La nostra Pasqua

 

Seminaristes d'Aielo, als anys 60

Per a la gent de la meua edat, acabe de complir 75 anys, estos dies han estat sempre les “Vacances de Pasqua” i mai les hem associat a la Setmana Santa. Este últim era un periòde breu, de dos dies, centrat en la litúrgia del Dijous Sant i Divendres Sant. Per el contrari la nostra Pasqua s’iniciava ja en el Dissabte Sant i este dia era el preludi de les tres dies següents en els que celebràvem, amb alegria, la resurrecció del Nostre Senyor. Els tres dies de Pasqua ens venen documentats per una cançó popular:

Estos tres dies de Pasqua

Són tres dies de “juar”

Xic i xica que no “juen”

És que volen festejar.

Per al poble valencià sembla que estos tres dies de Pasqua eren insuficients i és per això que efigiem una segona Pasqua, la de Sant Vicent Ferrer. Com esta festivitat és fixa en el calendari -dilluns posterior al Diumenge de Resurrecció- tan sols calia no deixar perdre el dia anterior, diumenge, i d’esta manera allargàvem la celebració de la Pasqua sumant-li dos dies més. Però quins records, personals i d’infantesa, guarde de la Setmana Santa i de la Pasqua d’Aielo?

SETMANA SANTA.

  

1-DIUMENGE DE RAMS

El preludi de la Setmana Santa era el Diumenge de Rams dia en la que commemorem l’entrada de Jesús a Jerusalem.

El dimecres anterior, dia de mercat en la Plaça del Palau i enfront de l’almàssera del marqués, l’almàssera d’oli més antiga del poble i desgraciadament derruïda, muntava la seua “paraeta” el venedor de palmes que provenien d’Elx. Les palmes grans i groguenques es reservaven per al capellà i a les autoritats municipals, eren prou cares i la gent no solia comprar-les. Els nostres pares reservaven els seues estalvis per adquirir les palmeretes dels xiquets. Estes estaven totes elles entreteixides i el seu preu depenia de la seua grandària i del treball de l’artesà en elaborar les originals filigranes obteses al entrellaçar les seues fulles. Els nostres pares, després de comprar-ne tantes com xiquets menuts hi havien en la família, els adornaven penjant d’elles caramels. Anàvem a la processó portant cada xiquet la nostra palmeta. Anàvem allò de lo més contents, satisfets, amb cara de pasqua i sense apartar la nostra mirada dels caramels, que penjats de fils, dansaven al ritme del nostre caminar. Els joves i la gent major portaven sobretot rams d’olivera o de llorer. Beneïdes les palmes i els rams s’iniciava la processó pel carrer i el retor entonava per a tots nosaltres el “pueri hebreorum” cant gregorià  amb tantes versions llatines com fidels anaven en la processó. Una vegada beneïdes es recomanava que les palmes i els rams es penjaren als balcons i si no deixar-les assecar per tirar-ho tot al foc. Es considerava que era una mena de blasfèmia tirar al fem el que havia estat abans beneït.

2-LA SALPASSA

El Dilluns, Dimarts i Dimecres Sant eren, en el calendari escolar, dies lectius. El dimecres pel matí s’acostumava a celebrar la “salpassa”. Els mestres ens donaven solta per acompanyar al rector de la parròquia en este acte de benedicció de les cases. La colla de xiquets anunciaven als veïns la presència del retor picant les nostres macetes de fusta i cantant…”pica la maceta/pica el macetó/vindrà el tio Pep/pel carreró. ”Els acòlics anaven amb la seua sotaneta roja i el sobrepellís blanc portant sal i aigua beneïda. El rector, en primer lloc, beneïa la casa amb el seu amb el seu salpasser. A continuació el capellà li entregava a la mestressa uns pessics de sal que dipositava en un plateret En moltes cases, obertes les portes de bat a bat, s’acostumava a posar una tauleta coberta de mantellets blancs rematats amb fines randes imitant un altaret . Damunt de la tauleta alguna estampa o creueta i uns recipients per recollir l’aigua i la sal. L’ofrena de la parroquiana consistia quasi sempre en ous. Uns acolitets, previstos de cistelles, estaven encarregats d’arreplegar-los i , acuradament, sense badar-ne cap, els col·locaven en elles. Consuelito, la germana del retor, acostumava a vendre’ls als forners els quals els rebien, com pa beneit ja que els ous són un ingredient bàsic en la recepta de les mones de Pasqua.

3-DIJOUS SANT

Acabada la missa del matí les campanes restaven en silenci fins al Dissabte de Glòria. Per convocar als fidels als actes religiosos de la parròquia s’emprava la gran matraca que havia en el pinacle del campanar. La matraca, tota ella de fusta, tenia forma de creu i estava col·locada entre dos taulons paral·lels que anaven de banda a banda de la paret. Des de baix del campanar, estirant d’una corda, es podia fer que girara i, així, fer-la sonar. Uns martellets colpejaven la fusta igual que ho fa el boix amb la campana. Tenia un to sec, gens agradable, sense la ressonància del metall de les campanes i per açò en el llenguatge popular donar la matraca és sinònim de molestar.

En aquell temps no hi havia ni un sols televisor al poble. Es tancaven els cines  i sols s’autoritzava a projectar pel·lícules de temàtica religiosa com podia ser” El Judas” o per variar “El beso de Judas”. Els aparells de radio en moltes cases es cobrien amb un drap negre i deixàvem d’escoltar música i la veu de la locutora Amparin de “Ràdio Onteniente” oferint-nos…”discos dedicados. En este dia era normal que, algun veí o veïna, cridara l’atenció als xiquets que jugàvem al carrer i que armàvem, inconscientment, massa rebombori. Amb el gest del dit en els llavis ens manaven que calia guardar silenci per que el Nostre Senyor s’havia mort.

En el temple parroquial s’havien tapat tots els sants dels altars amb tela de color morat deixant sense cobrir el nostre Crist de la Pobresa i la Mare de Deu dels Dolors. El Crist jacent del retaule del Cor de Jesús, el treien de la seua urna i el gitaven en un llit que, prèviament, s`havia col·locat en el lateral esquerre de la reixa de la  Capellà de la Comunió. Era un llit pintat d’un color crema clar amb motius florals d’una delicada policromia que cada any els acòlits anàvem arreplegar-lo de casa Visantica la Jesinta, casa amb la façana principal recaient al carrer Major i el seu postic al de la Mestra. 

Carrer Sant Pere o de la Mestra

El patetisme de moltes imatges tradicionals de la Setmana Santa estava lluny de l’escenari preparat per esta imatge del nostre Crist jacent. Reposant Jesús en aquest llit de blancs llençols, junt a la verdor de les plantes col·locades al seu voltant i dels rams de roses, gladiols i de lliris silvestres semblava dormir, plàcidament, esperant el moment de la seua resurrecció.

La Capellà de la Comunió plena també de rams de flors completava el tradicional Monument de la Setmana Santa. La Primavera feia acte de presencia en este escenari de mort vaticinant la imminent Pasqua Florida.

Els actes litúrgics propis d’este dia es centraven en la vesprada: lavatori dels peus, eucaristia i trasllat del Santíssim Sagrament al Monument. El matí d’este dijous estava lliure d’actes religiosos i les dones del poble la aprofitaven per pastar i portar els pa socarrats al forn.

Com escriu Francesc Martínez i Martínez en el seu llibre “Coses de la meua terra.”(1920) i referint-se al seu poble Altea: en este dia de Dijous Sant...”les dónes estan més ocupades que may, no tenen moment de repòs: entre anar a visitar el Monument y pastar les mones se’ls en va tot el temps.”

El mateix ocorria amb el Divendres Sant, els forns mostraven en estos dos dies de Setmana Santa una activitat inusitada: dones portant al forn este dolç típic de la Pasqua mentre altres esperaven que la pala del panader traguera els seus. Cada família pastava tant de pa socarrats com eren necessaris per al berenars d’esta gran festa, i no hi havia dona del poble que no ho sabera fer.

4-DIVENDRES SANT

L’acte principal del Divendres Sant era la processó de la vesprada. Continuava al llarg del dia el clima de dol i per tant de silenci com el del dia anterior. Es mantenia el costum de no encendre la ràdio i la de que els xiquets no pegarem crits pel carrer. Les campanes dormides, en silenci, esperaven el gran volteig del dia de Resurrecció. La matraca, quieta al llarg de tot l’any, no s’acaba la faena convocant als fidels als actes litúrgics de la parròquia.

Per la vesprada d’este dia tenia lloc la processó. Les imatges que eixien en ella eren: la de la Mare de Deu dels Dolors, la del Crist de la Pobresa i la del Crist jacent amb la seua urna de cristall.

Els fidels anaven en silenci, mudats de diumenge, participant en este acte religiós, i sense espectadors. Al darrera de la Mare de Deu dels Dolors anaven les seues cambreres, vestides de negre i cobert el seu cap amb la típica mantellina i teja. 

Pilar Juan Cháfer, anys 50

En esta època s’ havien col·locat altaveus dalt del campanar. Era una moda que s’havia estès al llarg de moltes parròquies de la diòcesis. Calia servir-se'n de les noves tecnologies i posar-les al servei d’una moderna catequesis. Els aieloners que no anaven a missa, volgueren o no volgueren, ”oian missa entera” cada diumenge.

Moltes nits podíem escoltar l’himne d’acció catòlica convocant, des de els altaveus de la torre de l’església, a “las juventudes del iberico solar”. Don Juan Sanchis es va adonar que, on estava el bar de Bigot, era una mena d’agora on es reunien molts homes del poble. A més a més qualsevol aieloner que volia anar al cine sabia que allí es col·locaven també les pizarres, cuadrets i pasquins de pel·lícules. El cantó del bar bigot estava reservat per al cine d’Adolfo i el cantó, on es trobava abans la carnisseria de Joaquin de Porra, per al cine del retor. Bon lloc per posar, en esta cantonada i en la paret de casa “Maricrus” un potent altaveu i regalar cada vesprada als descreguts “el rezo del santo rosario”. Eren els anys del nacional-catolicisme. Porte a col·lació estos comentaris per que un any i en un Divendres Sant el retor va animar la processó amb saetes andaluses. Allò em va recordar la pel·lícula de Berlanga “Bien venido mister Marsal”en la que un poble castellà es convertia en un poble andalús i la seua gent es disfressava amb vestimenta pròpia de esta regió renegant de la seua pròpia tradició per acontentar als americans.

Torne als records de la processo del Divendres Sant, el silenci en ella, els balcons de moltes cases des de els quals penjaven cobertors, homes, dones, portant cadascú el seu ciri i xiquets i xiquetes participant en este acte profundament religiós, sense saetes ni additius estranys, un acte senzillament... nostre!

LA PASQUA VALENCIANA

1-DISSABTE DE GLÒRIA.

En la nit del Dissabte Sant es celebrava la processó del “Encontre”. El Crist ressuscitat es trobava amb Maria, la seua mare i és en esta creença on es fonamenta tota la fe dels cristians. La vida ha vençut a la mort i per tant cal celebrar este esdeveniment amb alegria...és la Pasqua. Anys més tard, a causa dels canvis en la litúrgia d’esta setmana es va traslladar esta processó al mati del Dissabte Sant.

Per a esta processó no hi havien en la parròquia imatges específiques per commemorar el tradicional Encontre entre mare i fill ressuscitat. Crec que era la casa de Salvador Colomer la que prestava una imatge de la Immaculada i per altra banda algú ho feia també amb un Cor de Jesús. La grandària de les dos imatges no arribaven a mesurar un metro. Esta imatge de Maria es cobria tota ella amb un vel negre en senyal de dol. Els homes acompanyaven la imatge del Nostre Senyor i per altra banda les dones a la de la Mare de Deu, per la plaça la Font. La imatge del Cor de Jesús que feia el paper de Crist Ressuscitat eixia del temple parroquial en direcció a la plaça l’Hostal i des d’ella carrer a munt a buscar el Carrer Major per donar volta a l’esquerre i buscar el carrer de La Mestra o Sant Pere. Al final d’este carrer es topaven de cara les dos imatges. A la Mare de Deu li llevaven el vel negre i era este senzill gest el que anunciava, a tots els creients, que Jesús havia vençut a la mort i que havia acabat el temps de dol. Els coets de bac i de tro s’unien per uns moments a este acte de l’Encontre. Una sola processó tornava a l’església amb les dos imatges i baixaven per el carrer la Mestra  mentre sonaven les campanes.

En el matí del Dissabte Sant, Salvoret el Regaor que a més del ofici de regador tenia el de campaner del poble, des de dalt del campanar esperava que el rellotge marcara les deu del matí per iniciar el gran volteig de campanes .Era un home amb una gran energia i força per voltejar les campanes que contrastava en un el seu cos menut. En este dia ,al  llarg del Carrer Major, s’apostaven els que anaven farcits en les seues butxaques dels temuts coets d’eixides. Era un tros de canya envoltada de Fil de Palomar untat amb brea i ple de pólvora la qual anava prenent-se de manera intermitent; en una banda estava la metxa i en l’altra el tro . A les deu del matí en punt començava el volteig de campanes i amb ell el permís municipal per poder llençar coets d’eixides en el Carrer Major. En ell es trobaven els forns de la ti Remediet i el de Punxó i en el Raval el de Salvoret. Les dones que no havien aprofitat les hores mortes del Dijous i Divendres Sant ho tenien agre en este matí del Dissabte de Glòria. Creuar el Carrer Major per arreplegar els pa-socarrats del forn o per portar-ne`n, era tota una odissea. Calia mirar des de els carrers adjacents, a dreta i a esquerra , per assegurar-se de que no hi havien moros en la costa...però, sempre podia haver algú amagat en el portal d’una casa per divertir-se veient fugir d’un coet a qualsevol dona que, sense soltar la seua posteta de mones, corria esbalaïda cap al forn.

Tenda de l'havanero al carrer del Mig.

La casa L’Havanero era una tendeta situada enfront de la barberia de Lluís. Avui en dia,      el que era la tenda, ha passat a ser un garatge incorporat a la casa veïna. En ella, la prestatgeria a la mà esquerra de la tendeta, la barra per a vendre i quedava un diminutiu passadís per als clients, es venia al llarg de l’any olives, cebes, pimentons i safanòries adobades així com llepolies per als xiquets En els dies de la nostra Pasqua era l’ única tenda on es venien tota classe de coets. Era una casa molt estreta amb un balcó en la primera planta i una cambra oberta al carrer. En la cambra estaven emmagatzemades totes les caixes de coets. Un matí d’un Dissabte Sant, un dels xiquets del ti Havanero es divertia llançant al cel coets de canya des del balconet. Per mala sort un d’ells va anar a explotar dins la cambra i es va iniciar una inesperada mascletà. Des de la cambra eixien al carrer tota classe de coets i , les explosions entre quatre parets, ressonaven com un bombardeig. Els que estaven en la tenda van posar peus en polvorosa en direcció al carrer. Este succés local va donar molt que parlar entre els aieloners.

2-ELS TRES DIES DE PASQUA

El Diumenge de Resurrecció era el nostre primer dia de Pasqua al que seguien el dilluns, també festiu i, el dimarts, dia en el que les fabriques deixaven lliure la vesprada per a que la gent del poble continuara celebrant la Pasqua. Si del llançament de coets en el matí de Dissabte de Glòria se’ns excloïa als xiquets , a causa de la seua perillositat, no ocorria així en la resta de dies de festa i acostumàvem a dedicar una part dels nostres estalvis a comprar-ne. El grup d’amics que s’ajuntàvem per anar a menjar-nos la mona ens aprovisionàvem de tota mena de coets: de canya, piuletes, trons de bac, masclets i quan sols ens quedava alguna perreta, mistos de traca. La nostra sorollosa cultura de la pólvora expressió sempre d’alegria ressonava en estos dies de Pasqua i els xiquets participaven plenament en ella.

En el berenar que les nostres mares ens preparaven es barrejava el dolç i el salat: mona, xocolate, un ou dur, llonganissa de pasqua i un encisam. El esclafar l’ou dur en el cap o front d’un amic distret era tradicional a l’hora de berenar. Els llocs preferits per la gent del poble era sempre prop d’una font o a la vora del riu. Les aigües del Clariano eren, en aquell temps, transparents i els xiquets podíem capturar peixets amb les nostres mans. La nostra tècnica era descobrir els seues amagatalls que normalment es trobaven davall d’algunes grans pedres que estaven situades a la vorera del riu. Amb llimacs rodejaven la pedra deixant un forat on clavàvem la ma per traure’ls d’ací. Però en els dies de Pasqua hi havien massa jocs per entretindres en pescar. El Molí Propet i sobretot les explanades de tap i d´herba del pont d’ Aielo eren els dos llocs preferits.

Paco Juan Cháfer, anys 50

Hi havien jocs i cançons per a totes les edats. Els més menuts jugaven al xin-xi-ri-mola   equivalent al castellà  el coro de la patata. Este era un joc més de xiquetes i en ell es cantava:

roda la mola

xin-xi -ri-mola

una coca fina

i un barral de vi

 troncho maduro

que caiga de culo.

Al ritme de la cançó els menuts donant voltes agarrats tots de les mans formant un cercle i al finalitzar-la es deixaven caure per terra alçant els peus rient-se tots d’açò.

Els xiquets preferíem el joc de xinxes i caparres. Formàvem entre tots un passadís en el que desfilava, d’un extrem a l’altre d’ell, un de nosaltres. És tractava d’apallissar al que li havia tocat pagar el qual entrava obligatòriament a anar d’un extrem a l’altre de les dos fileres. Este el podia creuar sense que ningú poguera pegar-li mentre emprava la formula de xinxes i caparres. Sols ho podíem fer quan este emprava de Sant Vicent sa cagat en l’escaleta. Sempre hi havia algú que en ganes de cascar s’anticipava i pegava quan no tocava. Esta era la manera de pagar en el joc i d’alliberar al apallissat.

La jovenalla que començava a mostrar cert interès per el sexe contrari elegia uns jocs que ens podien classificar de sorteig. Les xiques estrenaven en estos dies les acolorides espardenyes pasqueres i cada uns de nosaltres jugàvem ja a tindre novieta. En estos dies el xics podíem saltar la corda amb elles cosa que no feien la resta de l’any per ser considerat joc de xiquetes però, en estes vesprades de Pasqua, pertocava divertir-nos junts xics i xiques. La colla de xiques i xics formaven un carreró més obert que el de xinxes i caparres i al que li pertocava estar ballant en mig d’ell, saltant i amb les mans a la cintura, treia una xica a continuar la dansada, ara junts i agarrats del braç. La lletra de la cançó, en castellà, parlava dels mals d’amor del qui estava ballant, dient el seu nom i convidant-lo a traure una de les xiques amb el …”que salga usted... que la quiero ver bailando”.

A la caiguda del sol les colles d’amics tornaven al poble, saltant, dansant i cantant. Les lletres de les cançons eren variades des de ...Estes tres dies de Pasqua, La tarara, Ja ve sento de ca la novia, Amparito la filla del mestre, Les xicones de Sant Carlos ...fins i tot una cançó fruit de la passió de la nostra generació pel cine:

Charlot, Charlot, Charlot,

l’home de la rissa,

Charlot, Charlot, charlot

L’home del  bigot.

Era una vesprada completa en la que no havia faltat de res, a més d’un bon berenar, cançons i jocs en grup. Recorde, sobre tot, la quantitat i la barreja de gent del poble junta: xiquets menuts, adolescents, joves amb parella o buscant-la, tots units, en mig del camp celebrant la Pasqua. Este era el motiu pel qual tornàvem al poble més contents que unes pasqües, feliços i com s’acostuma a dir, tot el mon amb cara de Pasqua, esperant la resta dels quatre dies pasquers que encara faltaven.

Francesc Juan Cháfer