Llegendes, històries i succeïts aieloners: HISTÒRIES I ANÈCDOTES DE POR PER A TOTS SANTS: DIA D'ÀNIMES

Històries de por i anècdotes referents al món de la mort n’hi ha un grapat que han passat de pares a fills. Són històries de morts, d’ànimes, de cementeris...

Són històries que la nit que va de Tot Sants a la nit d’ànimes feien tremolar a més d’un. Són històries que la xicalla sentia espantada i que abans ni es qüestionava la seua veracitat. I eren històries que els nostres majors ja sentien contar al seus majors i que de segur en cada casa coneixen en versions diferents.

Tan si són mentida com si són veritat ho escrivim així com ens ho han contat.

SOBRE ANIMETES I MORTS APEREGUTS.

Els mateixos majors que recorden les anècdotes, admiteixen que en aquell temps tot era obsessió i por; i que molts dels casos eren fruit de la imaginació. 

Quan algú deia que se li havia aparegut un mort, era el mateix remordiment. Tot era fantasia. Deien que es movia una làmpada i resultava ser un animalet qui ho feia.

*Es recorda el cas concret en que en una família s’havia mort l’avia. Quan estaven tots gitats a les cambres de la part de dalt de casa, es sentien sorolls que procedien de la part de baix on estava el taüt i tots es pensaven que era la morta. Al remat, era un gat que s’havia quedat tancat.

Altres històries no tenen explicació tan clara però han passat de generació en generació.

*Conten que hi havia al carrer Sant Llorenç un xicot milhòmens que en el dia de Tot Sants volia anar a caçar i anava per tot arreu dient que se n’aniria i que no li passaria res. 

I allà que se’n va anar. 

Quan tornava, pel Calvari, es va veure una ombra darrere d’ell i l’ombra caminava al mateix pas que el xicot; ell es girava, la veia i poc a poc, comprovant que en realitat el seguien (no sabia qui) li va agarrar por i va entrar dins de sa casa. 

Una vegada al lloc, una mà va pegar a la porta un colp i una veu va dir: 

“Per a que cregués més, jo sóc una animeta en pena” i li va deixar els cinc dits marcats en la porta.

* El dia d’ànimes era dia de resar. En l’església es resaven les estacions i s’eixia fora: se’n resava una i s’eixia a descansar... 

I diuen que en una d’eixes, una dona va eixir al carrer i una ombra li va dir: “gràcies per resar-me un parenostre, és el que em faltava, te n’has recordat”. 

Mª Jesús Juan  Marilo Sanz Mora  http://historiadeaielo.blogspot.com.es/2012/11/festes-tradicionals-daielo-de-malferit.html