar aquells animalets que eixien en el
seu interior, o comprar cromos que col·leccionaven, i intercanviaven
els repetits entre els amics. A Nadal, després de recórrer els carrers
cantant nadales, si hi havia sort i bon benefici, gràcies a la benvolent
intenció de donar “l’asguinaldo”
per part de les ames de casa, les pessetes i duros recollits, es
reconvertien ràpidament, en aquell quiosquet màgic, en grapats de
caramels.
Isabel Cebrián, Maria Sanz, Sancho, Maria Sanz Juan, Carlampio |
Va nàixer al carrer Sants de la Pedra, però molts anys de la seua vida l’ha passada al carrer Vell. Vivia a la casa actualment seu de l’Associació de Sant Antoni. Es casaria amb Maria Juan Castelló, “Genaro”, (1910-2006). Prompte seria coneguda al poble com Maria “Carlampio”. Maria solia eixir al solet del carrer a fer “malla”. El matrimoni afillaria una xiqueta, també coneguda com a Maria Carlampio.
Quantes històries i vivències a prop del seu veïnat!
Músic per afició, al carrer sempre hi havia rogle de veïns i xiquets
asseguts en les cadires de boga per escoltar-lo tocar l’acordió. A la
festa del carrer Sant Antoni agafava l’acordió i eixia al carrer “a fer
festa”, solia tocar “Corazón, corazón...”,
també amenitzava les cavalcades de les festes dels altres carrers i
esdeveniments festius i familiars.... Quantes vegades li deia a la dona
“Maria, anem a ballar...” i ella es pintava amb el “xoricet” els llavis i
ben arreglada eixien els dos junts a ballar al carrer.
Carlos, veí del carrer, recorda que Carlampio contava que es va comprar un cotxe marca Seat 600. Això li va costar vendre el seu acordió i afegir 15.000 pts. més per poder-lo adquirir. A la porta de casa col·locava dos balancins perquè ningú li pillara el lloc.
Maria Juan Castelló, fent malla al carrer Sant Antoni |
Una altra anècdota és del temps que Carlampio repartia cartes de Caixa Ontinyent, i és
s’estilaven els sobres amb finestra per vorer el destinatari. Un dia va
tornar a la Caixa queixant-se de “com volien que ell endevinara a qui
anava adreçada la carta si no es podia vorer l’adreça?”. El director va
agafar el sobre i donant-li uns colpets va fer que la carta baixara i fóra visible la capçalera, i ell molt ocurrent va exclamar “Quantes coses s’ensenya uno treballant en estos puestos”!!!.
El ti Carlampio
era molt conegut, volgut i apreciat entre els xiquets i xiquetes, va
morir el dia 26 de març de l’any 1977. Molts xiquets del poble
(clientela agraïda) passaren per la seua casa al carrer Sant Antoni, per
dir-li l’últim adéu, aquell home entranyable, que amb la seua xicoteta
tendeta i acordió, va fer les delícies de xicotets i grans.
Cal rememorar el record d’alguns dels nostres veïns, personatges del nostre entorn, que són o han segut coneguts per les seues diverses facetes, abans que el pas del temps comence a diluir la seua memòria i dissoldre’s en l’oblit col·lectiu.
Mª Jesús Juan Colomer
Festes Sant Antoni 2019
Sols fer dues salvetats:
ResponderEliminarLa primera que el nom corrècte es "Caralampio" per més que tots diguem Carlampio.
La segona, que el tio Caralampio tenía una germana més que li dien Josefa (Pepica la Carlampia), casada en Ricardo Martí Calabuig, que fou oficial administratiu de l'Ajuntament fins que va faltar als 58 anys d'edat.
Afegir una curiositat: en aquella época en que el tio Carlampio era guardia municipal, que no agutzil, a l'estiu estava prohibit que els xiquets juguaren al carrer entre les 3 i les 5 de la vesprada, tot i això per deixar fer la siesta als majors. Sempre havíem xiquets que fugíem de casa per jugar al baló o a altres jocs, però si ens pillava el municipal ens denunciava. La sanció era acompanyar al tio Caralampio a arreplegar les pedres que hi havía als carrers i anant deixant-les a una carrtilla de mà que potava ell; així netejavem el poble de pedres. Curiosa sanció.done les gracies a Maria Jesus Juan i Mariló Sanz per la llavor que estàn fent per la Historia d'Aielo i les seues curiositats.
Salutacions a tot el poble.
Ricard Martí, nebot del tio Caralampio.