Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"


lunes, 30 de enero de 2017

LA CASA DELS ORTIZ



Al carrer sant Antoni, conegut popularment com el carrer vell, hi ha unes peculiaritats que el distingeixen dels altres carrers del poble.
En acompanyeu a fer un recorregut per a descobrir-ne algunes?
En primer lloc trobem que el carrer sant Antoni té pocs números parells. Ens havíeu adonat? Si, a més a més, el carrer sant Antoni no és recte. Comencem el trajecte des del numero 1, que està a la plaça de la Palau, propietat del Marqués de Malferit. Hem de girar el cantó per a trobar el carrer ja recte. Tot seguit mirem la part d’enfront per seguir la numeració. Ens costa trobar el nº 2, (Palau de Malferit) i només seguint avant i quan acabem de mirar la paret de darrere del palau ens trobem perpendicular la travessia de Sant Antoni. Ens estranyem no veure cap nº 2 perquè més endavant, seguint el carrer sant Antoni està el nº4  (Botelleria). I és que, és en la travessia que naix seguint l’edificació del palau, on pensem estaria la casa nº 2, on antigament estava situat el pis dels procuradors del marques, just enfront de les cotxeres del Palau.
Deixem la travessia i retornem al carrer sant Antoni, que ja és recte fins a arribar on s’hi troba el retaule de sant Antoni, hi forma un estretament  i en creuar este punt torna a eixamplar-se cap amunt tornant a tenir unes mesures i orientació semblants a tots els carrerons del poble. Estes són les peculiaritats de les quals parlem, és un carrer desigual en amplària, la qual cosa li dóna singularitat, i així distingim des de l’inici al final, uns trams més amples que altres.
Si fem un poc de memòria podem recordar la costera típica del Raval, una bonica estampa del poble, amb aquells escalons autèntics fets de pedretes i l’antiga font tan característica, tota ella realitzada de pedra cordellera. Les voreres del carrer eren de pedretes de riu i hi havia rastells de pedra picada confeccionats pels pedrapiquers del poble per a delimitar el carrer. I cal fer memòria per deixar constància i que les noves generacions de joves puguen tenir idea de com era el carrer anys enrere i se n’adonen de com ha canviat perdent, al nostre parer, l’encant que ara li lleva l’asfalt imposat per la vida moderna.
Seguim escodrinyant la numeració, hi ha poques cases amb porta d’entrada al carrer i en alguns trams la numeració salta. Des de l’inici de sant Antoni en l’entrada a la plaça el Palau  fins el carrer Ponent, abans camí dels afores, hi ha pocs números parells, mentre que d’imparells s’arriba al numero 73.


Esta mirada és actual però només ha estat una introducció perquè en realitat hui volem anar-nos-en al passat.  Així que tornem al carrer,  però anem a imaginar-lo en altre segle. Viatgem en el temps i ens transportem al segle XIX. I parem l’atenció en la casa singular que estava situada a la part de més amplària del carrer. Actualment ja no hi és i encara que ha estat oblidada per la majoria de gent del poble, sortosament hi ha al veïnat qui la recorda. Per a que es situeu, la construcció actual que ocupa el que era l’antiga casa fa xamfrà entre el c/ Tres Avesmaries, 1 i c/ Sant Antoni,12, té forma allargada i la façana principal mira al c/ Tres Avesmaries.
Sabem que durant temps fou habitada per la família dels Ortiz, nissaga que marcaren part d’història d’Aielo del segle XIX. Parlem de molt de temps enrere. Eren anys en els quals a Aielo es produïa aiguardent i al camp encara quedava un poc de l’important cultiu de la seda, garrofes o vi... ja fa molt de temps.
Aquella enorme casa pintada de calç blanca, amb una aparença enganyosa de modesta per la falta d’adorns i amb la reixa de la finestra de fusta (detall d’antiguitat), sense ser de les més grans del poble, si ocupava molt d’espai del carrer i el tancava per la part esquerra, formant a continuació un estret carreró on segurament estaria situat el Portal de sant Francesc, antiga porta d’entrada al poble. I davant de la façana es formava una placeta, que contribuiria a donar-li un especial encant a una de les mes antigues cases del carrer vell.


Estava formada per tres altures, planta baixa destinada a vivenda, primer pis amb habitacions i un segon pis amb cambres, al fons estava el pati interior, quadra i altres dependències. L’edifici estava perfectament organitzat per a desvincular la vivenda de les estances destinades a usos agrícoles. La seua tipologia feia que fóra un immoble més que centenari, construït amb els materials de l’època, llosa i ripios, sense presencia visual de pedra cordellera. Els sostres de la vivenda eren de canyís amb bigues de fusta, les habitacions de rajola de fang, pintades de calç i pintura al tremp.
La imaginem, tenim fotos antigues on la gent està al carrer i al fons es veu la casa. Era inevitable que no eixira de fons i així, en totes les fotos que es feien homes, dones, xiquets i xiquetes tenint a l’esquena la Costera del Raval tan característica per les pedretes, apareixia ella. La casa, al centre,  semblava gran i és que, estar al costat d’un carreró tan estret, li donava més presència i visibilitat.
I seguim imaginant... 


Podem fer-nos una idea de la vida que es portava portes endins de la casa on els homes al cabeçal del llit tindrien penjada l’escopeta per a caçar o per defensa pròpia perquè eren temps de roders i no se sabia el què podia passar. I també podem afigurar-se com vestia la gent... Les dones d’aquells anys dels segle XIX anàvem vestides amb faldilles i cosset, els homes amb brusa, jaqueta i jupetí. Segons possibilitats, uns amb més luxe que altres.
Però deixem d’imaginar i passem als fets. Una vegada situada la casa al carrer, anem a centrar-nos en les persones que van viure en aquella casa que ara només podem trobar quan posem atenció a les fotografies del passat o consultem documentació històrica. Us contem el que hem pogut saber.
Fernando Goberna, al programa de sant Antoni de l’any 2008 feia menció a la família dels Ortiz. Esta família, de les més importants del poble i del carrer, sufragava totalment la festa dedicada a sant Antoni, la festa de gener. També comentava Goberna que ben a prop d’esta casa, va nàixer el nostre diputat Pere Aparici i Ortiz a l’any 1762, que també pertanyia al mateix llinatge. En la casa que parlem va viure el nebot del il·lustre aieloner Degà Josep Ortiz (1739-1822), Francisco Ortiz Arqués (1785-1837) amb la seua dona Ignàcia Comenge Picó (1803-1870)[1], que era 18 anys menor que Francisco i  ja era viuda de Juan Bautista Ribes Castelló[2] quan es casà per segona vegada. Ell tenia 46 anys i ells 28 en el moment del casori i el matrimoni tingué dues filles, Sixta i Josefa, i un fill, Francisco, i a més a més en la casa vivien les dues filles de l’anterior matrimoni d’Ignàsia.
La família va viure durant anys en la casa de sant Antoni, però sembla que també residiren a una casa que posseïen al c/ sant Llorenç, propietat del degà Ortiz, parent directe.
L’any 1837, quan Francisco tenia 52 anys va morir, Ignàsia quedà per segona vegada viuda. No sabem quan de temps continuaria vivint a la casa però el que si se sap és que va morir l’any 1870 als 67 anys però no en esta casa, sinó en la del  c/ Sant Llorenç, 67. 


La casa del carrer sant Antoni l’heretaria una de les filles del matrimoni, Sixta Ortiz Comenge.
A l’any 1855, Sixta era una jove de 23 anys ben posicionada econòmicament i es casà amb Lorenzo Requena Calabuig de 25 anys, que pertanyia a una de les famílies més riques i amb més possessions del poble. Lorenzo era un llaurador[3] ric. Lorenzo al  moment de casar-se amb Sixta feia només dos mesos que s’havia quedat viudo. L’any 1852 s’havia casat amb Emilia Castelló Calabuig i desprès de només tres anys de matrimoni i ella solament 23 anys, Emilia va morir.
El sentit de l’amor en les parelles com l’entenem hui en dia no existia al segle XIX, en aquells anys eren més matrimonis de conveniència. La dona era requerida al domicili familiar essencialment per a fer-se càrrec de les tasques domestiques i portar fills al món.  


La nova parella es posà a viure i habitaren la casona del carrer sant Antoni. I seguiren costejant la festa com sempre havien fet els antecessors Ortiz, amos de la casa.
Unes cases més amunt d’on vivien, Lorenzo tenia un forn de coure pa, conegut popularment com el “Forn del Raval”, que molta gent recorda amb enyor i que està tancat des de fa anys.
Passat el temps, l’any 1911, Lorenzo, aquell llaurador acomodat, moriria als 83 anys. La seua dona Ignasià, va morir dos anys desprès, en 1913. Van tindre 7 fills. Els dos acabaren les seues dies a la mateixa casa on van viure tots els anys de matrimoni.
Va heretar la casa una de les filles, Ignàsia Requena Ortiz (1867-1946)[4].
Ignasià, als 19 anys, contrauria matrimoni en 1887 amb José Ramon Juan Cerdà, L’Organiste (1859-1955), de 29 anys. Foren pares d’una nombrosa família, tingueren 14 fills. José Ramon era auxiliar de secretaria de l’ajuntament d’Aielo.
Però Ignàsia i Jose Ramón ja no habitarien a la casa heretada de la família, desconeixem per quina causa, quan es casaren passaren a viure al carrer sant Llorenç. El marit d’Ignàsia era un excel·lent músic i a més a més de treballar a l’ajuntament era l’organista del poble, funció amb la qual se’l coneixia perquè destacava i que ha donat peu al malnom dels descendents.
És així que la casa dels Ortiz, que ja no era habitada per la família, es va remodelar per acollir a nous veïns i va començar a ser ocupada per persones en règim de lloguer. 


Pilar Barber, última propietària de la família, ens conta qui van ser els amos de la casa des d’aleshores. La casa passà a Pilar Requena Ortiz, que es va casar amb Santiago Barber Tudela. Després l’heretà son pare Santiago Barber Requena i en morir-se el pare, la casa passà a  ser de la seua propietat i els seus germans.
Pilar recorda quan de menuda l’enviava la seua mare Maruja a cobrar el lloguer als residents. I també quan, arribat gener, se celebrava la festa de sant Antoni i anaven a veure els actes festius encara que la tenien llogada. Recorda que per a veure la festa seien al balconet de la casa mentrestant que les persones que hi vivien de lloguer es posaven darrere plantats, en un segon pla. Des d’eixe emplaçament tan privilegiat Pilar i la seua família, presenciaven els actes i jocs, i veien córrer els burros i matxos, o com al llom de cavalls, els joves genets intentaven amb una canya passar l’agulla.
Han passat molts anys i altres tants que la casa ja no hi és, que la tiraren i construïren de nou. Pilar recorda la casa molt antiga i vella. L’entrada era ampla, com corresponia a les cases on vivien llauradors pròspers que tenien carros que havien d’entrar fins al corral. Pilar recorda el corral no massa gran i estava al fons de la casa.
Preguntem a gent de més edat del poble com Pepica Mora i Vicente Ortiz que tenen bona memòria i també a Enriqueta Martínez Sánchez o Ana Vicent que coneixen el carrer de primera mà. Entre tots recorden al veïnat de la casa cantonera com el ti Gabriel “el castellà”casat amb una dona de El Caso o el Ti Bala i La tia Pepa, La Xales.
I també les diferents famílies que compartiren la casa ocupant els dos pisos, donat que la planta baixa estava tancada perquè hi guardava trastos l’amo. Recorden a Boto, pare de El Xato Boto o El ti Bellotet, La ti Paca, Carinyo i els seus fills que omplien la casa de “Carinyos” quan tornaven de França... la ti Manola Horcas i Vicent Sanz, El coixo, castellans que vingueren en busca de feina al poble.
La gran casa no va morir quan els Ortiz deixaren d’habitar-la,  va continuar amb vida, ara ja no era pròpiament d’una família sinó de moltes. Era com un trencaclosques, la gran casona ara estava formada per moltes peces i històries diverses.
Ens conta Pilar Barber que quan va morir El ti Bellotet, l’últim ocupant de la casa a qui estimaven molt, la van vendre perquè tenien altres propietats que cuidar.
Conta Mª José Pérez, néta de Paca, Carinyo, que el tros de carrer més estret i per on accedien als pisos de la casa l’anomenaven el carreró, la qual cosa reafirma la nostra teoria, que just en esta casa finalitzaria antigament el carrer vell i segurament hi estaria  ubicada la porta d’eixida al Raval.
La casa va anar deteriorant-se progressivament. Una època de pluges va portar com a conseqüència que s’accentuara més el seu deteriorament visible. Unes fissures i despreniments feren que començara a ser un risc per als veïns del carrer. A l’any 1990, declarada en estat ruïnós,  els propietaris van prendre la decisió d’enderrocar-la per l’eminent perill d’enfonsament. I l’ajuntament aprofitaria per alinear-la dins del carrer Sant Antoni, fent que es retirarà un poc més des de la façana de l’edifici situat enfront. Així el carreró desapareixia i encara que quedava un carrer estret, ja no ho era tant com antigament.


Les màquines i els operaris acabaren en un tres i no res amb la història d’esta casa. El solar prompte va ser ocupat amb l’estructura d’una planta fent tres cotxeres. S’encetava així altre capítol diferent amb nova gent i altres vivències, era altra etapa per a un dels emplaçaments més característics i carregats d’història del carrer sant Antoni.
Són fets inevitables. La casa va ser destruïda i al solar es va construir de nou però l’emplaçament queda perenne com a símbol per a la festa perquè just davant de la seua portalada, i com és costum immemorial, tots els anys s’acompleix la tradicional festa al sant.
  Mª Jesús Juan Colomer
Mariló Sanz Mora
Desembre 2016


[1]Ignacia Comenge Picó (1803-1870), filla de l’apotecari i procurador el marques, Ignacio Comenge Boronat (Gorga 1771- Aielo 1836), i Josefa Picó Arques (Alcoleja 1779- Aielo 1874).
[2] Ignacia es va casar en JB en 1820 i va tenir dues filles.
[3] Lorenzo Requena Calabuig (1830-1911), llaurador, fill de Manuel Requena i Josefa Calabuig. Nebot de Batiste Calabuig fundador, junt a la dona Rita Castelló, de l’asil beneficència del Fondo, fundat en 1837.
[4] A esta casa també naixeren els altres 6 germans: Mª Teresa Requena Ortiz (1869), Eustaquia (1865), Emilia (1862), Vicenta (1863), Eurica (1869) i José Lorenzo (1871-1929).

domingo, 29 de enero de 2017

FOTOTECA: Sant Antoni





Dècada 1970. Festivitat del carrer sant Antoni. 

A la foto es veu el tractor del ti Bobi carregat amb soques i branques per a fer la tradicional foguera. Acompanyat d’un grapat de veïns del carrer vell i entre ells, Salvoret Juan, Ximo boina, Honorio Colomer i molts altres. 

Arxiu Fotogràfic Biblioteca “Degà Ortiz i Sanz”, Aielo de Malferit (Col•lecció Carmen Juan).

miércoles, 25 de enero de 2017

Sant Antoni Abat. Imatges mítiques d’un sant cristià.




En els meus periples per diferents llocs de la Mediterrània i fins tot, en els nombrosos canvis de domicili que els meus ossos, que encara vius, han fet, sempre m’he donat de front amb Sant Antoni, el porquet i la campaneta. En la Comunitat Valenciana i com no ací en Aielo amb la tradició molt arrelada de fer gran celebració, tant en el carrer dedicat al sant davant de la seva capelleta com desfilades i professo pels principals carrers, missa solemne, fogueró la revetlla de la nit anterior amb menjar i beure i el dia del sant la benedicció de tot tipus d’animals, amb gran participació de persones: veïnes, veïns i visitants. 

Es per això que la meua advocació per Sant Antoni ha anat creixent i creixent any darrere any. En altres llocs, com per exemple a Ciutadella i a tota l’illa de Menorca, molts pobles de Mallorca com Sa Pobla entre d’altres, a Catalunya en molts llocs, a Itàlia, on celebren grans festes i focs d’artifici sobretot en l’illa de Sicília, en Aragó en llocs tant dels Pirineus d’Osca com de les províncies de Saragossa i de Teruel on canten “Para la hoguerica de San Antón, el que no traiga leña, no comerá turrón”, Ui, vos vull parlar dels foguerons de Sant Antoni i del seu perquè, des de el meu modest coneixement. Llegenda, història i creences religioses convergeixen en la vida i miracles d’un sant mític, Sant Antoni Abat.

Fou Sant Antoni un personatge de llegenda, de llarga vida segons ens conten, va viure fins els cent cinc anys, una vida plena de vicissituds, de dificultats i sobre tot el que quasi més coneixem per a la seva divulgació popular, de temptacions carnals de tot tipus. Un home que sent fill d’una família acomodada amb medis econòmics importants, com a més de 300 faneques de terra fèrtil i altres propietats, se va desfer de totes elles i de les seves pertinences per dedicar-se a la vida eremítica fundant una corrent de monjos solitaris dedicats a ajudar a d’altres persones, les més desheretades que patien fam i les malalties pròpies de aquells temps, entre la segona meitat del segle III i la del IV. Havia nascut Antoni, a Egipte en 251, faltant d’aquest mon i traspassant a la vida eterna en 356, també en el antic país que banyen les aigües del riu Nil junt a la muntanya de Colzim.       


Sant Antoni quasi sempre es representat acompanyat d’un porquet, per que, segons conta la tradició, en la grassa d’aquests animals als que ell tant estimava, feia una pomada per donar alleujament a les nafres provocades per una malaltia molt comuna en la antiguitat i l’Edat mitjana coneguda com a “foc de Sant Antoni” provocada per menjar aliments contaminats per un fong tòxic conegut com a cornezuelo del sègol que es trobava habitualment en el pa negre que menjaven les persones pobres. Durant l’Edat mitjana, els seguidors de les ensenyances de Sant Antoni Abat van obrir hospitals pels caminants i peregrins malalts d’aquesta anomenada en termes mèdics com ergotisme, donant-les de menjar pa blanc de blat, el que feia que desapareguessin els símptomes de ella en poques setmanes.

Son molts els relats antics que parlen de l’amor de Sant Antoni cap els animals curant fins i tot als més salvatges, quan estaven ferits o malats. En molts llocs també es representat acompanyat d’un gos o un llop i de vegades d’un gall. Però on m’agradaria fer més esment es en els aspectes de les festes que se celebren commemorant el dia en que el sant va faltar de la vida terrena, el desset de gener. Foguerons, benedicció d’animals i d’altres costums, així també de l’extensió geogràfica per on es celebren aquestes.

Hem parlat de l’amor de Sant Antoni cap els animals, l’amor al porquet així com cap a les persones més necessitades i malaltes, per això el perquè de la benedicció per a protegir-los, any darrere any. La tradició dels foguerons molt estesa en els països riberencs de la Mediterrània està relacionada bàsicament en element purificador del foc i per ser un dels elements fonamentals des de l’antiguitat més remota junt amb l’aigua, la terra i l’aire. El foc associat al plasma es un dels quatre estats d’agregació de la matèria, el més abundant en el Univers. La simbologia del foc també pot associar-se en el cas de Sant Antoni als dimonis, que vinguts des del infern temptaven al sant en els seus períodes d’abstinència i penitència en el desert egipci vivint com anacoreta i alimentant-se solament d’allò que l’àrida terra li donava, plantes i arrels com dàtils i garballons. 

Entorn a 561 les seves despulles van ser portades a  la ciutat d’Alexandria, on van ser venerades fins el segle XII, per més tard ser traslladades a la capital de Bizanci. L'ordre religiosa i militar dels Cavallers de l'Hospital de Sant Antoni, coneguts com Hospitalaris, es va posar sota la seva advocació. En la iconografia es representa a Sant Antoni amb la túnica negre d’aquesta ordre amb la tau o creu egípcia que n’era el seu emblema.

En 1453, amb la caiguda de Constantinoble, les relíquies del Sant van ser traslladades a França per Jocelin de Châteauneuf, en 1070 al poble de La Motte-aux-Bois, i dipositades en l’abadia  de Saint-Antoine-en-Viennois coneguda actualment com Saint Antoine l'Abbaye, situada en el Camí de Santiago cap a Compostela. La devoció per aquest sant va arribar a València en el segle XIV gràcies al bisbe de Tortosa Berenguer de Prat i el rei d’Aragó Joan I l'Indolent. Son més de tres cents els pobles de la Comunitat Valenciana que celebren festes en honor a Sant Antoni Abat, entre d’ells, el nostre, Aielo de Malferit.


L'ordre dels antonians que te com casa mare Saint Antoine l'Abbaye (Saint-Antoine-en-Viennois) ha basat sempre la seva activitat, des dels seus inicis, en atendre i curar els malalts que pateixen malalties contagioses: pesta, lepra, sarna, malalties venèries i sobretot l'ergotisme (foc de Sant Antoni del que hem parlat anteriorment) conegut també com a “culebrilla” o foc sacre. Al llarg del Camí de Santiago es van construir o habilitar nombrosos hospitals amb aquesta funció. Tenien molts porcs que durant l’Edat mitjana els deixaven solts pels carrers, per a que la gent els hi donés de menjar, i així poder-los utilitzar com aliment dels pobres i fer les pomades medicinals en la seva grassa. Va existir una altra ordre, coneguda com de sant Pau i Sant Antoni Abat, funcionant com a tal fins la dècada de 1940, amb algunes pràctiques d’anacoretisme, més tard formarien part dels carmelites descalços i altres dels seus membres, dels fossers de la Misericòrdia que fan la seva labor en alguns cementeris.

Amb aquest breu resum de les costums i tradicions que perduren en el temps, entorn a la vida i miracles de Sant Antoni Abat, he volgut recordar-les, pel valor que tenen encara a dia d’avui dins de la cultura popular del nostre poble. Visqué per molts d’anys el record i les celebracions entorn a la Festa de Sant Antoni Abat.


 Jaume Peralta.
Programa Sant Antoni 20017