EL MEU POBLE, per Vicent Escrivà

En memòria del mestre Vicent Escrivà (1940-2018). Durant uns 10 anys va ser mestre i director al grup escolar d’Aielo, gratament recordat entre els seus alumnes, i pel veïnat que encara rememora aquells obres de teatre... per acomiadar-se i agrair-li el seu treball educatiu i personal, editem este emotiu article que va escriure per al programa de festes de l’any 1977. Ja no era mestre a Aielo, però per a ell Aielo era “EL MEU POBLE”.

De repent, les persones es tornen fantasmes. El temps i l’espai adquirixen una transformació: la metamorfosis de la distància. Et poses a recordar i les coses, les persones: tot perd la categoria immediata de la convivència diària, del treball col·lectiu, de l’esforç per transformar la realitat. Això em passa a mi.

Què és Aielo, el “meu” Aielo de fa cinc anys? No ho sé. Els pobles com a circumstància urbana varien: Aielo ha variat molt. Però i el "poble” d’Aielo? Vull di: la gent, les persones, els homes i dones que sòn el “poble”? Se suposa que també han canviat. I tant!. Són, ara, quasi deu anys de distància:  quan jo vaig arribar a Aielo també van aplegar moltes persones "noves”: molts mestres que anaven a estrenar-se de “mestres”. El poble d’Aielo “era” ben diferent.

Es per això que jo, ara, voldria “recordar” un poble que dins la distància del record no era el mateix d’enguany.

Un dia, els “mestres” nous vàrem pensar en fer “teatre”, Aielo tenia el “cine” i nosaltres volíem fer teatre: un espectacle de cara al poble. I això ocorria l’any de 1967: ara fa deu anys.

Tinc davant el programa: Las tres perfectas casadas, d'Alejandro Casona. Algú se'n recorda de la “representació”?. Per tal de fer memòria, ací vos envie una fotografia: estem quasi tots els “actors": Maria Pastor i Enrique Borderia; Maruja Sánchez i Vicent Escrivà; José Palop i Irene Ortiz; Vicent Vicent Albiol i Pepita Sanz; Lolita Domingo i Joaquin Ortiz. Director: Justo Herrero, aquell home que tant d'entusiasme prenia als assaigs de teatre...

Per què totes estes persones volíem fer teatre?. Bona pregunta. Fa deu anys, les xiques i els xics, quan tocaven les nou al rellotge del campanar, hale, cametes em valguen: tots a casa! Que es fa tard!. No hi havia manera d'aguantar mitja hora més pel carrer!

Ara, les xiques i xics d'Aielo que llisquen açò es riuran: tan prompte a casa? No  pot ser: ara tenim llibertat per estar junts tots els amics fins les onze, les deu i mitja... Quin tall de vells en aquell temps!

Ja hem dit que els pobles canvien: aquelles representacions teatrals van portar les present llibertats de la joventut. Els qui en aquell temps fèiem teatre hi fèiem perquè el poble necessitava de cultura popular, de temps de conversa, de llocs de “matar el temps” i vàrem fer teatre. I ens reuníem per la nit, desprès de les deu de la nit: xerràvem, assajàvem, discutíem, parlàvem, criticàvem un poble que no ens agradava: i fèiem cultura popular encara que no en llengua del poble d'Aielo... Però tot això ens servia per a conèixer-nos millor. Per lluitar per una vida de més llibertat, de més comprensió entre la joventut, per una necessitat de canviar opinions, de fer "poble” en definitiva.

Es per això que, ara, a punt de celebrar les festes grans d'Aielo, jo recorde com era el “meu” poble: meu, perquè jo sempre em vaig sentir integrat amb el poble d'Aielo, un més dins el poble: ser mestre en Aielo, per a mi, era ser una persona més, un veí més dins el poble. Per això férem teatre: per la diversió del poble, per la cultura del poble.

El programa continua: dos sainets: un que es deia Vamos, vamos, de l'entranyable amic José Palop, director del Patronat en aquell temps, mestre molt competent, i un altre de Josep Belda: Volem casar-nos, el bon amic Belda que ara no sé per on cau ni on treballa.

I ara pense: I l’esforç d'aquell grup de gent jove ha servi perquè la joventut actua d’Aielo haja reprès l’activitat cultural de cara al seu poble, de cara a la seua circumstància social?. La   joventut treballa per l’arrelament autèntic del poble dins  les seues tradicions, de la seua història? O anem a deixar-nos que ens l’esborren, a perdre la nostra voluntat de ser “poble”?

En fi: Aielo en el record. Aielo dins del cor. Des del meu distanciament físic, com un element més del poble, ací em teniu: sempre al vostre costat, sempre amb el “meu poble”....

Vicent Escrivà

Programa festes 1977

Fotografies Maruja Sànchez