1. Fa uns
anys el programa de festes publicava, en edició facsímil, la “volá 2.on"
de "El Paixarell” editat el 6 d’agost de 1907,
"periodich politich, fautí en do de la Solidaritat Caragolera, tirat al
carall y en mes bemols qu'el sombreret
del río Mague.-Revola els dies, a l'hora y les voltes que li dona la gana, a fi
de sorprendre a tots y no ser may sorprés de ningú.- Es el periodich de major
circulasió, perque un numeret circula per tres u cuatre pobles".
Era un periòdic
satíric de huit fulls escrit en valencià, imprés a la Imprenta de Manuel Belda
del carrer de la reina d'Ontinyent, escrit segurament aprofitant les vacances
de l'estiu pel mestre Leonardo Carreres Liñana (1881-1971) i potser ajudat pel
seu germà, el capellà Francesc Carreres (1882-1919), tots dos fills de Moixent.
Era la primera
revista satírica escrita en el valencià de l'època de la comarca -encara no
havia aprovat cap normativa-, amb un bon domini del lèxic i del ritme, que a
més estava redactada per dos dels pocs valencians que anaren a Barcelona, al
Primer Congrés de la Llengua Catalana de 1906[1] seguint la crida de mossén Alcover. Per això em vaig interessar
per ella i per l'ambient on va nàixer. I gràcies a Maruja Carreres, filla del
mestre Leonardo, hui podem presentar ací l'esborrany del primer número, que es
troba manuscrit, juntament amb altres papers d'interés pedagògic en el fons de
Leonardo Carreres. He prescindit de fer cap estudi perquè realment no he trobat
cap dada d'interés per a emmarcar el text, a excepció del costum d'anar al
Campello a passar les vacances d'estiu i les festes senyalades, com la Mare de
Déu del Pilar, moment que narra i critica el Paixarell.
 |
| Leonardo Carreres, Herminia Liñana, Francisco Carreres, i Maria Liñana a Aielo (1903) |
2.- Edició: He transcrit el text de la millor manera que he pogut, degut al seu
estat de conservació, ja que l'instrument usat va ser un llapis. Les
correccions i tatxats del text proven que era una versió manuscrita de què es
trauria l'original definitiu per a la impremta, que espere que algun aieloner
guardarà en sa casa, i que al vore este text donarà a conéixer, per a poder fer
un estudi complet de la revista. Entre parèntesis col.loque els tatxons dels
mateixos autors:
"EL PAIXARELL”
Periodich, u lo que siga, (contra) politich
carregat d'envisch y en mes esparts q’un quintal de lliures, confeccionat per
dos dels que s'han quedat[2]
Guitarró
destemplat de tot hom aficionat a matar al projim. Redació (abreviatures) y
entaulat. Preu de suscripció: per tota la tempora dos lliures d’envisch, número
solt tres espartes y un lloquet en la barraca. Avís:
Article de
fondo:
Ya estem así:
Aixina solen escomensar el primer article casi tots els periodichs el primer
dia que veuen la llum del sol y el Paixarell que s'enten en tans fums y en
tanta política com el que més no se hu te a manco d'escomençar de la mateixa manera.
Ya’stich así
saltan de persona en persona piulan dolorosament al vorem estrujat per mans
poderoses unes voltes ni soltant algun que atre trino amorós a les caricies
afalagadores (embriagadores) proditjaes per mans (d'alabastre) nacarines y
holén com la mel de romer que sols se cria en lo Campello.
Y rebolant alegre al
so de rises y carcallades que'm semblen remors de troná, mes dolços murmulls
(armonies) en fresca font (lo mateix que l'animalet cuyo nom aposta salta) per
a acabar al fi en un torcaor de paella o d'atra cosa pichor a no ser qu'algun
bon cor me guarde per a recort d'esta gloriosa expedició que dixará memoria
eterna en els pams (punts) de l'historia del Campello y que recordaran ab
terror tota clase y casta de pardals, pardales y pardalets hasta la consumació
del temps. Tot papelorio te el seu programa y avís (sic) (mosatros) com a
pardal decent y de tota consideració no me pot faltar res de bo que un dre. altre
puga tindre.
Un diari politich esposa els seus plans y proyectes de regeneració
social que sempre solen ser chaques y custió de perxa; si es lliterari tot es
dedicat a les lletres; artistich a
toreros y comediants: si satirich a
traure burla de tot hom sens mirar may (sa jepa) el seu manguito que sol estar
un mocós y en fi si el paperot es omnívoro el programa d'elles es parlar de tot
per acabar no dient res de res. (Pren de res no voler aixina sou). Com
adespolitich no vullg engañar a ningú; de lletres y art se tant com cuasevol
gatjapó des que's crien estos matorrals, en cuant a sàtira (a) guasa... es
indigne d'un aucell honrat el traure burla de ningú y lo de omnívoro. Això com
vora el públich no sé si hu tinch ni si dech de tindre'n.
El meu programa,
pués, o el meu fi en té lo mateix, no és altre que tratar de cada cosa un
poquet, proporcionant un rato de broma y risa a tots els expedicionaris del
Campello y fent-los saber al mateix temps que encara que (ells) viuen rusticament
retirats del mon no falta qui s'enrecorde de ells y establir al mateix temps
fraternals relacions entre tota la gent de gabieta per al mutuo apoyo y obrir
desixida en los mercats nacionals y estrangers als productes del ofici.
Pera acabar un
entusiaste saludo a les gracioses perdiuetes que saleroses rebolen per los
camps; saludo que fas extensiu a totes les colomes y coloms y colomins que hui
poblen el Campello.
Paixarell.
 |
| Herminia i Amparo Liñana, Francisco Carreres, Camen i Maria Liñana. En casa del metge José Liñana al carrer Església d'Aielo (28-X-1908) |
Toch d'alarma
¿Tararí....! Taraní! Taraririiiiii...! per orde de Gafarró, alcalde
de tots els pardals residens en terme del Campello y tots cuants asi vinguen es
fa saber:
Que havent aplegat
a esta, reines, una gran caravana de gent d'ixa que corre en dos cames y agarra
dos mans, aon els homens van carregats d’espart brut, pots d'imguent, presons portàtils
(de gabietes) y altres chirimbolos de instrucció pardaril y les dones armaes de
graneres pera agranarmos com si forem fullerasca al caure en terra en l’espart
(aravesat) enganjat, es prevenix a tot pardal de consevol casta, clase u
condició pera que visca alerta y no se acoste per allí ahon senta pudor d’home
perquè pot caure en la llaça y convertirse en poques hores de pardal en guala.
El pregoner oroneta.
A una perdiueta:
Com salta mol
retoçona
Alegre y sempre
gentil!
A ses gràcies
abandonà
En perfumat
pensil
Ahon el romer y
tomell
Desparramen
(Derramen?) perfums mil
Y’cel tan clar y
tan bell
Mostre alba
hermosura
Adornada de
vermell!
En que gracia y
soltura
mostre noble
majestat!
¡El vol ab molt
gran penura (sic)
queda eclipsat
(altura)
aire l'abraça
temerosa
haben a ella
acostat!
Y la sonrisa
graciosa
De sos labis de
coral
Disipa tot
presurosa
La tristea y el
mal!
Mirenla qué
hechicera!
(En frescura me cure)
Pareix filla de rosal
Sa cara tan
plasentera!
Son cor es tan
inocent
Com l'aucell de
la riera
D'estreles del
firmament
Son vos ulls
vells
Com obri rient
dolçament
Sos labis tots
tan vermells!
Els ralls de un
pur candor
Se escapen a
esteles---!
Déu te guarde ab
amor, Pura, inocent criatura
Y jamai el trist
dolor
Te enturbe la
blancura
De un front tan
candorós
Y de ton pit amorós (hermós).
Perdigot
Segons notícies resibides del nostre corresponsal en el Campello, no pogueren resultar més brillans les festes que air se selebraren en honor a la Maedeu aragonesa. Pues tingueren serenata, danses y un castell de focs artificials.
Forasters
vindran...!Puch contaro! Asò qu'és? Vinticuatre hores han pasat y jo, el rey
del Campello, encara’stic tot atemorisat; set voltes he picat una llavoreta de nap
per haver-me-la de menjar, sens qui atja pogut ferme en ella degut a la
tremolor que tinch en tot lo meu cos ¿Horrorós fon el despertar d'ahir de matí!
Un ruido infernal de coses desconegudes per a mi; crits, jeulits, tros u trons,
que no sé distinguir y después d'estar tot lo dia donanmos murga sens dixarmos
beure un mal glop d'aigua ab sosiego per la nit... ¡Ay per la nit...! l'infer
sanser estaba en lo Campello. Dimonis sansers que bolaen més que jo; condenats
ensesos que corrien com a dimonis... y pera final yo crec que (hasta) Satanàs
en persona acompañat de tots els dimonis del infern va rebentar en mitj de lo
Campello, a jusgar per la formidable de l'esplosió y per la pudor de dimoni
ensés que dixaren per estos camps. Creia yo no escaparme d'esta y gracies que
hu puch contar y per mols anys que siga, si Deu em lliura d'acostarme a la
Carrasqueta.
Paixarell
Emili Casanova
Programa de festes 2001
(I Part)
[1] sobre el Primer Congrés de
la Llengua Catalana podeu veure Antoni Ferrando, "Presència valenciana al
I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906)", en Caplletra, 1, 1988,
pp167-178. Sobre Francesc Carreres i el seu amor a llengua el meu article
"L'aportació de la Vall d'Albaida al Diccionari català-valencià-balear, a
través de la correspondència de mossèn ter (1902-1919)", en Almaig XIII,
1997, pp 34-13
[2] El Paixarell, núm 2, p. 1: "per segon volta tenim l'honor d'eixir
a disfrutar la clara llum de la vida/.../ enviant un carinyós saludo a totes es
giques, a totes les sinyores, a tots els cavallers y a tota clase de persones,
inclús les criaes, qu'allà en lo Campello tan bon recibiment, tantes alabançes
y tan gran encomio feren del primer número d'est popular periodich"
No hay comentarios:
Publicar un comentario